Xavier Capdevila: ‘Potser ara veuen que han passat de la ratlla amb els Xiquets de Hangzhou’

‘Aquests xinesos d’aquí a un parell d’anys faran castells de deu!’. Aquest comentari, o de semblants, el va repetir molta gent quan el cap de setmana passat una colla castellera xinesa, els Xiquets de Hangzhou, va descarregar un tres de nou amb folre impecable en el Concurs de Castells de Tarragona. Això és bo pel fet casteller? O pot ser un problema? El periodista i expert en el fenomen casteller Xavier Capdevila va veure de ben a prop aquell castell, com a comentarista del Concurs en la retransmissió que en van fer la Xarxa i TV3. I el va impactar. En aquesta entrevista, alerta del fet de no entomar el debat profund que implica la irrupció d’aquesta colla per al futur del món casteller. I parla del potencial de les principals colles, un cop passat el Concurs, que ha estat el de més impacte internacional de tots els temps.

—Per què aquest Concurs de Castells ha tingut tanta repercussió internacional?
—Aquest any s’ha disparat més que mai perquè el món casteller i l’activitat castellera estan més fortes que mai. És una progressió que no s’atura. I els mitjans d’aquí han començat a creure’s això, i a veure l’element d’espectacle visual que tenen. Això és el que més atrau a les televisions estrangeres. Els importa poc qui ha guanyat; els interessa l’espectacularitat de la imatge i alguns d’aquests valors molt plàstics que sense gaire discursos els castells ensenyen amb imatges: la barreja d’edats, que una cosa mastodòntica depengui de la valentia d’un nen, l’intercanvi generacional… tot això porta un discurs festiu, cultural, i és atractiu.

—I la difusió de la xarxa hi ha fet.
—En els últims vint anys els castells han passat de ser un element tradicional de les comarques del sud del Principat i del Penedès a esdevenir una icona nacional. Fins i tot gent de comarques on no hi ha cap colla castellera entén els castells com una icona del seu país. Amb el procés sobiranista, els castells trenquen un vell costum d’apolitització, perquè amb una revindicació massiva, majoritària, la icona principal hi ha de ser.

—El procés sobiranista ha alimentat en part l’eclosió castellera?
—Una mica sí. I hi ha una certa polèmica sobre si s’hi ha de ser o no. És un procés polític, i una de les virtuts del procés és que integren tothom sense distinció de sexe, de raça, de religió i d’ideologia i creença. Algú que estigui contra el procés pot ser membre d’una colla castellera, només faltaria. Ara, a les manifestacions de l’Onze de Setembre no es ballen sardanes, no hi va una cobla…. En canvi, hi van gairebé totes les colles castelleres. I la gent que tenim a l’estranger agafa els castells com una icona del seu país. I a tot això hi ajuden les xarxes, i la globalització de la informació. Que Red Bull s’hagi interessat pel Concurs de Tarragona és brutal; una cadena amb presència en plataformes televisives a mig món, i per fer programes d’espectacle visual.

—Han causat sensació els Xiquets de Hangzhou, apadrinats per la Vella de Valls. Se’ls ha escapat de les mans el fenomen?
—No fa massa anys per Santa Úrsula, en un simposi a Valls es parlava de la internacionalització dels castells. Hi va haver intervencions de gent que aleshores eren dirigents de la Vella de Valls, negant la bondat de l’exportació castellera, dient que els castells s’havien de fer a Catalunya, amb l’argument que fer-los a fora podria malbaratar les essències, el costum, etc. Quan els Castellers de Vilafranca apadrinaven l’experiència a Xile, a Valls hi havia males cares. Però bé, rectificar és de savis i els dirigents d’ara no són els d’aleshores. Que s’han passat de frenada? Potser se n’adonen ara. Perquè la colla de la Xina és molt interessant però molt singular. I els hem posat en un concurs de castells abans de conèixer-los i abans de debatre en el conjunt del món casteller com ens relacionem, ens coordinem i participem d’aquestes colles estrangeres en general i d’aquesta colla xinesa en particular.

—Han competit al concurs en condicions de desigualtat?
—El concurs és l’únic dia de la temporada en què hi ha unes regles que es fonamenten en la igualtat de condicions de totes les colles. Aquestes regles agafen una addenda, que servia per a una altra cosa, per convidar els xinesos i per convidar-los a competir, en una situació de desigualtat de condicions amb les altres colles que competien amb ells dissabte. No s’hauria aixecat aquesta polseguera si els Xiquets de Hangzhou haguessin vingut a fer un tres de set i el tres de vuit, que és el castell més gros que ens constava que havien fet.

