Xavier Trias: “El problema no és el senyor Ferreras”

Fa dies que circulen uns àudios del periodista de la Sexta Antonio García Ferreras i el comissari espanyol José Manuel Villarejo, que demostren que Pablo Iglesias ha estat una de les víctimes de les clavegueres de l’estat espanyol. S’ha emès per televisió informació falsa i perjudicial sobre Iglesias que García Ferreras, sabent que no era certa, airejava igualment. Una persona que va viure un cas semblant, si no pitjor, és l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias, que el diari El Mundo –i també la Sexta– va acusar falsament de tenir comptes a Suïssa. VilaWeb va entrevistar ahir el senyor Trias per saber com veu el cas.

—Què en penseu del cas Pablo Iglesias i Antonio García Ferreras?
—Res de nou. Informacions que, malgrat saber que no són veritat, les publiquen. A mi ja em va passar. La informació meva ni l’ABC ni La Vanguardia no la van voler publicar perquè veien que era falsa i, en canvi, El Mundo sí. I ho va publicar basat en la mateixa teoria que ara fa servir la Sexta: la font original és una bona font. Normalment, el Ministeri d’Interior, o algun alt càrrec estrany de l’estat.

—Per cert, la Sexta, com va actuar en el vostre cas?
—També va donar la notícia. No tan sols la va donar, sinó que el director d’El Mundo va anar a la Sexta i ho va explicar. El fet greu no és la Sexta. El fet greu és que persones amb llocs de responsabilitat no s’atreveixin a parar els peus a periodistes que saben que actuen a dictat. L’exemple més clar potser és el senyor Inda, que continua sortint a les televisions, i explicant-se. És un senyor que sap que no explica la veritat. En el meu cas, era fàcil de comprovar, perquè les dades del Banc de Santander que suposadament feia servir eren falses, perquè la numeració del compte no correspon al Banc de Santander. Hi ha gent que no comprova res, i que està convençuda d’allò que deia el senyor De Alfonso al senyor Fernández Díaz: quan Trias ho pugui demostrar, ja l’haurem mort. Tens sensació d’impotència, perquè els jutges a tu t’acaben donant la raó, i diuen que és veritat que no estàs involucrat en res, però que el mitjà de publicació ho pot publicar perquè ha de pensar que la font és verídica.

—Podeu explicar-ho millor?
—El jutge diu a la sentència del meu cas que és cert que jo no tinc cap compte a Suïssa ni a Andorra. Afegeix, però, que el diari no en té la culpa, perquè ho ha publicat d’una font que havia de pensar que era fidedigna: el Ministeri d’Interior.

—Déu n’hi do!
—I quan jo em querello contra el Ministeri d’Interior, em diuen que la prova que aporto (la gravació entre Fernández Díaz i De Alfonso) és una gravació no vàlida. Quan és una gravació feta entre ells, i que el senyor De Alfonso al parlament va dir que era verídica! I, per tant, et quedes amb cara de babau. Ells es protegeixen. Durant una època ha semblat que anar contra l’independentisme era normal i tothom ho justificava. Ara, com que resulta que hi ha molta més gent afectada, ja s’entén que això no pot ser de cap de les maneres.

—“Els que tinguin comptes corrents a Andorra o Suïssa, tant se val quina bandera portin al canell. Són lladres. Són gentussa.” Sabeu qui ho va dir, això?
—No ho sé, però m’ho imagino. És una mena d’expressions que van lligades als comuns. Jo he tingut molts atacs d’aquesta mena. I la justificació és “No hem dit mai el seu nom. Ens hem referit a la gent de Convergència.” Bé. Crec que això s’utilitza políticament per anar contra tu. I la veritat és que és molt trist que s’usin coses que se sap que són falses. Hi ha coses que poden ser més o menys certes. I hi ha coses que són falses. Completament. I això és una vergonya.

—A les xarxes socials he vist aquesta reacció: “Aquest Pablo Iglesias ara es queixa, però ell va fer servir mentides contra Trias en campanya electoral.”
—El senyor Iglesias no ha fet mai servir mentides contra mi. No les va usar mai. La senyora Colau reconec que en part les ha fet servir, i sí que va utilitzar l’aspecte de dir “són corruptes, pocavergonyes, són tots iguals”. Però jo sempre ho he dit: no vaig perdre per això, només. Però el senyor Iglesias no ho ha fet servir mai, i el senyor Iglesias, com que sap el pa que s’hi dóna, deixant clar que no tenim la mateixa ideologia, sí que ha dit que el que han fet amb mi és impresentable. Públicament i a Preguntes Freqüents d’una manera molt clara.

—Quina conclusió en traieu del cas?
—La gent descobreix això quan el mal ja és fet? Quan em va passar això molt poca gent va sortir a defensar-me. Vaig haver de sortir a defensar-me jo. T’indigna i et deixa una sensació estranya. I ara tothom està d’acord, veient la transcripció, que això és absolutament inadmissible. I encara creixerà. Quan es demostra que això no afecta només els independentistes, sinó a més partits, aleshores la indignació és grandíssima. I quan es descobreix que això és una eina per a guanyar eleccions i enfonsar partits i canviar el mapa electoral, la indignació és generalitzada.

—Del periodista Ferreras, què se n’ha de fer?
—El senyor Ferreras ha quedat amb el cul a l’aire. I, per tant, es troba en una situació molt difícil. El problema no és el senyor Ferreras, el problema és què s’ha de fer amb el senyor que ha pressionat al senyor Ferreras. I davant aquest senyor hi ha un ministre, Jorge Fernández Díaz; una persona de confiança de Rajoy, que era Jorge de Moragas; la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho. Hi havia una estructura lligada en part al CNI, i alguns altres que cobraven dels fons reservats, que són els que han organitzat tot això. I crec que aquesta gent els han de depurar. Els han de depurar tots. No pot continuar així.

—Voleu afegir res?
—És un episodi de la democràcia espanyola. Posar fi al terrorisme com es va fer, amb els GAL i tota la pesca, és lamentable i trist. Voler eliminar l’independentisme amb eines poc ortodoxes és una vergonya. Descobrir que això et pot fer guanyar eleccions és penosíssim. Una vergonya total.