Xavier Mora: ‘Suïssa ha trobat una solució’

Xavier Mora, és professor de Matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor, juntament amb Rosa Camps, professora d’Àlgebra, de l’interessant bloc Ars Electionis. Votacions i Eleccions. Podríem fer-ho millor. Llegint aquest bloc es veuen les mil i una maneres que tenim de comptar els vots en unes eleccions arreu del món, i les millores que es podrien fer. Els Estats Units, com a darrere exemple. No és tan senzill com sembla. VilaWeb ha entrevistat el senyor Mora per telèfon, que ens desmunta uns quants tòpics i explica per què creu que Suïssa han trobat un bon sistema. Un sistema que combina la proporcionalitat envers els partits (30% de vots, 30% d’escons) amb la compensació dels territoris més despoblats.

—Qui és Xavier Mora?
—Tinc seixanta-cinc anys, i sóc professor de Matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) d’Equacions Diferencials i Modelització Matemàtica. El meu pare era enginyer industrial, i la meva àvia, mestra. Recordo de petit els llibres de matemàtiques de la meva àvia. Faig el bloc amb la Rosa Camps, professora de Matemàtiques a la UAB, i tots dos compartim la idea de fer matemàtiques aplicades. Ens allunyem de les matemàtiques cabalístiques, vistes només com un joc mental. A la universitat han augmentat els alumnes de Matemàtiques, en part, perquè ara es veu més el sentit aplicat d’aquesta matèria. Nosaltres volem que els estudiants, i els lectors del bloc, vegin que les matemàtiques poden solucionar problemes reals.

—Per exemple, votacions. Sou autors del bloc ‘Ars Electionis. Votacions i Eleccions. Podríem fer-ho millor’. Gran títol.
—”Ars Electionis” ve de Ramon Llull. Té un treball del segle XIII que es diu així. En parlem al bloc. Al segle XIII, plantejava idees que s’han revalorat al segle XX. Ell volia millorar les maneres com votaven per l’abat, l’abadessa, el bisbe o el papa: si ningú tenia majoria absoluta, què? No hi havia sortida? Per Llull, una sortida va ser demanar més informació al votant. I comparar els candidats per parelles, i fer cara a cara. Debat. I la resta voten. I al final, com en una lliga de futbol, qui hagi guanyat més partits, més debats, guanya. B contra C. B contra D. B contra E. C contra D. Etc.

—I l’A?
—L’A no el posava mai. L’A era Déu.

—Per què dieu que ho podríem fer millor?
—Perquè, efectivament, hi ha coses que es poden fer millor, en això de votar. Tot i que no és tan fàcil com sembla. En aquest segle XXI hi ha llocs que han fet millores molt interessants.

—Per exemple, Alemanya.
—Alemanya té el sistema mixt. Tothom el té al cap, tothom l’elogia, i tothom es deixa la reforma recent. El sistema mixt escull la meitat dels escons amb unes circumscripcions d’un sol escó. Se suposa que en aquests districtes tan petits la gent coneix bé els candidats. El guanyador s’emporta l’escó. I aquella persona representa aquell districte. La resta de vots es perden. Això es fa a Anglaterra, a la Cambra de Representants dels Estats Units. A Alemanya, només per a la meitat de la cambra. Perquè els resultats poden ser molt desproporcionats. Si només el guanyador s’emporta el representant, i la resta no, hi ha molts vots que es perden pel camí. Molts. Pot passar que partits amb molts vots, però en cap districte guanyador, es quedin a zero. Per compensar-ho, a Alemanya, els ciutadans voten una segona vegada (a la mateixa butlleta). La primera, una persona, la segona, un partit. I se sumen els vots a tot el país. 30% de vot al partit? Hauríem d’aconseguir 30% de diputats a la cambra per a tu. 50% de vot? Hauríem d’aconseguir-ne el 50%. Per tant, agafen la primera votació i la completen. Tens el 30% del vot, quants diputats has tret? I quants et falten per arribar al 30%? Doncs aquí els tens. Dotze diputats més per a tu. O deu. O tres.

—I on hi ha el problema?
—Imagineu un partit que, segons el segon vot, li toquen 42 diputats. Però que en el primer vot ja ha obtingut 48 diputats. Fins ara deixaven que en tingués 48 i no feien res més. Però això deixa de ser proporcional. Un partit té més representats del que li tocaria. I la resta de partits els deixem igual. Per això el 2013 van arreglar-ho.

—Què diu, la reforma?
—Diu que la cambra variarà de nombre de diputats cada elecció. Augmentarà la mida de la cambra fins a allotjar tots els diputats de més, tant dels partits que tenen un excés com dels altres, d’acord amb el principi de proporcionalitat. En lloc de 598, ara ja en tenen 704. I segons algunes previsions d’enquestes, a les següents eleccions pujarien a 800 i escaig. Han fet una reforma que no els acaba de sortir bé.

