Xavier Dengra: “Si el català no és normalitzat al carrer, la Viquipèdia no té futur”

Dimarts la Viquipèdia va fer vint anys. L’edició catalana va ser la tercera a aparèixer i la segona del món a publicar articles, després de l’anglesa, i actualment és la vintena del món que en té més, amb 674.213. D’aquests articles, uns quants els ha escrits el jove biotecnòleg Xavier Dengra, un més de l’àmplia família de viquipedistes catalans que compta amb 1.631 participants actius. Dengra és de Cornellà, però actualment viu en un poblet de Flandes, on treballa en l’àmbit de la recerca nuclear. A vint-i-sis anys i després de passar per Viena i Copenhaguen, és estudiant de doctorat a la Universitat de Lovaina, enyora fer castells i li agrada anar amb bicicleta per desconnectar del món digital. Aprofitem que és uns dies a Catalunya per entrevistar-lo i parlar de la Viquipèdia, però també de voluntariat, de llengua, de sobirania digital, de reptes de futur i de perills actuals. I d’un puré de patates que, curiosament, és al començament de l’aventura.

—Avui parlava amb un jove que em deia que l’entrada a la Viquipèdia del Moviment Ibèric d’Aliberament, el MIL de Salvador Puig Antich, no li feia el pes i que miraria de completar-la. Som davant un futur viquipedista?
—I tant! Per a contribuir a la Viquipèdia calen tres elements i prou: ganes, un mínim de domini lingüístic i capacitat per a aportar referències als temes. Jo vaig començar així. Tenia catorze anys, feia tercer d’ESO i era a casa fent un puré de patates amb ma mare. Vaig voler mirar a internet com es feia, en català, i vaig veure que a la Viquipèdia no hi era. Tan sols hi havia l’entrada en anglès i en castellà. En aquella època encara hi havia moltes mancances a la versió catalana. Jo no en sabia gens, però vaig escriure un text i vaig penjar una foto del puré que fèiem. Doncs encara hi és, òbviament modificat i ampliat.

—Quants articles heu escrit de cap a cap d’aquests anys?
—Jo no sóc dels qui n’han escrit més: entre cent cinquanta i dos-cents creats per mi. També he ajudat a editar-ne molts més. Durant un temps vaig treballar en projectes paral·lels, com ara Viquillibres i Viquidites.

—N’hi ha cap pel qual tingueu una estima especial?
—Potser tres. Un sobre la Monyos, que vaig fer durant una viquimarató sobre dones. Vaig veure que no existia, vaig començar, vaig tornar un parell de cops a la biblioteca per completar-lo i ara és un article que no existeix en cap altra llengua i que és la font d’informació més completa sobre el personatge. Després, el meu treball de fi de grau de la universitat, sobre bioremediació de residus radioactius: vaig ser dels primers a penjar-ne un i em vaig haver de barallar força amb els meus supervisors. A més, en el món universitari hi ha un cert estigma envers la Viquipèdia, és com la pornografia de la universitat: tothom la fa servir, però ningú no ho admet. I el tercer és sobre un atemptat d’ETA a Tarragona, que vaig fer durant una viquitrobada a Tarragona. És un article de qualitat i li tinc molta estima, perquè després de treballar-hi durant molts mesos, t’adones que enlloc no trobaràs més informació ni més bona que aquí.

—També us ocupeu de gestionar el perfil de la Viquipèdia a Twitter. Em consta que teniu uns quants admiradors.
—El portem entre dos, un company i jo, que vam agafar el relleu d’Àlex Hinojo i David Parreño. La nostra idea sempre és cercar analogies: què passa en l’actualitat i com ho podem relacionar amb els articles que tenim a la Viquipèdia, i explicar què fem i qui som. Crec que això ens diferencia d’unes altres viquipèdies en unes altres llengües. Volem que la comunitat catalanoparlant se senti propera a la seva Viquipèdia. I de tant en tant aconseguim incorporar algú, que ens diu per Twitter que vol ser viquipedista!

—Pot ser que de vegades hagi detectat certs missatges polítics subliminars a Twitter?
—Jo crec que no. Aportem context i articles de qualitat a coses que passen en l’actualitat, moltes de les quals són polítiques. I sovint girem la truita i oferim un complement de l’àmbit de la cultura, la societat, la història o la música que hi tenen relació.

