Xavier Martínez-Gil reclama de fa anys un tomb a ERC com a membre del Col·lectiu Primer d’Octubre. Ara és el candidat a la presidència del partit de Recuperem ERC, la candidatura que ha impulsat el col·lectiu i que apel·la els militants de base contraris als pactes sistemàtics amb el PSC. En aquesta entrevista, feta dimecres a la tarda a la redacció de VilaWeb, qüestiona el tracte mediàtic desigual que reben les pre-candidatures i les diferències de recursos de què disposen. Assegura que a ERC hi ha debat intern de fa temps i que hi ha militants de llarga trajectòria que s’han donat de baixa. Creu que el partit ha de prioritzar els pactes amb els independentistes perquè el país viu una situació d’emergència nacional.

—Esquerra ara mateix és un partit trencat internament?
—No, “trencat” no seria la paraula. És un partit en ebullició. De fet, hauria de ser normal, tal com hem reclamat sempre des que va néixer el Col·lectiu Primer d’Octubre: que hi hagi debat intern, aquest xup-xup d’idees, de contraposició de posicions, d’alternatives, de visions. Això ara aflora públicament. Erròniament, s’havia intentat tapar durant tot aquest temps.

—Era un debat que ja hi havia però s’ha accentuat molt més?
—El debat hi era, perquè nosaltres a partir del 2019 ho vam manifestar públicament, que calia redreçar el rumb d’Esquerra. Ho dèiem, minoritàriament, nosaltres, que som militants de base. Al principi érem un moviment minoritari perquè la majoria de l’estructura del partit havia optat per una altra via i tothom hi feia pinya. Nosaltres, com que érem a la base, no. I constatàvem que hi havia gent que progressivament anava abandonant el partit. Gent amb trenta anys de militància, independentistes de pedra picada, si em permeteu de simplificar una mica. Per tant, aquest debat sí que hi era entre la gent que no tenia vinculació amb l’estructura del partit. El que passa és que no tenia ressò públic i tampoc dins dels òrgans del partit. I crec que això també ha estat un error.

—Creieu que la cúpula s’ha anat allunyant de les bases i dels electors?
—Efectivament. En part, per certs canvis que hi ha hagut també als estatuts del partit, que és una de les reivindicacions que fem. Hem de recuperar el pes de la militància, l’assemblearisme, els debats territorials i la transparència a l’hora de prendre decisions. Això s’ha anat perdent. La direcció ha perdut el contacte amb les bases. N’és una mostra el consell nacional, que teòricament és el lloc on hi ha representada la militància, i hi havia una absència absoluta de crítica. Hi entrava l’equip directiu i tothom dret, aplaudint, i no hi havia cap debat. No hi havia enriquiment amb posicions diverses. I aquest ha estat l’error. S’ha de recuperar un consell nacional que sigui una veritable ebullició d’idees i de contraposició de posicions sense que això impliqui cap trencament.

—Potser és que mentre els resultats electorals eren bons per a ERC ningú no qüestionava res i quan hi ha hagut la davallada ha canviat.
—Sí, això hi ha influït molt. Quan vam sorgir amb una veu crítica la gent ens deia: és que els resultats electorals ens avalen, anem bé. I nosaltres dèiem: és que ens allunyem de l’eix central de la nostra ideologia i abracem espais ideològics que no són els nostres, posem en la centralitat qüestions que no són el pal de paller de l’independentisme. Els resultats semblaven avalar la cúpula, però nosaltres vèiem que allò era com qui demana una hipoteca i, de sobte, li entren molts diners; li sembla que és ric, però deu diners. ERC tenia uns vots prestats, no eren ben bé els seus. Els seus són els que han de créixer al voltant de l’independentisme i els va abandonar. Això, d’una banda. D’una altra, el partit ocupava llocs de poder. I mentre hi ha gent que s’hi guanya la vida, no ho criticarà pas. Li va bé al partit, i a mi, i aquí tots quiets. Hem arribat al punt que temíem. Hem perdut la confiança de l’electorat perquè ens hem apartat de la nostra línia ideològica central.

