Xavier Sala i Martín: ‘Decidir les regles del joc és la victòria; i a Catalunya no ho hem après’

Xavier Sala i Martín ens rep a les oficines de l’editorial amb una americana carabassa llampant. N’ha portades unes quantes, de colors diferents, perquè té programades unes quantes entrevistes seguides i es farà estrany si surt sempre amb el mateix color. Li demanem si s’ha posat la carabassa expressament per rebre VilaWeb, però no, ha estat casualitat. Volem parlar del seu nou llibre, La invasió dels robots i altres relats d’Economia en colors (Rosa dels vents, 2018), però també li volem demanar com veu el panorama polític de Catalunya. Fins ara ha estat recelós a fer cap entrevista per parlar tan sols d’aquesta qüestió. Tot canvia molt de pressa i ell voldria tenir-ne més informació per a poder opinar amb més seguretat, diu. Però quan comencem a parlar de tot plegat, Sala i Martín és Sala i Martín i té una opinió clara i contundent. Després de l’avançament d’ahir, ara us oferim l’entrevista sencera.

—Trobeu que l’objectiu de la innovació ha perdut centralitat al nostre país? Els enemics de la innovació guanyen la partida?
—No hi estic d’acord. Passa que a Catalunya es parla tant d’una altra cosa que sembla que no es parli de res més. Però ara vinc del Fòrum Econòmic Mundial de Davos i tan sols es parla d’innovació. De fet, es parla de la quarta revolució industrial. Sobre com ens afectarà, però sobretot com ens hi hem d’adaptar. La innovació i les noves tecnologies entren en massa a les nostres vides i la solució és més innovació. Les feines tradicionals desapareixen. Per tant, no crec que sigui cert que ja no en parlem. És cert que a Catalunya parlem d’altres coses i tenim exemples de com els enemics de la innovació guanyen. Barcelona és dels pocs llocs del món on els luddites guanyaven. Taxistes impedint l’entrada d’Uber, per exemple. És un exemple de voler aturar la innovació. De la mateixa manera que hi ha plataformes en contra d’Airbnb. Torna a ser voler aturar la innovació. Una de les coses que dic al llibre és que oposar-se a la innovació és un error perquè no la podràs aturar.

—És com l’aigua, que sempre troba un camí davant els obstacles?
—Exacte. Recordem que hi va haver aquell conflicte contra Napster, pels drets de propietat intel·lectual en l’intercanvi de fitxers per internet. I els qui s’hi oposaven van fracassar. És cert que van portar Napster als tribunals i que aquests van donar la raó als demandants. És veritat que Napster va ser obligada a tancar. Però l’intercanvi de fitxers continua. Les empreses que pirategen música, funcionen i són molt més grans que abans. Van matar Napster, però va sortir Emule i moltes més. No van aturar pas el canvi. Qui es va adaptar al canvi va ser Apple amb iTunes. Van observar què volia la gent que feia servir Napster. La gent volia tenir un repertori de milions de cançons d’arreu del món a l’abast? Volia poder descarregar una única cançó en lloc d’haver de comprar tot el disc? Apple es va proposar d’oferir-los això i de cobrar-los 99 cèntims per cançó. Itunes va abraçar la innovació i va guanyar milers de milions de dòlars. A&M Records, que va portar Napster als tribunals, va fer fallida. Els taxistes haurien d’aprendre això.

