Xavier Pla: “Trobo a faltar més audàcia en la narrativa catalana actual”

La coberta d’El soldat de Baltimore. Assaig sobre literatura i realitat en temps d’autoficció (Lleonard Muntaner) mostra un nen que surt del quadre i que salta a la realitat. El títol del llenç: Escapant de la crítica (1874), de Pere Bartomeu. Una obra pictòrica que és una bona representació de l’assaig que ha escrit el teòric de la literatura i crític Xavier Pla (Girona, 1966), professor de literatura catalana contemporània a la UdG i director de la Càtedra Josep Pla. Perquè Xavier Pla afronta un dels aspectes més vigents de la literatura actual, l’autoficció, i aquest espai de frontera entre la realitat i la ficció. El títol, El soldat de Baltimore, també és una història de confusió entre realitat i representació, però no revelarem d’on ve.

Entendre l’autoficció com una tendència i fins i tot com una moda ha fet que aquest terme s’hagi convertit en un calaix de sastre i s’hagi desvirtuat, fins i tot banalitzat. Molts autors en fugen i no volen ni sentir-ne parlar. En canvi, Xavier Pla va als orígens del terme i fa un llibre rigorós per la banda teòrica, ric i ben referenciat. Analitza l’autoficció en l’àmbit de la literatura catalana, amb alguns dels autors que ha llegit i estudiat. El llibre connecta la literatura catalana internacionalment (“és una preocupació meva constant”) i també fa una mirada a la tradició literària del país. Pla escriu d’una manera amena i fins i tot construeix una autoficció en l’obertura de l’assaig, en què posa a prova els seus dots d’escriptor aplicats a la qüestió que aborda.

Però d’entrada avisa que és un assaig frustrat. Per què? “Intento de defugir les etiquetes i els calaixets i compartiments. Perquè sempre que proves de sistematitzar la literatura, se t’escapa. Perquè la literatura és la vida. Tants caps, tants barrets. Val més deixar-se endur pels enamoraments, dèries i passions, que no pas intentar de fer-ho quadrar en una definició.”

—Som en temps d’autoficció.
—Sí. Annie Ernaux guanya el premi Nobel i és una dona que fa autoficció. Per tant, és un reconeixement a aquest espai. Fins fa uns anys, no és que fos menystingut, però era vist com si no fos literatura real. Però si agafes l’Annie Ernaux, que és una autora que em fascina, descobreixes que fa moltes més coses que parlar de la seva vida. És un punt de partida. Perquè després incorpora tota la reflexió de com parlar del seu cos, com parlar del seu avortament, com fer que el lector se senti còmplice amb la seva reivindicació de gènere… Hi ha una voluntat literària molt gran, en aquesta escriptora.

—Amb tot, citeu Ernaux, però no li dediqueu cap article. Encara no havia guanyat el Nobel quan vau acabar el llibre. És una qüestió molt viva. Entre que acabeu d’escriure el llibre i el publiqueu passen coses que segurament hi hauríeu incorporat. Ara penso en la novel·la d’Eduard Márquez, 1969.
—Interessantíssima, amb aquesta voluntat de posar les coses sobre la taula i ell eclipsar-se. I la radicalitat que conté.

—Ara que parleu de radicalitat, una de les aportacions necessàries que fa el vostre assaig és explicar què s’entén per autoficció, què és i què no és autoficció. Dieu en el llibre: “El que és propi de l’autoficció és que la narració posi el lector en alerta, en estat de sospita i de dubte permanent. L’autoficció ha de ser un camp de tensió. Hi ha d’haver risc, esperit lúdic, incomoditat i inconformisme. Ha de contenir la dosi imprescindible de simulacre irònic. Fer una mica de vertigen.”
—Aquesta és la clau. Obro el llibre amb una frase de Roland Barthes, l’última que va escriure abans de morir, que diu: “Sempre fracassem quan parlem del que ens estimem.” Per tant, no dono una definició del que és autoficció, perquè seria una manera de tancar el camp i la literatura és plena de vida i sempre se t’escapa, perquè cada escriptor té el seu punt de vista sobre la realitat i sobre si mateix. Per tant, sabent que no donaré una fórmula del que és l’autoficció, intento dir que hi ha autoficció en molts moments i en molts llibres de la literatura catalana. I per mi, el que fa que hi hagi autoficció en una proposta literària és aquesta tensió sobre la identitat d’aquell qui escriu.

