Xavier Graset: “Defenso la feina feta a TV3 els anys del procés”

El periodista Xavier Graset Forasté (Vila-seca, Tarragonès, 1963) és un dels rostres més coneguts de Televisió de Catalunya. Premi Nacional de Comunicació 2015, d’ençà d’aquell mateix any dirigeix i presenta, de dilluns a divendres, el programa d’actualitat i debat Més 324. Però, abans havia dirigit L’oracle, durant nou temporades, a Catalunya Ràdio, on també va ser set anys corresponsal a Madrid, va presentar el magazín El món s’acaba i l’espai sobre valors, Líquids.

Home polifacètic, Graset és soci fundador de Reus TV, col·laborador a mitjans com El Punt Avui, Nació Digital, NW La Revista de Reus i el Diari de Tarragona, actor a la companyia teatral la Tramoia de Vila-seca i autor d’uns quants llibres, el penúltim dels quals va ser Bon vent.

Ara ens trobem amb Xavier Graset per parlar de La pausa dels dies (la Campana), subtitulat Dietari de vivències plaents, on ha aplegat els seus articles d’aquests darrers dotze anys amb el fil conductor dels llibres, el bon menjar i la terra, tres de les seves grans passions. Òbviament, també parlem dels anys políticament intensos que ha viscut comandant la tertúlia nocturna de la televisió pública.

—Aquesta pausa dels dies sembla ben bé el contrari de l’actualitat dels dies en què viviu.
—És irònic! [Riu.] Però també busca el recer dels espais rituals, de cultura o natura, que trenquen la rutina professional.

—Són articles publicats al Punt-Avui i al Diari de Tarragona, i el cap de setmana, que és just quan no feu el Més 324.
—Van del 2010 fins ara mateix, en format de dietari d’un any. És a dir, dotze anys comprimits en un, ordenats cronològicament. D’aquesta manera, veus quines són les meves obsessions: el calendari, els rituals, l’estructura del temps, el cicle natural contra el ritme accelerat de mòbils que tenim…

—El cicle de l’any, fet de tradicions, del calendari gastronòmic, el ritme de la natura, del canvi de temps, es desdibuixa en la nostra vida per culpa del canvi climàtic que trastoca les estacions, la globalització que homogeneïtza els àpats, aquest ritme de vida que accelera les nostres vides…
—L’enyor de l’ahir el tenim tots. Mitifiquem la fase d’aprenentatge de la infantesa, quan aquest món s’esvaeix i canvia, esperem, que per millorar. Però no sempre passa i sovint ens encaterinem amb la gran novetat del ramen i oblidem l’escudella. És aquesta inconsciència d’una vida que necessita novetats contínuament.

—Que hàgiu fet seixanta anys fa que us mireu les coses amb una certa nostàlgia?
—Sempre he tingut un punt del món d’ahir. Potser el fet d’haver nascut amb més privacions que abundàncies, on t’havies d’acabar cada gra d’arròs del plat, m’ha portat a apreciar cada cosa, a valorar l’esforç. Tot plegat, associat a la natura, als pagesos, al cicle natural del camp, tan aparentment allunyat de mi. Però no em sento en fals, perquè el pare va fer el pas de la pagesia al món del turisme, que a mi també m’ha donat elements de coneixement per a entendre la vida.

—Parlant dels pares, us referiu a “les coses, que havent-les viscut de petit, veient-les fer o explicar a la mare o el pare, m’han quedat gravades a la retina i la memòria, que m’acompanyen sempre, i que em marquen en la manera de ser i d’entendre el món, de relacionar-m’hi”.
—És aquest saber que no hi ha res de franc, que no cau res del cel tret de la pluja. Que tot necessita estar-hi al damunt, amatent, amb tots els sentits. Que un arbre si l’esporgues agafarà més força, però que també hi ha una fragilitat contínua, que fa que de sobte pugui venir qualsevol cosa que ho capgiri tot. Aquesta incertesa l’hem viscuda intensament aquests darrers anys, per la covid, però sempre hem tingut un factor d’atzar sobre nostre que ens ha fet fràgils.

