Xavier Bosch furga en la ferida dels nens robats

Símptomes de recuperació i una opció ferma i decidida per a Sant Jordi. Aquest és el millor efecte que ha tingut la presentació de La dona de la seva vida, la nova novel·la de Xavier Bosch, publicada per Columna en català i Destino en castellà. La sortida inicial del nou llibre de Bosch –una mena de rei Mides de la literatura catalana– és de 30.000 exemplars en català, 5.000 en castellà, edicions digitals en ambdós idiomes i audiollibre. Un envit logístic de primer ordre i una voluntat de l’editorial de jugar fort amb una de les seves millors armes d’aquest Sant Jordi, “que serà millor que el de l’any passat i pitjor que el de l’any vinent”, segons Glòria Gasch, editora de Columna.

Què ens aporta aquesta vegada Bosch? Doncs a la fi l’esperada síntesi de les seves dues maneres de concebre aquest ofici narratiu. D’una banda, torna un periodista d’investigació com en la trilogia de Dani Santana (Se sabrà tot, Homes d’honor i Eufòria) i, d’una altra banda, la sensibilitat i exquisidesa habituals amb què explica les seves històries d’amor, en aquest cas l’amor fraternal. Fet i fet, doncs, una barreja d’emocions a flor de pell i d’intrigues en aquesta novel·la arriscada i que destapa una de les grans vergonyes de l’Espanya i la Catalunya contemporànies: el robatori de nadons.

El 2012, quan el periodista encara dirigia el programa Àgora, de Televisió de Catalunya, varen fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment va conèixer de primera mà sis testimonis. “Nou anys després –explica– cap no ha pogut trobar la seva família original. En aquest tema vivim una cultura de silencis inexplicable, hi ha hagut una omertà absoluta sobre el cas que afecta metges, monges, llevadores, advocats, tots els implicats, i que és una de les nostres grans vergonyes’.

En aquesta obra, veritat i ficció s’encavalquen perquè Bosch sempre tenia al cap aquells casos reals que va conèixer. “De tots els programes que vàrem fer, aquest és el que em va deixar més colpit, amb molta diferència. I va ser perquè els robatoris de nadons no es varen acabar amb el franquisme sinó que la pràctica va continuar del 1975 al 1999. En alguns casos es va fer en institucions públiques i tot.”

Ara el periodista d’investigació que prepara un documentari sobre aquest tema és Joel Estrada, el gran de tres germans que viuen a diversos llocs d’Europa. Ell s’està a Barcelona, el germà mitjà a Copenhaguen i la germana petita a Estrasburg. La mort de la mare els reuneix tots tres, cosa que permetrà una investigació sobre la família que es mou paral·lela a la investigació del periodista sobre el cas dels nens robats, una pràctica de la qual no se sap pràcticament res perquè la justícia ha fet aigües en tots els aspectes. “Ni la fiscalia no en vol saber res en la majoria dels casos, ni existeix un banc de dades d’ADN. I quan la justícia falla l’únic recurs que queda és el periodisme”, diu,

Lesa humanitat que prescriu a l’estat espanyol

Bosch tampoc no se sent especialment orgullós del periodisme i dels periodistes, amb algunes excepcions. “Els mitjans han fet poca feina, TV3 va fer un documental excepcional, però tots hem estat una mica còmplices de no seguir el tema, perquè parlem d’un crim de lesa humanitat, que per a l’ONU no prescriu i que en canvi a Espanya es va saldar amb una persona condemnada, el doctor Vela, que no ha pagat els seus delictes per prescripció.”

Bosch ha escrit aquest llibre durant el darrer any. El va començar el desembre del 2019 i, per tant, ha estat confegit en plena pandèmia. “Als escriptors –diu– aquest confinament terrible no ens ha afectat tant, perquè ja estem tancats escrivint habitualment.” Tanmateix, ara manifesta el desig de poder sortir i parlar del llibre: “Tinc moltes ganes de poder defensar-lo i explicar-lo a tants lectors com sigui possible, per contribuir a destapar al màxim aquesta vergonya i contribuir a fer justícia amb la ficció.” El primer escenari per a fer-ho va ser el pati de l’hotel Casa Mimosa. “L’hem escollit perquè a la novel·la hi ha una reunió que passa aquí i hem volgut aprofitar-ho”, revela.

Però la pandèmia sí que va afectar el procés de redacció de la novel·la. De primer, La dona de la seva vida era escrit en present i les coses que passaven a la realitat s’hi anaven incorporant. “N’és un exemple l’accident d’helicòpter de Kobe Bryant, que apareixia a la novel·la. Però quan va arribar la pandèmia vaig haver de reescriure tot allò que tenia i fer que l’acció se situés el 2019, perquè hauria estat inversemblant explicar la relació dels tres germans emmascarats i guardant la distància de seguretat’.

Bosch torna al tema de la novel·la i explica: “La situació comença a variar el 1999, quan la legislació canvia i ja no es pot fer el part anònim o secret, és a dir, és obligatori el registre de la mare biològica. Això permet de seguir-ne el rastre i ajuda a acabar la pràctica de la compra de nadons. Fins llavors havia estat molt senzill i hi havia un intercanvi geogràfic que dificultava molt de seguir els rastres. Per exemple, un nadó nascut a Catalunya es lliurava al País Basc o a Sevilla i a la inversa, per evitar que hi pogués haver fins i tot la més mínima coincidència.”

Quant a les relacions familiars, l’altre gran centre sobre el qual pivota la novel·la, explica: “Aquesta mare absent era el pal de paller sobre el qual s’organitzava la família i la seva mort obliga a fer molts canvis. Construir una família és una de les activitats que més m’agraden i m’engresquen del procés d’escriptura. En la construcció de caràcters és on m’ho passo millor. I hi ha el joc de saber per a cadascun dels personatges qui és la dona de la seva vida.”

Tot i que quan Koeman va començar la seva singladura, molt pocs confiaven que seria un bon tècnic del Barça, ara, en canvi, hi ha una eufòria que fa pensar en la possibilitat de guanyar la Lliga i la Copa del Rei (Bosch fa temps ja va escriure que el Barça tindria opcions de guanyar la Lliga quan ningú no ho creia). De la mateixa manera que Koeman per al Barça, l’editorial veu Bosch com el valor segur al qual encomanar-se aquest Sant Jordi tan estrany que sembla que s’allargarà més d’una setmana. En tot cas, ell fa una promesa: mai no escriurà cap novel·la del Barça, un altre dels seus amors perdurables. “Col·lecciono tots els llibres que surten sobre el Barça, de ficció i de no-ficció, però me l’estimo tant que no puc fer mai un Se sabrà tot sobre l’entitat. Alhora, crec que cap escriptor no podria descriure les sensacions que es tenen en un partit a l’estadi.”