Xavier Sala i Martín: “El capitalisme surt de manera espontània”

Xavier Sala i Martín (1962), el reconegut economista i professor a la Universitat de Colúmbia a Nova York, ha escrit el llibre De la sabana a Mart. L’economia de la intel·ligència natural (Rosa dels Vents), com a reacció a les idees apocalíptiques sobre la intel·ligència artificial. Idees que prediuen un futur sense feina per als humans, perquè la intel·ligència artificial la farà tota i millor. O que prediuen l’auge de dictadures basades en el control digital dels ciutadans. Sala i Martín no combrega amb aquesta visió, i ha escrit una obra en dos volums. El primer, que es presenta aquests dies, explica en 594 planes la història de la intel·ligència humana i les seves grans invencions: dels diners a l’agricultura, passant per l’escriptura o l’art, Sala i Martín repassa els dos-cents mil anys de vida humana. El segon volum, que sortirà els mesos vinents, serà una desmitificació de la intel·ligència artificial. VilaWeb va entrevistar ahir el professor Sala a Barcelona.

—Quan va néixer aquest llibre?
—Aquest llibre va néixer l’any 2018, a Davos, quan va venir Yuval Harari a parlar d’intel·ligència artificial de manera apocalíptica. Ens robarà els llocs de treball, la humanitat esdevindrà una classe inútil, que ni tan sols les empreses ens voldran explotar, ens morirem de gana i quatre paios seran propietaris de la intel·ligència artificial i ho tindran tot. Hi haurà dictadures digitals en què els governs controlaran les ments dels humans, i les dictadures seran superiors a les democràcies. Jo mirava el públic i tothom s’anava encongint, perquè Harari és influent i convincent. Tots feien cara d’espant menys Angela Merkel, amb la seva cara de pòquer de tota la vida. I la meva reacció va ser pensar: això no és veritat. Va contra tot el que explica la història.

—Què explica la història?
—Que el canvi tecnològic ha existit sempre, i és veritat que ha eliminat feines, però l’evidència és que se’n creen més i millors. De fet, el moment de la història en què hi ha més ocupació és ara! I el segle XX ens demostra que les democràcies han passat la mà per la cara a les dictadures, i que els mercats han passat la mà per la cara als planificadors. I, per tant, tot això que ens explica aquest home és ciència-ficció que no em quadra. Però…

—Però?
—Però hi havia la possibilitat que fos veritat. A mesura que hi ha hagut canvis tecnològics, per als humans han anat desapareixent les feines físiques (pagesos, etc.) i ens hem refugiat en les feines cognitives (advocats, periodistes, economistes) que fan servir el cap. Però si la intel·ligència artificial figura que farà les feines del cap, on anirem? Per tant, teòricament, era concebible que fos veritat allò que deia. Em vaig apuntar a un curs d’intel·ligència artificial a Stanford, en línia, que feia el professor Andrew Ng. I em vaig adonar que la intel·ligència artificial intenta imitar dos aspectes de la nostra intel·ligència: el fruit del nostre cervell, el que en diem la nostra ment (la capacitat lògica, la creativitat, etc.) i els altres intenten imitar la ment directament, les xarxes neuronals. Per tant, si volia entendre la intel·ligència artificial havia d’entendre la intel·ligència natural. I aquest és el primer volum, una anàlisi del nostre cervell, la nostra ment, les burrades que podem arribar a fer. I en el volum 2 parlarem de la intel·ligència artificial.

—Idea, pensador, llibres que us hagin marcat fent el llibre.
—M’he passat cinc anys llegint. Dec haver llegit més d’un llibre per setmana durant cinc anys, i he fet cursos a diverses universitats. M’ha impressionat pensar en tecnologies del paleolític (qui s’inventa l’agulla, per exemple), o en invents de gent poc coneguda, que ho han canviat tot. Per exemple, les dues persones que van inventar la canonada en forma de S que surt dels lavabos al segle XVIII. Això fa que l’aigua quedi atrapada en la S, i tapi els excrements humans i la pudor. Abans d’això, no hi havia manera de tapar-ho eficaçment. I causava epidèmies i la mort dels humans, durant segles.

—Dividiu les idees humanes en tres.
—Les idees científiques, les tecnològiques i les socials. Una idea científica podria ser la teoria de l’evolució. Una idea tecnològica, la que ens permet  inventar el telèfon. I finalment les idees socials són les que fan evolucionar i regeixen les societats: com ens organitzem. I en aquest llibre proposo que els tres tipus d’idees són imprescindibles i estan interrelacionades. Intento defugir el “moment Eureka” d’Edison inventant la bombeta, que canvia el món. No! El món canvia amb la suma de petites idees que tenim tots, que hem tingut durant dos-cents mil anys. Dedico el llibre a les deu mil generacions d’humans que ens han precedit, i que han creat aquest món.