—Hi penseu més sovint en els pares?
—Es van morir fa molts anys i els tinc molt presents en aquest exercici de memòria. Però també he de pensar en els meus fills. La sensació de ser una baula l’aboco cap a ells. Em fan entendre que difícil que és la transmissió de coneixements i valors i entenc com els devia costar als pares de transmetre-me’ls a mi. Saber qui som, d’on venim, què fem, què volem ser és un exercici continu de transmissió complicada. Perdem molts llençols a la bugada de la vida.

—De tota manera, feu tant com podeu per no perdre les tradicions. Fins i tot pugeu dalt la cadira per Nadal a recitar el vers…
—És un símbol anecdòtic, si vols. Però en els rituals hi ha molt de pes. M’agraden les cerimònies i els calendaris perquè són com codis de circulació per a anar per la vida. Tenir la capacitat d’aprendre un vers i recitar-lo no ha de ser per força quelcom infantil.

—A banda els pares, també hi ha referències a alguns altres que ja no hi són, com Manuel Cuyàs.
—No li arribo ni a la sola de la sabata, però en Cuyàs és qui m’animava a parlar de Reus i de Vila-seca i em feia fixar en els petits detalls.

—Us reivindiqueu com a creient. Com viviu la fe?
—Per mi és una intimitat intermitent. La visc d’una manera natural, donant-li un espai de quotidianitat. La fe, per a mi, com deia Pessoa de la poesia, pot ser al cartell d’una carnisseria. Pot ser en una conversa, en un plat, com l’aire que respiro.

—La gastronomia hi té un pes important, en aquest vostre calendari.
—Molta gastronomia de producte i de temporada: d’escarola, de carxofes, de faves, les móres i els espàrrecs de la cultura dels marges que deia en Vázquez Montalbán… Al llibre intento donar pistes de vivències plaents, d’aquesta preeminència del gust, del sabor, de la cuina.

—I que no confonguem el rossejat de fideus amb la fideuà.
—A vegades el llenguatge i el pes de la societat equipara coses i no hi pots fer res. Però, a mi m’altera que confonguem les coses. Una cosa són els fideus rossos, prims de cabell d’àngel, i una altra una paella on canviem l’arròs per fideus gruixuts.

—En aquesta transmissió de la qual parlàveu també hi ha la llengua.
—La llengua sempre ha estat viva, però té el risc que es mori. S’hi incorporen paraules noves, com en totes les llengües, però el fet cert és que el llenguatge es va empobrint i estem una situació de fragilitat.

—Vós sempre heu volgut fer un ús acurat de la llengua.
—Un dels xocs més forts que tens és quan llegeixes Mercè Rodoreda o Josep Maria de Sagarra i penses: on són ara totes aquestes paraules? Potser perquè vaig tenir pares grans, però he vist com han anat desapareixent paraules que abans eren d’ús corrent i hem anat reduint el llenguatge. Tot plegat empobreix la mirada sobre el món.

—I també en retrocedeix l’ús.
—Ja se sap que de català no se’n neix, se n’exerceix. També no canviant de llengua. Al llibre cito el “Plantem-nos”, de Joan Solà. M’agraden totes les llengües del món, i per això m’agrada la meva.

—La geografia del llibre és, especialment, la del Camp de Tarragona.
—La voluntat del llibre és explicar o entendre el país des de llocs concrets que no cal que siguin la capital. Sóc dels que volen la Catalunya sencera. No la Catalunya “catalunyera”, que deia Manuel de Pedrolo, sinó més enllà. El meu país va més enllà de la realitat administrativa i em sento a casa a les Illes, a la Franja, al País Valencià, a Andorra o a Perpinyà. El meu mapa mental, de lectures, de concepció cultural, és aquest país sencer.

—L’actualitat política hi és present, però no agafa mai el primer pla.
—Era una pretensió volguda que els articles parlessin més d’aspectes més culturals, des de Toni Servillo als Pastorets. Però és obvi que mentre veus L’arbre de la vida o llegeixes Jo confesso passen coses. No es pot entendre la vida com a compartiments estancs.

—Com heu viscut aquests anys trepidants en un programa com el Més 324?
—Amb la sensació d’estar trepitjant la història. Durant un cert temps teníem la sensació que la capacitat de transformació era real i, per tant, va ser apassionant. Cada declaració del parlament, cada reunió política, cada document signat semblava que havia de ser un moment històric.

