Xavier Díez: ‘Escola Nova 21 no té res de nou, és com una operació de màrqueting’

Xavier Díez és un assagista d’història que de tant en tant s’atreveix a escriure novel·les. Diu que sent la necessitat d’escriure narrativa per dir allò que no pot dir en un llibre d’història. Hotel Califòrnia (El cep i la nansa) és un text promiscu, que fa de mal definir perquè hi barreja novel·la negra amb realisme social. Aprofitant la presentació del llibre –avui a l’Espai VilaWeb, a les set del vespre– hi parlem, no únicament del llibre sinó també de temes que acostuma a encara al seu bloc, ‘Espai de dissidència‘. Com a professor que és, li demanem l’opinió sobre el programa educatiu Escola Nova 21, tan de moda, del qual es declara escèptic. I també sobre la CUP; hi ha participat com a independent, fet que li permet de parlar-ne sense embuts.

—La trama recorre tres anys: 1945, 1972 i 2006. Què hi trobem, en aquests períodes?
—En la primera etapa, tècnicament, parlo de l’ocupació de França i la persecució dels jueus. El 1973 és quan succeeixen els fets centrals de l’obra, que és un assassinat en un poble perdut de la costa catalana i on hi ha unes relacions de poder molt intenses. Els personatges que són secundaris el 1973 són un noi de dinou anys, conserge d’un hotel que es diu Califòrnia i que contempla i, fins i tot, col·labora involuntàriament en aquest assassinat; i una nena de deu anys, que coneix tots els fets. Tots dos es troben trenta-tres anys més tard, el 2006. Ell, llavors, és un arqueòleg i ha de fer una excavació d’urgència en plena època de bombolla immobiliària abans no destrueixin una pedrera romana per poder-hi construir un centre comercial. Ella és la regidora de Cultura de l’ajuntament.

—El pinyol de l’obra doncs, és a l’inici dels anys setanta, en plena època franquista.
—Sí, hi intento retratar molts elements que tenen un paper important en l’assassinat, com el règim, la col·laboració de les autoritats locals a l’hora de protegir els nazis, un ambient bastant opressiu, el caciquisme del poble, les relacions de poder… I el personatge central, l’arqueòleg, que és el narrador en primera persona, també fa unes reflexions molt importants sobre la continuïtat de la història. Ell ha excavat en uns quants països i en excavacions molt diferents, però sempre hi acaba trobant molts elements en comú.

—És una novel·la negra?
—Algú m’ho ha dit, però també m’han dit que és una novel·la social. En Damià Bardera em comentava que és realisme social amb tocs de novel·la negra. Això sí, no és una novel·la històrica. Tot i que els fets no són verídics, són versemblants en el sentit que descric una situació que no és ben coneguda pel gran públic, però sí pels historiadors, que és la presència àmplia de nazis que havien estat acollits per les autoritats locals i pel franquisme, i com eren protegits. Espanya, de fet, mai no va extradir cap criminal de guerra. Per això hi ha una part del llibre que serveix per a denunciar el frau de la transició.

—Us he llegit que teniu una gran obsessió amb la cançó ‘Hotel Califòrnia’ dels Eagles i ara tituleu el llibre així. Per què?
—Hi ha un vers de la cançó que obre la novel·la. Diu: ‘Pots marxar sempre que vulguis, però mai no podràs sortir.’ Amb això vull dir que ningú no pot fugir del passat, i casa molt bé amb el personatge principal, que és algú que després d’aquesta mala experiència se’n va del país i no torna fins al cap de trenta anys. És algú que marxa i no vol tornar i, malgrat que s’ha creat una identitat nova, malgrat que ha posat molta distància amb els fets i el seu país, en realitat no pot fugir del passat. Aparentment, els personatges de la novel·la evolucionen i canvien molt, però en realitat continuen igualment esquitxats. Igual que per exemple, un altre element de la novel·la, la corrupció, que era intrínseca l’any 1973 i continua essent-ho l’any 2006.

—Tornem a la novel·la. En teníeu ganes?
—Sempre m’han acusat de barrejar gèneres. Bàsicament, sóc un assagista que escriu història i a vegades sento la necessitat d’escriure novel·la per dir allò que no puc dir en un llibre d’història, perquè a vegades no puc utilitzar el mètode científic. Intento explorar la complexitat del passat i de la realitat, i la literatura és una gran ajuda per a poder-ho fer.

—I sou culpable de barrejar gèneres?
—Sí, me’n declaro culpable. Hi ha molta promiscuïtat, però no ho he inventat jo. Ara, per exemple, tenim una cosa que no ens pensàvem que arribaria mai: el teatre documental.

—Són noves formes d’entretenir.
—Crec que la gent demana versemblança i s’ha tornat més exigent. Vol històries que emocionin però que defugin la simplicitat en la qual incorria la narrativa. Per exemple, quan parlem del suposat boom de la novel·la històrica, hi havia una necessitat d’explorar la història a través d’altres terrenys o d’explorar la ficció amb documentació més rigorosa. Ara, amb l’èxit de les pel·lícules documentals, hi ha una necessitat d’explorar la realitat amb llenguatge cinematogràfic però amb continguts d’assaig. La novel·la també requereix aquestes promiscuïtats de gèneres.