—Expliqueu-vos.
—Ho dic amb molt de respecte: hi ha gent que pateix una desgràcia, és víctima d’una violació o se li mor un fill o es queda vidu o se li moren els pares… Tot això genera un tipus de literatura autobiogràfica i testimonial, que és interessantíssima i que potser fa trenta anys no existia, però no és autoficció. Ara verbalitzem el dol i les víctimes parlen, no queden silenciades o en silenci, però no és autoficció. El que seria més propi de l’autoficció és posar-se en l’escena un mateix i problematitzar-se. És a dir: parlar de tu i no parlar de tu. Ser tu i no ser tu. Generar l’alerta en el lector. I això ve de bracet de la novel·la. Perquè l’autoficció és un derivat de la novel·la, no de l’autobiografia. Tot i que té molt a veure amb l’autobiografia. Però l’autobiografia tendeix a ser narcisista i autocomplaent i l’autoficció és posar el dit a la nafra.

—Poseu l’exemple d’El cor del senglar, de Baltasar Porcel.
—Em sembla que de la narrativa catalana potser seria el cas més rodó. És un llibre impressionant. És un autoretrat descarnat, desolador, negre, sobre ell mateix. Com ho fa? No fa unes memòries, fa una novel·la. Comença jugant amb el seu cognom: Porcel, de porcell. Ell és un porcell negre, el senglar és un animal nocturn i amb el seu morro s’ho menja tot, ho remena tot… Tot ho aprofita. I ell és un senglar i, com deia Baudelaire, posa el cor sobre la taula. Els personatges de la novel·la són reals, però ell ho tensa tot d’una manera… Es posa davant el mirall, davant el lector, i es mostra egoista, envejós, arribista, amant dels diners, interessat, interessat pel poder… És un retrat negre. Per tant, la manera de retratar-se és per mitjà d’una ficció. Per mi és l’exemple més genuí de la teoria de l’autoficció en una novel·la catalana.

—En el llibre expliqueu que l’autoficció fuig de l’autocomplaença i de la vanitat.
—És una lluita contra la vanitat. Perquè en l’autoficció la matèria és autobiogràfica, però la manera és ficcional. I això és la literatura. Un altre exemple amb relació a la idea de generar tensió, alerta, el dubte: hi ha un conte de Sergi Pàmies dins el llibre L’art de portar gavardina, en què parla del seu pare, la seva mare i en Jorge Semprún. Explica que la seva mare sempre havia estat enamorada secretament de Jorge Semprún i ell diu que també secretament havia idealitzat la possibilitat que Semprún fos el seu pare. És evident que hi ha una part autobiogràfica, perquè els seus pares eren exiliats a París, eren del partit comunista… I si llegeixes aquest conte, et genera el dubte: m’explica la veritat o juga amb mi? Per mi aquest conte també és un exemple d’autoficció. I trobo que aquest és un fil molt fèrtil que la narrativa catalana podria treballar.

—Més exemples?
—En Julià Guillamon també ha fet una evolució molt interessant i molt rica aquests darrers anys en els seus llibres, s’ha posat dins la seva literatura. I trobo que escriu d’una manera molt diferent, des del seu jo projectat. Ara és molt més càlid. Les hores noves, el seu últim llibre, és un llibre preciós, en què t’adones que quan parla de podar una pomera no només parla d’això. Ha fet el pas d’incorporar la seva identitat literària en la seva escriptura. És un filó que alguns autors estiren i està molt bé. Dóna a la literatura catalana la possibilitat d’ocupar un espai de la intimitat que fins ara no es feia, o no tant.

