Xavier Sabaté: ‘L’opció de la independència és més inviable que la reforma constitucional’

La setmana passada, uns dies abans del congrés del PSC, una quinzena de membres destacats del partit van presentar en societat el corrent ‘Roj@as, l’ala esquerra del PSC’, que neix amb la voluntat d’aconseguir un gir radical del partit cap a l’esquerra. La cara visible és Xavier Sabaté, ex-conseller de Governació i ex-diputat al Parlament que en les últimes eleccions va fer un pas enrere per abandonar la primera línia política. Ens fa un diagnòstic de què ha fallat el partit en els últims anys, com la solució depèn de recuperar els vells ideals del partit i com volen influir en la direcció.

—Dieu al manifest que el PSC fa vuit anys que no té nord polític. Déu n’hi do, no?
—Bé, tampoc no és un tema exclusiu del PSC. És la socialdemocràcia en general arreu del món que no té nord polític. En bona mesura és perquè no ens hem sabut adequar a les noves demandes socials i en el moment que va esclatar la crisi econòmica, ens va agafar despistats, desorientats, i vàrem optar per apuntalar més el sistema que no pas cercar una adaptació al sistema. Els ciutadans això ho han vist, han cregut que defensàvem més els interessos dels poderosos que no pas els de les classes populars, que són les que hem de servir, i per això ens han castigat. Per això des d’aquest corrent volem innovar en el pensament de la socialdemocràcia i això exigeix fer un gir a l’esquerra.

—Com dieu, hi ha una opinió força generalitzada que el socialisme s’ha preocupat més de mantenir el sistema que no pas de les persones. Des del partit us heu adonat d’aquesta preocupació?
—Hi ha hagut companys que estaven convençuts que la millora manera d’apuntalar el sistema econòmic i que no es desmuntés tot el sistema era donant ajudes als bancs, que no entressin en fallida. Ha faltat la visió de dir: els primers són els ciutadans. Si feien fallida o no els bancs ens hauria d’haver importat un rave. El paper del sector públic no ha de socórrer els poderosos, sinó la gent. Ja sé que portem quatre anys del govern del PP i uns quants amb la dreta al govern de la Generalitat, però els ciutadans ens han de veure més defensors dels seus interessos i esborrar qualsevol sospita que estiguem defensant altres interessos particulars.

—El PSC hauria de tornar a ser el d’abans?
—Sí, clar. A més ens hem empetitit i hem reduït l’opció del PSC a un espectre molt petit. Quan va néixer, i jo hi era, era una amalgama de moltes organitzacions. Gent que venia de molts nuclis, associacions i sindicats. I ho hem de tornar a recuperar. Ens han de veure com a activistes. Els socialistes hem oblidat que una persona afiliada al PSC, tan si té càrrec institucional com si no, ha de ser activista de causes socials. S’ha d’estar al costat dels moviments socials i tota la gent que organitzadament, està perseguint objectius com els nostres.

—Tot això que em dieu és un retrat dels comuns.
—Bé, sí. Aquesta reflexió també l’està fent gent de l’esquerra. No és privativa nostra com tampoc és privativa d’ells. Precisament aquí hi ha un element de reflexió. Els socialistes d’aquest corrent segurament ho tenim més clar i no vull dir que altres companys no ho hagin pensat, però hem entrat en una nova etapa on les aliances de les forces polítiques d’esquerra han de ser més clares. I les hem de començar a posar en pràctica. Ara em parlaves dels comuns, però quan han hagut de demostrar que volien fer fora la dreta i Rajoy, es van fer enrere amb excuses. Si s’haguessin decidit i haguessin tingut més clara l’aliança de les esquerres, avui en dia el senyor Rajoy seria un cadàver polític.

—Així, demaneu una aliança.
—Començar-la a treballar almenys. Com a Alemanya, on aquests moments els socialdemòcrates, que estan governant amb la senyora Merkel, han començat a fer reunions amb el Die Grünen (verds) i el Die Linke (partit d’esquerra) per veure de quina manera poden col·laborar. No per fer una aliança electoral i tenir unes llistes conjuntes, no. Però sí preparar un programa comú per governar des de l’esquerra l’any que ve a Alemanya. Aquí estem lluny d’això.

—La ponència aprovada al congrés del PSC, de fet, vol anar per aquest camí.
—Exacte. Ja hem començat a avançar en aquest sentit.

—I a qui interpel·laríeu?
—A totes les forces d’esquerra que pensin que hi ha d’haver un govern diferent.

