31.05.2018 - 22:00
Les jornades organitzades pels departaments d’història de les universitats del país solen tenir un notable decalatge temporal entre els fets que s’hi debaten i el present. És així com cal: commemoracions de centenaris o, si més no, d’efemèrides situades a dècades de distància. Per exemple, el cinquantè aniversari del Maig del 68. Però les que es faran el dia 6 a la Universitat Pompeu Fabra arriben marcades –de rebot– per les circumstàncies especialíssimes que travessa el país i pel debat obert sobre l’existència i la pervivència del feixisme català dels anys trenta. L’aparició del llibre El catalanisme davant del feixisme (editorial Gregal) i l’organització de la jornada, en què participaran els historiadors Plàcid Garcia-Planas, Arnau González Vilalta, Enric Ucelay-Da Cal, Giovanni Cattini i Josep Pich, obliguen a parlar-ne. Per fer-ho, hem triat el professor Xavier Casals i Messeguer (1963), ara com ara un dels estudiosos més importants sobre l’extrema dreta que tenim a casa nostra i que ha contribuït en el llibre amb el capítol ‘Ha existit un nacionalisme-independentista català feixista (1975-2017)?’. Hi explica que l’extrema dreta ha de fer mans i mànigues en relació amb la qüestió identitària i que es passa de partits i grups molt minoritaris al fenomen de Plataforma per Catalunya.
Xavier Casals és doctor en història contemporània i actualment exerceix a la Universitat Ramon Llull. Ha estat creador i difusor de revistes d’història i col·labora molt activament a la premsa. El seu últim llibre és La transición española, el voto ignorado de las armas (Pasado y Presente, 2016), en què revisa un altre gran mite espanyol, el de la transició pacífica. A més de llibres, ha escrit una munió de materials educatius i articles científics i manté un bloc excel·lent sobre l’extrema dreta.
—En el vostre capítol analitzeu la possible existència de l’extrema dreta a casa nostra en el present, de la mort de Franco ençà. Quina conclusió en traieu?
—Que l’extrema dreta a Catalunya o és extrema dreta catalana o és extrema dreta espanyola i en tots dos casos és minoritària. La segona idea és que dels anys setanta fins al present les temptatives han estat o bé acostar-se al catalanisme a partir de l’extrema dreta, com el cas de CEDADE, o bé l’evolució cap a l’extrema dreta d’alguns grupuscles de l’independentisme. Fins que no apareix Plataforma per Catalunya no es produeix una síntesi dels dos moviments. PxC marca un nou eix polític, que és el que separa els autòctons dels immigrants. És un discurs que transcendeix les dues posicions anteriors i que explica el creixement exponencial del 2003 fins al 2011.
—Un augment vertiginós i una caiguda igual de ràpida…
—En el declivi de Plataforma per Catalunya, hi conflueixen tres elements. El primer és la confrontació interna, que trenca la direcció i crea escissions. El segon factor és que el procés passa a ocupar l’agenda política i, per tant, tot el discurs sobre la immigració passa a un altre terme. El tercer és que el procés mobilitza les dues posicions de manera inclusiva: tant els independentistes com els unionistes necessiten com més massa millor i, per tant, necessiten els immigrants. No hi ha discursos excloents sinó que es vol que tothom pugui votar, i això desplaça el focus de Plataforma per Catalunya. Fa gairebé quatre anys que som immersos en un gran plebiscit i això fa que en cada una de les eleccions necessitis els vots de tothom i evitis els discursos excloents.
—Aquests discursos sí que s’havien sentit, per exemple, en la campanya del 1982 quan el grup Nosaltres Sols va atacar durament contra els ‘xarnegos’ i aquests atacs obligaren tots els altres partits a definir-se…
—Sí. La campanya contra els ‘xarnegos’ de Nosaltres Sols va ser un moviment de lepenisme abans de Le Pen, que comença les activitats el 1984. Aquesta campanya respon a un dels principals problemes de l’extrema dreta a casa nostra. Si mires l’extrema dreta de Madrid estant, no hi ha aquesta complexitat, l’enemic és identificable amb el marxisme i el separatisme i el teu electorat comparteix identitat. Però a Catalunya el discurs també és marcat pel discurs identitari i per la manera de superar-lo per a poder créixer. Això pot explicar la campanya de Nosaltres Sols.
—Tenim una veritable extrema dreta a casa nostra?
—A mi m’agrada parlar de la idea de la presència absent. És a dir, l’extrema dreta pràcticament no és a les institucions, però en canvi és present d’una manera recurrent en els mitjans de comunicació. No obtenen suport a les urnes, però tenen un recorregut important com a fenomen mediàtic i per això m’agrada emprar aquest oxímoron.
—Potser no tenen presència a les urnes perquè aquesta extrema dreta és integrada dins els partits espanyols més grans, com ara el Partit Popular o Ciutadans…
—Bé, això s’ha d’analitzar amb calma i partint dels dos paràmetres essencials per a entendre la política catalana i espanyola. El primer paràmetre és el dels pronòstics: l’únic pronòstic vàlid és que no es pot fer cap mena de pronòstic. El segon paràmetre és el del monòleg del replicant de Blade Runner quan afirma que ha vist coses que mai ningú no imaginaria. Lògicament, tendim a pensar que l’extrema dreta és la dreta de la dreta i aquesta significació en sentit exacte pot explicar fenòmens com el de Vox, que va obtenir prop de 200.000 vots en unes eleccions europees. Però si mirem l’extrema dreta a Europa veurem que bona part dels seus vots provenen de les esquerres i de l’abstenció. Si pensem que l’extrema dreta es nodreix sols dels vots de la dreta radical caurem en un error: una bona part prové de votants socialistes i dels abstencionistes. Evidentment, hi ha un sector que ve de la dreta més radical, però amb això i prou no s’explica com Plataforma per Catalunya va poder obtenir dos regidors a l’Hospitalet de Llobregat, per exemple.
