Xavier Mas Craviotto: “Concebo cada llibre com l’itinerari d’una obsessió”

Xavier Mas Craviotto va néixer a Navàs (Bages) el 1996. Amb només vint-i-sis anys ja ha aconseguit uns reconeixements que són a l’abast de pocs. De ben jovenet va prendre el camí de la literatura i la llengua. A vint-i-dos anys va guanyar el premi Documenta amb La mort lenta (l’Altra, 2018) i el mateix any també va aconseguir el premi Salvador Iborra pel llibre de poemes Renills de cavall negre. El 2021 va publicar La gran nàusea (Labreu) i aquesta tardor passada, ha aconseguit un dels premis de poesia més estimat i cobejat pels poetes del país, l’Ausiàs March, dins els premis literaris de Gandia, amb La llum subterrània (Edicions 62). A més, és el tercer any que és a la Universitat de Bristol fent classes de llengua i cultura catalanes, un lectorat de català de l’Institut Ramon Llull. Parlem amb ell d’aquest procés literari vertiginós, de La llum subterrània i d’una nova novel·la, La pell del món, que arribarà a les llibreries el mes de març i que publicarà l’Altra Editorial.

—Va ser a casa, per la família, que se us va despertar l’interès per la literatura i va fer que estudiéssiu filologia catalana i finalment us dediquéssiu a la literatura i la llengua?
—En el meu cas, no vaig néixer pas en una casa plena de llibres ni els meus pares es dediquen a res que tingui a veure amb les humanitats. Per tant, que jo hagi acabat escrivint és prou fortuït, perquè no hi havia res que m’hagués de conduir cap aquí. Em vaig posar a llegir per plaer relativament tard i aquí sí que hi té un paper la meva mare. Va ser un dia clau, que potser és anecdòtic, però ho va marcar tot. Era un diumenge, a casa, m’avorria profundament i vaig dir a la meva mare: “No sé què fer.” I ella: “Doncs agafa un llibre i posa’t a llegir.” I vaig agafar una novel·la, Ull de vellut, de Josep Francesc Delgado, que havia estat lectura obligatòria del meu germà a l’institut. Me’l vaig llegir en dos dies. Aleshores, vaig començar a llegir-me tots els llibres del meu germà, que és més gran. I quan vaig tenir llegits els pocs llibres que hi havia a casa, me’n vaig anar a una llibreria per primer cop a comprar un llibre per plaer. I arran de la lectura va venir l’escriptura.

—I no hi ha cap adult que us fes de guia?
—Una persona que va ser clau a l’inici, en el fet que em posés a escriure seriosament, va ser Jordi Sierra i Fabra. El vaig conèixer arran del meu treball de recerca de 4t d’ESO, sobre els temes que afecten els joves en la literatura juvenil actual. El vaig entrevistar. Em va rebre a casa seva, em va tenir allà tres hores i vam connectar molt. Sempre m’ha donat molt de suport. I em va convidar a presentar-me al seu premi literari. Ho vaig fer cada any fins que tenia els divuit, que era el límit d’edat. L’últim any vaig quedar finalista d’Espanya i Llatinoamèrica. Des de llavors que he escrit amb més constància, més seriosament. I, de fet, quan vaig guanyar el Documenta, un dels moments més bonics va ser quan vaig rebre un correu electrònic de Jordi Sierra i Fabra dient-me: “Veig que ja et publiquen. Ara de col·lega a col·lega.”

—Vist amb perspectiva (encara que sigui curta), com us ha condicionat el fet de guanyar amb vint-i-dos anys el premi Documenta i el Salvador Iborra?
—La recordo com una època molt bonica, però també dura i estranya. Perquè en aquella època treballava a tres llocs diferents, encara feia la carrera de filologia catalana, tenia una beca de col·laboració amb el CUSC, el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació, havia de fer el treball de fi de grau… Tenia molta feina, feia moltes coses i de sobte aquests dos premis em van comportar molta exposició, molts compromisos de promoció, fer actes i presentacions… La recordo com una època molt frenètica, en què en un moment donat em vaig adonar que tot es mecanitzava, fins i tot les emocions. Vaig acabar fent les coses per inèrcia. I trobo que la inèrcia és molt perillosa, perquè fa que et deixis de fer preguntes. No em va agradar gens sentir que se m’enduia la inèrcia i això em va portar a prendre una sèrie de decisions. Me’n vaig anar a Ghana, a l’Àfrica, amb una amiga, per prendre distància. Vaig arribar un dia abans de Sant Jordi, que va ser la voràgine. Aquell moment va ser dur i bonic, si és que es poden donar totes dues coses alhora.

