Xavier Muro, el braç protector de la justícia espanyola al parlament

D’ençà del 2016, Xavier Muro, destituït aquesta setmana com a secretari general del Parlament de Catalunya, ha estat un dels dics de contenció més eficients de la justícia espanyola a la cambra. Un funcionari amb un poder polític molt notable, que l’ha fet valdre amb rigidesa i que, en tants moments d’unilateralitat i de repressió com s’hi han viscut els últims temps, ha estat sovint decisiu. Amb coneixement de causa, a més, perquè coneix el parlament de pam a pam des de fa molts anys. En fa gairebé vint-i-nou que hi treballa. Va entrar-hi el 1992 com a lletrat i director de l’anomenat govern interior que, com el seu nom indica, governa el parlament: decideix qui s’hi contracta i en quines condicions treballen els treballadors, desenvolupa i aplica les decisions de la mesa i organitza també els treballadors no administratius del funcionariat del parlament.

En definitiva, Muro ha pilotat l’avió de l’estructura interna del parlament aquestes últimes tres dècades. Però no va ser fins el 2016 que el seu paper va prendre més volada política. Va ser concretament el 29 de setembre, gairebé exactament un any abans del referèndum d’independència, quan l’aleshores secretari general, Pere Sol, va plegar. Sol va adduir raons personals, però s’havia mostrat incòmode amb el ritme que començava a agafar el procés independentista, que, amb Carles Puigdemont de president, albirava una etapa d’enfrontament i embranzida. La justícia espanyola sotjava amb lupa tot allò que feia el parlament. El mes d’agost anterior a la seva dimissió, Sol va rebre, com els membres de la mesa, una notificació del Tribunal Constitucional espanyol perquè paralitzés qualsevol iniciativa relacionada amb el desplegament del procés constituent i el full de ruta independentista, amb l’advertiment de possibles responsabilitats penals en cas d’incompliment.

Muro va prendre llavors el comandament. Mentrestant, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acorralava Forcadell i la mesa. El 16 de desembre van citar la presidenta a declarar per què havia admès a tràmit el debat sobre les conclusions de la comissió parlamentària del procés constituent i la van acusar de prevaricació i desobediència. El dia 19 van citar els altres membres de la mesa. Llavors van declarar-hi Sol i el lletrat major del parlament, Antoni Bayona, que esdevindria una peça clau dins l’equip de Muro per a confrontar les decisions de Forcadell i de la majoria independentista dins la cambra.

“Els vam advertir”: el paper de Muro els dies clau

El moment de l’espetec va ser el ple del 6 de setembre, en què la majoria del Parlament de Catalunya, formada pels seixanta-dos diputats de Junts pel Sí i pels deu de la CUP, van aprovar la llei de convocatòria del referèndum d’independència. La tasca de Muro com a secretari general del parlament era signar l’admissió a tràmit de la llei, com dicta el reglament de la cambra que un secretari general ha de fer amb qualsevol llei admesa a tràmit per la mesa del parlament, però no ho va fer. La negativa de Muro va encendre la metxa de la disputa entre la presidenta Forcadell, Junts pel Sí i l’oposició, que considerava que la tramitació de la llei era “nul·la de ple dret” encara que s’hagués publicat al Butlletí Oficial del Parlament amb la signatura de Forcadell i dels quatre membres independentistes de la mesa. Durant els plens del 6 i del 7 de setembre, Muro i els seus lletrats van esgrimir la justícia espanyola amb la minoria del parlament, replicant els avisos del Tribunal Constitucional espanyol a cada reunió i això li va valer al secretari general tot de perfils afalagadors per part de la premsa espanyola. El 4 d’octubre també va pressionar Forcadell perquè no permetés cap declaració d’independència.

Però el gest de Muro no va ser tan sols el començament del setge contra Forcadell: també va decantar-ne la culminació. Dos anys més tard, durant el judici contra la presidenta i els altres vuit presos polítics independentistes, Muro va fer una declaració molt dura com a testimoni, en què va assenyalar explícitament Forcadell. Muro va explicar que “no hi havia precedents d’admissió a tràmit d’iniciatives amb el criteri en contra dels serveis jurídics” i es va vantar d’haver avisat repetidament la presidenta i la majoria independentista de la mesa que “es disposaven a inserir-se en la inconstitucionalitat”. “Els vam advertir mitjançant tres cartes o quatre i en més ocasions, a les reunions de la mesa del parlament”, va dir Muro. “També els vam recordar”, va afegir, “que no era possible de fer servir el procediment de la lectura única”, tot i que el mateix Tribunal Constitucional espanyol va resoldre que sí que ho era.

Muro també va reconèixer, en aquella declaració, que aquells dies havia exercit les seves funcions amb flexibilitat, pel cap baix. “La publicació al DOGC no depèn del secretari general del parlament”, va dir. “No vaig enviar el text que es va aprovar al DOGC per a la seva publicació.” Al Butlletí Oficial del Parlament, que sí que depenia directament d’ell, va mirar d’impedir que es publiqués la llei. “Havia impartit ordres verbals [sic] i escrites que no es procedís a aquesta publicació”, va dir, “perquè les resolucions diverses del Tribunal Constitucional [espanyol] advertien que no es podia començar a tramitar o informar cap actuació jurídica o material que impliqués cap incompliment de les seves resolucions”. A l’hora d’estrènyer el cercle al voltant de Forcadell, Muro no va vacil·lar. Va assegurar que havia estat ella personalment qui havia decidit d’ajornar fins el 6 de setembre el debat sobre les lleis del referèndum i de transitorietat, i també la va fer responsable de l’ordre del dia. “L’elaboració de l’ordre del dia és força automàtica”, va aclarir, “una volta les lleis entren al registre, van a parar a un sistema informàtic que l’estableix. Però qui el subscriu és la presidenta”.

Més enllà del 2017: l’home de la JEC

Tanmateix, Muro va continuar exercint de secretari general durant el mandat del president Roger Torrent. Un mandat més estable per a ell i la resta de lletrats: Torrent va declarar que no volia posar en risc els funcionaris i ja de bon començament va mostrar el seu tarannà, tot refusant la investidura del president Carles Puigdemont. Però una volta Quim Torra ja era president, i una volta el cas de la pancarta va avançar cap a la seva inhabilitació, el secretari general va tornar a l’escena. En una situació sense precedents, la Junta Electoral Central espanyola va voler sostreure a Torra la seva acta de diputat. En aquest procés, va demanar a Muro que emetés una certificació sobre l’ordre de la llista de Junts per Catalunya. Però Muro va decidir personalment d’executar la retirada de l’acta al president de la Generalitat de Catalunya. La defensa de Torra va criticar durament que Muro s’havia extralimitat, però Torrent va decidir finalment de donar-li la raó.

Mesos més tard, l’agost d’aquell mateix any, Muro encara va tornar a rebre crítiques de l’independentisme perquè va negar-se a publicar la resolució aprovada pel ple del parlament contra el rei espanyol. Aleshores, Torra va demanar-ne formalment la destitució, però el president Torrent ho va refusar, amb el suport d’una part dels treballadors i els lletrats de la cambra. Ara, un any més tard, Muro serà rellevat per la lletrada Esther Andreu, a qui la presidenta Laura Borràs ha nomenat nova secretària general del parlament.