—Fins a quin punt s’ha de renovar la direcció d’ERC?
—Quan va néixer el Col·lectiu Primer d’Octubre, amb militants de base que ens guanyem la vida en les nostres feines, que no depenen ni directament ni indirectament de la política, vam demanar un redreçament de l’estratègia: tornar a la ponència política del partit aprovada el 2018. Res més. Com que la cosa s’ha portat una mica massa lluny, amb un canvi ara en l’estratègia i en el discurs polític no n’hi hauria prou per a recuperar la confiança de l’electorat si ho fan les mateixes persones. No tindria credibilitat. A final de maig d’enguany, ja vam dir que impulsaríem una candidatura alternativa a la direcció. Ho subratllo perquè molts mitjans de comunicació ens anomenen la quarta candidatura i no sé per quin criteri. Vam ser els primers a dir-ho i els segons a anunciar qui seria candidat a la presidència. No acabo d’entendre per què, si no és amb una certa intenció.

—Creieu que teniu un tracte desigual? I per què creieu que és així?
—Absolutament. Per dos motius. Un, perquè no hi ha –en termes futbolístics– fair play financer. Aquí no tothom fa servir els mateixos recursos ni tampoc sabem exactament d’on surten els recursos de cada pre-candidatura, ni qui hi ha darrere impulsant-les. En això no hi ha transparència. En la nostra, sí: som nosaltres, amb el nostre esforç, la nostra feina extra a la feina habitual, i amb els recursos dels qui hi som. Punt.

—Voleu dir que hi ha pre-candidatures que fan servir recursos del partit?
—No ho sé, això ho ha d’explicar cada candidatura. Llogar un teatre per a 1.500 persones, i aquell teatre concretament, no deu baixar de 5.000 euros. Escolta, que està molt bé, eh? I dedicar-s’hi a temps complet sense haver de treballar, alliberat, i tot un equip. Doncs és molt meritori, està molt bé, és un voluntarisme molt important. Com ho fem nosaltres? Però no ho sé, perquè no m’ho han explicat. La realitat és que a la pràctica –sigui lícit o no sigui lícit, això no ho poso en tela de judici– és que no hi ha un equilibri de dedicació de recursos econòmics. Això, d’una banda. D’una altra, no hi ha el mateix tracte de la nostra candidatura als mitjans, perquè som una candidatura de base, hem fugit de posar noms coneguts que ajuden els mitjans a fer clics. És la filosofia de la nostra candidatura: és feta de baix a dalt. S’hauria de fer un esforç a favor d’aquesta objectivitat, de dir que partim tots amb les mateixes condicions. Ja sabem què hi ha i jo crec que ens anirà bé.

—Entrem en les propostes. Si depengués de vosaltres, Esquerra no hauria de pactar més amb el PSC a les institucions?
—No, ho hem demanat des del primer moment. Quan vam sortir com a col·lectiu, fa cinc anys, vam demanar uns punts molt clars. El primer, no pactar amb els partits del 155, i això inclou el PSOE. En aquell moment era el debat d’investidura de Pedro Sánchez i vam dir que no s’havia d’investir. Ho hem anat mantenint. Es van repetir les eleccions a l’estat espanyol, vam insistir-hi. A l’Ajuntament de Barcelona també vam demanar un no a Collboni i ho mantenim. A la Generalitat, vam ser els únics que vam fer una campanya intensíssima aquest estiu a favor del no. El partit va proposar una consulta a la militància i va demanar de votar sí. Així i tot, pràcticament un 45% va votar no. Això vol dir que hi ha debat.

