Xavier Melero, el trencament del miratge

Xavier Melero explica al seu llibre El encargo (Ariel) que en una pausa de la primera sessió del judici al Tribunal Suprem es va adreçar a Benet Salellas per a felicitar-lo per l’exposició que havia fet davant de Marchena sobre les vulneracions de drets fonamentals.

«—Una gran intervenció, Benet —li vaig dir amb tota sinceritat.
—Gràcies. A mi també m’ha agradat la teva, tot i que era completament diferent.
—Crec que defensem el mateix. Jo amb els peus dins del sistema i tu fora, però amb el mateix objectiu.
—No hi estic d’acord —va respondre mirant-me com si ens separés una llarga distància—. Jo crec que tots aquests drets fonamentals ampliats han de formar part del sistema mateix. O sigui, que jo també hi tindria els peus dins.
—Potser en una altra vida, amic.»

Una de les coses que sorprèn del llibre –a partir del 12 de desembre, en català, L’encàrrec (Destino)– és el nivell de detall de les converses que l’advocat Melero recorda haver tingut amb un bon nombre de personatges importants entre la tardor del 2017 i l’acabament del judici, el juny del 2019. I aquesta que té amb Salellas n’és una. Independentment del grau de precisió del record de Melero d’aquella conversa, la referència que fa sobre situar-se dins el sistema o romandre’n fora és oportuna per a parlar d’aquest llibre i del paper que va tenir en la defensa de Quim Forn durant el judici.

Perquè en l’essència d’aquesta conversa hi ha l’explicació de fins a quin punt Melero va esdevenir un problema per a la resta de les defenses i una oportunitat per a Manuel Marchena, que no era jutge sinó part en un judici com aquell, un judici polític. Salellas segurament hauria volgut que el tribunal, és a dir, el sistema, assumís la defensa dels drets humans que ell va exposar aquell 12 de febrer i que va denunciar que eren en risc perquè havien estat vulnerats a Jordi Cuixart i als altres acusats. Però el sistema el rebutja, l’expulsa, i en canvi integra com a part seva Xavier Melero i la seva manera de plantejar la defensa. I se’n serveix per dividir-la, la defensa, tal com es veu al llibre, quan Melero explica que el jutge Luciano Varela li fa comentaris sobre la divisió d’estratègies entre les defenses.

«Jo tenia una missió, que no era el poble de Catalunya, ni el seu parlament, ni cap causa política», explica l’advocat al llibre. «Em devia a una sola persona, el meu client, amb una única missió, aconseguir per a ell el millor resultat possible.» No va pas enganyar ningú, perquè la seva estratègia era clara, i així ho recorda quan parla de les explicacions que va anar donant als mitjans de comunicació quan mancaven pocs dies per al judici: «Jo tenia clara quina havia de ser la meva estratègia de comunicació, que podia tenir un cost davant l’opinió pública, però que em podria atorgar un cert avantatge comparatiu davant els jutges i, a més, era coherent amb la meva opinió. No deixava de ser una aposta, però vaig jugar aquest joc amb convicció i em vaig llançar a una defensa eloqüent del Suprem […]. I vaig manifestar la meva confiança que, amb el codi penal a la mà, haurien d’acabar concloent en favor de l’absolució.»

Això que explica, ‘tenir un cert avantatge comparatiu davant dels jutges’, és important per a entendre com el tribunal va utilitzar Melero, alhora que l’advocat pretenia que podria utilitzar-lo per al seu objectiu, que era l’absolució de Forn. El encargo és ple de referències a les breus converses que tenia amb alguns dels membres del tribunal, com ara els jutges Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral i Luciano Varela. O Marchena mateix, fent-ne gala en el llibre, com quan explica com s’hi va adreçar el primer dia del judici. «Bon dia, senyor president. Em diràs ‘senyor president’? Tuteja’m. D’acord, preparats per a la televisió? Quina murga. Som-hi. Com estàs tu? Atabalat.»

