Xavier Bosch: ‘Poder viure d’escriure en català m’emociona’

Després de perdre el seu amic Francesc Garriga, Xavier Bosch va descobrir que encara tenia molts sentiments per a explicar i aprofundir, com ara els que es creen entorn de l’amistat. Amb Nosaltres dos, Bosch aprofundeix sobre l’amistat entre un home i una dona, el Kim i la Laura. Dos amics que es coneixen mentre estudien traducció i interpretació i esdevenen imprescindibles l’un per a l’altre. Els lectors acompanyen els dos protagonistes i el seu entorn en una història d’amistat durant trenta anys, on hi ha alts i baixos, moment feliços i complicats… Amb aquesta novel·la Bosch es desvincula del periodisme, com ja va fer amb Algú com tu, i demostra que no va ser un bolet dins la seva trajectòria. Bosch ha agafat gust a això d’endinsar-se en els sentiments. S’hi sent còmode i no descarta de continuar per aquest camí. Tot i que molts li reclamen que torni al seu periodista de paper, Dani Santa, per resoldre els últims casos de corrupció que afecten el nostre país, ell diu que la realitat l’ha superat i que no té sentit recuperar-lo. Tot fa pensar que Nosaltres dos serà un dels llibres d’aquest Sant Jordi. Bosch precisament és l’únic autor que ha aconseguit dues victòries en la llista de ficció aquesta última dècada. Amb tot, reconeix que l’única cosa que el preocupa d’aquest Sant Jordi és que el Barça guanyi el Madrid.

—Un home i una dona poden ser amics?
—Preguntar-nos si és possible l’amistat entre un home i una dona crec que ho hem fet tots. Tant homes com dones, des de fa milers d’anys. Sovint, pels contextos socials hem anat variant la resposta. També pel tarannà de cadascú. Per mi és evident que la guspira de l’atracció, sempre hi és latent. En moltes ocasions hem pensat: ara esgarrarem la nostra història d’amistat per embolicar-nos, per una nit boja, per sortir durant un temps… En algunes ocasions, això ha frenat que els amics anessin a més. D’altres no.

—Hi ha un moment que el Kim i Laura es prometen només amistat precisament per això…
—Per por esguerra el que tenen. La por de perdre les coses que tenim és un dels motors de la vida. Moltes vegades, pensem que estem bé així i, per tant, val més no fer res; quedem-nos així. Al marge de la novel·la, jo sóc més de pensar que cal arriscar-se. Només hi som una vegada, provem-ho. Si després no surt bé, no passa res. Si hem de deixar de ser amics, serà una llàstima. Però sovint l’amistat és un sentiment profund i permanent que va més enllà de l’amor. Per tant, que ho pot superar tot. En tenim mostres a tot arreu.

—Parleu de la por. Al llibre hi ha uns quants moments en què es veu la por d’arriscar-se davant dicotomies.
—Els dubtes vitals hi són tots, en aquesta novel·la. Però més que por, crec que són dubtes a l’hora de triar al bon camí en cada cruïlla que ens va posant la vida. Ens en posa moltes i molt sovint. Potser no tant a la primera part de la novel·la, on la vida encara no els ha posat a prova. Però sí que passa això, a partir dels trenta-cinc anys, que ja han fet camí i que comencen a treballar de valent. La vida els posa els primers tràngols. Allà sí que han de començar a prendre decisions.

—Al llibre descobrim l’evolució d’una amistat de trenta anys. El Kim i la Laura es fan amics a la universitat, i al llibre els retrobem en tres moments molt diferents de la seva història: de joves, a trenta anys i a cinquanta.
—Aquests talls de quinze anys per veure com ha evolucionat la vida eren precisament volguts. Després, en aquesta el·lipsi, ja es va explicant més o menys què els ha anat passant durant el camí, per què han arribat a on han arribat i per què fan el que fan. M’interessava, com un exercici difícil, explicar una relació de gairebé trenta anys. Les novel·les periodístiques que havia fet, passaven en un temps molt curt, el que es trigava a descobrir un cas. I amb Algú com tu eren cinc dies d’una història d’amor que passava a París, que acabava justificant tota una vida. Ara m’interessava descriure vides, i a l’hora de trenar aquesta història, he necessitat més pàgines, per anar modelant i modulant els personatges. Necessitava més context, per entendre què feien.