—Què poden fer?
—Demanar-se per què Uber funciona. Per què la gent vol Uber i què hi busca. Què ofereix Uber que no ofereix el taxi. Treure’n conclusions i fer igual. És una plataforma? La gent vol veure el mapa del taxi en moviment? És la manera de pagar per internet allò que funciona? O és la manera de sol·licitar el cotxe? No hi ha cap raó per la qual els taxistes no puguin oferir el mateix. Abraçar la innovació és la solució. I en qualsevol cas, els taxistes es moriran igual. Perquè l’enemic de veritat del taxi no és Uber, sinó els cotxes sense conductor. Començaran a operar en algunes ciutats dels Estats Units aquest octubre vinent. I això serà la mort del conductor com a professió. De la mateixa manera que es va morir la professió dels ascensoristes. Aquells homes que pitjaven els botons dels ascensors, que s’espatllaven sovint i necessitaven algú que se n’ocupés. Van desaparèixer amb els ascensors automàtics. Aquest octubre serà el començament de la fi dels taxistes. Lluitar contra Uber és una mica absurd.

—No ens ha de fer por la invasió dels robots?
—Al llibre argumento que no. Totes les revolucions tecnològiques de la història han tingut una destrucció creativa, com l’anomenava Schumpeter. Totes han tingut una part destructiva i una part creativa. Arriba l’automòbil i es mor el cotxe de cavalls. Arriba el CD i es mor el disc de vinil. En totes les revolucions, la quantitat de llocs de feina que s’han creat ha estat superior a la de llocs de feina que s’han destruït. Sempre. La història ens va a favor. Al llibre explico quins mecanismes han fet que la cosa anés així. I ha passat bàsicament perquè les innovacions han abaratit preus. Si abarateixes el preu de la roba, a la primera revolució industrial, fas que la gent es compri molta més roba. Els nostres besavis tenien un vestit. I ara vas a l’armari de qualsevol persona i ningú no té només un sol vestit. La gent va a l’H&M i es compra tot de roba. Ja ningú no té un vestit per a tota la vida.

—I això té un impacte en creació de llocs de feina?
—Per fer la mateixa roba que abans caldria molta menys gent. Però per fer tota la roba que necessitem ara, cal més gent. Abans, el cotxe de cavalls era una joguina de nens rics. I avui tothom té cotxe. Per a produir tots aquests cotxes, necessites molta més gent que la que calia per a produir el nombre de cotxes de cavalls que hi havia abans. L’arribada del cotxe fa que apareguin nous sectors industrials derivats de la innovació. Amb el cotxe, s’afavoreix la mobilitat de les persones, que van a la costa a passar el cap de setmana, i apareix un nou sector, que es diu turisme. I el turisme acaba donant feina a molta gent. Més que els qui van perdre la feina perquè feien les selles dels cavalls, les rodes dels carros o recollien la merda dels carrers. Aquest mecanisme d’abaratir les coses continua funcionant. Hem de ser optimistes.

—La diferència ara és la velocitat de les innovacions?
—Per introduir el cotxe, des que va aparèixer a final del segle XIX fins que va ser d’ús majoritari els anys cinquanta, va passar mig segle. Els fabricants de carros de cavalls i els treballadors del sector van anar perdent a poc a poc. Avui arriba el cotxe intel·ligent i en quatre dies no quedarà ni un taxista. Penseu que fa deu anys acabava de sortir l’iPhone. I ens ha canviat la vida de manera brutal. No ens adonem de la velocitat dels canvis. La gent que hi surt perdent, ho fa sense gaire temps per a recol·locar-se. L’adaptació ha de ser molt ràpida. Mira què ha passat amb les agències de viatges. Abans la gent que tenia una agència de viatges es forrava! Però arriba Google i tots els serveis automàtics i amb quatre clics t’has muntat un viatge a Noruega. I l’agència de viatges desapareix.

