Xavier Moret: “Hi ha el risc real que es perdi la identitat mallorquina”

Xavier Moret va fer setanta anys el 17 de febrer i els va fer mentre presentava a Mallorca, dins el festival Febrer Negre, la seva darrera novel·la negra, Misteri a Deià, la darrera aventura del seu detectiu alternatiu, Max Riera. Pocs mesos després, els camins tornen a passar per l’illa de Mallorca, perquè el seu nou llibre de viatges és Mallorca, obert tot l’any, publicat a Pòrtic. Aquesta vegada, aquest viatger de mostatxo imponent ha centrat l’atenció en un territori que va conèixer fa més de cinquanta anys. Moret investiga, mostra, passeja, interroga, explora, menja i gaudeix i fa gaudir el lector i ens obliga fins i tot a redescobrir o repensar la nostra illa o a descobrir-la si algú hi ha estat i no ha passat mai més enllà del cinturó de formigó. És un llibre que es nota que s’ha fet amb estima per un territori que coneix molt bé i que se’ns mostra allunyat dels tòpics.

―A Mallorca encara hi ha paradisos?
―Jo crec que sí, però passa que hi has d’anar fora de temporada i no anar on hi ha turisme de massa. Si vas a la serra de Tramuntana a caminar i aconsegueixes aïllar-te del brogit, o bé en alguns pobles del pla o al cap de Ferrutx, i tant que hi ha paradisos.

―Per què escriviu sobre l’illa després d’uns quants llibres de viatges ben allunyats de casa nostra?
―Sí, el darrer llibre va ser sobre el Japó i abans havia tocat el torn a Islàndia o Armènia, però sempre tenia al cap escriure sobre Mallorca, des que la vaig descobrir a vint anys, anant-hi amb motxilla. L’illa m’encanta per la profunditat de les tradicions, per la cultura i la història, una combinació que no hi ha en gaires llocs. Però quan proposava als meus editors d’escriure sobre Mallorca tots em deien que no perquè imaginaven Magalluf i S’Arenal i és clar, això no agrada. Però fa tres anys varen decidir que sí i des de llavors hi he fet una desena de viatges, més tots els anteriors. Evidentment, val la pena escriure de Mallorca, sobretot perquè les lectures anteriors n’explicaven només una part, i pagava la pena d’aprofundir en la realitat de l’illa, amb mirada de viatger. Hi ha llibres sobre l’illa que estan molt bé, com el de Rusiñol, L’Illa de la Calma, o el de Josep Pla. Però tothom compra Un hivern a Mallorca, de George Sand, que no deixa bé els mallorquins. I s’havia de compensar.

―La visió que es té des de fora de l’illa és encara massa tòpica?
―Jo diria que hi ha una visió molt superficial imposada en el temps, que associa Mallorca a la platja, a l’excés de construcció, al trio discoteca, paella i sangría. Això es va imposar als anys seixanta i hi va contribuir molt el concurs de cançons, on totes eren iguals i explotaven els mateixos temes. Ha costat molt de combatre, però cada vegada s’imposa més una altra imatge, gràcies als bons escriptors mallorquins que expliquen la realitat i que mostren que hi ha una altra Mallorca en la qual aprofundir.

―És significatiu que el vostre llibre comenci pel Pla de Mallorca…
―Havia començat per Palma, però em vaig adonar que era falsejar Mallorca i caure en una estructura ja feta que diu que primer s’ha de parlar de la ciutat. No és així. Quan puges a Randa pots veure tota l’extensió de l’illa i el Pla. I si has viscut unes festes de Sant Antoni a sa pobla o a Artà, t’adones que has de començar per uns indrets que et permetin parlar del patrimoni cultural i de les tradicions de Mallorca. Era una manera d’establir uns principis. Si, a més, viatges a l’illa a final de gener o durant el febrer, t’hi trobes els ametllers florits i val la pena veure-ho.

―Afirmeu que Mallorca és un microcosmos i cada casa és un món…
―Ho he après movent-me amb mallorquins molt diferents. No és igual ser de Pollença que de ses Salines o de Sóller; hi ha una manera pròpia de ser de cada lloc. Com a foraster potser no ho veus, però sí que hi ha realitats molt diferents dins la mateixa illa. No és un continent, però hi ha zones molt diferents malgrat que tot formi un conjunt.

―Cada un dels capítols el tanqueu parlant d’un plat o d’un producte típic. No es pot viatjar sense tastar?
―I tant que no, i menys en el cas de Mallorca. Vaig decidir parlar d’un producte o d’un plat al final de cada capítol perquè quedi clar que la gastronomia de Mallorca és molt rica i variada. Trobo que té una personalitat única. M’agrada parlar d’aquests productes i posar el paisatge a la taula. Els que van a la part turística de Mallorca s’ho perden, perquè és al Pla on es poden menjar els millors productes.

