Xavier Godàs: “No hem estat prou sincers amb el diagnòstic del procés”

Xavier Godàs Pérez (1969), sociòleg i consultor, és el candidat de la Nova Esquerra Nacional a presidir Esquerra Republicana de Catalunya. S’enfrontarà, de moment, a Oriol Junqueras, que fins ara sembla el favorit, i a les llistes de Foc Nou, impulsada per Alfred Bosch, i el Col·lectiu Primer d’Octubre. Godàs, que de jove havia militat a la Crida i que ha estat sempre independentista, es defineix com un militant “fix-discontinu” d’Esquerra. La proposta que fos el candidat va sorgir d’unes converses en què diu que no va participar, però va acceptar la proposta perquè “cal obrir una nova etapa”. Fou batlle de Vilassar de Dalt (Maresme) entre el 2011 i 2015 i director general d’Acció Cívica al Departament de Drets Socials entre el 2022 i l’estiu proppassat. L’acompanyen l’ex-consellera Teresa Jordà i l’ex-portaveu Raquel Sans com a candidates a vice-presidentes i, per a la secretaria general, Alba Camps, fins ara secretària de Coherència Política del partit.

—Què diferencia Nova Esquerra Nacional de la resta de candidatures?
—Totes compartim partit. Diferències fonamentals? Primera, que nosaltres obrim una nova etapa que requereix nous lideratges. Això vol dir que tothom qui liderava fins ara se n’ha d’anar cap a casa? No. Vol dir que cal una nova política i que l’ha de dur a terme un equip renovat. No hi ha continuïtat, sinó una crítica positiva. I segona, que ens volem centrar nítidament en el partit. És la nostra prioritat. Si guanyem, el president del partit no serà candidat a la presidència de la Generalitat.

—Quina és la discrepància més profunda amb Oriol Junqueras?
—Nova Esquerra Nacional vol preservar la unitat del partit i fer-lo evolucionar. En què no estem d’acord? La gestió política posterior al 2017 fa que hi hagi una crisi estructural al moviment. Esquerra ha fet apostes estratègiques necessàries. S’ha centrat en la lluita contra la repressió i a recuperar les institucions. Però els resultats electorals han estat els que han estat. Reconeixem tot allò que s’ha fet, allò que s’ha aportat, el sacrifici, però hem d’arribar a la conclusió que no ha anat bé. No podem dir que farem igual com hem anat fent.

—Què no ha anat bé? Ha estat un error prioritzar la lluita contra la repressió?
—No, és més subtil. Els cicles polítics tenen això. Ho hem vist al País Basc o Escòcia, on l’independentisme ha hagut de remuntar. El camp de joc és difícil. Tot allò que fa una nació sense estat per arribar a ser un estat sempre se sotmet a la crítica de si n’hi ha hagut prou. I mentrestant els altres actuen perquè no te’n surtis. Ara s’ha clos un període: no podem continuar amb l’estratègia emprada fins ara. No ens podem quedar amb la idea que era un problema de voluntat. Era també un problema d’incapacitat.

—Esquerra va perdre 350.000 vots a les darreres municipals; 411.000 a les espanyoles; 174.000 a les catalanes. A més de la presidència. Per què?
—No hem estat prou sincers a l’hora de dir que el procés l’havíem de disseccionar molt millor. Els lideratges del procés han seguit una certa omertà sobre què no ha funcionat, en termes de context polític general. Arribem al 2017 amb una debilitat manifesta. No tenim prou capacitat ni força interna per a plantejar la independència. I estem sols. No ens reconeix ni Andorra. Això és un fet. Cal més sinceritat en el diagnòstic. No s’ha anat més enllà en el diagnòstic per no ferir.

—Per no ferir qui?
—Tothom que ha patit la repressió en primera línia. La lluita repressiva ha estat molt ben encarrilada, era prioritària i hi hem estat units. Cal reconèixer el sacrifici de les mil persones que han patit la repressió, i els qui han estat a la presó, però la repressió ja no pot ser cap condició que hipotequi l’evolució política d’un partit. No ho pot ser.

—Però Esquerra diu de seguida: “No som prou forts, hem d’ampliar la base.” On falta sinceritat, exactament, aquí?
—Hauríem d’haver parlat més clar. Defensar amb convicció que el canvi d’estratègia era necessari. Defensar-ho obertament i assumir els costos de fer-ho. Hi havia una expectativa popular que va quedar desenganyada. Veníem d’un període en què es deia: “Ho farem.” Aquella estratègia col·lapsa i no volem assumir que col·lapsa. I quan diem que ho hem de fer d’una altra manera, ho fem demanant permís. Esquerra Republicana de Catalunya vol la independència d’aquest país. Però si ho hem de fer d’una altra manera, ho has de defensar i assumir tant sí com no els costos i les factures d’un canvi d’orientació.

