Xavier Trias: “Que Àngels Chacón entrés dins Junts seria intel·ligent”

Xavier Trias (1946) ha estat un dels noms que han sonat per a presentar-se a les primàries de Junts a la batllia de Barcelona. L’ex-batlle de la ciutat, però, ho descarta, i creu que el partit s’ha de decantar per gent jove disposada a tenir projecte per a quinze anys. En aquesta entrevista, feta ahir al centre de Barcelona, Trias creu que Junts hauria de recuperar no solament la gent del PDECat, sinó també Àngels Chacón i Centrem.

—Heu dit que no us presentareu a les primàries de Junts per a ser batlle. Per què?
—Per sentit comú. A les eleccions vinents em faltarà poc per a fer setanta-set anys. Qui es presenti per ser alcalde ha de tenir un projecte per a quinze anys. A setanta-set anys això no tindria sentit. Ara necessiten una persona que sigui ambiciosa, que s’hi vulgui estar quinze anys i donar-los tot el suport. I el plantejament del Trias per a fer bonic, que es presenti i al cap d’un any potser es retira, no té sentit i és enganyar la gent. Hi hauria una situació que seria molt especial, i és que tots es posessin d’acord, que és impossible. Ara el problema que té l’espai que represento jo, que va del centre-esquerra al centre-dreta, sobiranista, però no tan sols independentista, el gran problema és que estem disgregats. Ens hem trencat a trossos. O fan que tornem a anar junts o, si baden, anirem anar a perdre.

—I si els trossos disgregats es posessin d’acord amb el vostre nom, us ho pensaríeu?
—Tampoc no m’ho pensaria. Els faria reflexionar i els diria: doneu suport a una persona que tingui entre quaranta anys i seixanta-cinc. Que crec que és el que s’ha de fer. I que es comprometi que s’hi perd, no se n’anirà. Jo vaig guanyar les eleccions així.

—Com valoreu la sortida d’Elsa Artadi?
—Una situació personal molt dura. És una noia que en el moment actual no podia suportar aquesta responsabilitat, que li pesava. La gent no s’adona que pots anar a una situació no de depressió, però depressiva. No et veus capaç d’impulsar una cosa. Jo l’entenc. Deixem-la tranquil·la, ara. És valent fer-ho com ho ha fet ella. No puc més. Acte de valentia. La majoria de la gent es buscaria una altra excusa. “Com que no us enteneu me’n vaig.” Ha fet un acte d’extraordinària valentia.

—Candidats entre quaranta anys i seixanta-cinc dins Junts, en qui penseu?
—Tinc una persona que m’ha acompanyat durant tota la meva trajectòria que es diu Jordi Martí Galbís, que és un 10. Va per Barcelona i tothom li té afecte. Què falta? El coneixement popular. El partit ha de tenir les idees molt clares, perquè jo ja ho he viscut, això. El partit fa unes primàries, guanya la Neus Munté i li diuen, no, mira, anirà davant l’Elsa Artadi. No estic contra de les primàries, ja em sembla bé. Però és important de tenir comandament. Jo he vist la destrucció de Convergència perquè es van retirar els lideratges. Quan perds els lideratges, tot es descompon. Què hem de fer? Junts per Catalunya ha de ser fort, si pot ser ha de veure si són capaços d’anar junts amb el PDECat, amb els Centrem.

—Amb Centrem de Chacón, també?
—És clar. Però si Chacón era del partit. Una persona magnifica. Ara ens toca fer un projecte , i fer massa crítica. Si no, manaran els altres. Una dona molt llesta.

—Veig possible unir PDECat i Junts. Però Chacón…
—És que Àngels Chacón ha d’entrar en el projecte. Marca una tendència que crec que és bo que sigui dins de Junts. Que Àngels Chacón entrés dins Junts seria intel·ligent. Si no, hi haurà gent, a les eleccions vinents, que rebrà diners i es pensaran que seran per ajudar-los a ser alcalde. I els donaran per anar en contra d’allò que ells en diuen l’independentisme. Ja va passar amb el Valls. Qualsevol estrateg que vulgui anar contra l’independentisme es gastarà calés perquè passi això. Per això dic: Chacón, vés amb compte.

—He llegit que us donareu de baixa del PDECat.
—Jo sóc un cas com un cabàs, perquè dec ser l’únic que està a Junts per Catalunya i encara no s’ha donat de baixa del PDECat. I cada cop que hi vaig, em diuen: “No et donis de baixa encara.” Si el PDECat, i és veritat, té els dies comptats. El PDECat és el resultat d’una operació desgraciada: la desaparició de Convergència. Ho hem fet molt malament. No es pot fer pitjor.

