09.05.2020 - 21:50
Podria semblar una paradoxa. Tanmateix, el tancament de les escoles ha tingut com a irònica conseqüència l’exhibició impúdica de les fragilitats del sistema educatiu, la constatació crua del fracàs d’allò que dèiem normalitat, i que no és sinó el fracàs de la institució a l’hora de complir un dels seus objectius fonamentals: fer del sistema educatiu un mecanisme igualador i exercir d’ascensor social.
Qualsevol persona que hagi exercit de docent i amb una mínima capacitat d’observació, constatarà que cada aula actua sovint com una representació a escala de la societat. En aquest estrany ecosistema de l’escola o l’institut, les tensions i les transformacions s’expressen quotidianament. En termes metafòrics, una classe és com el canari de la mina: ofereix indicis que anticipen els efectes de les crisis cada vegada més freqüents i profundes que se succeeixen curs rere curs. O si ho preferiu, cada centre educatiu actua com a sismògraf que registra el desplaçament de les plaques tectòniques de la societat.
És cert: l’aula, el recinte, la classe, té aquest component de laboratori social que propicia ésser l’epicentre de polèmiques, pressions, esperances o frustracions de grups enfrontats que cerquen en el sistema educatiu una eina per a transformar la societat d’acord amb interessos de grup. És una temptació de conèixer i controlar un espai teòricament organitzat o supervisat per l’estat a càrrec d’especialistes. Els crítics de l’escola es fixen en certa permanència de les formes, espais i metodologies i, tanmateix, eviten de parlar d’allò que realment és important: la finalitat de la institució. Si quan es va implantar el sistema cercava disciplina, obediència, nacionalització de poblacions heterogènies i reproducció social de les desigualtats, a partir del 1945, amb l’eclosió de l’estat del benestar, la situació es capgira i es persegueix la voluntat d’oferir oportunitats d’ascens social amb una vocació d’igualador social.
La mundialització ho transforma tot. També una escola que, tota sola, no pot amb una responsabilitat tan gran i que és sabotada pels grups benestants que conspiren en contra de la democratització de la institució. Resulta paradoxal que, amb les xifres fredes, i fins ben bé al tomb del segle, els sistemes educatius no són mai tan qüestionats, mentre que, per contra, s’incrementa de manera significativa i universal l’accés a la cultura i la promoció social. Una part substancial de les societats occidentals veu incrementar els seus anys d’escolaritat, coneixements, capacitacions tècniques i esperit crític, que a Catalunya, a més, van lligades a una democratització profunda d’escoles i instituts. Al cap i a la fi, en termes generals, els docents solen mostrar una certa sensibilitat social un graó per damunt de la resta de la societat.
Ara, abans del tall del 2000, les desigualtats d’origen eren manifestes, malgrat que es podien administrar millor. L’homogeneïtat dels sistemes educatius –la majoria d’escoles i instituts solien seguir lògiques, pràctiques i dinàmiques semblants‒ oferien precisament un tracte força homogeni en què les desigualtats d’origen, si bé es mantenien, sovint s’atenuaven. Hi havia alumnes que no tenien els tan criticats llibres de text (amb el seu component igualador), encara que existien mecanismes per a compensar-ho (reutilització, solidaritat…). També eren problemàtics aspectes menys visibles, tal com l’absència d’espais adequats per a estudiar a casa, la manca d’harmonia familiar o aspectes que l’escola, amb la seva homogeneïtat, tendia a invisibilitzar. Amb el pas dels anys i la modificació de la demografia, amb la incorporació de persones de diferents orígens culturals, amb la digitalització, amb l’eclosió d’activitats extrascolars, amb el creixement de la precarietat de les famílies i el deteriorament del mercat laboral, tot ha canviat. Especialment allò que destacàvem: la finalitat de l’escola.
Certament, el terme ‘autonomia’ ha esdevingut el nou mantra neoliberal que serveix per a capgirar, una vegada més, la raó de ser de la institució. Ja no pretén igualar, sinó eixamplar diferències o retre culte a la singularitat. Com a fenomen mundial, d’acord amb la lògica neoliberal, en nom de l’autonomia, els centres –i els mateixos professors– són impel·lits a competir els uns amb els altres. Allò que pugui recordar mínimament la igualtat o homogeneïtat –per exemple, el llibre de text– és combatut sense pietat, titllat de conservador o reaccionari. Si abans, un alumne, amb les seves desigualtats d’origen, podia participar en aquest espai amb relativa igualtat d’oportunitats, ara cada centre és un regne de taifes i cadascun es personalitza amb conseqüències agradables per a l’estètica, encara que terribles per al conjunt. Ara, com veiem en el món anglosaxó, no importen els mèrits personals de cada alumne, sinó el lloc on ha estat escolaritzat. Si a això hi afegim una dinàmica d’especialització de centres en funció del nombre d’alumnes procedents de la darrera immigració, de barris modests o benestants, ja no parlem de sistema, sinó de guetos per raó de classe. De fet, la majoria d’actors educatius s’han adonat que el problema principal de l’educació d’aquests darrers anys és la segregació educativa. Sense adonar-nos-en, hem bastit un sistema en què, més que reproduir diferències socials, anem organitzant una atomització en virtut de la qual els diversos grups per raó d’origen, cultura, seguretat econòmica o capital social ja no interactuen. De fet, ni tan sols coexisteixen. Més o menys disfressat d’innovació educativa, amb gran esforç de diferenciació de cada comunitat escolar, anem creant un món de compartiments estancs en què impossibilitem tota solidaritat, tota empatia, tota idea de comunitat nacional o bé, com deia Tony Judt, ens refugiem en la comoditat del nostre gueto voluntari i impedim tota discussió política.