—I aquesta gent que perd la feina per la velocitat dels canvis, què?
—A la senyora que ha perdut la feina a l’agència de viatges l’hem d’ajudar. Una senyora de cinquanta-cinc anys, que té més dificultats per a reinventar-se. Hem de crear mecanismes per a ajudar els perdedors. Que hi hagi destrucció creativa i que la part creativa sigui beneficiosa per a tots no vol dir que no hàgim de fer cas de la part destructiva. Cal ajudar la gent que hi surt perdent. Per dues raons: per ètica i per egoisme. No podem tenir societats on un 20% de la població no guanyi res. I aquesta gent són els qui voten Trump, voten Le Pen o voten Ciudadanos. Tots els partits populistes demagogs que hi ha al món s’alimenten de gent que abans eren d’esquerres i pensaven que el comunisme seria la solució, i que ara es veuen com a perdedors. Qui ve a oferir-los fórmules màgiques i elixirs que els solucionaran la vida guanya el vot d’aquests perdedors. Tan sols cal veure on va guanyar Trump. A les zones industrials que han perdut: a Ohio, a Pennsilvània… Llocs on la gent tenia salaris industrials elevats i els ha perdut.

—Cal tenir paciència per a notar les millores de la innovació?
—La innovació té coses bones i coses dolentes. Que sigui inevitable no vol dir que sempre sigui bona. Tot depèn de com la fem servir. Per exemple, la tecnologia de l’eco se la van inventar després de l’enfonsament del Titànic. Uns científics van veure que es podia utilitzar el poder de l’eco per a emetre sons al mar –on el so viatja quatre vegades més de pressa que per l’aire– i, esperant-ne el rebot, mirar si hi ha objectes a prop. Fins aleshores es guiaven pels fars i les campanetes… Però no servia per als icebergs. Aquesta tecnologia va salvar moltes vides, especialment quan els submarins nazis volien enfonsar els vaixells del comerç entre Europa i Amèrica. Però la mateixa tecnologia pot ser utilitzada per a coses bones o per autèntiques barbaritats. S’ha utilitzat per fer ecografies, per saber el sexe dels nadons abans que neixin. I això, a països com la Xina, s’ha fet servir per fer avortaments. Amb la política del fill únic, els pares preferien tenir nens i avortaven si l’ecografia els deia que hi havia una nena. Si avui mirem la piràmide d’edat i sexe de la Xina, falten dos-cents milions de nenes. Dos-cents milions de nenes han estat assassinades gràcies a la tecnologia de l’eco. I la tecnologia és la que és. La podem fer servir per a bé o per a mal.

—Aquesta és la història de la humanitat. Tot depèn de l’ús que fem de les coses…
—Vegem un exemple menys dramàtic. Sabeu que l’iPhone causa un gravíssim problema de salut? La gent passa un 100% més de temps al vàter que abans. Quan no hi havia els telèfons intel·ligents, la gent anava al vàter, feia el que havia de fer i marxava. Ara, amb l’iPhone, la gent s’hi està estona. I estar asseguts en aquella posició tanta estona causa una tensió als músculs i hi ha una epidèmia d’hemorroides per culpa de l’iPhone. La tecnologia té efectes inesperats. Els economistes ho anomenem efecte colibrí. És la manera com la naturalesa fa evolucionar un ocell i li permet de volar sense moure’ns endavant, a partir de l’evolució d’una planta. Quan una planta evoluciona, produeix pol·len per reproduir-se millor. És millor barrejar l’ADN de dues plantes. Com que les plantes no tenen ni cames ni penis –que se l’inventen els taurons centenars de milions d’anys després de la vida a la Terra–, s’inventen les abelles. S’alimenten del nèctar i escampen el pol·len. Quan uns ocells veuen que hi ha una cosa bona dins de les plantes, també en volen. I una evolució en una planta acaba provocant una evolució en un ocell. L’efecte colibrí. L’economia és plena d’efectes colibrí. I la tecnologia no és bona o dolenta per si mateixa. Depèn de l’ús que en fem. Podem salvar vides als vaixells o podem avortar dos milions de nenes a la Xina.