—A la Viquipèdia hi ha “batalles” de modificacions en alguns articles concrets, no? He mirat l’entrada de Carles Puigdemont a la Viquipèdia en castellà, per exemple, i he vist que a banda de definir-lo com a “polític espanyol”, té més de cinc-centes revisions.
—Cada llengua té la seva manera de veure el món, amb el biaix que això pot implicar. A més, cada Viquipèdia té la seva manera d’escriure i les seves regles, i un ús determinat dels gentilicis. A la Viquipèdia no hi has d’anar a cercar la veritat, perquè la veritat és subjectiva. El valor te’l donen les referències externes, que et permeten de contrastar i trobar varietat. Més que no pas veracitat, ofereix verificabilitat. El gruix que hi ha al final dels articles és molt important: com més referències i bibliografia, més qualitat. Volem que la gent tingui esperit crític: no et creguis allò que diu la Viquipèdia perquè sí, mira quines referències i bibliografia té!

—Quan jo era petit, els nens ens dividíem entre aquells qui tenien l’enciclopèdia Larousse a casa i els qui teníem la Gran Enciclopèdia Catalana. El mèrit de la Viquipèdia és introduir una enciclopèdia en llengua catalana a totes les llars del món?
—Sí, evidentment. Però totes dues són importants encara ara, la de paper i la digital! Sense enciclopèdies com ara l’Espasa, la Larousse o la Gran Enciclopèdia Catalana, molts viquipedistes no tindríem la base des de la qual crear els articles. Quan has de crear un article des de zero, moltes vegades vas a mirar què diu una enciclopèdia de les clàssiques i a partir d’aquí vas construint. La Viquipèdia allibera coneixement en català a internet, però aprofita el coneixement ja existent. Em fa molta llàstima quan de vegades la gent fa piulets dient que han trobat una enciclopèdia abandonada al costat d’un contenidor!

—Sense esperit de voluntariat no hi hauria Viquipèdia?
—Un projecte com la Viquipèdia no s’entén sense el voluntariat. I crec que ara mateix és un dels problemes que tenim. No sé si valorem prou tota la feina de voluntariat que hi ha al darrere, en la creació, la gestió i el manteniment. La Fundació Wikimedia és als Estats Units i els valors de la Viquipèdia no són exactament els mateixos. Allà es preocupen molt pels diners que s’obtenen amb les donacions i pels treballadors que poden contractar, i aquests no són els valors i els objectius de les comunitats editores. Crec que el moviment viquipedista, no tan sols a Catalunya sinó a escala internacional, no reivindica prou el valor del voluntariat, que és la clau de l’èxit. Ara mateix som en un atzucac i a Europa hem de recuperar la via de la internet lliure i el progrés digital, però ens trobem que l’entorn ens porta a menys privadesa, ús de galetes, predomini dels diners… És un moment delicat per al moviment.

—Creieu que pot arribar a afectar la viabilitat del coneixement lliure?
—Et poso un exemple: la nova directiva europea de drets d’autor impedeix, per exemple, de fer un mem amb imatges de segons quin film, o de reutilitzar molts dels continguts que hi ha a la xarxa. O la llibertat de panorama, que et permet de fer i difondre fotografies d’edificis i monuments contemporanis. Doncs resulta que ni Andorra ni França la recullen. Tot això et limita. I les galetes, que si no les acceptes, no pots accedir a la informació. Cedim molt de terreny i això acabarà explotant si abans no creem les polítiques apropiades. Ara mateix la Viquipèdia és un reducte, l’Astèrix i l’Obèlix de la internet antiga, que veu com el progrés digital impulsat pels diners que tot ho poden ens sobrepassa.

—En general a la gent li costa de reivindicar els drets digitals…
—Per això és important el voluntariat, que et permet de canalitzar projectes i demandes, i ser lliure per a reivindicar. Si estàs pendent de subvencions i donacions, aquesta llibertat la perds. Als Països Catalans perdem voluntariat en molts entorns i això, en un àmbit com és la llengua, per exemple, ens afebleix molt. Més enllà dels entorns digitals, la pèrdua del voluntariat, agreujada per la crisi econòmica primer i ara per la covid, ens fa perdre drets. En l’àmbit digital, sense organització popular també perdem drets.