—I fan un tres de nou de postal.

—Sí, un tres de no que no es belluga. I després expliquen que ja l’havien fet moltes vegades a la Xina. Què és això? Ara em dius que ja ho havies fet, si em deies que havies fet un tres de vuit? O ens entenem com hem d’anar o podem prendre mal. Han après a fer castells amb tot el rigor amb què els fa qualsevol colla de Catalunya. I resulta que el model de colla és diferent.

—En quin sentit?
—Quan comparem el funcionament i tarannà de les colles d’abans dels anys setanta amb el model del segle XXI veiem que hem avançat molt. Les colles són organitzacions democràtiques, sense ànim de lucre, integrades per voluntaris que no tenen cap compensació econòmica per la seva activitat i carregades de valors que els fan patrimoni de la humanitat. Entre aquests valors hi ha l’amateurisme, el sentit de país, etc. La colla de Hangzhou és una altra cosa. Ni millor ni pitjor. A mi m’agradaria que s’obrís el debat i en parléssim. Perquè hi ha aquest punt d’hipocresia de gent a qui ja li va bé la colla de Hangzhou, pel que sigui, perquè fa espectacle, perquè és exòtica, o perquè són molt amics meus, em subvecionen i em porten a la Xina de tant en tant, o em patrocinen activitats que jo tinc aquí. El model és diferent, i hauríem de veure si l’integrem o si aquest model seu també es pot copiar aquí. I llavors sí que tindrem un problema.

—Un problema?
—És que el model és el d’una colla amb un amo, com una societat anònima, amb un màxim accionista, que paga als membres de la colla, no exactament per fer castells: els paga el sou com a treballadors de la seva empresa durant els dies o les activitats que fan com a colla castellera. I hi ha elements que aquí afortunadament ja s’han superat i desterrat, com les amenaces a la canalla, allò de ‘si no pujes, ja veuràs què passarà’. O que en funció de l’eficàcia en les actuacions pots tenir compensacions.

—I realment veieu possible que les colles d’aquí assumeixin un model com el de la colla xinesa?
—Per què no? Red Bull s’ha interessat pel concurs de castells. Imagina que patrocina una colla o crea una colla que paga als castellers per anar a cada assaig.

—Imaginem que vingués Red Bull i digués als Castellers de Vilafranca que els paga diners per dur la publicitat a la camisa i professionalitzar la colla i fer gires per tot el món. Una cosa així seria possible?
—Tot és possible. Si això va a més, per què no? És complicat, però el futur no el sap ningú. Hi ha gent de colles mitjanes i petites que voldria la Coordinadora de Colles Castelleres fos una federació reguladora de l’activitat castellera. I hi ha gent, sobretot de les colles grans, que vol que intervingui menys. Amb la globalització del fenomen sorgeixen problemes nous. Si la coordinadora ha d’intentar fer un equilibri perquè totes les colles tinguin igualtat de condicions, les més potents, amb màquines administratives, de màrqueting, de relacions públiques i influència com la Vella o els Castellers de Vilafranca, poden més. Per què els brots de polèmica amb els Xiquets de Hangzhou no han anat a més? Per què van rebre un aplaudiment brutal quan van entrar a la plaça a Tarragona? Perquè resulta que els apadrina la Vella. Si els apadrinessin els Sagals d’Osona ja els haurien dit de tot.

—Els veieu capaços d’arribar a fer castells de deu i de trencar el sostre casteller?
—Sí, jo crec que sí. Hi ha cent cinquanta o cent setanta castellers d’una fàbrica de dos mil treballadors. Si s’hi posen, per què no? Tenen una gran capacitat de copiar, i tenen uns altres elements importants que no tenen la majoria de colles castelleres com el concepte de la disciplina. Si a sobre això té alicients a la fàbrica, imagina’t. És un món d’una endogamia brutal. La majoria dels castellers viuen a la colònia tèxtil, amb les cases al costat de la fàbrica. Poden arribar molt amunt? El novembre de l’any passat els havíem d’ensenyar com fer la pinya del tres de vuit, i ara ja fan un tres de nou i una torre de vuit i proven un quatre de nou.