—Tòpic: l’únic país del món on les eleccions són proporcionals del tot (12% de vot, 12% de diputats) és Israel.
—Israel no és l’únic, i de fet, és en el lloc onzè d’un rànquing de proporcionalitat que es va publicar el 2011, de 78 països. El número u era Sud-àfrica. I el segon, Holanda, que per cert fa servir la regla D’Hondt. De fet, exactament proporcional no ho serà cap. Què passa si treus el 12,43% de vot? No pots tenir 12,43 de diputats. Hem d’arrodonir-ho.

—Tòpic: la llei D‘Hondt fa perdre proporcionalitat. Dieu que no. És la circumscripció petita que fa mal, no tant la llei D‘Hondt.
—La llei D’Hondt té la tendència general d’afavorir els partits més votats. Però, en mitjana, això només passa amb uns pocs escons per circumscripció, potser mig escó. Si hi ha una sola circumscripció, com a Holanda, llavors les desviacions respecte a la proporcionalitat són molt petites. Però si tenim moltes circumscripcions, per exemple 50, llavors les desviacions a favor dels partits grans s’acumulen i poden totalitzar molts escons!

—Quin problema tenen les circumscripcions petites?
—Si són petites, per exemple, de tres diputats, i s’hi presenten vuit partits, ja es veu que alguns vots es perdran. No podran entrar tots vuit partits, tot i votats. Si la circumscripció és més gran, de trenta diputats, és més fàcil que els vuit partits hi puguin entrar i no es perdin vots. A les circumscripcions petites pot passar al revés. Imagineu que no hi ha vuit partits, sinó dos i prou. Circumscripció petita, de tres diputats. Un partit treu el 45% i l’altre el 43%, i la resta nuls i blancs. Un partit es queda amb dos diputats, i l’altre només un. Un partit dobla escons, tot i que estan gairebé empatats (45 a 43)? En una circumscripció de trenta diputats faràs que un en tingui setze i l’altre catorze. Com més gran, millor. En circumscripcions petites hi ha desproporcions. I sumades totes, una a una, a tot el país, afecten molt el resultat general.

—Tòpic de segons quins partits: A Catalunya el vot és menys proporcional que a Espanya.
—Fals. Per això que acabem de dir. Les circumscripcions a Catalunya són les quatre províncies espanyoles, i són prou grans. Barcelona escull vuitanta-cinc escons; Tarragona, divuit; Girona, disset i Lleida, quinze. A Espanya, en canvi, tens províncies molt petites, que escullen tres diputats. A les petites és on hi ha la desproporció.

—Una altra reforma que toqueu: Suècia 2015.
—A Suècia tenen el país dividit en regions, i cadascuna donava escons. En general, grans, per tant amb poca distorsió. I a més, tenien uns pocs escons per a compensar les possibles desviacions. Com a Alemanya, però només amb el vot de partit. Però el 2010 els va passar com els alemanys: que el nombre d’escons compensatoris no era suficient per a fer la correcció. La reforma, en aquest cas, no fa variar la mida de la cambra, com Alemanya, sinó que treuen escons a partits, si cal, de manera que cada partit obtingui els que li correspondrien amb una sola circumscripció. El mateix sistema corregeix.

—Suïssa, la vostra reforma preferida.
—És on el canvi és més substancial, i el que més m’agrada, sí. Uns quants cantons han fet una reforma. No el país sencer. Els cantons estan dividits per circumscripcions, algunes molt petites. Com hem vist, això dóna grans disrupcions. Es perdien molts vots. Fins que un matemàtic, que conec, va trobar una solució que ha tingut molt d’èxit. En diuen sistema doblement proporcional, o proporcionalitat composicional. És un sistema que aconsegueix proporcionalitat i equilibrar el territori. A Catalunya, per exemple, Lleida, Tarragona, Girona, tenen més pes del que els tocaria. Això és dolent, perquè no és proporcional. I és bo, perquè reequilibra el territori. A les zones menys poblades els dónes més pes del que correspon a la seva població. Les protegeixes. Si no, tot ho decideixen a la província de Barcelona. A la Unió Europea passa igual. Als països menys poblats se’ls dóna més pes del que correspon a la seva població. Fins ara sempre s’havia dit que una cosa o l’altra. Proporcionalitat o reequilibri. Doncs no. Suïssa ha trobat una solució. Serveixen les dues coses a l’hora. La gent vota a cada circumscripció. Sumen els vots a escala de tot el cantó. 23% de vot? 23% d’escons. Volen respectar això. Però també volen respectar que algunes circumscripcions són petites, altres grans, el reequilibri. El que fan és que els vots que en una circumscripció es perdrien, perquè és petita, els recuperen en una altra. I els vots no són llençats.