—Amb ells també descobrim l’evolució de Barcelona. No té res a veure aquella Barcelona de quan són universitaris amb la de quan tenen cinquanta anys.
—Nosaltres dos també és una novel·la del pas del temps. Que no només es nota en l’evolució dels seus personatges i les seves famílies, sinó en el panorama de fons, que és aquesta Barcelona que m’agrada ensenyar. Una ciutat que amaga les misèries, on el turisme encara no ho ha empastifat tot. Quan l’avi Ràfales munta l’hotel Rafaeli, el passeig de Gràcia no té ni el glamur ni el prestigi que té ara. Ni és tan important per al percentatge de PIB de l’economia catalana i espanyola.

—Parlant de l’hotel, es podria dir que és el tercer protagonista de la novel·la.
—M’agraden els hotels, els bons hotels. Són com un parèntesi en la vida. Hi entres, en surts, t’hi passes tres dies o quatre i tanques el parèntesi i marxes. Al mateix temps són una metàfora de la vida. En un hotel hi ha gent que s’hi pot permetre una suite. En canvi, n’hi ha que només es poden pagar una habitació individual. Hi ha aquells que van a un hotel de cinc estrelles i un altre que va en un de dos. Uns s’hi estan una setmana, uns altres només una nit. Uns dins de l’habitació riuen, uns altres hi ploren. Uns altres, cada vegada que poden es dutxen perquè l’aigua és de franc, mentre que alguns no s’hi dutxen mai. M’agrada aquest concepte de l’hotel com a metàfora de la vida. També m’agraden perquè són llocs en què es té molta cura dels detalls. Són uns llepafils que volen que tot estigui bé, que tot estigui en ordre. Això, personalment, m’agrada.

—La novel·la és una història de l’amistat. Hi ha un moment que el Kim reivindica que hi ha amistat per a cada cosa…
—Amb aquesta novel·la exploro això. Per a cadascú serà una cosa un pelet diferent. Hi ha gent que té amics de tota la vida, però també hi ha amics de temporades. Ara són moda aquells amics, ara deixo aquells. Fins i tot hi ha amistats que només serveixen per a anar a jugar tennis, com passa a la novel·la. Es troben cada dimarts indefectiblement, però fora del tennis no tenen més vincle.

—Els homes i les dones veuen l’amistat de manera diferent?
—Sí, les dones tenen més tirada a mirar-se cara a cara i plorar juntes, en la intimitat, en les coses que s’expliquen. En canvi, els homes, tenim més tirada a anar de costat. Què passa quan l’amistat és entre un home i una dona? Aquests límits són el que he volgut explicar i explorar amb aquesta història.

—Vau començar a escriure aquesta història quan es va morir el vostre amic de l’ànima, Francesc Garriga.
—Francesc Garriga m’ha marcat la vida. Per tant, tot el que faig ho faig pensant en ell i homenatjant-lo. Especialment, aquesta novel·la, que és la primera que he escrit d’ençà de la seva mort. Després d’acabar Algú com tu, i el 4 de febrer de 2015 –quan ell es va morir–, em vaig adonar que encara em quedaven coses per dir sobre el món de les emocions. Que no ho havia dit tot sobre els sentiments. I, tot i que vaig sorprendre amb Algú com tu i semblava un bolet en la meva trajectòria, que havia estat més periodística, he volgut continuar per aquí perquè em sembla que hi ha recorregut. Les emocions és l’única cosa que no ens poden arrabassar. A vegades, ens costa fer el viatge a l’interior de la nostra ànima, i fer-nos preguntes. No ens gosem ni fer certes preguntes per no arribar a les respostes. Em fa l’efecte que amb Nosaltres dos estimularé els lectors sobre algunes d’aquestes preguntes.

—Escriure sobre emocions us fa aprendre’n més, sobre les emocions?
—És més difícil d’escriure sobre emocions que no pas sobre accions. Si hem de descriure un assassinat, hem d’explicar com li tallen el coll, com li treuen la llengua per sota i li fan la corbata colombiana. És una acció molt visual, que per al lector és molt efectiva ràpidament. Escriure sobre emocions, sentiments, és més complicat. No estem acostumats a fer-ho, no estem avesats a dir el que sentim en cada moment, a excepció de moments puntuals de sexe o de t’estimo molt. No estem entrenats a reflexionar sobre això i encara menys a verbalitzar-ho.

