Xavier Rius: ‘A Espanya els partits d’extrema dreta no reconeixen que ho són’

El fantasma de l’extrema dreta recorre Europa. Un fenomen que s’escampa cada nova convocatòria electoral sense que ningú no sàpiga com aturar-lo. Si fa una dècada els partits de l’extrema dreta tenien una posició marginal als parlaments i als òrgans de poder dels estats europeus, el 2018 la situació s’ha capgirat. L’últim cas ha estat a Suècia, on a les eleccions del 9 de setembre el partit nacionalista i antiimmigració Demòcrates de Suècia va multiplicar la representació: 63 escons d’un total de 349. I no n’és l’únic. El poder i la impunitat que va prenent s’han fet evidents a les manifestacions racistes i neonazis de Chemnitz, a Alemanya, de les últimes setmanes, o en les agressions de grups ultra contra l’independentisme català. El periodista Xavier Rius Sant és especialista en drets humans, conflictes internacionals, immigració i ultradreta. Hi conversem per provar d’entendre el perquè de l’auge d’aquests moviments a Europa i a l’estat espanyol.

—L’extrema dreta creix a tot Europa. Per què?
—Per a entendre-ho, primer hem de tenir clar que són grups molt diferents ideològicament. Per exemple, VOX, a l’estat espanyol, pregona l’avortament zero i, en canvi, el Front Nacional de Marine Le Pen, a França, està d’acord amb la llei de terminis de Zapatero. També n’hi ha que neguen l’holocaust i n’hi ha que se’n van a l’altre extrem i defensen que Israel és el baluard d’Occident contra l’islam.

—Què tenen en comú, doncs?
—L’ultradreta es fonamenta en la dificultat d’empatitzar amb els altres, perquè posa al mateix sac un col·lectiu i el culpabilitza de tots els problemes. Ara, com que l’antisemitisme ja no és moda, va en contra de l’islam, i sí que té èxit. I apel·la al discurs de la por per guanyar suports: ‘Vénen de fora, tenen uns altres costums i són violents. Ells ens ataquen a nosaltres’. I ho justifiquen amb notícies com: ‘Joves magrebins n’agredeixen uns altres a la perifèria de Barcelona’. A partir d’aquí comença l’enrenou.

—Coincideixen en un discurs dur en contra de la immigració.
—Sí, contra l’islam, especialment. I en defensa del tancament de fronteres entre els estats europeus: són euroescèptics.

—I per què en contra de l’islam?
—És un problema que es retroalimenta. La manca de llibertat religiosa de l’islam és un obstacle per a construir una societat intercultural i interreligiosa. Els musulmans hauran d’acceptar la llibertat de creença i els valors de la il·lustració, que a Europa s’adopten els segles XVIII i XIX, després de les matances de les guerres entre protestants i catòlics. Un exemple d’aquesta manca és que una musulmana no es pot casar amb mi, perquè no en sóc jo, de musulmà. Això fa que els primers perjudicats siguin els fills d’immigrants: hi ha moltes filles d’immigrants musulmans que no poden fer la seva vida si no trenquen amb la família. Però en un afer tan complex com aquest, defensar que no hi hagi mesquites, no arregla res. A l’inrevés, arran de l’insult als musulmans, es genera més tancament i reafirmació identitària. La resposta no ha de ser mai la xenofòbia ni el racisme.

—Per què els neonazis tornen a prendre els carrers a Alemanya, on semblava que s’havia treballat tan bé la memòria històrica i la condemna del nazisme?
—El nazisme és perseguit penalment però això no vol dir que hagi desaparegut mai. En aquestes protestes, s’hi barreja tot: els nazis que surten de l’armari, el moviment antiimmigració i Merkel, que pateix pel seu acord de govern amb la CSU (Unió Social Cristiana), també molt durs quant a la immigració. De fet, l’antiimmigració a Alemanya comença amb el moviment PEGIDA (Patriotes Europeus Contra la Islamització d’Europa), com a moviment de carrer. En veure que podia donar-li rèdit, Alternativa com a Alemanya la incorpora al seu discurs.

—S’ha relacionat molt l’auge de l’extrema dreta amb la crisi econòmica. Per això sorprèn el cas suec: en la societat del benestar exemplar, l’extrema dreta es dispara.
— Suècia és un poble blanc, molt poc barrejat i sense un passat colonial. A la Gran Bretanya, per exemple, hi ha britànics conservadors que tenen la nacionalitat de fa generacions, però són negres o fills d’indígenes. Això a Suècia no passa. L’arribada de migrants en tan poc temps fa que el discurs ‘ens envaeixen’ cali amb facilitat. A més, les diferències culturals són enormes i les dificultats de comunicació fan que la comprensió mútua sigui encara més difícil: a qui no coneixes i amb qui no pots comunicar-te et genera por.

—Què diríeu als qui proposen de tancar les fronteres…
—Que és impossible. Què volen fer? Tancar les fronteres entre els estats de la zona Schengen? No seria possible que hi hagués el moviment de turistes i treballadors que hi ha. Tampoc és viable de tancar les fronteres exteriors, de dir: ‘Ara no comprarem més cacauets al Marroc’. I tot allò que nosaltres hi venem, què?