—Una idea que dieu: les llistes obertes acaben essent llistes tancades. Expliqueu-vos.
—No dic ben bé això. Dic que és un error votar amb llistes obertes i elegir els més votats. Si es fa així, llavors no s’elegeix un conjunt representatiu, de cap manera, i a més, el sistema evolucionaria cap a un sistema de llistes tancades. Molta gent sospira per les llistes obertes. Jo també en seria partidari. I penso en llistes obertes de debò. Noms en una llista, vinguin d’on vinguin. Poder barrejar partits. Tres de Junts, dos d’ERC, dos del PSC. I fas tu la llista oberta. És la idea original. En les llistes obertes, però, al final, es vota per tendències. I els noms que votes són persones que no van soles. S’agrupen en tendències. I els votants, també. Els votants, suposem, es divideixen en un 40% d’aquesta tendència, el 35% de l’altra i el 25% de l’altra. Si el 40% dels votants es posen d’acord, i fan tots la mateixa llista, amb els mateixos noms, aquell 40% s’emportarà el 100% del parlament. Si només entren els més votats, seran tots ells els del 40% i cap dels altres. Tots de la mateixa tendència. Llavors les llistes obertes evolucionen cap a llistes tancades. Perquè si els del 40% no es posessin d’acord i els del 35% sí, llavors aquests últims es podrien endur tots els escons. O sigui, que els del 40% es veuen conduïts a posar-se d’acord. Que entrin els més votats té aquesta paradoxa. S’ha d’entendre que l’objectiu no és que entrin els que tenen més vots, sinó que el conjunt elegit sigui realment representatiu.

—I com ho solucioneu? Posant ordre a la llista de noms? Voto aquests i per aquest ordre?
—És el que fan a Irlanda. El vot únic transferible. Fas una llista amb noms, i pots barrejar noms de partits diferents. I per ordre. Aquest primer, aquest segon, etcètera. Però té certs problemes. Sobretot, que pot passar que un candidat deixi de ser elegit “a causa de” rebre més vots. Pot semblar un contrasentit (i ho és) però és que realment pot passar! Per això nosaltres preferim altres solucions que consideren llistes no ordenades. En aquest cas, tothom estarà d’acord que el nom que té més vots ha de sortir. És l’A. I ara busquem el B. Però aquí hem de distingir els vots que contenen a la vegada B i A dels que han votat B sense A. Els senyors que han votat A i B, ja tenen un representant. A. Els de la B sense A, encara no. Són més importants, ara. Són mètodes que distingeixen els acompanyants. I d’alguna manera reconstrueixen el mapa de la divisió de la gent.

—Passem a Catalunya, què milloraríeu, del sistema?
—Jo faria com els suïssos. Les desproporcions a Catalunya no són tan greus com a Espanya, perquè les circumscripcions no són tan petites. Però encara n’hi ha. Com hem dit, les circumscripcions no són proporcionals a la població. Barcelona és més gran del que li toca en nombre de diputats. Hem de mirar de fer-ho millor. I faria com els suïssos. Que, per cert, alguns ja ho recomanen de fer a tota la Unió Europea.

—Als Estats Units, quins canvis proposeu en les eleccions presidencials?
—Als EUA, en principi, el president no l’elegeixen els ciutadans, sinó un Col·legi Electoral format per un cert nombre de delegats de cada estat. Els estats més grans tenen més delegats. Els més petits, menys. En la jornada electoral com la del passat 3 de novembre s’elegeixen aquests delegats. Llevat d’un parell d’estats, els altres assignen tots els delegats a la candidatura presidencial que ha obtingut més vots. O sigui, que la candidatura guanyadora s’emporta tots els delegats d’aquell estat. Molt bèstia. En les eleccions parlamentàries del Regne Unit, per exemple, passa una cosa similar: en cada districte també s’ho enduu tot el candidat més votat, però només és un escó. Als EUA, estats sencers poden ser demòcrates, o republicans, per un sol vot de diferència. Milions de vots perduts. Aquí ningú li cabria al cap que a les eleccions europees, per exemple, tots els eurodiputats d’Espanya se’ls quedés el partit guanyador. Tots. I la resta, res. 23% de vots i 100% de diputats, per exemple. 22% de vot i cap diputat. Per això, cada vegada són més els nord-americans que opinen que s’hauria de prescindir del Col·legi Electoral i hauria de ser president el candidat més votat per la ciutadania. Però segurament això requereix una esmena de la constitució. Alternativament, alguns estats s’han posat d’acord en un pla que consisteix que els seus delegats votin tots ells pel candidat que hagi obtingut més vots per part de la ciutadania. La idea és que per aquest camí es podria aconseguir el mateix efecte sense haver de canviar la constitució.

—Res a afegir?
—Hem de recuperar la idea de tornar a trobar la gent. I en això els referèndums són clau. I iniciatives populars, democràcia directa. El govern treu una llei i el parlament l’aprova. Molt bé. Doncs ara que la gent voti la llei en referèndum. D’alguna manera pots mantenir la fidelitat del que pensa la gent. I que els partits no desviïn les coses. També amb iniciatives populars. O fer eleccions presidencials, i que la gent votés directament el president, que ara ho fa el parlament.