—Tot i citar ara alguns exemples brillants d’autoficció en la literatura catalana, en el vostre assaig dieu que trobeu a faltar més risc i força transgressora en aquests autors (Sergi Pàmies, Julià Guillamon) i en uns altres (Adrià Pujol Cruells, Toni Sala, Alicia Kopf, Lolita Bosc, Jordi Lara, Llúcia Ramis, Jordi Nopca, Silvana Voght).
—Jo voldria que aquest llibre fos llegit com un assaig. Un assaig que no és exhaustiu, que és fruit d’uns atzars de la meva vida. No hi ha la voluntat de fer una mirada completa i exhaustiva. Hi surten Pla i Montaigne, que marca molt la literatura catalana. Hi ha Gaziel i tants més. I m’agrada recordar que Montaigne funda el gènere assagístic. Un assaig és anar posant sobre la taula uns conceptes i reflexionar-hi, sospesar-los, comparar-los, sense donar veritats absolutes. I aquest també és un llibre autobiogràfic, perquè intento de posar en pràctica allò que teoritzo. Al final dic: “Escric com puc i això segurament vol dir que escric com sóc.” Aquest és el punt de partida. Dit això, trobo a faltar una mica més d’audàcia en la narrativa catalana actual que s’interessa per aquestes qüestions. Hi ha un abús de situacions traumàtiques, de dols, a partir dels quals massa autors es posen a escriure mirant-se el melic.

—L’autoficció no és mirar-se el melic, dieu. Amb relació a això, dediqueu un article a Cartarescu i el seu Solenoide.
—És boníssim. El protagonista de Solenoide, que té polls perquè és mestre d’escola a Bucarest en un barri difícil, es posa a la banyera, pren un bany d’aigua calenta, es relaxa i tot de cop es comença a mirar el melic i es pregunta què és el melic. T’adones que parla del melic físic, però també d’un melic que representa l’ego, la vanitat. I Cartarescu diu que per escriure d’un mateix no n’hi ha prou de mirar-se el melic, has de conjurar el melic. I aquest seria el gest de l’autoficció. Per tant, és una operació literària.

—Hi ha un moment que dieu que, és clar, l’autoficció és ficció.
—És que l’autoficció no és parlar de tu, és fer literatura a partir de la teva identitat literària, narrativa. I això lliga amb Pla, amb Proust, amb Montaigne…, que tenen un ego tan gran que fins que no el canalitzen per mitjà de la literatura, no se’n surten.

—L’assaig parla de les diferents variants de l’autoficció. W. G. Sebald i Claudio Magris són punt de partida de l’assaig, són autors que necessiten tocar el terreny. Molt diferents de Proust. O allò que fa Amat-Piniella a K.L. Reich, que parla de la realitat mitjançant la construcció d’una novel·la…
—És el que Amat-Piniella, amb una gran modesta i humilitat, anomena la “veritat íntima”. Què hi ha de més testimonial que explicar que has sobreviscut a una deportació o a un camp de concentració? Ell ho va viure i ho va patir durant quatre anys i mig. Ell s’adona que és molt difícil que el lector pugui compartir el seu sofriment. Perquè és tan extrem… Per tant, no fa unes memòries sinó que opta per escriure una novel·la. Això li permet de distanciar-se’n. I el pròleg que escriu, que m’encanta i trobo que hauria de ser de lectura obligatòria als instituts, és modèlic. Perquè això que diu ja ho deia Aristòtil, que en la Poètica distingeix entre història i literatura. Amat-Piniella s’adona que ha de recórrer a la novel·la i això el connecta amb els grans escriptors del segle XX. Fa una novel·la i hi posa la seva veritat íntima. L’autoficció fa això.

