Fa un mes es va publicar l’estudi “El malestar docent a Catalunya”, fet pel sindicat USTEC amb l’ajuda de la doctoranda de la UPF Irene Rodríguez. L’estudi, fet a 10.000 mestres del total de 90.000, mostrava que el percentatge de docents disposats a deixar la professió arriba al 36%, més d’un terç. Hem parlat telefònicament amb un dels impulsors de l’estudi, el mestre, historiador i escriptor Xavier Díez, per valorar amb més calma les dades i alguns altres aspectes descoberts, com ara el viratge ideològic entre els docents. O les noves propostes de sou. El volum de dades de l’enquesta és tan gran que pensen en possibles col·laboracions amb membres de l’acadèmia. “Probablement, aquest és l’estudi més multitudinari que s’ha fet enlloc d’Europa”, diu Díez.

—Com valoreu l’enquesta presentada fa unes setmanes? El 36% dels mestres, disposats a deixar la feina.
—És una mala situació, però no irreversible. Me l’esperava pitjor. Als Estats Units, una enquesta semblant de l’American Education Association, parla d’un 55% de mestres que vol deixar-ho. En comparació, la situació a Catalunya és millor. Però reflecteix una cosa que passa a Occident: la decadència de la professió docent. A França, per primera vegada des de la Tercera República, a les darreres oposicions hi havia més places que no pas opositors.

—Les dades diuen que el 36% dels mestres se’n vol anar, però dades de gent que se n’hagi anat, en teniu?
—Aquesta dada només la té el departament. Sabem que una cosa és dir que vols marxar, i l’altra, fer-ho. I entenc que ara per ara és una situació minoritària. El percentatge dels que marxen encara és petit. Però el 36% indica un crit d’alerta. Les intencions són un crit d’alerta. Ho són. Probablement, aquest és l’estudi més multitudinari que s’ha fet enlloc d’Europa. Pensa que tenim 1.300 planes de respostes obertes, unes 500 encreuaments de dades, un univers de 10.414 persones. Començarem a parlar amb algunes universitats per si algú vol fer-les servir.

—Quines altres dades teniu?
—Doncs elements de percepció política dels mateixos docents. Igual que passa a França, aquí percebem que una part substancial dels docents gira políticament cap a la dreta, cosa que era impensable fa vint anys. A França, en pocs anys, els docents que voten Le Pen han arribat al 25%.

—Teniu dades d’aquest tomb cap a la dreta?
—Dades no, però sí alguns indicis. El que trobo a les respostes qualitatives és una profundíssima decepció respecte de com actuen les esquerres. La sensació que els tipus metodològics i ideològics dels darrers anys han propiciat una escola més caòtica. Si la relació professor-alumne és una relació jeràrquica, en què el docent no tan sols té l’autoritat administrativa, sinó que té una certa autoritat moral, una autoritat acadèmica, una autoritat metodològica, veu que l’han desposseït de tot això. Hi ha una insatisfacció respecte a tot això. El que passa a Catalunya no és gaire diferent del que passa d’Occident, sobretot als Estats Units o França. Es va fent una mena de nova moral pública des de la manera woke, al voltant de la diversitat sexual, el capacitisme, la grassofòbia. Doncs hi ha molta queixa dels docents respecte a les formacions que reben. Formacions per a mestres que tenen a veure amb això. I si mires els orígens dels docents molts han ascendit socialment.

—Què voleu dir?
—Que el 57% dels docents té una mare sense estudis, o amb estudis primaris. Han viscut un ascens social. Hi ha una clara consciència i sensibilitat perquè els teus alumnes puguin fer aquest ascens social. I el que veig és que aquí hi ha la sensació de perdre el temps en coses que formen part de l’esfera privada. Més que una reacció, veus un emprenyament amb els que haurien d’haver estat els seus.

—Les dades de vot sindical quines són?
—A les últimes eleccions sindicals (2023), sindicats com l’ASPEPC SPS van treure vots. No el veig d’extrema dreta, el veig apolític, i amb una certa concepció una mica autoritària. Si sumes els seus vots a l’ANPE, l’ASINPRE i la CSIF, sumen 7.400 vots de 33.000. És a dir, un 22%, que ho veig relativament poc. La major part dels docents continuen votant els sindicats com el nostre, com Comissions o com la CGT. I pot passar, que creixi l’extrema dreta, però no tinc prou indicis per a poder-ho saber. He llegit desenes de respostes, i no he vist ningú que parli de “menys moros”. He vist queixes sobre la falta de respecte dels alumnes i docents que reclamen més autoritat. Això és una constant. Perquè els docents se senten perdedors d’aquests canvis i sense autoritat. No tan sols enfront dels alumnes, sinó dels pares, de la societat en general. Hi ha una recol·locació ideològica en termes generals.

—Parleu de propostes, i una és millorar el sou. Dieu que el sou d’inici hauria de ser de 2.500 euros nets al mes. Quin és, ara, el primer sou d’un professor?
—Avui, el primer sou d’un professor, suposem de vint-i-tres anys, solter, és 1.700 euros nets, 14 pagues. I al final de la carrera, uns 2.650 euros aproximadament, 2.800 a secundària. I la USTEC calcula que des de l’any 2000 hi ha hagut una pèrdua acumulada entre un 17% i un 25%. Nosaltres proposem 2.500 euros nets com a primer sou.

—Per acabar, l’autonomia de centre es veu bé?
—Un 62% dels enquestats va en contra del fet que es puguin triar a dit. Hi ha molta queixa que les direccions hagin involucionat. O contra l’augment de la burocràcia. L’autonomia de centre semblava una bona idea: s’entenia com l’adaptació a la realitat del centre; no és igual una escola rural que una d’urbana. Però ha anat adquirit un to pel qual els centres competeixen. Això implica un esforç cada vegada més gran dels docents, i un autoritarisme creixent per part d’unes direccions que funcionen com una mena de caps de personal, que van seleccionant a dit i actuant despòticament. S’ha assumit un neoliberalisme. Al final s’ha atomitzat de manera molt brutal el sistema educatiu, i fa que no sigui coherent i que hi hagi un caos pedagògic considerable. Nosaltres volem una reducció de l’autonomia, sí, però no pas en el sentit de l’adaptació.