Xavier Guix: “Les noves generacions no saben gestionar la frustració”

El psicòleg Xavier Guix acabava de reeditar el llibre Ni m’explico, ni m’entens, vint anys després de la primera edició. I amb aquesta excusa conversem amb ell sobre el món de la comunicació. Durant el dia, tots ens comuniquem moltíssimes vegades. Com que ho fem constantment, hi llevem importància. Pensem que és una cosa simple. Però, després de llegir el llibre, entens que, malgrat que ho fem quotidianament, la comunicació entre persones no és senzilla, és feta de petits matisos. Per exemple, tots ens centrem en la paraula, però quina importància tenen els gests i el to a l’hora de comunicar-nos?

—Sempre s’ha dit aquella frase de “parlant, la gent s’entén”, però dieu que no és així. Gireu la frase…
—Sí, afirmo que parlant la gent no s’entén. Quan diem que parlant la gent s’entén és una invitació. Convidem d’alguna manera que hi hagi una actitud en la qual ens vulguem entendre. Una altra cosa és que ens puguem entendre realment, només perquè parlem el mateix idioma. I aquí és on ve la dificultat, perquè en realitat els teus codis són teus i els meus són meus. Molta gent pensa que estaria molt bé que tots penséssim i sentíssim igual, però el que és bonic és que siguem diferents. D’alguna manera, la comunicació és l’exercici que ens convida a conèixer-nos. I en aquest conèixer-nos hi ha relacionar-se. Per tant, la comunicació fonamentalment no és una habilitat, en el sentit d’una cosa que haig d’aprendre a dominar, sinó que és el procés més important de la vida, perquè és el procés que ens uneix, a través del qual ens coneixem i ens estimem.

—Abans de llegir el llibre pensava que la comunicació era una cosa senzilla. Com que ho fem cada dia… Però m’he adonat que no és tan fàcil.
—Si fos tan senzill, ens entendríem tots. De seguida ens entendríem, i ens posaríem d’acord. Però no és així.

—Per què ens costa tant d’entendre’ns?
—El codi que cadascú té respecte de com ha organitzat el seu mapa sobre la vida és diferent i això requereix que jo pugui interpretar, entendre mínimament, els teus codis, almenys els necessaris perquè ens puguem entendre, i per tant que tu també coneguis els meus. Aleshores no ens queda cap més remei que preguntar-nos, observar-nos, intentar veure en què et mous més fàcilment, si ets una persona més visual, si ets una persona més de paraules, si ets una persona més de sentit. Quan coneixes una mica dels codis de l’altre, llavors ja pots apropar-te una mica més al seu món. Però no és fàcil, requereix un entrenament. I clar, tal com vivim avui, és impensable la comunicació interpersonal. Anem a preu fet. Tot ens ha de rendir. I, per tant, no tenim temps. No tinc temps de distreure’m ara, estar aquí encantat, de veure com et comuniques, si mires, si no mires, si has entès això, si no has entès allò, preguntar-te… Ui, és massa complicat! Anem molt més directes. I això fa que al final cadascú entengui allò que ell ha volgut entendre, no allò que la persona volia dir. Al final tot quedarà reduït a un titular. I quan vegi el titular, m’adonaré que és el que jo he dit, però no és el que jo volia dir. Perquè ho havia dit dins d’un context. I el titular no expressa el context, expressa només la paraula. I d’aquí vénen els problemes. La comunicació és plena de petits matisos, i si ens volem entendre hem de fer un esforç comunicatiu de voler entendre l’altre, de voler conèixer els seus codis. I com que és difícil conèixer-nos, a vegades senzillament hem de preguntar. O hem de ser capaços de manifestar el que no entenem, el que no veiem clar… Quan som capaços de posar codis comuns perquè ens puguem entendre, llavors parlant la gent s’entén.

—I no ens ho haurien d’ensenyar de ben petits, tot això? No milloraria la comunicació?
—Sí, segurament sí. No ho fem perquè, com has dit al començament, segurament donem per entès que ja ens entenem. Molts pensen que el fet de parlar el mateix idioma fa que ja entenguem què volem dir, però no és del tot cert. Hi ha una prova que sempre faig. Demano a la gent que pensi en un violí, i després els demano en què han pensat. Cadascú ha vist un violí diferent. Un ha sentit un violí enmig d’una orquestra. L’altre s’ha vist ell mateix o ha vist un fill tocant el violí, l’altre l’ha vist en un prestatge o suspès en l’aire… No tenim la mateixa experiència. Tots hem entès la paraula “violí”, però la paraula no descriu l’experiència. Per tant, si jo vull conèixer l’experiència que tu vius amb el violí, t’haig de preguntar més coses.