—Per tant, podríem dir que és molt més complicat escriure novel·les que no sobre l’actualitat?
—La ficció et permet una llibertat absoluta. El que expliques no passa, no és real i, per tant, no ho has d’explicar en tant que transmissor de la realitat. Els periodistes som mitjancers que hi som per a dir aquest esdeveniment és així, jo te l’explico, i miro de fer-ho tan fidelment com puc. Hem de ser fidels per dir com creiem que ha passat de debò l’esdeveniment. Per tant tenim un compromís amb el lector, i li hem d’explicar exactament com ha passat. En la ficció puc fer el que vull. Puc viatjar el segle que vulgui, matar els personatges, embolicar-los amb qui em vingui de gust, fer-los rics o pobres… Tinc una llibertat absoluta, que fa que, tot i que la matèria primera de la comunicació sigui la mateixa, l’escriptura i el domini del llenguatge no tinguin res a veure quan escrius una notícia sobre la sortida d’un llibre o del Barça i quan t’inventes una història de dos amics durant trenta anys.

—Us acosteu als cinquanta anys…
—Sí, ho has notat… Has vist les primeres arrugues? [Riu.]

—No, home. La novel·la també és una reivindicació dels cinquanta. Als cinquanta encara ets a temps de començar de nou?
—Víctor Hugo deia que els quaranta són l’edat madura de la joventut, i que els cinquanta són la joventut de l’edat madura. Em sembla molt bona definició. Però sí que es veritat que als cinquanta posem el comptador a zero. Mirem endavant, mirem endarrere. Ens adonem que ens queda menys vida que la que ja hem viscut. Encara estem bé físicament, de manera que és un bon moment per reconsiderar coses i aprofitar la vida. Als cinquanta ja no tenim res a aprendre en el món de les relacions, d’amistat, amoroses o el que sigui. Per tant, endavant.

—Al llibre hi ha moltes frases punyents.
—Sí, m’agrada escriure curt. Digueu-ne deformació professional, però una frase curta, si és directa i punyent, i diu el que ha de dir amb les paraules justes, és perfecta. Sempre m’ha agradat escanyar la retòrica. Ho deia en Francesc Garriga, que em va fer llegir molt Georges Simenon, que feia històries collonudes. I que no eren gaire llargues. Per què? Perquè escanyava la retòrica. Vaig fer una tesina doctoral sobre Carles Soldevila, un gran dramaturg i articulista, i també es floria poc. De fet, la caricatura que li feia en Junceda era una abella amb un fibló. És a dir, hem de ser molt precisos, hem de ser com un cirurgia que va directament a atacar amb bisturí. En un llibre hi ha d’haver frases punyents que després són aquelles que el lector ve i et diu que les ha subratllades. Et fa una il·lusió de boig.

—Aquests últims anys us heu dedicat més a escriure ficció que actualitat. Es pot viure d’escriure novel·les en català?
—Tinc la sort que sí. M’ha anat molt bé en les quatre novel·les anteriors, des que el 2009 vaig guanyar el Premi Sant Jordi amb Se sabrà tot. Els contractes que m’han fet em permeten de viure d’escriure en català. També gràcies al fet que alguns llibres s’han traduït a diversos idiomes, per exemple Algú com tu, que ha estat traduïda a set llengües. Així els drets internacionals també arriben, i tot suma. Em sento un privilegiat. Gairebé em fa vergonya de dir-ho, però m’emociona poder viure d’escriure en català.

—Nosaltres dos surt ara. Sant Jordi és a la cantonada… Heu tingut ja dues vegades el llibre més venut d’aquesta diada tan especial. Això és una pressió?
—No, em fa il·lusió. Algú em va passar una nota de premsa l’altre dia, que deia que aquests últims deu anys només un autor ha estat dues vegades autor del llibre més venut de Sant Jordi. I aquest sóc jo. Em va agradar saber-ho. No me n’havia adonat. I tant de bo que Nosaltres dos es vengui molt i ho puguem agrair a tota aquella gent que el compra i el llegeix. Que sóc el més venut? Sensacional, tindrem un triplet. Però si no, tal dia farà un any. No escric per liderar rànquings. Escric bàsicament per necessitat vital, perquè és com m’ho passo millor.

—La cosa important de Sant Jordi és el que es respira al carrer?
—D’aquest Sant Jordi, la cosa més important serà guanyar al camp del Madrid (riu). No, ara seriosament, el que es viu per Sant Jordi és un fenomen que fascina tothom que el veu per primera vegada. I que, vist des del costat de l’autor, jo que fins al 2009 l’havia viscut del costat dels lectors i compradors, és un plaer. Poder mirar els ulls dels compradors, la il·lusió amb què han fet la cua, aguantar estoicament per tenir una dedicatòria, per després regalar el llibre al pare o a la mare, a l’estimat o estimada, al fill o a la filla, és molt bonic. Que parlin dels teus llibres anteriors, i que se sàpiguen frases teves de memòria, tot això ultrapassa molt els autors, que a la nit es fiquen al llit amb una pujada d’autoestima important.