—Suposo que la inèrcia era una manera de sobreviure en un context de saturació, en el qual no trobàveu espais per pensar, per escriure, per llegir el que us vingués de gust.
—La mecanització i la inèrcia, perquè no tens cap espai per a parar i demanar-te “què estic fent?”, “per què faig el que faig?”, “vull fer això que faig?”.

—I també per a la creació. Reflexionar sobre el buit com vau fer a La gran nàusea requereix temps per a pensar abans de posar-se a escriure. El procés creatiu i intel·lectual demana temps.
—Sí. De fet, jo concebo cada llibre com l’itinerari d’una obsessió. En cada moment sé en quina direcció vull anar, no sé on em portarà, però la direcció la tinc clara. “Vull anar cap aquí”. I m’imbueixo de tot el que em porti en aquella direcció: llegeixo llibres, miro pel·lícules i tot el que em pugui ajudar ho aprofito. És una obsessió. Amb La gran nàusea em va passar: quan vaig saber cap a on anava, em vaig posar a llegir tot el que vaig trobar sobre el tedi, sobre el buit, sobre la inèrcia, l’apatia, l’abúlia… Aleshores, quan tens el poemari, tanques l’obsessió, i en comences una altra.

—Quina és l’obsessió que ha estat el motor de La llum subterrània?
—Diria que l’obsessió d’aquest llibre ha estat la idea de recerca en si mateixa. Això que faig jo en el procés creatiu, de recerca, d’anar cap allà, és el que en certa manera poetitzo en aquest llibre. L’altra obsessió potser és donar un revers a La gran nàusea. Davant de tota la devastació, el desgast, hi ha una altra cara: la fe en tot allò a què ens aferrem, no tan sols per viure, sinó també per tenir la certesa que totes les coses tenen sentit, encara que sigui una cosa construïda per nosaltres. Això et reconforta. I aquesta és la premissa de La llum subterrània. Tens aquest tu i aquest jo que busquen. Es passen tot el poemari buscant. I en aquest buscar s’acosten a tota mena de realitats: el llenguatge, la fe, la literatura, fins a quin punt explica el món… Hi ha tot d’acostaments a diferents aspectes, però d’una manera molt diferent de La gran nàusea.

—Hi ha unes constants en la vostra obra: el silenci, el camí, l’escletxa, el buit, la llum, la devastació. Què hi ha d’interior i què hi ha de context en aquestes constants? Per ser més clara, una situació d’emergència climàtica com la que vivim us porta a escriure sobre la devastació o la devastació és més metafòrica, d’un procés emocional interior?
—Tendeixo molt a dissociar el que és la literatura del que és fora de la literatura. Quan em poso a escriure miro de posar-hi una frontera, però sempre hi ha coses que es filtren de la teva vida, del teu context. No hi ha frontera totalment impermeable. Però sí que és veritat que quan em poso a escriure sóc molt conscient que allò és un artefacte que ha de tenir un determinat to, que és creat, una determinada veu, que és creada. A vegades m’han dit: “El que escrius és molt fosc i tu no em sembles una persona gens negativa.” I és que no té res a veure l’actitud vital amb la qual t’enfrontes al món amb allò que t’agrada escriure, allò que trobes poetitzable, literaturitzable. Trobo que són coses completament diferents. El to d’una obra és una decisió estètica, literària. No té res a veure amb la meva actitud vital. I sobre el context històric que vivim passa igual: segur que hi influeix, però no necessàriament hi ha d’haver aquesta relació unívoca.

—La devastació no va lligada a la pandèmia?
—Tots ho hem passat molt malament, ha estat molt dur, però no sé fins a quin punt això s’ha filtrat en el to de les obres dels autors. Ens caldrà perspectiva per a veure-ho. Si més no, jo no sé dir-ho de la meva obra. De fet, quan estàvem confinats vaig escriure molt poc. En canvi, vaig llegir moltíssim i vaig veure molt de cinema.

—Vau començar La llum subterrània a Bristol. No ha afectat la vostra obra aquest canvi de país, de feina, de moment vital?
—Segurament que m’ha afectat. Però moltes vegades tinc la sensació que aquestes obsessions que dic tenen més a veure amb inquietuds intel·lectuals que no pas vitals. Però també depèn molt de l’obra.