—Més conceptes que m’han semblat interessants del llibre. Moltes vegades pensem que la comunicació és la paraula, però expliqueu que la comunicació no verbal és clau, i fins i tot més important que la paraula, ben sovint.
—En la nostra tradició evolutiva, antropològicament parlant, és més antic el gest que no pas la paraula. Antigament grunyíem, no parlàvem. Per això el gest i el to de veu eren tan importants. Era diferent si venies cap a mi amb un somriure o ensenyant-me les dents. Per tant, com dèiem, la paraula no és la cosa. Encara que després van venir uns estudiosos que ens van dir que, d’acord, la paraula no era la cosa, però amb la paraula fèiem la cosa. I la paraula ha anat convertint-se en el temps en quelcom simbòlic. Albert Mehrabian va fer un dels estudis més importants sobre això. I en les conclusions afirmava que el llenguatge no verbal –per tant, el cos i el to de la veu– representava el 93% de la comunicació, mentre que les paraules només un 7%. Antropològicament, és raonable. Tu de què et refies més? Del que jo et digui o dels gestos que he fet, si et sembla que m’he contradit?

—Dels gests, no? Però el dubte és si sabem entendre aquests gests correctament.
—Ho portes dins teu. És com un tresor evolutiu, és una herència evolutiva que fa que no necessitis grans aprenentatges per a observar i captar el gest. A més, aquests últims anys hi hem afegit un altre factor que no s’havia estudiat, que es diu “neurones mirall”. Són un paquet de neurones que tenim a la zona del cervell, que reprodueixen els gestos que fas. Per tant, si jo miro els teus gestos, també es reprodueixen dins la meva ment. La qual cosa ens porta que jo pugui captar aspectes del que tu sents. I això ens serveix justament per a amplificar el coneixement que pugui tenir de l’altre, la captació de les seves intencions. Alguns estudiosos afirmen que això ha estat necessari perquè mare i nadó es puguin entendre fins que parlen. Necessiten un codi amb què puguin entendre les necessitats de la criatura.

—De fet, ara molts pares signen amb els seus fills. Els ensenyen a comunicar allò que volen associant paraules com “menjar” o “son” amb un gest.
—Exacte. Per tant, tenim uns codis molt antics. I el més modern de tot és la paraula. Ara, què passa? La paraula avui ha agafat molt de protagonisme. A mi m’encantaria que es repetissin aquests estudis, perquè estic convençut que la paraula ha guanyat pes. Probablement, no a l’altura de la resta, però l’ésser humà en la seva evolució és un ésser narratiu. Ens ho expliquem nosaltres. Ens n’anem a dormir i ens expliquem la pel·lícula. Tot el dia pensem. I quan pensem no tan sols veiem imatges, sinó que ens expliquem les coses. De fet, una història humana, pràcticament, es pot reduir a memòria i relat. És el que recorda i l’explicació que es dóna de tot allò que recorda. Per tant, la paraula no és la cosa, és simbòlica, però aquest símbol hi dóna sentit.

—Confesso que en aquesta entrevista sóc conscient que tota l’estona faig gests i coses, i penso: “Li dono informació.”
—No els analitzo pas…

—M’he tocat l’orella i he pensat: “Què deu voler dir això?”
—Hi ha micromissatges, que corresponen a aquella famosa imatge dels tres micos del WhatsApp. Això els humans ho reproduïm quan estem una mica nerviosos, neguitosos o intranquils, quan no estem gaire segurs. M’emporto la mà a la boca o a l’orella… Si t’hi fixes, en Guardiola fa molts d’aquests gestos, moltíssims.

—Una altra cosa que és clau en la comunicació és el to.
—El to, la veu, neix de les entranyes, de l’abdomen. Per tant, aquí trobem la part més emocional. El to de la veu reflecteix d’alguna manera el nostre espai energètic interior i la nostra emocionalitat. Per això de seguida el captem.

