Xavier Díez: “La innovació educativa acaba essent una cosa que s’acosta a les sectes”

Xavier Díez (1965) doctor en història per la Universitat de Girona, és conegut pels seus articles i llibres d’assaig, però també és diplomat en magisteri i el seu currículum en el camp educatiu impressiona: mestre durant anys (deu dedicats a l’educació especial, set com a professor universitari, tres com a formador de mestres), és autor del llibre L’escola, espai en destrucció (Lo Diable Gros) sobre la crisi educativa actual. Aquest fill de Nou Barris (Barcelona), resident a Girona de fa anys, es defineix com un anarquista d’ordre i fa una dècada i mitja que treballa en el principal sindicat docent, la USTEC. Aviat farà set anys que és membre del Consell Escolar de Catalunya. VilaWeb va visitar ahir el mestre Díez a casa seva, a Girona, per parlar d’un àmbit que domina com pocs, i que és d’actualitat: els mals resultats PISA dels alumnes catalans, i com ha reaccionat el govern, a més de la seva relació amb la suposada innovació pedagògica, impulsada per Escola Nova 21, que arracona l’ensenyament tradicional.

—El govern ha creat una comissió de divuit experts per mirar de valorar els mals resultats PISA. Què n’opineu, d’aquesta comissió d’experts?
—Les persones que formen part d’aquesta comissió, en bona part, les conec. No dubto de la seva qualitat. Però la comissió és una cortina de fum i és una manera d’intentar perseverar en l’error. No cal una comissió d’experts per a saber què funciona i què no funciona. Existeix un organisme que es diu Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, que té totes les dades, de totes les escoles i de tots els alumnes, d’acord amb les proves de competències bàsiques que es fan cada any, des de final dels anys noranta. Jo he demanat de vegades al president del consell (no m’ha fet gaire cas) de comparar escoles per veure la pròpia evolució. Què passa amb aquelles escoles que trien els mestres a dit i què passa amb les que no els trien a dit?

—No us han donat aquesta dada?
—No, no m’han donat aquesta dada. O què passa amb les escoles que, tenint una composició sociodemogràfica similar, unes treballen per projectes i unes altres treballen per mètodes convencionals? Aquestes dades no les sabem, perquè no ho hem investigat.

—Ells les tenen i no les donen? O ells tampoc no les tenen?
—Tenen les dades, però passa que probablement una cosa tan simple com encreuar-les… Tampoc no sabem exactament què passa amb els instituts que fan jornada intensiva i els que no. Jo era amb la consellera el mateix dia que es van fer públiques les dades PISA, i la cara dels responsables polítics era un poema. L’hòstia havia estat tan gran que intentaven donar-hi resposta. I a més començaven a assenyalar exactament els culpables. Els culpables, bàsicament, són l’escola Nova 21 i una innovació sense cap evidència científica ni empírica. O sí que en tenien: Joan Mateo, un dels principals experts en avaluació educativa, va fer públics els resultats de les escoles que havien abraçat el sistema de l’escola Nova 21, i els resultats eren pitjors que els altres. És a dir, havien evolucionat negativament. La innovació pot estar bé, sempre que vagi lligada a l’evidència.

—Per què es crea la comissió d’experts, si ja tenen aquest altre organisme?
—Perquè han triat un perfil d’experts que són precisament els partidaris de totes aquestes metodologies. M’agrada utilitzar la metàfora que han triat els enginyers del Titanic per navegar per l’Àrtic. A mi m’han explicat que s’ha vetat persones, com el senyor Gregorio Luri, o David Rabadà, que no compren el producte de la innovació educativa i de l’Escola Nova 21 i tot aquest desgavell.

—La Fundació Bofill, quin paper hi té, en els resultats que hi ha?
—La Fundació Bofill en principi és una fundació fonamentada a fer recerca, i s’ha de lloar la seva activitat, perquè tenen gent molt bona i fan uns informes excel·lents. Però aquests últims anys han tingut una evolució que, bàsicament, consisteix a defensar el pensament neoliberal que procedeix de l’OCDE, dels moviments més empresarials. Tu recordes el consens de Washington? Els pilars de la desregulació, de l’externalització (fins i tot de responsabilitats), de la privatització? Doncs tenen estudis acadèmics per a poder reforçar aquests arguments.

