Xavier Massó: “L’escola ha renunciat a ensenyar”

Xavier Massó (1959) és llicenciat en filosofia i antropologia social i cultural. I ara fa set anys que va deixar les aules per posar-se al capdavant del Sindicat del Professorat de Secundària, l’ASPEPC. Massó és una altra de les veus crítiques amb la manera com s’ensenya als alumnes, basada en la metodologia per projectes. I situa el principi del declivi a l’aplicació de la LOGSE, aprovada el 1990 i aplicada el 1997, que ja afavoria l’ensenyament per projectes. Dijous el senyor Massó va rebre VilaWeb al despatx que el sindicat té a l’Eixample de Barcelona, on pengen pòsters reivindicatius, s’hi veuen banderes republicanes espanyoles, i on ens recorda que Víctor Mora, autor d’El Capitán Trueno, era del PSUC. A la vegada, segons Massó, Irene Rigau és la consellera que aquests darrers anys ho ha fet més bé, i a les parets s’hi veuen pòsters de “Cambray Wanted”.

—Us han sorprès els resultats de l’informe PISA?
—No. Era la crònica d’una caiguda anunciada. D’una banda, teníem el declivi sostingut, però força sostingut, dels darrers informes PISA, que ja feien preveure una caiguda. I la incorporació de la nova llei, LOMLOE (2020), amb la qüestió de l’aprenentatge per competències, i els projectes, uns criteris d’avaluació tan absolutament qualitatius que no hi ha manera de quantificar-los, i que d’alguna manera asseguren l’aprovat. I que fins i tot amb els suspensos es pot passar de curs. Per tant, no és estrany que hàgim arribat a aquesta situació. No sorprèn gens, per dir-ho així.

—Què té més pes en els mals resultats, segons vós: el mòbil o ensenyar per competències?
—Crec que la causa profunda és un concepte erroni de model educatiu. Un model que s’ha demostrat que no funciona i que les receptes que s’apliquen tampoc funcionen perquè són conceptualment errònies.

—De quin model parlem?
—Del model de projectes, model competencial i totes les categories que hi ha darrere d’això, com la devaluació del coneixement. La funció primordial d’un sistema educatiu és la transmissió de coneixements. Però si resulta que abandonem els coneixements, i anem a unes altres qüestions, com ara la intel·ligència emocional (que és una quimera, absolutament) o el que ens interessa és que els alumnes siguin feliços… Això arrenca amb la LOGSE.

—Quin any és, això?
—La LOGSE s’aprova el 1990 i es comença a aplicar plenament cap al 1997. I aquí comença el declivi. I això es veu molt clar només que donem un cop d’ull als informes PIAAC, que també fa l’OCDE, que és un PISA per a adults. El país que fins el 1990 avança més de pressa és Espanya. S’estabilitza a partir del 1994 i, a partir del 1996, es comença a notar el declivi: és l’efecte de la LOGSE. A la LOGSE i hi ha el postulat de l’aprenentatge per competències. Però aquí s’ha començat a aplicar més tard. Directament s’ha començat a fer ara. I s’ha fet descaradament, en el sentit de saltar-se allò que la LOGSE mateixa entén per competències.

—I com ho entén?
—Ho entén com a coneixements, capacitats (perícia, diguem-ne) valors i actituds. Aquí, la primera part, que són els coneixements, ha decaigut. El coneixement teòric s’ha bandejat, s’ha maleït. Que si la memòria, que si enciclopedisme… És a dir, no ensenyem. L’escola no ensenya avui dia perquè, d’alguna manera, com diu Andreu Navarra en el seu llibre, està prohibit.

—Al sindicat sabeu el tant per cent d’escoles que fan l’ensenyament més tradicional, i el tant per cent que van a una escola més de competències? En teniu les dades?
—Els percentatges no, perquè el departament els té, però no els publica. Sí que puc dir, i no diré noms, el cas d’un institut de Barcelona que es nodreix de tres escoles de primària. Dues de les quals treballen per projectes, l’AAB (aprenentatge basat en projectes), i la tercera treballa per un currículum estructurat. Les diferències són brutals. Els uns han après i els altres, no. Simplement.

—I aquestes dades que teniu d’un institut de Barcelona, no les teniu en general de tot el país?
—No, això el departament no ho publica. Crec que ho sap i no ho diu, perquè de vegades la cosa se’ls escapa. Tal com va passar amb el projecte Escola Nova 21. Un dels experts educatius, precisament del departament, Joan Mateo, va fer un estudi, una anàlisi, i va demostrar que tot allò no servia de res. Que els resultats no solament no eren per damunt ni tan sols significativament, de la mitjana, sinó que l’efecte era zero. I que fins i tot podien estar en declivi. Doncs aquest senyor va tenir problemes per publicar-ho. Hi ha secretisme. I tampoc no es publica el rànquing de notes de selectivitat de tots els centres privats i públics de Catalunya.