—Hi ha quatre tons.
—Hi ha quatre tons generals a través dels quals ens relacionem amb la gent. Un to és autoritari. “Aixeca’t. Vine cap aquí. Anem al cine.” El segon to és un autoritari amagat, ocult, que és el to d’expectativa. “Ens n’hem d’anar o no ens n’hem d’anar? Hem d’anar al cine o no? Què? Què hem de fer?” Hi ha com una certa ironia, però que presenta una expectativa. Jo ja vull resoldre, però en lloc d’anar directament, genero una expectativa. El tercer to és el de la súplica. És el to de la persona que no vol aixecar gaire la veu, que li sap greu molestar. Diu: “Si voleu, si no us sap greu, què et sembla si anem al cine?” Un to baixet, de qui no vol molestar. I finalment hi ha el to del desig. “Escolta’m, tens ganes d’anar al cine? Anem al cine o què? Va, vinga, va.” Parlo d’un to que no és autoritari, ni genera expectativa, sinó que genera desig. Aquests tons apareixen enmig de les diverses tonalitats que tenim segons l’humor i els estats emocionals que passem.

—Però, és clar, cada vegada més ens comuniquem sense el to i els gests. Quan enviem missatges per WhatsApp no hi ha ni l’una cosa ni l’altra, i segurament això de vegades causa problemes de comunicació.
—És clar, ens imaginem el to i això crea malentesos. Sabem que en la comunicació el pitjor malentès de tots és la pressuposició. És el cau dels grans problemes de comunicació. Perquè justament ens falta informació, perquè interpretem erròniament el codi. Aquí és quan és tan important parlar, per voler-nos entendre, per saber què vol dir entendre el codi. “Quan m’has dit això, què volies dir?” Avui dia, sortosament, tenim un munt d’eines i metodologies que serveixen perquè aprenguem a gestionar millor la comunicació. Per tant, no tenim excusa per a dir que això és molt complicat. No és tan complicat, però s’hi han de posar ganes i s’han d’aprendre certes tècniques o habilitats. Per exemple, al nostre país no funciona bé l’assertivitat. És una cosa molt anglesa. Aquí som de la rauxa, de ventre, de la sang… Aquí la veritat és quan surt la cosa descarnada. I no, per l’amor de Déu, no ens hem d’insultar, no ens hem d’aixecar la veu, no hem de seguir aquesta pràctica. Tenim moltes eines avui dia per a fer tot això i per a dir les coses que volem dir d’una manera amable però contundent alhora. Però no acaba de funcionar.

—En aquesta societat cada vegada ens fa por no estar d’acord? Defenseu que és una cosa normal i habitual. Tinc la sensació que a les noves generacions els costa…
—Tens molta raó, no voldria criminalitzar la gent jove, perquè alguns empresaris m’han explicat això que dius. Es queden parats que quan premen els treballadors una mica, de seguida els diuen que estan estressats. Per què? Si el que li diuen és que ho poden fer millor, que es pot millorar. Les noves generacions no saben gestionar la frustració, i agafen baixes de seguida. No toleren el conflicte. Hi ha molta baixa tolerància a la frustració. I això porta a dos grans moviments. Un moviment adaptatiu: no vull conflictes, no vull merder, no vull confrontar-me… Prefereixen evitar, i per tant s’amaguen. L’altre extrem és fer el que volen. No toleren la frustració. Es tracta d’aconseguir el que ells volen. Hi ha molts casos de gent que s’irrita, s’enfada, perquè no li donen el que vol. I, en conseqüència, baixa tolerància a la frustració, perquè no han fet múscul frustrant-se. Però la vida és plena de frustració. I com més aviat aprenguis a frustrar-te, molt millor t’anirà. Ara, en canvi, sembla que ens dediquem a evitar. Llavors no fem múscul, i una petita frustració es converteix en un drama.

—Afirmeu que, arribats al punt de la discussió, potser és bo de no caure en la temptació de deixar-se arrossegar pel remolí emocional.
—Això costa molt, perquè el remolí emocional ens dóna poder. La ira, aquella cosa encesa, ens dóna poder, i això ens serveix probablement per a afrontar coses que d’una altra manera no ens hi veuríem en cor. Cal anar amb compte amb això. Perquè aquest poder és la rauxa. I la rauxa no és la màquina de la veritat. La rauxa significa que no controles, que se t’emporta la passió. I això, generalment, acaba portant problemes. Per això hem d’aprendre a gestionar-ho. O bé calmant-nos i agafant un mica d’espai, o posant les condicions per poder discutir sobre el tema. Però no pot ser que donem per entès que això és natural. Hem naturalitzat enfadar-nos. I sí, és veritat que tots tenim moments en què ens enfadem, generalment perquè les expectatives que tenim es frustren. Però la resposta que donem no ha de ser enfadar-se, fer un drama o una tragèdia. No cal anar contra l’altre.