—Senyor Díez, per què tenim mals resultats a PISA? Quines raons hi veieu?
—Doncs, per exemple, que ara el director pot seleccionar els docents per a poder aplicar les seves idees pedagògiques. A partir del moment en què els directors manen, ja ningú no s’atreveix a dissentir. Per posar un exemple, i això ho vaig viure: fa temps es va posar molt de moda un mètode global de lecto-escriptura, diferent del mètode sil·làbic (el “ma me mi mo mu”). Era un mètode més modern, més innovador, però que requeria un gran background per part de la família, molta estimulació paral·lela, i això en el context escolar on jo era, no funcionava. Els alumnes, en un percentatge molt elevat, no tiraven endavant. En aquell moment, en el claustre, jo podia explicar: “Escolta, això del ‘ma me mi mo mu’ és molt avorrit, és molt repetitiu i molt criticable, però és efectiu. Fa tres mil anys que funciona.” I aquest nou mètode fa que tinguem pitjors resultats. Ara, jo crec que hi ha pocs claustres que puguin rectificar errors perquè la discrepància en els claustres et pot comportar no ser renovat en aquell centre. I es generen moltes xarxes clientelars dins les mateixes escoles. S’han trencat completament els claustres. Conec alguns casos d’escoles on el director ha cridat a treballar la seva dona i la seva amant. Situacions en què la vàlua professional no importa, sinó que importa la manca absoluta de discrepància. Això no és generalitzat, és clar. La major part dels directors són persones bastant honestes. I si això ho barreges amb una determinada concepció de la innovació educativa, d’un caràcter molt neoliberal i molt narcisista, doncs allò que podia semblar una metodologia determinada al final acaba essent una cosa que s’acosta a les sectes. Un pensament molt sectari, molt fonamentat en la fe i en l’autosuggestió, més que no pas en l’evidència.

—Per què dieu que la innovació és neoliberal i narcisista?
—Neoliberal en el sentit que va molt vinculat a allò que pensa l’OCDE, però també el Fòrum de Davos: les escoles han de preparar els alumnes per poder-se adaptar constantment al mercat de treball. I és el que ha passat aquests últims anys: l’eliminació cada vegada més gran de les humanitats, però també de les ciències, o la mala premsa que té la teoria. Si tu disposes d’un sistema educatiu capaç de fer que les persones puguin tenir el coneixement de la tradició, i la transmissió de tot el coneixement, com va passar a principi del segle XXI als països àrabs…

—Què va passar?
—Que hi havia un gruix important de persones que havien arribat a la universitat i tenien un bon coneixement de les coses, però, en canvi, s’abocaven cap a un mercat laboral on tenien poquíssimes opcions. Les primaveres àrabs van començar per un noi que venia el peix, però que havia anat a la universitat, que estava frustrat, i que es va calar foc a si mateix.

—Massa qualificat?
—Massa qualificat, sí. I l’OCDE, el Fòrum de Davos, considera que persones amb una alta qualificació poden resultar perillosos per a l’ordre públic. L’aprenentatge de les llengües clàssiques, el grec i el llatí, i tota una sèrie de matèries són completament fora del mercat. Abans l’escola no tenia a veure amb el capitalisme, sinó que provenia d’una tradició antiga, fora del sistema econòmic. En les últimes dècades s’ha pitjat l’accelerador per colonitzar l’escola.

—També heu escrit que la formació dels mestres és un element que incideix en els resultats PISA. Per què?
—Si compares el magisteri d’ara amb el que jo vaig fer, veus que les assignatures de la història del país, de la llengua, de la literatura, però també de la ciència, de la geografia, s’han anat degradant. I fins i tot la història de l’educació ha anat perdent pes en el currículum i hi han entrat un seguit de dinàmiques d’acord amb noves pedagogies o noves metodologies. Hi ha una cosa que la gent no sap: el primer lloc on es va instaurar la nova pedagogia va ser a Nova York… el 1917! I les famílies van muntar unes vagues i unes manifestacions terribles perquè els nens no aprenien res amb el nou sistema educatiu.

—Que és el que es fa ara aquí, un segle després?
—Sí, que és el que fa ara aquí a Catalunya. Hi ha aquesta idea d’eliminar el sistema tradicional, el sistema de tota la vida, un invent que té més o menys uns 150-200 anys. Que pot ser avorrit, repetitiu, fins i tot molt criticable en molts aspectes, però que ha anat evolucionant malgrat tot. És a dir, l’escola graduada, amb una progressivitat en la dificultat, matèries diferenciades, el temps pautat, una mica com una antiga fàbrica. Tot això va desapareixent a favor d’una metodologia sense fronteres entre les assignatures. És clar, què passa? Els infants, la millor manera d’educar-los per tal que adquireixin seguretat és amb rutines. Fins i tot rituals. Últimament llegeixo molt Byung-Chul Han, un pensador coreà que escriu en alemany i que parla dels rituals, és a dir, aquells elements que ens uneixen al passat, al present i que mantenen la integritat d’una societat, d’una tradició. Si tu liquides la tradició, al final no tens identitat, et trobes absolutament desprotegit. Un infant necessita els seus rituals, necessita les seves rutines, bàsicament, per poder créixer en allò que sempre demana, que és la seguretat. Si no tens passat, no tens identitat, no saps exactament què fer, no tens comunitat i, finalment, ets allò que volia precisament el sistema: ser un consumidor compulsiu, narcisista, sense elements que et lliguin a la comunitat, vulnerable, fràgil.