—Llavors, Esquerra hauria de pactar sempre amb partits independentistes?
—Estem en una situació d’emergència nacional, com a país, i la prioritat ha de ser un pacte entre l’independentisme. No tan sols amb els partits polítics, sinó amb tot el moviment independentista. Advocàvem per crear un espai, en podem dir “taula”, de confluència, per a posar uns mínims bàsics en què tots estiguem d’acord. I establir les estratègies que hauríem de mantenir amb visió d’estat català, per anar a l’una a Madrid, a Brussel·les o davant la comunitat internacional.

—I si la majoria independentista no suma majoria absoluta, com era ara en el cas del parlament?
—Ho vaig dir a Marta Rovira: nosaltres no hem d’acostar-nos a pactar amb els socialistes. Qui havia de moure fitxa era el PSC. Esquerra va oferir un seguit de qüestions, s’hi va posar bé. No es va explorar un pacte amb Junts. Era un camí que havia de recórrer Illa i que havia de recórrer Junts, els corresponia a ells i no a nosaltres, i no vam donar gaire oportunitat perquè es fes. I veure si Junts és a la banda del 155 o de l’independentisme.

—En què va fallar el govern de Pere Aragonès?
—Lliga una mica amb tot el canvi estratègic que ha fet Esquerra des del 2018. Es va apostar per demostrar que Esquerra podia governar bé per guanyar-se la confiança de l’electorat, sigui de la ideologia que sigui, encara que no siguin independentistes, però que siguin votants d’esquerres. El resultat és lose lose, perquè si ho fas malament ho pagaràs electoralment, com ha passat, de vegades per causes no imputables a la Generalitat. I si ho fas bé, quan a aquest electorat li diguis que anem cap a la independència, et dirà que per què t’has de complicar la vida, si gestiones bé i tot funciona bé. Tant si va bé com si va malament, la gestió del govern és dolenta per a l’independentisme, i per a Esquerra. Era un canvi d’estratègia política amb molt bona intenció, però una estratègia errònia. I, a més, tenia una majoria molt precària al govern.

—Hi va haver un punt d’inflexió en el trencament amb la CUP i amb Junts?
—Sí, perquè el debat en aquest país ha de ser entre independentisme i unionisme. Hi ha una situació d’emergència nacional. Si portem el debat a l’eix esquerra-dreta, on el vol portar gent del partit com Joan Tardà, ens equivoquem. Aquí és on comença el cataclisme d’Esquerra.

—També sou contraris a l’entrada al govern de Barcelona.
—El model de ciutat que té Collboni en molts aspectes no és el nostre, i amb aquesta posició subordinada de feblesa, entrant a donar suport a un govern socialista, quin missatge donem a l’electorat? Els socialistes són els bons, són l’aliat per a fer les polítiques que necessitem. Qui té més possibilitats de guanyar? Si Esquerra diu que els socialistes són bons!

—Dues candidatures voleu agrupar el vot contrari als pactes sistemàtics amb el PSC. És possible que arribeu a un pacte abans del congrés?
—No tenim previst de pactar amb ningú, a hores d’ara. Tenim uns principis claríssims. Abans de presentar la candidatura, ja se sabia que volien fer espontàniament una candidatura que diria, aproximadament, coses que diem nosaltres. Els vam oferir d’anar junts, de parlar-ne, però ho van descartar ells. De totes maneres, ara, veient com la van conformant i algunes de les coses que diuen, tampoc no sé si hi estaríem tots confortables. Nosaltres som gent 100% de base, que no hem tocat estructures de poder, i els que treuen el cap en aquesta candidatura han interpretat tot els papers de l’auca dins el poder del partit.