Contraposant Van den Eynde

Exhibeix la bona comunicació amb jutges i fiscals, i amb alguns periodistes, i alguns advocats també (Àlex Solà i Jordi Pina, en certa manera), però no tots, ni de bon tros. Tothom passa pel seu sedàs, de tots en fa un retrat, en alguns casos amb unes grans dosis altes de verí i de mala bava. Com quan parla d’Andreu Van den Eyne, l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, de qui diu que «tenia resposta per a tot, però allò que oferia era, en realitat, un simulacre de coordinació, perquè només l’entenia en un sentit: que ens dobleguéssim al seu criteri.» Diu que no tenia gens de flexibilitat en les reunions que feien els advocats per a tenir una mínima coordinació pocs mesos abans del començament del judici. Després, amb el judici ja avançat, escriu: «Aquells dies corria el rumor que l’Andreu i jo seguíem estratègies diferents, si no confrontades, en la conducció del judici. No era cert. Tots els nostres esforços avançaven en la mateixa direcció, aconseguir fixar una versió alternativa dels fets i dinamitar la de l’acusació. Les diferències eren de to i d’estil.»

El to i l’estil de Melero al judici, viu i punxant, a voltes sarcàstic, amb un gran domini de l’oratòria i amb exhibicions brillants en alguns interrogatoris com el de Soraya Sáenz de Santamaría, el de Juan Ignacio Zoido o el del coronel Quintela (no tant en el de Pérez de los Cobos o el tinent coronel Baena), van ajudar a crear un miratge en una bona part de l’independentisme, i en una bona part dels mitjans de comunicació; l’aplaudíem ací i l’ovacionaven a Madrid. Què ho feia? Ningú ho ha resumit tan bé com Joan Ramon Resina en aquest mail obert: ‘L’apoteosi de Xavier Melero com a advocat estrella en el judici als presos polítics és la peça de convicció de l’estat d’ànim prevalent. Melero, amb el seu tecnicisme i extraordinària deferència cap al tribunal, contribuí com ningú més al simulacre d’imparcialitat del judici, arribant a elogiar l’esbiaixada actuació del jutge Marchena en complicitat amb la corrupció del sistema. Justificava, doncs, amb arguments formalment exquisits, la sentència que pronunciarà un tribunal polititzat fins al moll de l’os.’

El tribunal va pronunciar la sentència, i va condemnar els presos polítics per sedició i malversació. Melero va escriure el llibre abans de la sentència, amb el judici acabat, i expressant la confiança en un sistema judicial que feia dos anys que es manifestava de manera venjativa, castigant els dirigents independentistes, empresonant-los sota l’acusació de rebel·lió, impedits de poder exercir d’aquesta manera els seus drets de participació política… I amb un acarnissament especial envers Joaquim Forn, negant-li la llibertat provisional perquè no havia renunciat al seu objectiu polític d’aconseguir la independència de Catalunya, perquè hi veien un ‘risc de fugida’ per més que ell va anar a Brussel·les i en va tornar i es va presentar davant l’Audiència espanyola, sotmetent-se, ell, el conseller legítim del govern, a un escarn brutal de la ultradreta i a la humiliació de veure’s emmanillat, tancat en un calabós i conduït a una presó de Madrid acusat de rebel·lió.

Al Suprem no és qüestionat

Carmen Lamela i Pablo Llarena van donar per bona la querella d’una fiscalia desbocada, i Llarena va convertir cada interlocutòria de denegació de la llibertat dels presos en una mena de condemna anticipada per rebel·lió. I tanmateix, i malgrat haver deixat clara la crítica contra la presó preventiva, Xavier Melero expressa una certa empatia envers Llarena, un vell conegut seu, de l’època en què el jutge va presidir l’Audiència de Barcelona. «Era clar que ni simpatitzava amb la ideologia dels meus clients ni aprovava allò que havia passat aquell any a Catalunya. Tampoc no deixaria que la instrucció se li escapés de les mans, ni que ningú li qüestionés la seva autoritat […]. La conducció de la instrucció el va convertir en l’objecte de les ires de la part pitjor del moviment secessionista i la seva llibertat de moviments es va trobar greument afectada.»

En canvi, Melero assumeix el marc repressiu que dibuixa el Tribunal Suprem, des de la instrucció de Llarena al judici de Marchena. Amb algunes crítiques, sí, però l’assumeix. Ho fa conscientment, per una qüestió pràctica, tal com ell explica, perquè pensa que posant-se en la pell del jutge, en el seu punt de vista sobre els fets, podrà aconseguir les decisions que més convinguin al seu client, el podrà afavorir. És a dir, podrà fer que no continuï en presó preventiva o que sigui absolt o condemnat per algun delicte menor com ara una desobediència. Però no va passar ni l’una cosa ni l’altra: dos anys de preventiva per a Forn i deu i mig de presó i d’inhabilitació per sedició. Des de dins del sistema, en aquest cas, tampoc no hi pots fer res. Tant Melero com la resta dels advocats tenien raó quan deien que el comportament de cap dels acusats no podia ser castigat amb una rebel·lió. Fins i tot el tribunal ho sabia, això, però el càstig havia de ser dur i exemplar i una mica més homologable a Europa que no la rebel·lió. I es van empescar la sedició, el delicte triat pel govern de Pedro Sánchez mitjançant l’advocacia de l’estat.