—I per què és important la paciència?
—És molt important. Una de les coses que descobrim en els estudis de psicologia aplicats a l’economia és que els nens que demostren ser pacients quan són petits tenen una vida millor. En un experiment, els donen una llaminadura i els diuen que poden menjar-se-la, però que si s’esperen a fer-ho quan torni l’investigador a la sala on són, si tenen paciència, els en donaran dues. Que poden fer el que vulguin. Els qui se la mengen són impacients i els qui esperen són pacients. Això es va fer amb uns nens de Califòrnia els anys seixanta quan tenien quatre o cinc anys. El psicòleg que ho va fer va decidir d’anar-los seguint durant la vida. Ara ja tenen cinquanta-cinc anys. Són de la meva generació. L’observació va concloure que els nens pacients havien tret més bones notes, havien anat a universitats més bones, eren menys obesos, menys propensos a les addiccions, havien estalviat més per a la jubilació, tenien menys propensió a divorciar-se, tenien feines més bones… Tota la vida els ha anat millor. Per tant, la paciència té també unes implicacions econòmiques.

—Hem interpretat malament la història de David i Goliat?
—Els jueus ens diuen que David guanya perquè és jueu. Els cristians diuen que encara que siguis dèbil pots guanyar amb el suport de Déu. Hi ha un filòsof periodista canadenc que es diu Malcolm Gladwell que diu que les coses no són com semblen i que David és molt més fort que no es pensa la gent. Que ara no sabem valorar la força d’una fona com a arma d’aquell temps. I que Goliat era un personatge enorme i que el relat bíblic fa entendre diverses vegades que no hi veia bé. Els símptomes que explica el relat original coincideixen amb l’acromegàlia, una síndrome que pateixen molts jugadors de bàsquet d’aquests enormes. I per tant, ni David era tan dèbil ni Goliat era tan fort, segons Gladwell.

—I la vostra interpretació?
—Que la clau eren les regles del joc. Hi ha un moment que el rei Saül diu a David que es posi un casc de bronze i agafi un escut i una espasa. I ell diu que no, que hi va amb la fona. Tot l’exèrcit d’Israel havia assumit que havien de combatre amb les regles de joc de Goliat, amb la infanteria. David diu que de cap manera, que ell vol l’artilleria. És quan escull les regles de joc que guanya. Decidir les regles del joc és la victòria. A Catalunya, això no ho hem après, perquè acceptem jugar amb les regles de Goliat.

—Ara parlarem de Catalunya… Dieu que el món millora ‘i millora molt’, però tenim la sensació que tot va molt pitjor. És perquè tenim més informació que mai?
—Sí que millora molt. Fixa’t que moltes de les respostes d’Economia en colors i les preguntes que m’heu fet tenen a veure amb la psicologia. Darrerament, els economistes incorporem més altres ciències, especialment la psicologia. Sempre he definit l’economia com la ciència de prendre decisions. Siguin decisions més econòmiques – comprar, invertir, vendre…– o menys –casar-se, tenir fills, viatjar… Però la manera de prendre decisions no sempre ve de la racionalitat a ultrança, sinó del funcionament del cervell, l’evolució i la psicologia. Nosaltres som el resultat de l’evolució dels nostres ancestres.

—Per entendre l’economia, cal saber psicologia i biologia?
—Una cosa que hem après dels psicòlegs i dels biòlegs evolutius és que el nostre cervell està necessàriament preparat per a les notícies negatives. Reaccionem a les coses negatives molt més que no a les coses positives. Els nostres ancestres passejaven per la sabana africana –fa dos-cents mil anys, tots vivíem a l’Àfrica–, sentien un soroll sobtat i hi havia dos tipus de reaccions: el qui pensava que era el soroll d’uns nens jugant, i el qui deia ‘collons, un lleó!’ i sortia corrents. Nosaltres som fills del qui va sortir corrents. El qui es va quedar mirant se’l va cruspir el lleó. No es va reproduir. Els nostres gens són els dels avantpassats que tendien a veure les coses negatives i sortien corrents. Moltes vegades no era un lleó, però amb una vegada que ho fos n’hi havia prou. Això els biòlegs ho anomenen el biaix de la negativitat.