—Així doncs, es nodreixen del vot obrer?
—En el cas de Le Pen a França, és obvi que l’extrema dreta té un vot obrer molt important, com també passa a Àustria i en més indrets. Hi ha hagut una mutació electoral amb un canvi de dinàmiques molt important.
—Creieu que els texts i piulets del president Torra poden ser qualificats de feixistes?
—Com a estudiós, crec que s’ha d’imposar la prudència. No he llegit els 440 articles del president. Dit això, hi ha una dotzena de piulades entre milers que són un missatge de xenofòbia antiespanyola. Però s’imposa la prudència abans de jutjar o de qualificar ningú. De moment ha demanat disculpes sobre aquest conjunt de piulets, que –ja dic– són una dotzena entre uns milers, sense que això el disculpi. Si una cosa sabem del cert és que el president Torra no és en cap cas un Le Pen català, perquè Le Pen va crear un partit d’extrema dreta comme il faut i el president Torra no vol crear res semblant, al contrari.
—Hem parlat de Plataforma per Catalunya i de la importància de Vic, però hi ha un altre laboratori polític per a l’extrema dreta, que és Badalona…
—Sí. El cas de Vic –i, en general, de la Catalunya central–i el de Badalona són totalment diferents. A Vic la implosió de l’extrema dreta coincideix amb la de l’extrema esquerra representada per la CUP, que el 2011 segur i em sembla que també en el 2007 van ser la segona força i tercera força més votades respectivament. Vic genera una nova dreta populista que per primera vegada parla en català, que s’acomoda al marc autonomista i que està disposada a assumir una certa tradició catalanista. Aquesta força irromp des de la Catalunya central i passa aquest mateix fenomen electoral també a la ciutat de Manresa. Tenim una extrema dreta disposada a conciliar autonomisme, catalanisme i espanyolitat i, a més a més, a afegir-hi el component catòlic d’Anglada.
—I el cas de Badalona?
—És molt diferent. Hi apareix una dreta populista que és laica i espanyolista i adreçada i creada a atreure els votants del cinturó de Barcelona. Són dos fenòmens similars, però a la vegada amb grans diferències, dos projectes que competeixen perquè un és impulsat per un partit de govern. Badalona reflecteix un experiment polític del PP a aquest municipi que és mesclar conceptes com el d’immigració i seguretat ciutadana per observar les possibilitats del discurs. I el fet de ser la primera força més votada demostra que la dreta populista sap adaptar-se a les característiques de les àrees metropolitanes. Són dues dretes diferents que tenen electors diferents i que fan obrir reflexions sobre el futur de totes dues i sobre el comportament de sengles electorats.
—Heu dit que l’extrema dreta és en general poc visible, però potser el País Valencià n’és una excepció, amb presència institucional i presència al carrer i entre l’empresariat, fins i tot i amb perilloses xarxes de connexió també amb el món de la prostitució, l’oci nocturn…
—Bé, és que d’ençà del final del franquisme fins avui l’extrema dreta a Espanya ha estat vinculada especialment amb tres nuclis urbans: Madrid, València i Barcelona. No n’hi ha més. Cada nucli ha tingut un protagonisme diferent i un comportament també diferent. Madrid ha estat l’epicentre del discurs majoritari, marcat pel pes dels seus actors i per les institucions. A final dels setanta marcaven el discurs hegemònic. A Barcelona l’extrema dreta estava en una situació molt complicada, perquè el separatisme no és un enemic llunyà, sinó que el tenen a tocar; aquí van a buscar els grans referents intel·lectuals, sobretot francesos però també italians i de més nacionalitats, perquè volen convertir aquesta extrema dreta en competitiva i que ocupi un espai. En el cas valencià ocupa la cruïlla entre Barcelona i Madrid: hi trobem una dreta activista, combativa, molt visible al carrer, amb moltes connexions amb l’anticatalanisme i els trets identitaris que marquen aquesta posició. Així doncs, tenim tres extremes dretes molt marcades i que fora d’aquí no tenen presència. El 2003 trobem un desplaçament del nucli de Madrid cap a Catalunya amb l’èxit de Plataforma per Catalunya; el 2007 al País Valencià amb España 2000 i el 2015 Madrid torna a eclipsar aquests dos amb regidors d’España 2000 a Alcalá d’Henares i també amb la irrupció de l’Hogar Social de Madrid. El moviment sempre ha estat circular entre aquests tres pols i és cert que potser a València hi ha hagut més exhibició i impunitat.
—Així i tot, sembla que el procés, i molt especialment els fets del mes d’octubre, ha fet reviscolar l’extrema dreta del Principat…
—Sí, hi ha hagut un procés de reafirmació del nacionalisme espanyol ideològicament transversal i un dels sectors més mobilitzats ha estat el de l’extrema dreta. Però compte, d’una banda s’ha mantingut un cert nucli tradicional que és el que el 12 d’octubre es manifesta a Madrid i que vol ser una alternativa al sistema. I d’una altra –i això és nou–, hi ha l’extrema dreta que surt amb regularitat a les manifestacions de l’unitarisme, com per exemple Plataforma per Catalunya. I això és interessant perquè aquests grups no volen quedar fora del sistema, sinó formar-ne part.
—A vegades es fa servir impunement i desencertadament la paraula ‘feixista’…
—Sí, actualment dins la dinàmica política s’empra el qualificatiu per mirar de desprestigiar al màxim l’adversari. Aquesta és una llarga tradició política, però és clar que la paraula no ajuda gens a aclarir la posició de cap dels dos bàndols, tot i que és eficaç ideològicament.