Tot això que percebíem pocs –el món educatiu viu alienat per discussions metodològiques estèrils propiciades per una mena de ‘neoliberalisme progre’–, el confinament ho ha exposat amb tota la seva cruesa. L’escola, amb la seva capacitat d’aïllament social i institucional, provava de dissimular això que passava. El fet que infants, adolescents i les seves famílies no puguin ser a les aules i que facin allò que poden a casa, ha deixat ben palès tots els drames patits en silenci. Aquí, i al món occidental. Qualsevol persona que es dediqui a seguir debats educatius a la premsa o tingui relació amb docents d’arreu del món pot adonar-se que aquest és un procés mundial en què coincideixen els mateixos ingredients, en tot cas, amb petites diferències a còpia d’espècies i condiments locals. A Catalunya es calcula que al voltant d’un 30% d’alumnes no es connecten a les classes virtuals. Això coincideix força amb l’estimació de la pobresa infantil –al voltant d’un 28%. Podríem parlar, a més, de famílies –o uns altres formats desestructurats, especialment a causa d’una pandèmia de precarietat– que no disposen dels mínims elements per a comunicar-se amb la seva escola. Una directora de Lloret m’explicava que no és que hi hagués alumnes que no tinguessin ordinadors o internet, sinó que no disposaven ni d’endolls. Una altra directora m’explicava les dificultats per a comunicar-se amb famílies que no parlaven cap llengua indoeuropea. A Salt es calcula que el 30% dels infants viuen en cases ocupades. La misèria invisibilitzada ens esclata al davant amb tota virulència.
A l’altre extrem, també hi trobem uns altres fenòmens tan interessants com preocupants. Hi ha una part substancial d’alumnes que viuen relativament bé el confinament. Especialment els instituts, imbuïts d’un esperit competitiu i generacionalment d’uns valors morals discutibles, són espais inhòspits. I això fa que per molts el teletreball esdevingui una benedicció. El bullying, un fenomen que no es pren de manera seriosa –cada centre actua de manera diferent, i amb certa obsessió per a evitar que transcendeixin els seus problemes–, fa que el distanciament sigui percebut meravellosament. Que alguns alumnes es puguin llevar tard, que no segueixin jornades stakhanovistes o s’estalviïn les rigideses d’allò que anomenàvem normalitat permet d’entendre per què a països com els Estats Units es va estenent el homeschooling i esdevé una alternativa atractiva per a moltes famílies. A la Catalunya del 2020 no som lluny que s’estengui el fenomen hikkikomori. En aquest món cada vegada més desigual, trobem grups classe en què alguns alumnes, simplement, es desconnecten per no fer res o fer allò que els interessa, mentre que uns altres, per interès propi, són capaços d’empassar-se documentaris de física quàntica. El grup classe actua, com dèiem, com el canari de la mina que ens indica aquest creixement exponencial de desigualtats, diversificació, individualisme i singularització.
Hi ha unes altres qüestions no menys importants que podríem apuntar d’aquesta ‘excepcionalitat’ de conseqüències imprevisibles. L’ús de les noves tecnologies serveix també perquè algunes empreses facin l’agost amb la recopilació de dades –el petroli del segle XXI– que poden servir per a crear uns algoritmes que, al seu torn, algunes empreses de col·locació les utilitzin de manera perversa en el futur per a desestimar candidats. Black Mirror no és tan lluny. També hem assistit a una mena de festival de propaganda d’escoles que competeixen les unes amb les altres digitalitzant-se per damunt les seves possibilitats, fent videoconferències a tort i a dret (amb percentatges ínfims d’alumnes connectats) a fi de vendre la seva escola com el producte desitjat amb ànim de seduir les famílies amb millor capital cultural. També es veuen direccions que actuen com a senyors feudals amb uns mestres cada vegada més proletaritzats –i per tant, esterilitzats. Per descomptat, tampoc no ha mancat determinat populisme pedagògic que vol fer creure a l’opinió pública que els docents fan vacances, mecanisme de manipulació informativa que pretén d’aprofundir en una negativa dinàmica de precarietat laboral. En resum, aquest confinament serveix per a amplificar les misèries que ja es covaven en un sistema educatiu que, de la mundialització ençà, ha subvertit les finalitats de la institució i s’ha lliurat a l’amoralitat del neoliberalisme.
No sabem com serà el retorn. Ningú no en té ni idea, tampoc qui escriu això. Tanmateix, intueixo que, en el món segregat que anem bastint, l’escola actuarà com a potenciador i amplificador. La segregació és el problema i el serà. I no pas perquè hi hagi alguns actors perversos que es mouen per les ombres, sinó perquè en una societat competitiva que ja no conviu i ja aspira a ni tan sols coexistir, hi ha beneficiaris (i perjudicats) per aquest procés. Al cap i a la fi, l’amoralitat de l’escola neoliberal allò que fa és aprofundir en l’addicció de viure en bombolles. I precisament aquest estrany període servirà precisament per això, per evitar la mínima barreja que eviti sentir-nos part d’una comunitat.