—I això ens porta a donar més importància a les dades negatives?
—Aprofitant el biaix de la negativitat i tenint en compte que el món de la comunicació és un negoci, les informacions negatives es magnifiquen. Vosaltres ho noteu. Quan expliqueu que han sortit les flors al passeig de Sant Joan, zero clics. Si expliqueu que la policia atonyina un treballador d’Òmnium, cinquanta mil clics. Això què fa? Que es donin moltes més notícies negatives que positives. I com més negatives i més tremendistes, més clics. La vergonya del periodisme en el cas de la informació i els detalls de com la madrastra va escanyar el nen aquell tan sols queda superada pel nombre de clics que tenien les notícies. La vergonya no són els periodistes, sinó la gent que tenia ganes de saber tots aquests detalls. El periodista reflecteix la voluntat de la gent.

—Magnifiquem les dades negatives de l’economia?
—I tant! La tendència és veure les coses negatives més que les positives. Però, a més, estem alimentats constantment d’informació negativa. En el tema de l’economia, si hi ha una crisi de fam a l’Àfrica, sortirà a tots els diaris. Però ja fa quinze anys que no n’hi ha cap. Heu vist que ho expliqui algun diari? No interessa explicar coses positives. La mortalitat infantil d’avui a l’Àfrica és tres vegades menor que la d’Europa el 1900. Que els països més avançats. A l’Àfrica ara es moren deu nadons de cada cent. A Anglaterra, el país més avançat d’Europa, a principi del segle XX se’n morien trenta. És difícil pensar alguna cosa que pugui afectar més un ésser humà que la mort d’un fill. Però aquesta dada no l’he vista publicada enlloc. Això no és notícia. Ningú no ens ho explica. I és un èxit sense precedents. I la reducció de la mortalitat infantil a l’Àfrica és el fenomen més important des de fa molts anys.

—Com el veieu, el moment polític a Catalunya?
—Hi ha moltes coses que se m’escapen. Perquè segurament no sóc prou llest per a analitzar-ho bé. Però si ho analitzo de manera optimista, em fa la impressió que, baralles a banda, juguem a buscar que l’estat espanyol s’excedeixi. I ho fem amb un cert èxit. L’estat espanyol fa coses que un any enrere ningú no hauria somiat que faria i que hi ha molta gent al món que ho observa i calla. Però, a la llarga, això que fa l’estat espanyol no serà sostenible. L’estat espanyol s’excedeix amb la restricció i la repressió de drets bàsics com la llibertat d’expressió o la llibertat de reunió. O la restricció aquesta amb què el president de la Generalitat és decidit per un jutge i no pel poble. I això significa que la sobirania de la nació no la té la ciutadania sinó un jutge.

—No trobeu que fan i desfan amb absoluta impunitat?
—Un jutge designat a dit amb uns mecanismes que han estat condemnats per parcials i contraris a la separació de poders per tribunals europeus. Espanya ha estat condemnada per manca de separació de poders per la manera com es trien els jutges. Per tant, un senyor triat d’una manera que ha estat condemnada té prioritat a l’hora de decidir qui governa el país per sobre de la població. Això pot tenir molts adjectius, però segur que no pot tenir el qualificatiu de democràtic. Jo crec que això no és sostenible. La meva pregunta –i per això no em veig amb cor d’opinar amb seguretat– és si el col·lapse de l’estat espanyol arribarà abans que el col·lapse de l’independentisme. Perquè la nostra capacitat de barallar-nos per les parides més grans tampoc no deixa de sorprendre’m.

—Us va decebre la reacció política, institucional, després del referèndum de l’1 d’octubre?
—Jo hauria declarat la independència immediatament. Crec que es va perdre l’impuls. Allò que els americans anomenen el momentum. Hi havia un impuls en què la gent estava disposada a defensar-ho tot. Van esperar un mes i la cosa es va anar florint. Però tampoc no vull opinar amb rotunditat perquè m’és impossible de ficar-me a la pell d’aquests líders que sabien perfectament que anirien a la presó. Però havien d’entendre que calia que declaressin immediatament la independència precisament per evitar d’anar a la presó.