—I en aquest reagrupament amb Chacón, s’hauria de deixar de ser independentista?
—Nosaltres no podem deixar de ser independentistes. Qualsevol persona que s’adona de la situació que tenim, en el cor, és independentista. Fins i tot els que no érem independentistes ens n’hem tornat, d’independentistes. Passa que la independència no ens la donaran. Abans ens envien el que sigui, escoltes, el que sigui, per enfonsar-nos. Més que la independència, jo advoco per la no-dependència. Sóc un defensor de la no-dependència. Jo per què m’he tornat independentista? Perquè som dependents!

—Ningú no fa bandera de ser de dretes. Ni Junts.
—No són de dretes ni els empresaris. La idea d’un partit socialdemòcrata en la part social i liberal en l’econòmica, això era més o menys Convergència. Tenim gent bastant de dretes i bastant d’esquerres. Jo vaig fer-hi entrar gent del PSUC. Hem tingut un problema: hem perdut el lideratge. Jo encara de tant en tant escolto aquest lideratge. Cada dos mesos vaig a dinar amb el president Pujol. Li tinc un afecte especial. Li dec gran part del que he fet a la meva vida. Hem perdut una persona que marcava no l’autoritarisme, sinó l’autoritat. El respecte.

—Està en forma?
—De cap està bé. Però està trist, perquè veu que ha perdut aquest lideratge. I ell escriu, i jo li dic: “No se t’acudeixi de publicar-ho. Deixa-ho escrit per a després.” Hi ha ocasions de deixar coses escrites per al futur. De Pujol en vaig aprendre que nosaltres, amb segons quin enfrontament no aconseguirem res, i el que hem d’aconseguir és ser molt forts, perquè si no ens passen per sobre. I hem de ser forts per no ser dependents. L’estratègia és la no-dependència.

—Aquest dolç equilibri, potser es tenia el 2017.
—L’octubre del 2017 va sortir malament perquè davant de l’estat espanyol hi havia un senyor, a qui tenia una certa simpatia, ara ja no, que amb mi es van portar molt malament, que es va equivocar molt. Si Rajoy s’hagués desdit d’aplicar el 155 les coses haurien anat diferents. Segurament s’hauria aplicat la DUI, i sense efecte, si s’haguessin fet eleccions, per veure com anaven. I diguem la veritat: nosaltres tenim un país que és molt complicat. Hi ha gent molt poruga. Tenim gent molt poruga. I hem de saber-ho.

—Però el govern espanyol no acceptarà mai la independència pactada. Tampoc, fent enrere amb la DUI i convocant eleccions, acceptarien després una independència. Sense tensió…
—Sí, però potser la gent estaria contenta si tinguéssim una situació tan poc dependent com els bascos. La gent seria menys independentista. O potser no. El sentit no el deixarem. I el que han aconseguit és que molts, que érem més tebis, ara ho tinguem més clar. Més clar que mai. Però també hem de ser realistes. A mi hi ha gent que em ve i els dic: “Tu vols anar a la presó?” Diu: “No.” Ah. Si tots estem disposats a anar a la presó, serem independents, si no… Ara, és necessari que tots vulguin anar a la presó? No és necessari. El que sí que hem de tenir clar és que la situació de dependència econòmica, ara també pel tema lingüístic, ens ofega. El grau de dependència ens ofega. I ens porta a la catàstrofe total.

—Com la veieu, Barcelona?
—Barcelona, que és una capital, encara no d’estat, ha de ser una ciutat que vulgui liderar el sud d’Europa. Volem acabar tenint 15 milions d’habitants? No. Ni volem, ni podem. Perdem població, diuen ara. No és cap drama. És el voltant que ha de créixer, tenint en compte el medi. I no som gegants, però acabem guanyant en coses que ens fa referents. Mòbil, Hutchinson al port de Barcelona, inversió actual dels creuers, que s’ha d’anar amb cura, inversió important. La fira de l’audiovisual. Les guanyem a llocs millors que nosaltres. A l’antic hospital de Sant Pau hi ha tres edificis de start-up sanitàries. Això no és notícia al diari. Però això és un èxit. I competim amb tot el món.

—Aquell barri que volia fer no s’ha fet.
—Una gran pena. Tenia l’obsessió d’unir Colom i la Zona Franca. Tu soterres l’autopista i a sobre hi fas un passeig i has guanyat un tros on pots fer oficines, hotels, habitatge no (perquè pertànyer al port).