—Ara per ara, l’hegemonia dels Castellers de Vilafranca és clara.
—Els Castellers de Vilafranca són la millor colla del món casteller, d’ara, de fa molts anys i diria que en números absoluts la millor colla de la història. Ningú no els ha superat. Ni els Minyons de Terrassa, que en determinats moments han pres la iniciativa trencant barreres que els de Vilafranca no havien trencat. Però el còmput global dels Verds no l’ha superat ningú.

—Què ho fa?
—Els Castellers de Vilafranca tenen un origen diferent de les colles de Valls i del Camp de Tarragona. Els potencia gent de la petita burgesia local vilafranquina, a qui agradava l’activitat i van iniciar-ho. A Valls i a Tarragona, després de la guerra del 1936-39, majoritàriament a les colles hi havia gent humil i d’extractes socials baixos. La justificació que els castellers cobraven era perquè participar en una activitat de la festa major era un alicient. A Vilafranca l’origen és diferent. El senyor Oriol Rosell, que se’l considera el pare dels Castellers de Vilafranca, és un senyor de la petita burgesia local. La seva família encara té unes caves de molt prestigi i terres. Vilafranca és una ciutat rica que fins no fa gaire tenia una de les caixes punteres del país, la Caixa Penedès… Tot això va fer que el tarannà de la colla de Vilafranca, des de finals dels vuitanta, quan comencen a arribar al nivell de les colles de Valls, sigui diferent; amb una molt bona organització, amb gent de nivell social, intel·lectual i cultural elevat. Ara n’hi ha a totes les colles, però fa uns quants anys no. Era una colla molt especial, organitzativament molt preparada i amb una facilitat per influència i diners per a l’activitat.

—I amb molta capacitat per a mobilitzar la gent.
—A Vilafranca, que és una ciutat amb una vida associativa normal, els grans elements aglutinadors de la ciutadania són la festa major i els castells. A mi un batlle de Vilafranca, que no és l’actual, em va dir: ‘Traient la Caixa Penedès, Torrasi algú més, de la petita indústria local, l’empresa que gestiona més diners es diu Castellers de Vilafranca. Això sense estadístiques a la mà; però en tot cas és una entitat potent, l’entitat de Vilafranca.

—La força actual de la colla s’explica per aquest origen?
—No, això és un origen que ajuda a explicar-ho. Però ve de més factors. Per exemple, d’una actitud molt esportiva i competitiva dels seus dirigents. El primer gran dirigent que trenca una mica amb el sistema tradicional és en Melilla. És el primer que diu que si anem a un concurs l’hem de guanyar. Vilafranca irromp amb aquest esperit molt competitiu. La pugna d’ara de la Vella amb Vilafranca és molt noble, molt de vells amics. Amb esportivitat. Res a veure amb les relacions, com a colla, no pas en relacions personals, entre els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa. Els Minyons de Terrassa són els ‘forasters’ que han vingut de fora a copiar, els ‘xinesos dels anys vuitanta’. No trenquem pas tants esquemes, però. En tot cas trenquen l’esquema territorial: fan castells fora del lloc on sempre s’havien fet.

—Parlàveu d’en Melilla. Recordo quan el 1998, fent de comentarista per a TV3 de la diada dze Santa Úrsula a Valls, es va indignar quan va córrer la brama que en aquell moment, a Girona, per Sant Narcís, els Minyons havien descarregat el quatre de nou net.
—Sí, i és il·lustratiu del tarannà més tradicional que hi havia, del qual la Vella era l’abanderada, i Vilafranca també. I des del punt de vista de l’origen de la colla, més menestral, però també conservador, hi havia la visió de dir ‘ep, què fan aquests de Terrassa?’ Això ho deia més la Vella que no Vilafranca. Potser a Vilafranca no ho deien tant, però ho pensaven. Amb tot això Vilafranca és la colla que més modernitat aporta al món casteller, més que no els Minyons de Terrassa.

—Més que els Minyons?
—Els Minyons revolucionen en un moment en què introdueixen les dones als castells, i certa tecnologia també.