—Per evitar la presó?
—L’única manera de salvar-se de la presó era declarar la independència després del referèndum. Jo pensava en ells: ‘Que aquesta gent us mataran! Que no tenen escrúpols!’ No vull dir que es van equivocar perquè jo no sé què hauria fet en lloc seu. Des de Nova York, potser tot es veu més fàcil. I no vull jutjar-ho. Potser hauria fet una cosa diferent de la que pensava des de la distància si m’hagués tocat a mi de prendre les decisions. En qualsevol cas, sí que penso que la millor opció era accelerar i no alentir.

—I ara ens trobem que ens dediquem a cercar el penal a dins l’àrea…
—Crec que ara és l’estratègia bona. Anar buscant… i que els tribunals vagin vulnerant els drets bàsics… i anar produint notícies negatives sobre Espanya al món.

—I fa efecte a fora? En aquests espais de poder que visiteu… Davos…
—A Davos no havia vist mai tant d’interès per la qüestió catalana. Encara que els diaris espanyols diguin que no se’n va parlar. Mentida! Tothom parlava de Catalunya. Cada vegada que algú parlava amb mi, la primera pregunta era sobre la independència de Catalunya. Per tant, és mentida que Catalunya no interessi el món. Això és mentida. I l’interès no és precisament per dir ‘quina sort que ja s’ha aturat tot gràcies al 155’. No. Ja ho hem vist: Pep Guardiola es posa un llaç i tot Anglaterra, fins i tot el parlament britànic, comença a debatre sobre el tema català.

—No era l’estratègia d’Espanya, aquesta. Tot al contrari…
—Exacte. Fins fa un any, l’estratègia espanyola era evitar que se’n parlés a fora. Sabien que si se’n parlava, la posició feble era la seva. No pots convèncer la gent que els arguments de prohibició democràtica són els bons. El ‘no pots votar pels meus collons’, la gent civilitzada no ho accepta. Que no ens deixin votar és un argument poderosíssim a favor nostre. Una altra cosa és que la gent doni suport a la independència. No és així. Però sí que hi ha un suport molt general a la capacitat que tenim de decidir què volem fer. Per a això, trobarem suport a tot arreu. Com que ells sabien que tenien una posició dèbil, la seva estratègia era censurar.

—Van perseguir debats, conferències, periodistes…
—A mi em van censurar dues conferències. Em van cancel·lar una conferència a Suècia i una altra a Angola per pressions de la diplomàcia espanyola. Concretament, de l’ambaixador espanyol d’aquests països. Però jo tinc passaport americà. Vaig amb passaport americà. Als organitzadors els deia això: jo sóc americà, a mi no em pot afectar el que digui l’ambaixada espanyola. Per mi, l’ambaixada espanyola i la del Nepal són el mateix. No poden decidir res sobre les activitats dels ciutadans nord-americans. Només faltaria! Tampoc no han de fer res contra les activitats dels ciutadans espanyols, però a mi encara menys. Jo no sóc espanyol.

—El xantatge els funcionava en alguns casos.
—Sí, és clar. Comprarem uns quants tancs, o farem no sé quins tractes militars, en canvi d’impedir la llibertat d’expressió quan es tracti de parlar de Catalunya. L’estratègia de voler que no es parli d’allò que no els convé va destinada al fracàs. Guardiola es posa un llaç i tot el Regne Unit parla de la independència de Catalunya durant dues setmanes. I la cosa ha arribat al parlament britànic. Com deia, vam perdre l’oportunitat de fer la millor estratègia, que era accelerar després de l’1 d’octubre. Però ara la millor estratègia que tenim és aguantar fort i que sigui l’estat espanyol que s’excedeixi.