—D’aquesta derivada que obren Sebald i Magris, de tocar el terreny, en mostreu un exemple que desenvolupeu molt en el llibre, en feu una aposta claríssima, decidida, i és l’obra que ha escrit Francesc Serés, especialment La pell de la frontera.
—Serés explica molt bé d’on neix La pell de la frontera: s’estava en una residència d’escriptors a l’estat de Nova York. El primer vespre, al voltant de la taula, cada escriptor, que venia de llocs ben diferents del món, va anar explicant qui era i d’on venia. Quan li va tocar a ell es va fer la reflexió sobre qui era ell i com s’havia de presentar davant els altres escriptors. Per saber “qui sóc jo”, que també és gairebé una reflexió de Montaigne, cal saber qui són els altres. El detonant del llibre és la pregunta “qui sóc jo?”, més enllà del retrat demogràfic, polític, sociològic que fa, que és bestial. La pell de la frontera té aquesta cosa híbrida, de crònica periodística o sociològica, de la immigració i dels jornalers que van a collir la fruita a la Franja, les condicions de vida d’aquesta gent, etc. Per mi és un dels grans llibres del segle XXI. Els que viuran al segle XXII, per saber com es vivia avui, hauran de llegir La pell de la frontera. En Serés és algú que ha sabut captar els símptomes del seu temps. Hi ha un moment molt bo, quan després de passar tot el dia amb els gambians que cullen fruita, torna a casa caminant i passen uns mossos d’esquadra, l’aturen i li diuen: “Qui ets tu?” S’han pensat que era un jornaler i li tornen a fer la pregunta que li van fer a la residència d’escriptors. A mi aquest tot terreny m’agrada molt, però en el fons la pregunta del llibre és: “Qui sóc jo?”

—Remarqueu que Serés ensenya la Catalunya lletja.
—Crec que aquesta també és una funció de la literatura: ensenyar-nos a mirar la realitat. I la realitat de la Catalunya actual és que és un país molt lleig. Mira, hi ha més exemples recents: Els nois, de Toni Sala, que passa a la N-II a l’altura de Vidreres; els Dies de frontera, del Vicenç Pagès, que passa a la Jonquera, plena de camions, prostitutes, outlets… Crec que és bo que els narradors catalans actuals posin el país davant el mirall. La funció de la literatura no és maquillar la realitat.

—També comenteu la incursió de la literatura en el procés. Però no trobeu que encara se n’ha fet poca, de literatura sobre els esdeveniments polítics recents?
—Encara hi ha una ferida molt grossa. És que és molt fort el que va passar. És que ens van pegar per voler votar! Ha estat molt traumàtic i la gent està esporuguida. Hi ha un crític francès que m’agrada i segueixo, que es diu Alexandre Gefen, que parla de la reparació. Crec que la literatura pot ajudar a reparar el trauma, però fent-nos mirar la ferida. No fent veure que no ha passat res. Per això, aquesta mena de literatura, totes aquestes branques de l’autoficció, ens ajuden a entendre’ns més bé.

—En el llibre falten escriptores. I això que en un cert moment dieu: “Potser només les escriptores, de Víctor Català a Rodoreda, passant per Montserrat Roig o M. M. Marçal, han sabut com ningú altre acarar-se al mal, a la maldat devastadora que hi ha a la vida, a totes les vides. I això genera algunes interrogacions desassossegadores.”
—Sí, és veritat. Tot i que hi ha un capítol sobre la Rodoreda, un altre sobre L’últim patriarca, de la Najat el Hachmi, un sobre l’Anna Carreras. Però sí que és veritat que hi ha poca presència d’escriptura de dones. La raó? És per pur atzar.

—A El soldat de Baltimore parleu de Joan Fuster i de Gabriel Ferrater.
—El dietari de Fuster, que és un autor tan bo, des d’aquest punt de vista és decebedor. És un dietari molt bo, és molt erudit, molt filosòfic. Tanmateix, no parla d’ell. Mai, eh! La intimitat, la sexualitat… Em sorprèn que Fuster no abordi la sexualitat. Ferrater, sí. Ferrater té el vers: “Diré el que em fuig. No diré res de mi.” I per mi això és clau. En realitat, l’autoficció no és tant la intimitat com l’extimitat, que vol dir no solament mirar-te el melic, sinó treure’l.

—Si l’autoficció és un signe dels temps, què ens explica de nosaltres?
—Diria que ens mostra que vivim en una època més individualista que no pas abans. Els valors individuals predominen per sobre dels col·lectius, de les lluites col·lectives.