—Coses que m’ha agradat de llegir. Per exemple, expliqueu com funciona la memòria.
—Recordem què ens ha causat impressió. Allò que la nostra consciència ens diu “guarda-ho”. Per exemple, el dia que van caure les Torres Bessones. Fa vint-i-dos anys i encara el recordem. Ens va causar impacte. En canvi, aquest matí oblidem on són les claus. La memòria funciona de manera contextual. No només recordes les torres caient. També recordes on eres, amb qui eres. O, per exemple, si estudies per a un examen durant la nit, a les fosques, recordaràs no tan sols els apunts, també la foscor. I de fet et serà més fàcil de recordar els apunts si l’endemà estàs a les fosques, recreant el context. Per tant, si tens un examen al matí, estudia al matí. El context semblant t’ajudarà a recordar. La memòria és contextual.

—Un altre invent que expliqueu: els diners. Molta gent encara es pensa que l’origen dels diners té a veure amb l’evolució de l’intercanvi. I no.
—No només gent, sinó que tots els llibres de macroeconomia ho expliquen igual. Encara avui. Expliquen que els humans del paleolític es basaven en l’intercanvi. Jo et canvio blat per ferro. Però l’intercanvi tenia límits, perquè potser jo tenia blat i tu ferro, però jo volia fusta. I, per tant, havia de canviar primer el blat per ferro i després el ferro per fusta. Tot es complicava i els diners van aparèixer per solucionar els problemes de l’intercanvi. Un cop tens diners, superes l’intercanvi. El problema d’aquesta teoria és que no va anar així. El fet és que quan comença l’agricultura hi ha uns personatges, més semblants a banquers, que eren els propietaris de terres, d’enormes quantitats de blat, i la gent té deutes amb ells. I aquests deutes s’apunten. Apareix la comptabilitat. Aquest em deu tant blat. Aquell em deu tant ordi. I així apareix l’escriptura, per poder apuntar els deutes. I s’apuntava en taulells d’argila. I jo podia tornar-te els deutes directament a tu, o venia un tercer i et canviava el deute per unes sabates. I després ell ja aniria a cobrar el deute. I els diners neixen del crèdit original. Això es va descobrir amb uns jaciments a Turquia. L’escriptura i els diners són germans bessons.

—Quins són els invents GPT?
—Els General Purpose Tecnology, ‘tecnologia de propòsit general’ (no té res a veure amb el famós ChatGPT). Els GPT són, per exemple, la invenció de l’escriptura, l’agricultura, la ramaderia, els diners. Un cop apareixen, afecten la resta de camps. Ho mouen tot. En canvi, el Lego només afecta els jocs de nens. L’agricultura, no.

—La intel·ligència artificial pot acabar essent un d’aquests GPT?
—Pot ser. Andrew Ng creu que sí. I que serà com l’electricitat. Jo no ho tinc clar.

—Sou un home optimista. Fins a quin punt això no és un biaix a l’hora de fer anàlisis? Per exemple, no us veig gens preocupat pel canvi climàtic. Fins a quin punt això no és un biaix?
—Això jo no t’ho puc avaluar. És una cosa subjectiva meva. No sé si sóc excessivament optimista. I no és que no estigui preocupat pel canvi climàtic, però a la meva llista de preocupacions no és a dalt de tot. Em preocupa molt més la pobresa a l’Àfrica que no el canvi climàtic. També estic molt més preocupat pel 1.300.000 persones que moren cada any per accidents de trànsit, que són molt més morts que els que es moren per les guerres o pel canvi climàtic. No veig que la lluita pel canvi climàtic sigui una gran prioritat. Crec que és clar que hi ha escalfament global. Però segons els informes de les Nacions Unides no és clar que les tempestes siguin cada vegada més fortes. Malgrat que tothom ho repeteixi. Sí que veig que hi ha un problema, que és causat per l’home, però no hi veig la urgència. Veig la urgència a solucionar el càncer. Veig la urgència en la pobresa.

—També teniu una mirada optimista amb el capitalisme. El veieu evolucionat respecte dels altres sistemes. Però us imagineu un món sense capitalisme, atès que tot té origen i final; el capitalisme també es podria acabar. Com us l’imagineu, el món sense capitalisme?
—El capitalisme, a diferència del marxisme, no ve d’un senyor que diu això s’ha de fer així. El capitalisme no se l’inventa ningú. El capitalisme surt de manera espontània. La gent utilitza la capacitat d’intercanvi per a inventar-se coses, com les accions, les SA. Tot això apareix de manera espontània i evoluciona de manera espontània.