—Tornem a la llengua. Sou dels qui veuen el got mig ple o mig buit?
—Jo el veig molt buit. Visc fora de Catalunya i m’agrada que mitjançant internet puc ajudar a revitalitzar la llengua des de qualsevol punt del món. Però quan vinc a Catalunya veig els problemes. Jo sóc de Cornellà, que té un 14% de parlants segons les estadístiques. Veig pocs esforços institucionals. A la Viquipèdia ens costa de captar gent jove. També ho veus a les lectures, que cada cop són més baixes. I a les aules. I al carrer, és clar. Crec que és moment de prendre decisions importants, perquè el català va pel camí del pedregar…

—I a internet, concretament?
—Quins mecanismes tenim perquè les plataformes que fan servir els joves, TikTok o Instagram, estiguin en català? Si les plataformes no són en català i els mòbils no vénen configurats en català, no podem pretendre que els joves que no són militants de la llengua facin canvis de dispositiu, navegador o cercador per anar a parar a la Viquipèdia en català. Si continuem així, la Viquipèdia en català quedarà per als activistes.

—Com se soluciona això?
—Hem de fer efectiva la llengua pròpia. Cal que el català, amb l’aranès i la llengua de signes catalana, siguin realment les llengües d’ús preferent. Fa temps que cedim molt de discurs i terreny en aquest sentit. Sembla que els mitjans i les institucions han acceptat que el català no sigui l’única llengua preferent. I si el català no està normalitzat al carrer, la Viquipèdia no té futur. De tota manera, la Viquipèdia del futur segurament serà automatitzada i la faran robots. Ara ja es treballa en la viquipèdia abstracta, que no dependrà de les llengües.

—Passem a un altre assumpte complicat: la privadesa. Dur un mòbil a sobre i fer servir les xarxes socials implica renunciar-hi?
—Depèn de quina consciència tinguis. A mi, per exemple, tant me fa que una fotografia meva sigui penjada a Twitter. Hi ha unes altres coses que no em són igual. Òbviament, cal conscienciar tothom dels seus drets digitals, de la importància del coneixement lliure, l’accés obert… Quan un jove és a Tinder i l’aplicació li diu que actualitzarà les polítiques de privadesa i li agafarà dades, ha de saber què implica això. Sabem què implica accedir als llocs mitjançant el perfil de Facebook? Cal ensenyament digital. Jo encara he viscut la transició de fer murals a l’aula a fer presentacions de PowerPoint, però el jovent d’avui dia ja entra amb un iPad sota el braç. Crec que ni ells, ni les famílies, ni els professors no han reflexionat gaire sobre què implica que tothom tingui un iPad a classe. Hi ha molt de terreny d’educació digital per a recórrer, però tot va massa de pressa, no hi ha temps per a reflexionar o educar.

—Ens hem de preocupar d’on van a parar les nostres dades?
—El problema és que la immediatesa de la informació ens perd. Quan entrem a un web i ens pregunta allò de les galetes, l’única cosa que volem és que allò desaparegui de la pantalla i diem que sí, sense saber en canvi de què desapareix. No sabem quines dades acabem de cedir. Potser tens activada la localització, o el micròfon, o la càmera. No saps quines dades et poden agafar. Potser seria millor pagar cinc euros el mes per fer servir internet i no vendre’ns d’aquesta manera en canvi de tenir informació lliure i immediata. Crec que és un debat que en l’àmbit del periodisme també existeix de manera similar.

—Catalunya ha d’aspirar a tenir sobirania digital?
—De moment, la sobirania lingüística la tenim. Catalunya sempre ha estat un referent a l’hora de defensar el paper de les llengües petites. En un món globalitzat, que una llengua que decreix tingui el vigor i l’estructura digital que té el català és excepcional. Tenim la Viquipèdia, però també Softcatalà, la comunitat de gaming i Creadors.tv, els joves del Canal Malaia, gent que fa mems, molt actius no tan sols al Principat, sinó també a Catalunya Nord, el País Valencià, l’Alguer… Quant a la resta, tenim marge, però és complicat. Hem de treballar en l’àmbit de la privadesa, de l’accessibilitat, del desenvolupament tecnològic. De vegades som pioners, però ens agrada molt dir que som la Dinamarca del sud i jo encara hi veig moltes diferències.

—Hi ha cap perill que ens hàgim deixat?
—Sí, l’addicció digital. Som addictes a la tecnologia i no sabem quines conseqüències tindrà a llarg termini, perquè és un fet massa recent, encara no fa ni una generació i mitja que ha començat. No vull crear alarmisme, però em sembla evident que és un perill important.