—El projecte Escola Nova 21 es deia així perquè hi havia vint-i-una escoles que hi donaven suport. En aquest moment, encara són vint-i-una o n’hi ha més?
—N’hi ha algunes més, n’hi ha bastants més que s’han ajuntat, però actualment estan absolutament desprestigiades. Centres que s’han gastat un grapat de diners per readequar les aules: ara hi ha butaques o cadires per a seure-hi, no hi ha pupitre, no hi ha pissarra, el professor va per allí com si fos un bàrman. Això ja es veia que no podia funcionar.

—Sovint són culpats els de dalt, els responsables polítics. Jo em demano fins a quin punt als professors ja els ha agradat d’ensenyar per competències.
—Segons que em consta, no. I el problema no és si agrada o no agrada, sinó que estàs obligat a fer-ho. De fet, a la LEC el model educatiu de Catalunya és el constructivisme. Constructivisme educatiu. I els professors, els docents, l’hauran d’aplicar.

—Què és el constructivisme educatiu?
—Constructivisme educatiu és l’aplicació del constructivisme psicològic a l’educació, l’enunciat fonamental del qual és que els coneixements no es transmeten. L’únic que es pot transmetre és la informació. El coneixement se’l construeix cadascú internament en el seu psiquisme. Aquesta és la frase. I aquest enunciat és fals. És fals. El coneixement es transmet. Tan simple com això.

—Comenteu les frases: “La culpa de tot això és dels governs d’Esquerra.” “La culpa de tot això és dels governs de Junts.” “La culpa de tot això és dels governs de tots dos.” Com ho veieu?
—Ha passat la dreta, ha passat l’esquerra, i aquí cada cinc anys tenim una nova llei educativa. No ha canviat el model. L’han aplicat les dretes i les esquerres. La política és la mateixa. De fet, fixi’s en una paradoxa. Els països que surten més ben situats en els informes PISA no ensenyen per competències. L’ex-ministre d’Educació portuguès, Nuno Crato, que va situar Portugal per damunt de Finlàndia, diu això: “De PISA, no se n’han d’escoltar les recomanacions. S’ha de mirar és què fan els països que n’han sortit ben parats.”

—I quins són?
—Dins el món occidental, el més ben situat en aquests moments és Estònia, de lluny. I els de l’Extrem Orient són els que sempre surten més ben col·locats, que són Singapur, la Xina, el Japó i Corea del Sud.

—Singapur i la Xina, dictadures. També és paradoxal, que els millors resultats es donin també en dictadures.
—Depèn del model. Qui desautoritza l’ensenyament, el docent, la doctrina i el converteix en un sergent matusser han estat sempre les dictadures. El model clàssic és el nazisme. I l’educació emocional se la inventen els nazis, i Maria Montessori era amiga de Mussolini. Compte, perquè aquí hi ha tot un relat que ens han venut.

—Montessori va ser amiga de Mussolini, però Mussolini va acabar prohibint totes les escoles Montessori, i ella va haver de fugir, i marxar l’exili.
—Montessori va gaudir del suport de Mussolini i del seu ministre d’Educació, Giovanni Gentile, fins que van topar per la qüestió del bel·licisme feixista, no per l’encabiment del model educatiu Montessori en l’esquema feixista, tot i que sí a mesura que el feixisme italià anava mostrant cada vegada més la seva autèntica naturalesa (com el model Waldorf a l’Alemanya nazi). Quan ho he comentat, era a propòsit de l’èmfasi en l’aspecte emocional per sobre del cognitiu. Gramsci, per exemple, hi era contrari. El meu preferit és Gramsci. Evidentment, la dictadura, o el que contemplen els nazis, és un model d’educació en què a cadascú, segons la classe social a la qual pertanyi, se li adjudica un determinat destí social i laboral. Cosa que contradiria qualsevol principi d’igualtat. Ara, també contradiu el principi d’igualtat de drets, del dret de l’ensenyament, el fet de no ensenyar tant el pobre com el ric. I això és el que passa avui.