—Els periodistes vau fer bé la vostra feina?
—Defenso la feina feta a TV3. Quan tens davant el moviment pacífic més gran d’Europa no pots fer veure que no existeix i encaterinar-te amb el que passa a Hong Kong. Aquest autoodi és molt propi dels catalans i ho devem tenir molt inculcat a dins.

—Durant els anys del procés us sentíeu especialment fiscalitzats?
—Que a TV3 sempre li tinguin posat el dit a l’ull vol dir que ha esdevingut, des de la seva fundació, alguna cosa més que una televisió. Un símbol, potser l’única estructura d’estat d’una nació que no en té, d’estat. Hi ha grans professionals que van saber fer bé la seva feina i estic molt content d’haver-hi estat, intentant que hi hagués sempre tots els punts de vista. Ara, a vegades també costa de trobar-los. Hi ha qui ha fet el joc a la contra: no participant quan és convidat per no donar versemblança a la qüestió i, alhora, queixar-se que no és convidat.

—Estem esgotats després d’anys d’intensitat política?
—Abans-d’ahir vam entrevistar Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per a la Pau, i els temes que més polaritzen la societat catalana són el procés independentista i la llengua. Per tant, segons l’ICIP el procés no s’ha mort.

—Enyoreu els temps de Madrid?
—No vull fer el desmenjat, però he estat més pendent dels eurodiputats que han fet un trist paper d’estrassa investigant l’espionatge amb Pegasus que no pas la pantomima de moció de censura de Ramón Tamames d’aquests dies…

—Què diria avui el Manolo?
—Des del seu bar es queixaria del VAR [riu]. Ell diria que tot això del Negreira ja ho veia des de la barra. Diria que el Barça ens roba.

—Algú dirà: un altre mediàtic que publica llibre per Sant Jordi.
—Ja em va passar amb el llibre del Món s’acaba, però això són escrits d’urgència que han tingut una segona vida transformada. He tingut els meus recels personals i les meves prevencions pensant que ja s’edita molt, que es publica molt i que hi ha massa gent que escriu. Però quan veus que hi ha altres companys que escriuen també t’animes a donar format de llibre a idees que vas expressar al diari. Potser és veritat que sóc més conegut que alguns que comencen, però el sol surt per a tothom. També per a mi.

—Llegint-vos recordo que el 2014 ja parlàvem de Pla Nacional de la Lectura i han passat gairebé deu anys.
—Som al mateix punt! [Riu.]. Hi ha coses que costen, però la meva modesta aportació és que al Més 324 hem aconseguit de fer del llibre una presència quotidiana.

—Com ho heu assolit?
—Sense pretendre-ho. Fins i tot vaig participar en un càsting per a un programa de TV3 sobre llibres. Ha estat una decantació, fruit de la necessitat de donar un contrapunt de la filosofia o la història al debat polític. Arriba un moment en què obres la porta a l’assaig. I, per mimesi, hi acaba entrant la narrativa. I la poesia, que ha estat sempre una dèria meva. La poesia és, com diu la Marina Garcés, on hi ha les úniques paraules que diuen la veritat.

—Tots els editors volen portar els seus llibres al vostre programa.
—Hi ha més espais, com Tot el temps del món, d’Anna Guitart. Però el nostre no vol que el llibre sigui un món a part. Vol atreure els qui no es mirarien, potser, un programa específicament de llibres, i fer-los adonar que, a banda de les sèries, amb la pausa, la calma, el recer de la lectura podem ser més bones persones.

—Sempre evitant de ser com l’ignorant que comprava molts llibres, de Llucià de Samòsata.
—Antoni Marí diu que tant és que compris molts llibres, perquè els llibres t’acaben venint a buscar. Sóc bibliòman i tinc llibres pertot arreu. N’hi ha que un dia et troben. Com em va passar amb Incerta glòria, de Joan Sales. El tenia allà i un dia hi vaig entrar d’una manera total. De fet, a l’inici vaig plantejar que el Més 324 es digués El vent de la nit, com la segona part de la novel·la.