—Això creieu? El sistema capitalista el veieu espontani?
—Qui l’ha creat?

—El capitalisme es basa en normes inventades. Per exemple, la propietat privada. Això és un invent creat.
—Sí. Però això apareix molt abans. Si no hi hagués hagut propietat, no hi hauria agricultura.

—Per tant, no és espontani. És un invent.
—Tot és invent. Les normes socials, les tecnològiques. Tot és fruit del cervell humà.

—Veig que no us imagineu un món que no sigui capitalista.
—És possible. Però no és un món que jo vegi que sigui desitjable. El capitalisme vol dir llibertat. Que la gent faci el que vulgui. Hem vist un món, la Unió Soviètica, on no feies el que volies. Fas de taxista perquè ho diu el govern. I tu no tens llibertat de triar. En un món capitalista tens la llibertat de triar. Bé, de fet en un món capitalista liberal. Perquè hi ha mons capitalistes com l’espanyol on el monopoli, i els governs que interfereixen, i la llotja del Bernabéu, fan que uns quants privilegiats puguin fer de tot; i la resta, exclosos.

—És capitalisme igual. Capitalisme d’amiguets, en dieu.
—Capitalisme d’amiguets. O socialisme camuflat. Si ens posem a posar noms.

—Si haguéssiu de resumir el llibre per a algú que no l’ha llegit, què hi intenteu explicar?
—És una excursió de les 10.000 generacions humanes que ens han precedit, com hem anat des de la sabana, on vam sorgir fa dos-cents mil anys, fins a arribar a Mart, a un cràter on sospiten que hi ha aigua. Una fita tecnològica brutal. Com hem passat de caçar gaseles i zebres a la sabana fins aquí. I com ha passat per mitjà dels fruits de la nostra intel·ligència natural. Que són les idees tecnològiques, les científiques, i les socials. Aquestes tres interaccionen.

—El segon volum, què dirà?
—Serà una desmitificació de la intel·ligència artificial. Ara estem tots preocupats pel ChatGPT, que és intel·ligent, la carta dels científics. Però el ChatGPT no entén res.

—Bill Gates va escriure una carta en què explicava que el ChatGPT havia aprovat exàmens universitaris.
—No és veritat això que diu. I això que diu Gates ve d’un sol article que s’ha publicat, i si mires l’afiliació de tots els autors de l’article, veuràs que són tots d’Open AI. Són ells mateixos. No han explicat exactament quin examen li van fer. Ni què passa quan les preguntes no són textuals, sinó que s’han d’interpretar gràfiques. Què passa aleshores? Totes aquestes notícies que han aparegut són part de la propaganda. No és veritat que passen millor els exàmens que els humans, ni que juguen a escacs. Tot això és fals. És propaganda. Som en una empresa, que no és Open AI, sinó Microsoft, que és la que hi ha darrere, que vol vendre un producte i encapçalar la cursa que té amb Google per agafar el mercat de les cerques d’internet. Som enmig d’una batalla d’empreses pel domini del mercat de les cerques.

—Persones que hàgiu conegut especialment intel·ligents. Elon Musk?
—No el conec.

—Yuval Harari?
—Sí. És una persona curiosa, en el sentit que té curiositat. Una curiositat brutal. Parles amb ell i penses que arribarà a la sala i pontificarà. No. Al contrari. Tota l’estona et fa preguntes. Que si Catalunya, que si la independència, constantment fa preguntes. Té curiositat genuïna. Un dels que més em van impressionar de jove va ser Milton Friedman. Un home ple de curiositat, també. Quan jo era superjove i tot just començava, ell era el Déu, el premi Nobel, i tenia noranta-cinc anys. Doncs vaig rebre una carta seva de quatre pàgines: acabo de llegir el teu article i m’ha encantat per això, això i això. I em feia preguntes. I correccions. Aquesta carta la tinc guardada, i l’emmarcaré un dia. Una de les coses més impactants de la meva vida.

—Res a afegir?
—La idea fonamental del llibre és que el progrés de la humanitat ve de la nostra capacitat de tenir idees. Idees de tres menes: tecnològiques, científiques i socials. I d’igual a igual. Hi ha qui ha emfasitzat les idees tecnològiques (màquina de vapor). Harari dirà que el motor és la nostra capacitat d’inventar històries imaginàries, jo crec que el progrés té tres motors: ciència, tecnologia i la nostra capacitat d’organitzar-nos en societats, sense les quals no hi hauria ni ciència ni tecnologia.