—En algun article feu el lligam entre l’escola tradicional i l’afavoriment de la classe obrera.
—Vejam, quina educació fa servir l’elit? Per exemple, Eton, que és la fàbrica de ministres, diplomàtics i de les elits britàniques, tenen unes propostes molt convencionals. Nosaltres seguim el model francès, un model molt centralitzat en què el currículum és únic per a tothom. I el currículum únic per a tothom, sí, pot generar un fracàs escolar molt més gran entre la classe obrera, perquè tens menys bagatge, que no pas entre les classes altes. Però competeixes en la mateixa lliga. Pots parlar-los de tu a tu. I si arribes a tenir una carrera universitària, i un nivell cultural similar al d’algú de l’elit, pots ser més pobre, però en qualsevol cas mai no seràs un inferior. A partir de la flexibilitat curricular, ens anem trobant que cada escola es va especialitzant per classes socials, i per tant tenen currículums diferents, tenen metodologies diferents. I si tu ets un alumne de classe treballadora i vas a parar a una escola on el menjar que s’hi dona és inferior en qualitat del currículum tradicional, haurem passat de la societat de classes a la societat estamental…

—I això passa aquí? Aquí hi ha escoles per a les elits amb el mètode clàssic i escoles per als altres amb innovació?
—Oficialment, no. Però per exemple tens l’American School of Barcelona, amb 8 o 10 alumnes per classe. I a partir del moment que hi ha autonomia curricular, i el poder de moltes direccions de fer una mica el que els rota, doncs sovint en algunes escoles desapareix l’agrupació per assignatures.

—Frase que us he llegit: Suècia estudia si elimina l’escola concertada.
—Si tens una escola concertada en una societat com la sueca, cada vegada més desigual, vas generant una doble xarxa, que ells no tenien. I generes una dispersió educativa, que s’acaba traduint a la dispersió social. Abans els alumnes s’havien criat en la mateixa escola, en la qual podien conviure rics i pobres, llestos i no tan llestos, i ara separes, i això acaba tenint conseqüències dramàtiques després pel que fa a l’estructura social. Suècia, ara mateix, té problemes greus, que ho disfressen d’immigració, però en realitat tenen a veure amb unes desigualtats molt consolidades.

—Per què tantes pantalles i digitalització a l’escola? Per què ho fan això?
—Es pensaven que les pantalles ho farien tot molt més fàcil. Fins i tot jo ho creia, fa vint anys. I d’alguna manera era veritat: adquiries informació molt més ràpidament, o podies tenir accés a infinitud de mitjans, de pel·lícules. O l’escriptura, que pot ser molt més productiva. Hi havia una mena d’optimisme tecnològic. Però amb les xarxes socials, que busquen el teu temps i es basen en l’addicció, això no és que hagi generat un col·lapse a l’escola, ha generat un col·lapse en les relacions socials, ha generat un col·lapse a tots els nivells.

—Però per què al govern li costa tant d’acceptar que és un perill que els nens tinguin pantalles?
—En el cas de Catalunya, hi ha el dogma de l’autonomia de centre. Vaig assistir a la sessió del Consell Escolar de Catalunya. De les vint-i-tantes intervencions que va haver-hi jo diria que al voltant del 70% tenia a veure amb aquesta sensació que s’havia de fer alguna cosa amb les pantalles.

—I la resposta de la consellera, quina va ser?
—Va tirar pilotes fora. Per ella és un tema inflexible. Ella, i tota Esquerra Republicana, tenen aquesta idea d’autonomia de centre, que enllaça amb aquesta idea neoliberal de dispersió, flexibilitat, externalització de responsabilitats, desregulació. Al Consell Escolar de Catalunya vam treballar aquest tema, i pràcticament tothom va arribar a una única conclusió: les pantalles s’havien de regular, i s’havien de regular per a tothom igual. Recordo una de les intervencions: dir que cada centre faci el que vulgui és com dir que cada ajuntament defineixi quines són les seves regles de trànsit.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat o subratllar cap idea?
—Convé de fer una reflexió molt profunda sobre la deriva educativa, que no és tan sols catalana, és general i global. Aquesta idea d’escola neoliberal, de desregulació, de pèrdua d’identitat. Aquests dies he llegit Hannah Arendt i explicava que una escola sense coneixement, i desconnectada de la tradició, porta a la destrucció de la civilització. És aquesta sensació que la decadència occidental té a veure amb la banalització de l’escola i del sistema educatiu i que sense autoritat és impossible de construir cap societat.

—Sense autoritat és impossible construir cap societat? No éreu anarquista?
—Jo sóc un anarquista d’ordre. Sense autoritat no es pot construir societat. Proudhon deia que l’anarquia era la forma suprema de l’ordre. I Salvador Seguí deia que volien derrocar l’estat perquè el sindicat reemplacés l’estat a través de l’autodisciplina. I una altra cosa.

—Quina?
—Quins són els països que perden peu i quins són els que guanyen peu, en termes generals, als informes PISA? Els països que avancen d’una manera important són sobretot els països asiàtics que apliquen un sistema educatiu superconvencional. Dur, competitiu, que no voldríem per als nostres fills, és clar. I, en canvi, els països occidentals busquen més la felicitat dels nostres fills que no pas el coneixement. La nostra obsessió per la felicitat és empènyer-los cap a la infelicitat. Els països asiàtics es van industrialitzant, mentre nosaltres anem destruint la nostra indústria, anem destruint la nostra economia, anem perdent la batalla geopolítica i anem perdent la batalla econòmica.