—Defensen de blindar l’entrada al continent de persones de fora d’Europa. Els caps de govern d’Alemanya i Àustria, Merkel i Kurz, van acordar de donar més recursos i competències a Frontex, que esperen que entrarà en vigor el 2020.
—Les fronteres exteriors ja són tancades. I ja hi ha acords amb el Marroc i Turquia per a retornar migrants o impedir-los que vinguin. Amb Líbia, un dels principals punts de sortida de migrants, és impossible d’arribar-hi a cap acord perquè és un estat fallit. Què més hi pots fer? Col·locar més tanques? No pots aturar la sortida de vaixells. I si s’enfonsen, hi ha dues opcions: deixar-los morir o anar-los a salvar. També poden fer augmentar els controls per retornar-los una vegada siguin aquí. I també ho fan, si són del Marroc o d’Algèria. Però si són de Burkina Faso, Eritrea o Somàlia sovint no és possible. No hi ha solucions màgiques.

—Aleshores els estats es barallen entre ells per com repartir-se els migrants.
—Merkel va aconseguir que haguessin de retornar al primer país europeu que havien trepitjat per a iniciar-hi la tramitació de l’asil. I això significa que, pel cap baix, tots han de restar durant dos anys a Grècia, Itàlia o Espanya. Però aquests països, en contra, volen repartir-los.

—La setmana passada el parlament europeu va votar de sancionar Hongria per haver erosionat la democràcia. Però cal que la sanció sigui aprovada per unanimitat i no n’hi haurà. No hi ha mecanismes per a frenar les polítiques xenòfobes? 
— No és per falta de mecanismes que no ho faran. No aplicaran les sancions perquè les conseqüències econòmiques serien tan complicades que la UE no es pot moure de la retòrica. Si Viktor Orbán governa amb un suport popular tan gran i, a més, en coalició amb el partit Jobbik (aquests sí que són nazis de veritat!) doncs què hi ha de fer Europa? Ningú no té ganes de sancionar ningú, perquè som un club econòmic i tenim interessos creuats. A més, hi ha qui creu que seria contraproduent, sancionar Orban, perquè encara el deixarien com una víctima de la dictadura de Brussel·les.

—Com ha afectat la presidència de Donald Trump a l’extrema dreta d’Europa?
—A la ultradreta li agrada Trump perquè és un personatge autoritari que, a més, contradiu allò que diuen les elits econòmiques, encara que sigui un personatge de la casta. Trump fa un discurs amb l’estómac (o amb la testosterona) en què diu allò que vol sentir algú de classe mitjana que ha perdut poder adquisitiu. A mi, qui em fa por de veritat és Steve Bannon, que vol exportar el seu discurs ultra a Europa. Aquest és el més perillós.

—L’extrema dreta ha capitalitzat la frustració amb el sistema?
—Sí, perquè l’esquerra no dóna solucions màgiques. A més, l’extrema dreta pot prometre una cosa i fer la contrària, perquè els seguidors són més compassius envers els seus dirigents. Perquè la corrupció enfonsa un partit d’esquerres i, en canvi, la dreta diu: ‘Bé, tots roben’. Mira a València, l’argument era: ‘Val més que robin aquests que no els altres’. A Trump, li dóna suport l’extrema dreta evangèlica, però ell no és cap exemple de vida monacal sexual, diguem-ne.

—A l’estat espanyol els partits considerats ultres no són ni al congrés ni als parlaments, però sí que darrerament hi ha hagut una xifra preocupant d’agressions.
—Aquí la diferència és que els partits d’extrema dreta no reconeixen que ho són. A més, el cas és que aquí no s’abandera amb la immigració sinó amb la unitat de l’estat. VOX també hi barreja el franquisme i l’ultracatolicisme, encara que també hi ha incorporat la islamofòbia. Caldrà veure què passa a les municipals. Però bé, potser perquè ‘Espanya era un imperi’ i ‘vam portar la civilització’ a les Filipines i Cuba, històricament la ultradreta no ha estat gaire racista. Ara bé, sí que agafen els arguments contra l’islam. Aquí vam tenir Plataforma per Catalunya, que va estar a punt d’entrar al parlament.

—També vam tenir el ‘Netegem Badalona’ de Xavier García Albiol.
—Però no com al nord d’Europa. A Alemanya poden ser molt moderns, però va haver-hi vuit-cents atacs a albergs d’acollida d’immigrants. Aquí és inversemblant. El discurs de l’Albiol funciona a escala municipal, dir ‘els immigrants reben totes les beques menjador‘. Però fixa’t, una ironia, els dos regidors de Salt (Gironès) de Plataforma per Catalunya van haver de dimitir perquè tenien parelles negres. Una altra anècdota curiosa: tu saps qui porta el digital Voces del Pueblo? Un home negre. Afortunadament, l’ultradreta no és gaire racista, ni a Catalunya ni a Espanya.

—Les agressions a les manifestacions unionistes no paren de repetir-se.
—Perquè la seva bandera és la unitat d’Espanya. Les manifestacions unionistes són liderades per Democracia Nacional i passa que, al final, la gent normaleta, votants de Ciutadans, se sumen als càntics que propaguen els dels grups ultra, de ‘Puigdemont a prisión’ o ‘España una y no cinquenta y una’.

—Ciutadans aprofita la situació per vendre el discurs de confrontació social…
—Els és rendible per als qui no són independentistes i que estan cansats de la història. Però no crec que els funcioni aquí el ‘A por ellos’, perquè la gent pot estar-ne farta, però no vol que s’empresoni tot el govern català. És tot estratègia, volen vendre que Catalunya és un infern per treure’n rèdit a la resta de l’estat espanyol, però no pas aquí.