—I Esquerra no ho va fer, això?
—Esquerra hauria d’haver defensat amb més convicció aquest canvi. Igualment n’hauria assumit els costos. Però la gent mereix que la mirin directament als ulls i li diguin què es pot fer i què no, malgrat que això generi desengany. Com a mínim, hi ha d’haver la sinceritat necessària per a abordar una nova etapa. Hem invertit molt de temps a donar voltes i més voltes sobre què va passar, què podria haver passat, si ens van enganyar, si estem enfadats. No anem enlloc, estant enfadats sistemàticament. El Primer d’Octubre és una referència contemporània de la capacitat d’aquest país per a sobreviure i mantenir en tensió la voluntat de ser un estat. És emblemàtic i té un contingut polític impressionant. El nostre capital és la gent que es va mobilitzar el Primer d’Octubre. Hem d’arribar a més gent, per descomptat. Però hem d’arribar-hi fent política, no pas amb frases eloqüents.

—Us dieu Nova Esquerra Nacional. L’independentisme ha de ser més nacionalista?
—L’independentisme, si no té nació, per què és independentisme? És un valor que hem de recuperar. Una de les falles del procés és haver abandonat la nació per lliurar-nos a la “independència o res”. Arribar a la independència és molt difícil. No pot ser que no enfortim la nació tot esperant que la independència ho resoldrà tot. Si no tenim nació, i ara correm el risc de debilitar-la, no tindrem independència. La gent ha de poder veure en la independència la possibilitat de viure millor i hem de tenir una base social majoritària. Ara bé, hem de ser nació. Amb els reptes que tenim d’estructura demogràfica i sense disposar d’un estat, hem de continuar forjant la nació en la seva llengua, en els seus drets culturals, en les seves diferències polítiques i en la seva identitat. Perquè la identitat, més enllà de poder viure bé, importa aquí i a tot arreu, i la nostra importa encara més, perquè no tenim un estat que la defensi.

—Esquerra Republicana ha descurat el discurs desacomplexadament nacional?
—Ha estat un problema del conjunt del procés. Vam arribar a un moment que amb un infogràfic dèiem com aniria tot.

—Ho dic perquè la idea de l’independentisme no nacionalista l’impulsa Esquerra.
—Hem de recuperar l’ànima de l’esquerra nacional. Som els qui conjuguem la voluntat d’esdevenir un estat i la prosperitat per a tothom. Qui inventa l’esquerra nacional? Macià i Companys, les dues ànimes que trenen la doble aspiració. Volem que aquesta aportació sigui tan hegemònica com sigui possible. Aquest país se’n sortirà més si ho fem a la manera que marca el catalanisme popular de base republicana. Però sí: hem de recuperar el discurs de la pervivència de la nació. La independència no és només una qüestió utilitària. Hi ha un element d’identitat que existeix i persistirà i volem que ho faci. Incorporant-hi, és clar, més gent que passi a formar part de la nació. Com? Ho va fer molt bé, sobretot, el PSUC a partir dels anys setanta i vuitanta.

—Esquerra s’hauria d’assemblar més a aquell PSUC?
—I tant! El PSUC va fer un gran servei al país. Un gran servei. Jo provinc d’una família d’origen immigrant. La meva mare va arribar amb nou anys i es va posar a treballar. I va parlar català. Els fills de la immigració formen part d’aquest país perquè aquí van tenir l’oportunitat d’arrelar i prosperar. Són part de la nació. Hem de continuar així. El PSUC va ser un far per a aquesta gent, com ho fou als anys trenta la CNT de Seguí, que va incorporar les masses de treballadors immigrants del sud en l’anarcosindicalisme en català i de base nacional.

—Això com casa amb tenir Gabriel Rufián fent discursos i campanya en castellà?
—Jo vull que es parli en català. Nosaltres volem que es parli en català.

—I com casa amb investir president Salvador Illa, d’un PSC en plena deriva espanyolista? Vós mateix ho vau defensar tàcticament.
—La política és un exercici apassionant però dur, amb moments complicats en què s’ha de prendre posició. La meva va ser tàctica. Per a mi, el PSC és un adversari. Adversari. El nostre objectiu amb el PSC és superar-lo, batre’l. A més, durant tota aquesta legislatura Esquerra Republicana no ha d’entrar al govern. És més: no hauria d’entrar a governs, en plural.

—Tampoc al de Barcelona?
—Això ho ha de decidir la federació municipal de Barcelona. Si m’ho preguntes a mi, diré que no. L’acord amb el PSC a la Generalitat és puntual que segueix la lectura del tancament d’etapa. En un tancament d’etapa pots mantenir posicions o anar encara més pel pedregar. Hem intentat delimitar l’espai de joc, que per a nosaltres és una esquerra nacional que ha de tornar a interlocutar amb mà estesa amb Junts i amb la CUP.