—En el llibre dieu que encara falta temps per a saber realment quina implicació tenen les xarxes socials i com ens han canviat la manera de comunicar-nos… Però clarament ens afecten no?
—Hi ha tres coses que per mi s’han de tenir en compte. La primera és que la tecnologia ens porta noves codificacions. Per tant, no tan sols t’haig d’entendre tu, sinó que ara a més haig d’entendre l’emoticona i què em vols dir amb això. En conseqüència, acabem tenint més codis a interpretar. Segona cosa, a vegades preferim comunicar-nos amb el mòbil, no pas directament. I això sí que és un canvi consubstancial, perquè avui molta gent no s’atreveix a donar la cara, a encarar un problema, a acomiadar una persona… T’envien un missatge el divendres a les set de la tarda dient no cal que tornis, però no t’ho ha dit ningú. La gent jove té autèntiques dificultats avui dia per fer coses que tota la vida hem fet naturalment. No saben fer coses en viu i en directe, com anar a comprar el pa. S’atabalen. Tot ho demanen, tot els ho porten. Ja no hi han d’anar presencialment. Llavors, la pèrdua de presencialitat és un factor clau per a poder interpretar correctament la comunicació i per a establir un bon vincle. Els vincles es generen en la presencialitat, no per mitjà d’una màquina.

—I la tercera?
—Per mi és la més greu. És que les maquinetes ens roben la capacitat de posar l’atenció allà on nosaltres vulguem posar-la. Si ens roben l’atenció, ens roben la voluntat. No puc fer el que jo vull, no sóc capaç d’establir un ordre. No tens llibertat, estàs enganxat a allò que la màquina et demana o et diu. Em passo hores enganxat. Després em queixo, perquè penso que he perdut el temps, però m’ha tingut enganxat, m’ha robat la voluntat. Aquí és on tenim un problema seriós, perquè no pots fer un ús lliure de la teva atenció ni decidir en què et vols centrar. És greu que tu visquis robòticament, que et converteixis en un cíborg, ets una persona que ja no té voluntat pròpia, tota la voluntat la té la màquina.

—I com ho solucionem tot això?
—És una mica aviat perquè puguem decidir sobre aquestes coses, encara que comencen a sorgir veus que defensen que s’ha de regular o que a la intel·ligència artificial li hem de poder començar a posar els copyrights, per saber qui ho ha dit. Hem de poder codificar les fonts. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. En l’àmbit individual, tothom s’hauria de plantejar fins a quin punt volem que el mòbil ens robi l’atenció.

—En el llibre dieu que és més important escoltar que no parlar.
—Sí, i tant. Totes dues coses són importants, òbviament. Però per poder entendre bé el codi, he d’estar en una posició d’escolta. La posició d’escolta em serveix per a anar més enllà de les paraules. Per tant, no faig una codificació del que em diuen. Això els psicòlegs ho aprenem molt aviat. Si quedo enganxat amb el que em diuen, no m’adonaré de quin és el substrat emocional que hi ha darrere. És molt pràctic aprendre a escoltar, més enllà del que es diu. Llavors pot ser que captis qualitats, aspectes, que si tu, en lloc d’escoltar, penses en la resposta que hi donaràs, ja no escoltes. Per això escoltar és molt important, perquè la resposta pugui néixer d’haver escoltat prèviament.

—Al llibre dieu: “Anem amb el cap tan ple d’obligacions, compromisos i expectatives que no atenem els missatges subtils que rebem constantment de les persones amb qui ens comuniquem.”
—És exactament això de què parlàvem. Hi ha moltes coses subtils que passen, per poc que t’hi fixis. Però en aquest món on vivim tot va tan de pressa… No tenim temps de fer res, i tot plegat fa que no ens fixem en les petites coses. La pregunta, llavors, és en què ens fixem? En la paraula, que és el més ràpid. Però, és clar, això també fa que ens fixem en què m’interessa de tu, en què em convé a mi… La cosa queda aquí. I al final no estem en relació, cadascú va a la seva.