—I pel que fa a prevenció de lesions…. En Jaume Rosset ha estat una figura molt important en aquest sentit.
—Sí, i tant. Ningú no pot discutir-ho. Però els de Vilafranca introdueixen molta modernitat en l’organització, i no només en les tècniques castelleres sinó en la disciplina, el rigor, en augment d’assaigs i en gestió tant econòmica com social. Són els primers que comencen a trobar patrocinadors. Eren una colla de gent amb capacitat de trobar suports econòmics, i ho van treballar molt. Aquest punt de modernitat, al qual també van contribuir els Minyons i en menor mesura la Vella, ha ajudat a que hi hagi una progressió, de més d’una colla. Els de Vilafranca han estat els més modernitzadors de l’estructura social, econòmica i organitzativa del món casteller.

—Ara l’estat de forma de la Vella de Valls és magnífic.
—La Vella ara té uns dirigents molt capaços, intel·lectualment i personalment, amb una gran capacitat de lideratge, que han trencat algun motlle respecte de lideratges més tradicionals a la colla. La direcció encapçalada pel Manuel Urbano és molt jove i molt renovadora. Crec que més enllà de la qüestió de l’ADN, d’allò de ‘la Vella és la Vella’, ells mateixos s’han dit que si volen competir han de fer més assaigs i disciplinar més la gent. Ara, la sociologia de Valls i la de Vilafranca són molt diferents. Valls no és una capital de comarca rica com pugui ser Vilafranca, és una ciutat molt industrial, bastant suburbialitzada, en aquest moment amb pocs habitants i amb dues colles.

—I totes dues punteres.
—Però val a dir que la ciutat de Valls majoritàriament va amb una colla, com passa a Vilafranca.

—No és certa la visió que Valls està dividida en dues colles?
—Vés el dia de Santa Úrsula a la plaça i escolta els decibels dels aplaudiments amb el mateix castell si el fa la Joves o el fa la Vella. Una prova d’això, que Valls és molt de la Vella i que la colla Joves són els contestataris, és el que vam veure a la plaça de bous de Tarragona pel concurs. L’afecció tarragonina és més de la Vella que no de Vilafranca, i més de la Vella que no de la Joves. El públic de Tarragona també cantava ‘i Vella, i Vella, i Vella…’.

—El públic de Tarragona ho feia per simpatia amb la Vella o per antipatia amb Vilafranca?
—L’antipatia de Vilafranca ve donada per dues coses. Una és que Vilafranca fa massa anys que és la millor colla, i hi ha ganes de canvi. I també hi ha una certa antipatia per algunes actituds prepotents que en determinats moments han tingut els Castellers de Vilafranca. Crec que se n’han anat adonant; en el concurs, per exemple, hi ha hagut una actitud més discreta de la claca de la colla.

—Però les actituds de prepotència de Vilafranca no només les hem vist en els concursos de castells, que són un dia cada dos anys…
—No, les hem vist tots aquests anys que ha durat la seva hegemonia. A veure, el vídeo per animar la gent a anar al concurs que van fer, Déu n’hi do. Es pot dir que ets competitiu sense aquella cançó, que és molt surrealista i en què parles de destruir l’enemic…

—Enguany han insistit molt en el missatge ‘jo competeixo’, que han convertit en lema. A qui anava adreçat?
—Els Castellers de Vilafranca són la primera colla que obertament accepta els rànquings, que accepta que tothom compta a les places. En això hi ha un punt d’hipocresia. O dos punts. Perquè la gent compta; jo sé si la meva colla, suposadament de Vilanova, acaba la temporada més bé o no que els Castellers de Sitges. I no només perquè al concurs vam quedar més endavant, sinó perquè jo sé que els Bordegassos han fet dos quatre de vuit i Sitges només un. Jo competeixo amb els de Sitges. I m’és igual si un any guanyen els de Sitges, no em faig l’harakiri, però la competència hi és. Per què no es pot competir, si és una activitat que s’ha engrandit amb la competició?

—Potser perquè si l’element competitiu el portes a l’extrem pots arribar a portar a plaça castells que no has assajat prou, i assumir massa risc.
—Sí, però s’ha avançat molt en els últims anys. L’única cosa que podia passar d’agosarada que es va fer al concurs va ser l’intent de tres de nou de la Vella de Valls. I potser també el tres de deu de la Jove de Tarragona. La resta, no. Els Castellers de Vilafranca havien descarregat el dos de vuit net en assaigs amb canalla i tot. I la van provar dues vegades perquè estaven segurs que els podria sortir.