―Heu entrevistat Biel Majoral i us diu que a Mallorca la senzillesa i l’honestedat es van perdent…
―A mi em va agradar parlar amb Majoral. L’havia conegut anys enrere i m’agraden molt les seves cançons arrelades. Ara que s’ha jubilat em va rebre en un camp a prop d’Algaida i al llibre he reflectit el que ell em deia. No conec prou la gent de Mallorca, però ell m’ho diu i entenc què vol dir, perquè Mallorca es va perdent com a paradís des del moment en què tothom hi vol anar a viure i això té el risc de perdre la identitat. Encara més des del moment que els turistes ja han comprat cases al Pla. Això ho ha fet encarir tot molt més i ha fet que cada vegada hi hagi més autopistes. És cert que hi ha el risc que es perdi la identitat.

―També diu que ara hi ha misèria a Mallorca…
—Sí, de vegades diu coses per provocar i de vegades amb convenciment, però quan treu la sobrassada i el vi i la conversa s’allarga és quan surten les coses. A mi em sembla un home molt sincer i segurament n’hi ha, de misèria, a Mallorca.

―Sí que és segur que vivim el final absolut de la Mallorca agrícola, com demostra el monòleg d’Antoni Gomila, Acorar…
―Sí, i aquest és el gran èxit de l’obra de Gomila, que és un gran actor. Gomila ens convida a reflexionar sobre la contradicció de viure en una illa orgullosa del seu passat, que ha donat pas a festes i tradicions que es mantenen, però que es va desdibuixant. Som en aquest moment crític i d’aquí sorgeixen les neofestes, que ja no són arrelades al camp.

―Fa cinquanta anys que vàreu arribar per primera vegada a l’illa; aquest pas del temps s’hi reflecteix per força…
―Evidentment, la sensació de pas del temps hi és per força. I sobretot hi ha un pòsit de temes molt variat que mires d’endreçar. No volia fer un llibre pessimista ni extremadament crític amb el turisme de masses. Deixo que ho digui la gent que entrevisto. S’ha de ser crític amb aquest turisme. Perquè amenaça la identitat i la cultura de l’illa. Així i tot, hi ha hagut un tancament de cercle. Mireu, quan vaig arribar a Deià, a vint anys, encara hi vivia Robert Graves, que es passejava com una estàtua en marxa. Ara és tot molt turístic i han pujat molt els preus, però l’altre dia vaig anar a Deià per presentar un llibre i ho vàrem fer a la casa on jo havia sojornat fa cinquanta anys, que ara l’ajuntament ha comprat i reconvertit en centre cultural. Ha estat un bon tancament de cercle.

―Un dels personatges més interessants que entrevisteu és Pere de Muntaner, un dels darrers nobles que queden a Mallorca…
―Tenia molt clar que a l’hora de parlar de Palma volia parlar de cultura i de palaus i cases nobles, i que no hi podia faltar can Vibot. Per això li vaig demanar una entrevista de seguida. I em vaig trobar un home molt culte, interessat pel patrimoni i per la societat de l’illa. No és només un noble, sinó un home preocupat per la cultura i el patrimoni, amb una casa amb una biblioteca única i que representa potser el darrer refugi de la noblesa illenca. Abans la possessió i el terreny rural ajudaven a mantenir els palaus de Palma, però ara molts s’han convertit en hotels o llocs per a batejos i comunions. Això ha estat un gran canvi.

―També en algun moment del llibre dieu que l’illa és un dels territoris de més atracció d’escriptors i artistes per metre quadrat…
―Començant per Ramon Llull, que per si sol és una enciclopèdia de tots els temes que afecten l’illa a la seva època. El paisatge i el clima i també una certa tradició atreuen molt als artistes forans. Robert Graves hi arriba el 1929 i no tan sols s’enamora del poble, sinó que assegura que la muntanya del Teix impulsa a la creació, però a la vegada diu que els que no són creadors poden acabar bojos. Els pintors queden enamorats de la serra i del paisatge, però Josep Pla deia que potser acabarien al psiquiàtric. Sí, la tradició d’enamorament de l’illa és llarga.

―Una de les aportacions més sorprenents que féu al llibre és el report de l’establiment d’una colònia d’alemanys antifeixistes a Cala Rajada, que contrasta tant amb la idea de l’illa com a possible refugi de nazis…
―Quan vas als llocs amb mirada de viatger, veus un indici i vas furgant. I a Cala Rajada em vaig trobar això, una colònia d’antifeixistes alemanys. Hi ha un llibre que explica molt bé com s’hi varen instal·lar i fins i tot n’hi va haver un que va muntar una fàbrica d’espardenyes. Això, és cert, contrasta molt amb la informació de l’illa com a refugi d’alemanys que es tanquen en el seu lloc i no tenen relació amb els mallorquins.

―Cap al final hi ha una reflexió molt interessant: “Els mallorquins hauríem de valorar més el que tenim. Hem de deixar de ser un parc temàtic i convertir Mallorca en una terra amb història.”
―Em sembla que això és una evidència clara. De vegades parles amb els mallorquins i no s’adonen de què tenen perquè han adoptat determinats tòpics i els han potenciats. Per sort hi ha molta gent que no ho fa, molts historiadors i gent de cultura que reivindiquen la seva història. Un exemple és Miquel Barceló, un artista internacional que de sobte planta tres-cents ametllers a la seva finca per reivindicar el paisatge i impedir que desapareguin.