Aquesta manca de qüestionament del sistema que permet un judici polític presentat com un càstig polític fa que, per oposició (i per afinitat ideològica), Melero qüestioni permanentment els dirigents polítics independentistes que van portar el país al referèndum del Primer d’Octubre. La insensatesa de la víctima, que demani perdó, que no gosi, que es retiri, esperant la magnanimitat del repressor. Encara més, Melero fa responsables els exiliats de la situació dels presos: «Els residents a l’estranger [per a referir-se als exiliats] s’esmerçaven a desacreditar la justícia espanyola i el país en general i ningú en l’entorn independentista va llegir la decisió de Llarena com l’indici que, al Suprem, les coses podien anar d’una manera diferent de com havien anat a l’Audiència, i que l’estratègia de tensió només podia perjudicar, al cap i a la fi, els qui s’havien presentat davant el tribunal per a assumir les seves responsabilitats.»

La ‘decisió de Llarena’ a què es refereix és de deixar en llibertat provisional tots els presoners polítics tret de Sànchez, Cuixart, Forn i Junqueras el desembre del 2017. I critica també el comportament dels presoners que van sortir aquells dies de campanya de les eleccions del 21-D. «L’actitud que van tenir durant la campanya no va contribuir que millorés la sort de ningú; tampoc la seva constant presència en els actes públics de reivindicació dels fets de l’1-O que hi hagué des d’aquell moment.» Diu que ho feien empesos per la tàctica de partit, que era «gent aclaparada per les contingències, sense una visió clara de futur i indiferents al fet que d’una actitud emocional només se’n deriva el caos». Entenia, això sí, «la seva frustració i la seva còlera».

S’ha acabat el film

Sabent que el llibre sortia amb la sentència publicada, Melero es deixa anar, buida el pap, fa un reconeixement als col·legues de toga amb qui té més afinitat, als amics i coneguts que ha fet durant molts anys de ser advocat de membres de Convergència, d’ençà que el va introduir en els cercles del partit Lluís Coromines. I també passa comptes, de vegades amb una certa petulància, com en la conversa que li serveix per a elogiar l’ínclit Paco, el funcionari del Suprem encarregat d’endreçar i projectar la documentació a la sala. Ell i Melero parlen de la intervenció d’un dels advocats, sense que puguem saber de qui es tracta. «Però que dolent que és aquest paio!», va exclamar en Paco. «Home, Paco, fa el que pot i amb la millor intenció.». «Això que ho expliqui al client a la presó, a veure si li serveix. Aquí s’ha de venir amb els deures fets i sense ruqueries: és el Suprem i no hi ha repesca.»

Tot plegat amb un vernís de novel·la negra, com si fos una ficció, i ell una mena de personatge literari o cinematogràfic que és dels pocs que sap mirar-se els fets amb prou distància, adés amb altivesa adés amb fartera de tant procés i de veure que pesats que són els independentistes, pretenent ser un James Stewart a Anatomia d’un assassinat, donant en definitiva un format de ficció a uns fets ben crus i ben reals. De fet, Melero ens va fer jugar a una ficció, la de creure que allò era un judici just, perquè formalment es presentava com a tal; ho va aconseguir en un moment d’abatiment polític i moral d’una bona part de l’independentisme, va aconseguir fer-ho creure, i fou la clau perfecta per al tribunal per a projectar als quatre vents aquella ficció d’un judici just que encara ara continua defensant. Fins i tot amb la sentència publicada, que considera injusta i prou. ‘Una injustícia. Com tantes i tantes que es produeixen a tots els tribunals d’Espanya i d’Europa, cada dia’, deia en l’entrevista que li va fer Andreu Barnils. Hi ha unes altres maneres de qualificar la injustícia d’aquesta sentència, com la que ha fet Luigi Ferrajoli, que és un dels juristes italians més prestigiosos i reconeguts en l’àmbit internacional. ‘És insensata i irresponsable perquè aboca gasolina al foc, és un cop greu a la democràcia i a l’estat de dret.’ És una altra manera de dir-ho, sense la necessitat de quedar bé amb el Suprem. O amb el sistema.