—Què en penseu del fet que Oriol Junqueras digui que no va participar de decisions estratègiques i que no sabia res dels cartells?
—Això, en part, és derivat d’aquesta separació que comentàvem abans entre la cúpula del partit i la resta de la militància, perquè ha comportat una certa opacitat a l’hora de prendre decisions. Com més transparència, més difícil és que pugui haver-hi estructures B i passin aquestes coses. Recuperar l’assemblearisme, la participació de la militància, no crearia un cultiu tan favorable perquè passessin aquestes coses. Sempre hi pot haver comportaments individuals que no siguin ètics, però si crees una estructura que pot afavorir que hi hagi zones de penombra, pot passar que hi hagi estructures B. Cap dels qui hi han estat a l’executiva del partit pot dir que la cosa no l’incumbeix, i molt menys el president. Junqueras i tots els qui eren a l’executiva en són responsables. No dic penalment, això ja es veurà, si hi ha delictes o infraccions. Però la responsabilitat política la tenen tots. El primer, el qui és al capdavant de l’equip.

—Què proposeu perquè ERC sigui més assembleària?
—Al congrés del 2021 vam fer moltes esmenes als estatuts amb el mateix objectiu: dotar de més independència uns òrgans respecte d’uns altres, aconseguir més equilibri territorial. Parlem de militants però som afiliats, a efectes dels estatuts. Un militant és una persona proactiva, disposada a l’acció, a fer coses. Un afiliat té un paper passiu. Hem de ser militants i s’ha de debatre. I hem de fer assemblees que no siguin purament informatives, sinó en què es votin i es decideixin coses. Això s’ha de canviar i no es canvia.

—S’han pres decisions amb una consulta a la militància, com la investidura de Salvador Illa.
—Sí, ho valorem positivament. Amb Pedro Sánchez vam demanar-ho abans que ho digués la direcció. I està molt bé que també es fes amb la investidura d’Illa. Som exemplars, en això. Però ha faltat debat, no n’hi ha hagut. Ho he dit a la secretària general: quan proposeu coses, ja condicioneu el vot. Heu de tenir un paper neutral i poseu els elements perquè la militància decideixi. Molt sovint es proposen noms per a llistes electorals o per a òrgans del partit.

—Sou favorables que el president del partit no pugui ser el candidat a les eleccions?
—Sempre hem demanat que no hi hagi acumulació de càrrecs i que hi hagi limitació de mandats. No ens acaba d’agradar la idea de veure gent que es dedica únicament, com a professió, a la política. No crec que sigui sa per al partit ni per al país.

—Quines impressions en rebeu, de la militància? Creieu que aconseguireu els avals?
—Ostres, no m’agrada aquesta pregunta perquè estic segur que no ho demaneu a la resta de candidatures.

—Ja sabeu que hi ha gent que internament ho qüestiona, però ho demanem sobretot perquè sou una candidatura formada per militants de base i aconseguir avals personals exclusius és complex logísticament.
—Sí, però no som l’única candidatura que estem en aquesta posició i fa cinc anys que fem activitat per tot el territori. Coneixem militants de tots els Països Catalans, que són adeptes al nostre col·lectiu. És difícil, però no pas més que per a una altra candidatura que es vulgui presentar des de la base. Però és que la nostra filosofia és aquesta: anar de baix a dalt, igual que vam fer amb les consultes populars. En vaig ser impulsor a Barcelona, per exemple. Ens deien que era impossible i ho vam fer, vam tenir un resultat bastant digne, sense l’ajuda de les institucions ni de la majoria de partits polítics. Al final, el referèndum de l’1-O es va fer també gràcies a la gent, i malgrat la gestió que se’n va fer des de dalt. Confiem en la gent del partit, en el militant de base que fins ara no s’ha vist interpel·lat pel que feia el seu partit i ara potser sí que veu una esperança en el discurs que fem. Ho detectem quan anem pel territori. Tenim molts dies davant i esperem aconseguir-los.

—Serà possible de recosir ERC després del congrés?
—Si depèn de nosaltres, sí. No volem pas la confrontació ni la divisió. Veiem que hi ha dos sectors amargament enfrontats, ho veiem amb una certa tristor. Espero que no sigui aquest el camí d’Esquerra. Volem afavorir la pluralitat i la diversitat sense trencaments.