—Vicente Guallart sempre parla de la reindustrialització. Tornar les feines a dins la ciutat, i no al polígon.
—Noves tecnologies dins, diu Guallart. La gran aposta ha de ser aquesta. La que ens generarà activitat de futur és aquesta. Ara un dia d’aquests aniré a visitar una fàbrica, no a dins de Barcelona, que fan robòtica. Aposta pel primer robot català que podrà operar. Millor que el robot Da Vinci.

—Us han espiat amb Pegsaus?
—No ho sé.

—Pegasus, com ho interpreteu?
—El més gros del Pegasus no és que t’investiguin, sinó que a sobre se sàpiga. És el súmmum del ridícul. Puc entendre que un estat utilitzi unes eines. Però és que no es pot saber. És al·lucinant.

—I ara espiaven Maragall.
—L’interès de fer com sigui que l’alcalde no sigui independentista és una obsessió de l’estat central. A mi, per què em va passar el que em va passar? Doncs per la reunió amb l’alcalde de Nova York, senyor Bloomberg, vam estar parlant de la situació catalana i, sense estar a favor de la independència, el grup Bloomberg va fer un editorial posant de cap per avall l’estat espanyol perquè no permetia el referèndum. I crec que Jorge Fernández Díaz va dir: “Aquest.” I van inventar que jo tenia un compte corrent a Suïssa, que vam demostrar que era fals.

—La nova política com la veieu?
—Que hi ha voluntat destructiva. Abans no hi era. Jo em sento amic de Joan Clos, de Jordi Hereu. El senyor Balmón amb mi s’ha portat sempre de manera magnífica. A mi mai no se m’ocorreria de dur per la via penal Hereu o Clos. Fins i tot quan veig què fan a Colau, per qüestions de contractació, que les ha fetes mal fees, com tothom, no se m’ocorreria mai de dur-la als tribunals. No pensem igual amb Núñez Feijóo. Va ser director general de l’Insalud, però hi he tingut una relació fantàstica. I li tinc afecte. I el vaig anar a escoltar, l’altre dia. I diu coses, com les de la nacionalitat, oi, que el representant màxim de l’estat és el president, que la pena és que no les apliquin. I no les apliquen. Per què aleshores em posa un delegat per a vigilar-nos?

—A Junts us vénen a demanar consell?
—A mi no em ve a demanar consell ningú.

—A ERC hi ha ex-consellers que tenen com a feina aconsellar els joves.
—Junts encara no sabem què farà. El primer congrés serà ara al juny. El primer. Per moltes raons; perquè no s’atrevien, pel que sigui, encara no han fet el primer congrés. Com actuaran? Almenys hi ha dues coses clares: Turull i Borràs es posen davant. I han de ser capaços de fer un discurs, no dos o tres. Una cosa és el que tu penses, i l’altra el del partit. No és igual. Si estem desorientats, aclarim-nos nosaltres, però no desorientem la gent.

—ERC, partit d’ordre i moderació.
—Han tocat la realitat i intenten fer una cosa que nosaltres hem intentat tota la vida: veure com influir a Madrid. Si la influencia només et ve quan tens els vots per pressionar, no va.

—No va?
—No. Perquè humilies l’altre. Hem d’aconseguir que tinguem influència pel que diem.

—I això és possible?
—És qüestió de treballar-hi.

—Heu passat la covid.
—He passat de tot. Em van fer el tractament del tremolor intencional. Amb l’edat augmenta. T’ho arreglen cremant les cèl·lules. Amb la mà dreta m’han fet el tractament pagant, i ja no tremolo. I amb l’altre estic esperant, que encara no és prestació universal. Ara amb Argimon de moment ho fan experimental al Trias i Pujol. Espero. Un cop fet, coronavirus. Després, quist sinovial que em feia anar coix. En acabat, aneurisma d’aorta. I l’últim és que puc anar sense ulleres. M’han operat de cataractes, fa quinze dies. Però les continuo portant de prop i perquè les ulleres formen part de la meva personalitat.

—Ben guapo de jove, sense ulleres.
—No m’he considerat mai guapo. Amb la meva dona vaig començar a sortir-hi de molt jove. Disset anys jo i quinze ella. Aquest any fa cinquanta anys que ens vam casar. Vam anar amb tots els néts al delta de l’Ebre, un cap de setmana. No els sembla prou. Amb un matrimoni amic, sis dies a Itàlia. I abans de l’agost anirem als fiords, a veure natura. L’important és enamorar-se.

—Res a afegir?
—Ajudaré tant com pugui, sempre que sigui per no barallar-se.