—No és un risc donar les claus de la construcció nacional des de les institucions al PSC?
—No. El risc sempre hi és, però hem de saber jugar les nostres cartes. El moviment independentista està més debilitat que mai, però és molt fort i manté unes posicions molt potents, tant al parlament com al congrés dels diputats. Té un capital social desmobilitzat però mobilitzable. Hem de refer ponts a partir de l’honestedat política, sabent què podem fer i què no. Hem de tenir més capacitat d’incidència política, però la que tenim ara és la base per a poder remuntar, cadascú en el seu espai, l’espai que ha de ser hegemònic, que és l’obediència nacional catalana. Nosaltres, en el PSC, hi tenim un adversari. En Junts, hi tenim un adversari en l’eix esquerra-dreta. Esquerra Republicana no pot agradar a tothom. No podem ser crossa dels uns ni dels altres. No ens poden condicionar. El PSC és un partit sucursalista espanyol. De fet, és el PSOE. I és una llàstima.

—Esquerra sosté el govern socialista a Madrid, a la Generalitat i, per mitjà del pressupost, a Barcelona. Això no és ser una crossa?
—No. Però hem de fer política. Hem pagat moltes factures sistemàticament. Algunes tenen a veure amb el procés, d’altres amb la política d’aliances, d’altres amb l’intent que la dreta i l’extrema dreta no tornessin a ser un risc en aquest país. En aquesta governabilitat precària de l’estat espanyol, l’independentisme hi ha contribuït. Hem pagat factures, ara cal cobrar les nostres. És un exercici de reciprocitat. Cal cobrar les nostres factures i mantenir l’estratègia de la independència i l’emancipació social. I aquesta vegada, desterrem del llenguatge coses com “el nou embat”. Hem de poder parlar de victòria.

—Subscriviu la carta de Rovira on feia corresponsable Junqueras d’haver impulsat l’estructura B?
—Si ets al capdavant d’un partit, ets corresponsable de tot allò que hi passa. Sigui bo o no.

—Oriol Junqueras és responsable dels cartells sobre l’Alzheimer contra els germans Maragall, per exemple?
—Sobre aquesta qüestió, cal determinar les responsabilitats concretes i ja s’ha fet una comissió d’investigació. Dic que, quan passen aquestes coses, si ets al capdavant del partit, has d’assumir la tempesta. És el càrrec que tens. Em costaria molt d’imaginar que cap dels dos hi tingués una responsabilitat directa, però la responsabilitat del càrrec és un valor bàsic i s’ha de poder conduir fins al final. Liderar vol dir tenir responsabilitat sobre el conjunt de militants i assumir les tempestes que vinguin.

—La resposta de Junqueras és que es va crear una direcció paral·lela sense que ell ho sabés, i que aquesta direcció era qui prenia aquestes decisions.
—La direcció estava comandada per Junqueras mateix, que va proposar la direcció actual ara no fa ni dos anys, el 2022.

—Menteix, doncs?
—No, jo dic el que hi ha. Ha passat tot això que es diu i, alhora, ell mateix confirma la seva direcció en un congrés l’any 2022? Les dues coses alhora no poden ser certes. No dic que es menteixi, sinó que les dues coses alhora no poden ser certes. És impossible.

—A què atribuïu tanta cruesa en la disputa interna?
—No la puc entendre. I aquest nivell de cruesa em genera una gran inquietud, perquè voreja l’agressió. Sóc un militant de base de veritat: no he tingut trajectòria orgànica en el partit i he estat un militant fix-discontinu. He entrat i sortit de l’activitat política, m’he hagut de guanyar les garrofes. Els militants no entenen aquest nivell d’acritud. Correm el risc d’acabar embolcallats en una muntanya de despropòsits. Els militants reclamen un debat serè i sincer i una direcció responsable.

—Us fa por que després del congrés hi hagi trencadissa?
—No. Per nosaltres no serà. Volem fer una campanya basada en la responsabilitat. Hem de parlar de política amb sinceritat i respecte. No som un club de petanca ni una parròquia. No hi haurà trencadissa. No. Ens hem d’acostumar a debatre. Ens hem passat molt de temps havent d’anar amb un tacte excessiu que ha fet que el debat no fluís amb tranquil·litat. El partit està en crisi i se n’ha de sortir. Els militants decidiran pel partit i pel país.

—Imagineu-vos que guanyeu. Truqueu a Oriol Junqueras l’endemà. I què li dieu?
—Que comptem amb tots. I amb ell també. Guanyar el congrés significa incloure tothom. No significa, en cap cas, descartar gent d’una llista.

—Xavier Godàs, president del partit, i Oriol Junqueras candidat a la Generalitat?
—Hi ha d’haver unes primàries.

—Dels altres partits, a qui trucaríeu primer?
—No correria a trucar, sincerament. No correria, en aquests moments. M’agradaria poder-me veure amb persones de tota mena. Necessitem talent, gent que ens posi contra les cordes per millorar. Abans del dia 30 de novembre hi ha d’haver un reconeixement a tothom qui ens ha ajudat en algun moment. I després del 30, treballarem plegats.