—Heu explicat que La llum subterrània comença on vau deixar La gran nàusea i que el primer poema del llibre, “Va anar així”, fa de pont entre un llibre i l’altre, amb els versos finals: “I, al final, el món se’n va desdir. / Al darrer instant, se’n va desdir.”
—Aquesta idea de la devastació, del desgast, de l’ensorrament dels sentits, dels significats, la crisi del llenguatge… tot això ho vaig explorar al poemari anterior. El que volia era partir d’aquesta devastació. Al final de La gran nàusea quedava una ciutat devorada pel buit, no quedava res. Però, “d’aquest no quedar res, què en fem?”. És aquí on comença La llum subterrània. I el poemari comença amb un silenci, sense veu, en un blanc. I a partir d’aquí, aquest tu i aquest jo, què fan? I aquest silenci que ve després de l’esfondrament, quan tot ha quedat quiet, aquest silenci immens que ve després, és el punt de partida de La llum subterrània. “Què en fem de tot aquest paratge erm?”. I el poemari és aquest viatge que fan el tu i el jo (el tu l’entenc com l’alteritat, com tots els altres) per aquest paratge desolat.

—En el llibre hi ha el camí. Parleu de camí, de carretera, de túnel. Tot indica procés.
—És un poemari sobre aquest camí, un itinerari, la recerca. El focus no es troba al final del camí, sinó que es troba en el transitar. I mirar les coses que et trobes mentre transites i les reflexions que fas arran d’aquestes coses. Al final parla de la carretera infinita, perquè no arribaràs mai a cap final.

—I ara cap on aneu? Quina és la pròxima obsessió que us tindrà ocupats?
—No he escrit ni un vers des que vaig acabar La llum subterrània. Ni un vers nou d’un any cap aquí.

—Us preocupa?
—No.

—Heu estat ocupat acabant la pròxima novel·la, que arribarà al març, La pell del món. A la novel·la també exploreu el tedi?
—Diria que exploro més aviat la inèrcia. Arran de com un fet traumàtic et pot desactivar les emocions, fins al punt de deixar de sentir, de no poder estimar, de no poder tenir cap emoció. I en lloc de mirar, veure; en lloc d’escoltar, sentir; en lloc de viure, existir.

—En aquesta novel·la, l’obra també és la forma?
—També. Es juga molt amb els formats en aquesta novel·la, amb els punts de vista, les perspectives. Hi ha uns fragments que són transcripcions escrites com si fossin teatre. Hi ha aspectes gràfics, joc amb el text, joc amb l’estructura, joc amb els temps, amb els punts de vista. Hi ha molt de joc formal, sempre al servei d’allò que vols dir, d’aquesta obsessió. Des que vaig començar a escriure que m’interessa com es pot estireganyar el text, com es pot jugar amb els formats al servei de la història. No és el joc pel joc. Allò que fas té un sentit en el seu context. La pell del món em fa una mica de por, perquè és una novel·la en què és molt fàcil posar una etiqueta.

—Què explica La pell del món? Allunyeu-la de l’etiqueta fàcil.
—Per a mi és una novel·la sobre la incomprensió, sobre la necessitat d’entendre, en un món que funciona al marge de la lògica dels humans. En la novel·la hi ha dos protagonistes que no fan sinó intentar d’entendre què els ha passat. El llibre s’obre amb un epígraf de Clarice Lispector, que parla d’això, d’aquesta necessitat d’entendre “què fer amb tot això que he viscut. Sento que he de fer alguna cosa, però no sé què fer-ne”.

—Us queda un any al lectorat de Bristol. Ja sabeu què fareu després?
—Ho visc com un canvi d’etapa, de tornar a casa i a veure què passa. Aquests canvis d’etapa m’agraden, en general. Per no caure en la inèrcia, per tenir sempre algun incentiu. Però no tinc sensació de caure en cap inèrcia a Bristol. M’ho passo molt bé. De fet, faig allò que més m’agrada del món, que és ensenyar català a adults. I em sembla que també em va molt bé per escriure, perquè és mirar-te la llengua des d’un altre prisma.

—Penseu en el lector quan escriviu?
—No hi penso gaire mentre escric, perquè estic molt imbuït en l’obsessió. Tinc ganes de desenvolupar-la, deixar-la fluir i tancar-la. Però després, quan ja has tret el llibre, passa allò tan estrany que és que has d’aprendre a parlar sobre el llibre. I això és molt difícil, perquè tu allò que volies dir ja ho has dit en el llibre. Costa molt de desdoblar allò que ja has dit d’una manera més lògica. Perquè per a mi la literatura és un procés molt intuïtiu i quan parles del llibre has d’entrar en un procés més racional, has de posar ordre a tot allò que has fet.