—ERC també?
—Si creuen en aquest paper… Aquesta setmana al Parlament van rebutjar unes propostes presentades per la meva companya Alícia Romero. I a més a més les van votar conjuntament amb el PP, i són propostes que defineixen molt els governs d’esquerra. Per tant, ells hauran de decidir si més enllà de les seves legítimes aspiracions independentistes què prefereixen, un govern d’esquerres o de dretes.

—Cap dels membres que signen el manifest formen part de la nova executiva. Com preteneu influir en el canvi de rumb del qual parleu al manifest?
—Doncs a través de les idees, que són més poderoses que les persones. Pensem que les nostres idees s’aniran implantant cada cop més. Tenim gent al consell nacional, l’executiva del Miquel [Iceta] ja s’ha compromès a consultar-nos de tant en tant… pretenem ser molt actius. Per exemple, el partit socialista francès, que per mi és un referent molt important, està organitzat en corrents. I quan arriben les primàries es presenten els principals líders d’aquests corrents d’opinió, un d’ells Manel Valls. Aquest senyor, que només treu un 5% en les primàries, ara és primer ministre. Gràcies a aquesta dinàmica s’afavoreix que sorgeixin més lideratges i més idees.

—Però sent realistes, per tenir influència s’ha de tenir un paper a l’executiva.
—No hauria estat malament. Algú de l’executiva el captarem.

—Com qui?
—N’hi ha que tenen molta simpatia per nosaltres i els passarem papers. També hem de dir que en aquest congrés el PSC ha evolucionat. Ja no és un PSC exclusivament organitzat i que decideix territorialment, sinó un PSC que comença a obrir-se, amb diferents sensibilitats, amb un lideratge com el de la Núria Parlon, que ha conformat l’executiva conjuntament amb Miquel Iceta. És a dir, allò d’abans, quan el primer secretari només es reunia amb els responsables territorials i conformaven l’executiva nacional, s’ha acabat. El PSC ha d’evolucionar cap aquí, cap a ser un conglomerat de sensibilitats diverses i plurals. I no només les ha de tolerar, sinó que les ha de fomentar.

—Per abordar el problema català proposeu una reforma federal, en la línia del que marca la ponència aprovada en el congrés del PSC.
—Hi ha coincidència amb les postures oficials del PSC, cosa que no vol dir que no hi hagi llibertat per manifestar el que vulguem. Jo per exemple, he defensat tota la vida i he estat un dels impulsors que el PSC fos partidari d’un referèndum legal i acordat, com teníem aprovat fins a l’any passat, i no he deixat de pensar això.

—I per què no es va afegir al manifest?
—Perquè majoritàriament es va decidir d’aquesta manera.

—Però és un tema central del moment polític actual.
—Però pels socialistes no és la raó de ser de la nostra existència. La nostra raó de ser són les persones i creiem que Catalunya és una nació.

—Sou partidari del dret de decidir?
—De la voluntat de decidir, diguem-ho així, perquè si no m’equiparen amb els que reclamen la independència. Els catalans sempre hem tingut la voluntat de decidir i la continuarem tenint. No hi haurà una solució a Catalunya que no passi perquè votem abans, després o quan sigui.

—I donareu suport al referèndum del 2017?
—Si fos legal i acordat sí, però com que no ho serà, doncs em temo que jo no li podré donar suport. Però que sóc partidari que els catalans votem el nostre futur? Això ho he pensat sempre i crec som molts al PSC.

—Com veieu la situació del procés?
—Malament perquè la situació està excessivament polaritzada i tensada i no hi ha voluntat de diàleg suficient. No hem d’oblidar que el culpable és el PP, que va impugnar el referèndum sobre l’estatut del 2006, i aquesta voluntat dels catalans va ser impugnada, menystinguda I rebregada pel TC, mediatitzat per les maniobres del PP. Estem aquí per culpa d’aquests senyors.

—Governaran quatre anys més i per tant, la possibilitat d’emprendre una reforma constitucional és gairebé nul·la. Es pot demanar als ciutadans que s’esperin?
—No, que s’esperin no. Que exigeixin que hi hagi aquesta reforma de la constitució

—Això no és el mateix que demanar-los que s’esperin?
—I què podem demanar sinó? El que no podem és continuar com fins ara. I respectant molt l’opció de la independència, aquesta és encara més inviable que la reforma constitucional. Qualsevol de les postures és complicada, però mentrestant, seria bo trobar solucions als problemes de cada dia. S’ha de lluitar per un millor finançament, s’ha de trobar un millor suport als nostres senyals identitaris, sobretot en llengua i cultura, s’ha d’aprovar una llei de plurilingüisme a Espanya… No podem deixar d’insistir. Després, que cadascú continuï lluitant pel que li sembli, però el catalanisme s’ha de refer.