—Sou força crític amb Escola Nova 21. De fet, dieu que són les preferents educatives?
—Més que crític, en sóc escèptic. Dit això, en el món de la religió em declaro fan de sant Tomàs i la frase que diu: ‘Pels seus actes els coneixereu.’ I ells no se n’amaguen. Si mireu la seva web veureu que entre els patrocinadors hi ha La Caixa. No oblidem que han venut preferents. I com passa arreu del món, el capital financer comença a invertir en temes educatius per mirar d’influir en les metodologies de les escoles i en els continguts i, sobretot, cercar un nínxol de mercat. Aleshores, és clar, que hi col·labori La Caixa, que ha enganyat milers de persones… Em sembla sospitós que ara es facin passar per bones persones. Em resulta difícil creure que ho fan per amor a l’art.

—I esteu d’acord en el model pedagògic que proposen?
—Ells miren de de vendre com a innovadores coses que s’han fet i s’han experimentat entre fa cent anys i en fa quaranta, totes amb avantatges i inconvenients. Aleshores, de nou no en té res: és com una operació de màrqueting. I, sobretot, darrere de tot això hi ha algunes franquícies educatives, sobretot escoles concertades i religioses, que per primera vegada a la història aquest darrer curs han tingut menys demanda que l’escola pública i, per tant, tenen la necessitat de competir en el mercat educatiu.

—De moment és un moviment que té força adhesió i molt ressò.
—Darrere el projecte hi ha Eduard Vallory, que és un expert en comunicació. Una mena de coach que s’ha format als EUA, que té una cultura molt anglosaxona de l’empresa i ha observat un nínxol de mercat. A partir d’aquí ha intentat muntar una estructura que permeti a les escoles concertades de guanyar atractiu. Proven de vendre una innovació que no ho és, perquè té un enfocament similar a l’escola Summerhill, que té cent anys. En educació s’ha experimentat en gairebé tot, no hi ha receptes màgiques ni dietes miraculoses.

—En un article al vostre bloc, dèieu que el fet més preocupant és que a algunes escoles se’ls pengi l’etiqueta d’avançades.
—Això és un efecte col·lateral. Si jo sóc innovador i m’apropio el paradigma de la innovació davant un públic que majoritàriament no coneix la lògica de les escoles, és com si la resta fossin carques i dictessin apunts als alumnes, cosa que no he viscut des del 1983, com a mínim. Això no passa, i si passa els alumnes es queixen, perquè no són beneits. Com a docent, he vist de tot, des de coses molt innovadores, pràctiques i engrescadores de cara als alumnes, a fracassos absoluts perquè han portat més problemes que avantatges.

—És frustrant?
—Sobretot és ofensiu.

—Canviant radicalment de tema. Sou una persona amb un cert pes en l’entorn de la CUP. Com la veieu?
—Bé, a l’estil Baños, vaig expressar una opinió que no era la majoritària i hi ha molta gent que no em té gaire estimació i alguna altra que sí. En tot cas, ja ho veurem. Crec que ha après molt ràpidament què significa estar a les institucions, ha fet un curs accelerat de lògica política –això no significa que no s’hagin alleugerit les contradiccions internes que hi pugui haver– i, a partir d’aquí, crec que actuaran més estratègicament.

—Què voleu dir?
—Que probablement faran molt d’enrenou en la discussió del pressupost perquè saben que ho poden fer, però no arribarà la sang al riu i al final acabaran acceptant els comptes. Bàsicament, continuen sense refiar-se de Junts pel Sí respecte de la seva sinceritat independentista, però, és clar, si tiren endavant el pressupost, arribarà el mes de juny i Junts pel Sí, el grup majoritari, haurà de decidir si fer les lleis de desconnexió i organitzar el referèndum. Si ara s’avorta el pressupost i hi hagués eleccions, els no independentistes de Junts pel Sí farien una festa perquè probablement perdrien les eleccions i tindrien un culpable, però, en canvi, si aproven el pressupost, arribarà el mes de juny i Junts pel Sí hauria de fer alguna cosa. Llavors, fins i tot els no independentistes de Junts pel Sí no tindrien cap més remei que proclamar la independència.

—I dins la CUP tothom rema cap a la mateixa direcció?
—A la CUP també hi ha no independentistes i intenten fer sabotatge a tot el projecte, gent que vol fer fracassar el procés. La CUP té el percentatge més gran de votants amb estudis universitaris. Per tant, ximples no ho són, però pot haver-hi algú amb voluntat de fer descarrilar el procés.

—Si aquest és un mal de la CUP, també ho és la ‘secta dels pardals’, com els anomenàveu en un article.
—Sí, un dels problemes de l’esquerra és que a vegades l’estètica els perd. Si tu has estat tota la vida volent fer la revolució, entrar a les institucions és tot un xoc perquè descobreixes que, a diferència del que pensaves, ser un representant polític no t’atorga tant poder com preveies. El poder és bastant més invisible i bastant més subtil. Aleshores, pots caure en una mena d’autisme polític a partir de la radicalitat. I això, certament, en una part important de la CUP té aquest component sectari, que més o menys s’ha reconduït bastant a través del nou secretariat i d’aquest curset accelerat de realisme polític.