—Això passa?
—Li poso un exemple molt senzill. Entre els vuit anys i els nou hi ha alumnes que, d’acord amb la seva procedència cultural, tenen un lèxic entre 800 paraules i 900. I n’hi ha també, segons la seva procedència social i familiar, que el tenen de 2.000 paraules, 2.500. L’escola hi és per corregir-ho. I això no es fa. Simplement, perquè si no ensenyem, estafem. I en què ens trobem? Miri, l’ESO avui dia es regala. Hi ha gent que en té 7 i 8 de suspeses i li han donat el graduat a l’ESO. Surten preparats? No, evidentment. Quin és el país de la Unió Europea que té l’abandonament escolar prematur més alt? Ho ha endevinat. La repetició és fatxa, es diu.

—Aquesta frase es diu?
—I tant, es diu que els exàmens externs, les revàlides, les va fer Franco. I és fals. Franco va suprimir les revàlides.

—Passa que Franco no elimina revàlides fins al final. Es fan durant molts anys [pregunta i resposta afegides un cop entrevista publicada]
—Les revàlides van existir des de la Llei Moyano (1857), i va existir durant Isabel II, La revolució Gloriosa, I República, Restauració i II República. Desapareix oficialment el 1970, però ja havia deixat de ser obligatòria per als que seguien a Preu o, després, COU. Hi continua havent revàlida a molts països (França, Itàlia, etc.).

—Comenteu la frase: “Hi ha escoles que fan bé el mètode tradicional i escoles que el fan malament. De la mateixa manera, hi ha escoles que fan bé el mètode competencial i escoles que no.”
—Si jo el que vull és un estricte operari com els èpsilons d’Un món feliç de Huxley, doncs ja em va bé. Però no crec que aquest sigui l’objecte d’una democràcia. A veure, no estic en contra de l’aprenentatge basat en projectes, de cap manera. Però per poder fer un projecte s’ha de saber alguna cosa d’abans. Si abans de saber sumar, o abans de saber distingir entre la física i la química, em volen fer fer un projecte, no el podré entendre.

—Hi ha nens que van a escoles per projectes i exerciten la memòria, i s’han d’aprendre les taules de multiplicar de memòria?
—Hi ha escoles que certament ho fan. Ho fan dins el marge que tenen. I n’hi ha que aniran a pal·liar en la mesura del possible les burrades que indiquen les lleis. Aquí hi ha una trampa: a la pública l’obliguen a aplicar una llei i uns procediments que són ni més ni menys que posar bastons a les rodes a la feina que se suposa que li han encomanat. Mentre que a la privada hi ha permissivitat. I ho eludeixen més.

—Als mals resultats de PISA, quin remei hi posaria?
—El primer que faria és aplicar l’eslògan: tornar a ensenyar. Això és fonamental. I, en segon lloc, s’ha de poder comprovar si hi ha un aprenentatge adequat o no.

—Amb aquestes dades que no publiquen.
—Amb les que no publiquen i amb les que es publicarien si tornéssim a ensenyar. I féssim uns currículums estructurats. António Bivar, matemàtic portuguès, la persona que va dissenyar els currículums de matemàtiques de Portugal des de primària fins a la universitat, ens va explicar una cosa que és bastant evident: el currículum de matemàtiques, l’ha de fer un matemàtic, no un pedagog.

—I ací el fa un pedagog?
—És clar. Quants matemàtics hi ha hagut elaborant currículums? En pot dir algun? Qui ha elaborat la LOMCE? El senyor César Coll, trenta-cinc anys després d’haver elaborat la LOGSE, per cert. Hi ha molta innovació, però de personal, poca.

—Els professors d’avui estan menys preparats que els de fa vint anys?
—No necessàriament. El que passa és que els fan fer unes coses que són absolutes beneiteries educatives, que no serveixen per a res i, per tant, no poden ensenyar.

—Quin és el pes de les famílies en el mal resultat de PISA?
—No solament les famílies, quan parlem de famílies parlem de la ciutadania que s’ha desentès de l’educació, i es promouen les noves pedagogies que, per cert, dataven de final del segle XIX a començament del XX. A Nova York hi va haver una vaga pel mal ensenyament que es feia amb els models del senyor Dewey, que és un dels profetes pedagògics. I les famílies van protestar, hi va haver manifestacions que deien que aquest ensenyament era una porqueria.

—Vós teniu fills?
—No.

—Quin és el conseller d’Educació o d’Ensenyament que més us ha agradat?
—Jo tinc molt clar que la menys nociva, la que s’ha pres més seriosament el problema educatiu que hi havia a Catalunya, ha estat Irene Rigau.

—Voldríeu afegir res que no us hagi demanat?
—Hi ha una cosa que se’n diu el dret de l’educació, que no es fa efectiu avui dia, perquè l’escola ha renunciat a ensenyar, ha renunciat a transmetre coneixements. I cal tornar a ensenyar i comprovar si ho fem.