—En un capítol del llibre parleu del funcionament de les colònies espanyoles. No trobeu que hi ha moltes similituds amb la situació actual?
—Sí. Trec l’explicació del llibre Per què fracassen les nacions, de Daron Acemoglu i James Robinson. Sí que hi ha moltes coses que són iguals que l’estratègia colonial. Fins i tot la retòrica. Ells fan aquest discurs en positiu: ‘Salvem la democràcia, nosaltres respectem la llei.’ Van ser incapaços de justificar l’esclavisme i la tortura que van practicar a les colònies. Aleshores també volien vendre aquest missatge de salvació: ‘Els donem la capacitat de ser cristians’, deien aleshores.

—Pretenien convertir les víctimes en les grans beneficiades del seu salvatgisme.
—Quan van crear la institució de l’encomienda, que és esclavisme nu i cru, ells amagaven què era en realitat. Els governadors de la colònia, donaven encomendados als amics i als colons. Eren nadius que treballarien per a ells. Però no volien que es digués que era ‘esclavisme’ perquè deien que, en canvi d’allò, hi havia un capellà que els ensenyava la religió cristiana. En la seva retòrica –i en el seu cap, segurament també–, en una època en què l’esclavitud no es veia bé a Europa, ells consideraven que feien un favor als colonitzats. Aquesta retòrica goebbelsiana la veiem també avui. Em sorprèn com giren la realitat. I em sorprèn com arrela la idea que els supremacistes som nosaltres.

—Voleu dir que arrela?
—Vejam. Analitzem la seva gran obra dels últims temps. Es diu Tabàrnia. Com es diu la part de Catalunya que no és Tabàrnia? Tractòria. A veure, hi ha res més supremacista que això? Tabàrnia, la gent sofisticada de ciutat, cosmopolita… I els altres són pagesos endarrerits… Aquesta és la seva idea. I aquests que fan aquests plantejaments ens diuen supremacistes a nosaltres? En la història recent d’Occident no hi ha hagut res més supremacista que Tabàrnia. I ens acusen a nosaltres de supremacistes? Que es mirin al mirall. L’Arrimadas diu que ella no defensa això de Tabàrnia, però considera que ha aconseguit posar els independentistes davant el mirall. No, no, no. Us hi ha posat a vosaltres, davant el mirall, Arrimadas! El mirall d’això sou vosaltres.

—Girar la truita sempre.
—S’ha demostrat sens dubte qui són els supremacistes, els racistes, els classistes i els que desperten odi. Fan servir la mateixa retòrica del colonialisme de sempre. Diuen que ho fan per nosaltres i que no és esclavisme. Ens ajuden, diuen. Tot continua igual. I, parlant de colònies, m’agradaria que tothom recordés com es va fer la independència de l’Índia.

—Ens hi ajudeu?
—La independència va començar quan el govern colonial va decidir que les úniques empreses que podien vendre sal havien de ser angleses. Van pretendre imposar el monopoli de la sal a favor dels anglesos. Tothom havia de comprar sal anglesa i ningú més no en podia produir. No podies anar al mar, evaporar l’aigua i quedar-te la sal. Això era il·legal. Aleshores, Gandhi va anar caminant mil quilòmetres per arribar a la platja per agafar la sal. Va dir que no acceptava aquella imposició i que els indis podien fer sal. Va fer la Marxa de la Sal. Va començar a caminar ell tot sol. I s’hi van afegir dues persones, deu, un centenar. I, finalment, milers i milers. Tots caminant cap al mar per fer sal. I els anglesos el van fotre a la presó.

—Gandhi va ser empresonat per sedició i el tribunal deia que seria alliberat si la seva gent renunciava als seus objectius…
—Va passar anys a la presó per rebel·lió. I la independència de l’Índia va tardar deu anys. Però va arribar. I ara nosaltres fem sal. Ara fem sal.