—Encara que el segon dos de vuit net el provessin després de moltes hores de concurs, amb el que implica de fatiga i desgast?
—Sí, també és un punt a tenir en compte. Si el tres de nou de la Vella, en comptes de fer-se a les quatre de la tarda hagués estat a les onze del matí potser els hagués sortit. Però jo crec que el concurs, o la competitivitat, no fa fer bestieses en aquest moment. Perquè totes les colles castelleres estan molt ben dirigides.

—Dèieu que hi havia hipocresia amb el tema de la competitivitat. Ho dèieu pels Minyons?
—Els Minyons de Terrasssa no són hipòcrites. Crec que amb la seva opinió sobre el concurs i sobre la competitivitat estan ancorats en un passat que no és real. La majoria de castellers del món casteller no pensen el que pensen els Minyons. Per això crec que haurien d’obrir una mica les finestres per veure si les opinions més generalitzades els airegen un mica. Que ells ja estan bé amb les seves idees envellides? Jo els respecto, i el món casteller els respecta molt. Perquè de tant en tants ens donen unes grans alegries.

—Què es perden els Minyons no anant al concurs?
—Participar de l’alegria, l’emoció i la festa de què van participar la gent de Valls i de Vilafranca. I crec que participar d’un sentiment de fraternitat, que allò és de tots. Allà, dissabte, diumenge i el diumenge anterior a Torredembarra, hi havia gairebé tot el món casteller. Per què ells no hi són? Perquè van per lliure? Doncs això és una mica antipàtic. Passa que com que els Minyons tenen una tradició de simpatia i d’innovadors cauen bé a tothom. Però això del concurs crec que ja ningú no ho entén. Hi ha una cosa curiosa sobre això: Vilafranca desperta una certa antipatia, per aquesta hegemonia de tants anys, i això els esperona perquè és un element d’identitat xulesca. Ens odien, perquè ens envejen. I amb els Minyons passa una mica això: ningú no ens segueix? Perquè som únics.

—Per què la relació entre els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa és de les més enverinades en el món casteller?
—Per èxits sorprenents dels Minyons de Terrassa. Els Castellers de Vilafranca són una colla que ha creat castells nous, com el pilar de vuit, la torre de nou amb folre i manilles, els primers intents de quatre de deu, el tres de deu… Se’ls inventen, i no els surten. I els Minyons els copien, canvien quatre coses i els surten bé. Torre de nou amb folre i manilles: la primera carregada, dels Minyons. Ells no són pas hipòcrites. Però això no és pas competició? En el seu historial, els Minyons no presumeixen d’haver estat els primers a carregar-la? O d’haver estat els primers amb el tres de deu, o amb el quatre de deu? Els primers en relació amb qui? Amb la resta de colles. Competeixes o no?

—En la relació entre Minyons i Castellers de Vilafranca també hi ha admiració mútua?
—Sí. N’estic convençut. I conec persones de banda i banda que l’han expressat en privat i en públic. Hi pot haver enveja, però hi ha admiració. Els dirigents en determinades èpoques han tingut una relacions personals excel·lents. I ara crec que les relacions també són bones.

—Ja no xiulen a Sant Fèlix quan entren a plaça?
—No.

—Això havia passat.
—Sí, i també havia vist botifarres dels Minyons baixant d’un castell. Qui ha pegat primer? Qui llença la primera pedra?

—Abans em parlàveu de Valls. La Joves és la colla contestatària?
—Sí. Sempre els donen per morts, ara el concurs no els ha sortit bé, i la Mercè tampoc els va anar bé. A Valls hi ha una mica aquesta cosa irracional, en el bon sentit, que això nosaltres ho portem a la sang i per pebrots ho fem. I això hi és tant en la Vella com en la Joves. I no per oposició a la Vella. Això fa que s’assemblin molt totes dues colles

—Que s’assemblin en el component testosterònic, no?
—Sí, exacte. Però tradicionalment la Vella era una colla conservadora, i la Joves més progressista; durant la transició la Vella feia pilars de cara a l’ajuntament no democràtic i la Joves s’hi posava d’esquena. La Vella era més del poder i la Joves més dels que es rebotaven amb el poder.

—Ara no és tant així.
—No, no tant. Però ara, de la mateixa manera com a Vilafranca els Xicots són la colla que no vol ser oficial, la Joves a Valls és la que no és oficial, i sap que no ho pot ser mai.