Xavi Sarrià: “No hem de subestimar la capacitat de la gent que en un moment determinat pot esclatar”

Avui surt a la venda Causa, el segon disc tot sol de Xavi Sarrià. Els seguidors l’esperen amb deler, perquè ja n’han pogut tastar un parell de temes i preveuen que en gaudiran. És un disc profund, amb unes lletres que conten històries que beuen de la tradició i del llegat dels avantpassats. Són lletres llargues, quasi narracions curtes, confegides amb versos que són els maons que aixequen l’edifici de Causa. És un treball conceptual que, com explica a l’entrevista, li va costar d’arrencar. El desllorigador va ser “No s’apaguen les estreles”, la cançó que dedica a Guillem Agulló i que va servir de tema central del film La mort de Guillem.

A partir d’aquesta cançó han anat sorgint les altres. Unes més intimistes, unes altres més combatives. Les històries petites de les persones anònimes, la terra, les lluites, l’ansietat, la ciutat o un món que s’enfonsa, són alguns conceptes d’aquesta Causa. Hi ha, és clar, un parell de temes candidats a convertir-se en himne, amb tornades que fan cantera.

Feia cinc anys que Xavi Sarrià no publicava un disc. Ara ho ha fet en CD i en vinil. Durant aquest temps ha fet la ronda del documentari No s’apaguen les estreles, però, sobretot, ha estat cercant la manera de posar música i lletra a la Causa i a la ferida.

—Feia cinc anys que no trèieu disc. Com prova veure’l ara?
—Molt emocionat, perquè m’ha dut molta feina. Moltes hores. És un disc que he fet amb molta dedicació i molta cura. He intentat plasmar tot el que he après aquests anys. En el primer disc tot sol, no sabia gaire cap on anar i vaig fer un recull de cançons que són les que em van eixir. Ara crec que he trobat cap on vull anar en aquesta etapa.

—El disc l’heu fet a partir de la cançó de Guillem Agulló.
—Sí. Abans en vaig fer d’altres, i la veritat és que no trobava el que buscava. Anava un poc perdut. Arran de “No s’apaguen les estreles”, que és anterior a demanar-me la col·laboració en la pel·lícula, vaig dir, això és el que busque, el que sé fer. Mirar més cap endins i no buscar tant allò que passa, les modes o l’actualitat. Que és bo tenir la vista posada en l’actualitat, però també mirar el tresor que tenim amagat dins nostre. Aquest tresor cultural que és tan ric i tan divers, tan mestís, que ens ensenya molt i que ens dóna moltes claus. A partir d’això, em fixe en les històries populars. En aquest moment de crisis i d’incerteses, cal rescatar de l’oblit tantes resistències que ha viscut la nostra gent. I així és com va nàixer el leitmotiv del disc que és Causa.

—Aquesta gent que ens ha precedit és l’espill en què us mireu?
—Hem d’estar orgullosos d’allò viscut per la nostra gent, d’allò que han lluitat. Són generacions que han passat guerres, fam, persecució, repressió, exili… Tantes coses i tan dures! Però sempre han aconseguit superar-les i tirar endavant. Crec que avui en dia ens cal recuperar tot aquest relat. Si no el fem nosaltres, el relat, no el farà ningú. A banda, és un relat que es va perdent. Són històries humils, de la gent popular. La Pastora és un cas extraordinari de supervivència. A vegades coneixem històries que passen a l’altra punta del món i no coneixem les que ha viscut la nostra gent, els llauradors, els masovers, la gent de la terra, dels barris. Gent que ha viscut tant.

—La imatge de la portada del disc, amb aquest cavall negre travessat per una sageta, és dura.
—El cavall que té aquesta ferida és una metàfora tant personal com col·lectiva del nostre poble. Tot allò que hem perdut, tot allò que ens han pres. Tot allò que ens ha fet patir. Però sempre continuem endavant.

—I la “causa” del títol, són causes perdudes, causes pendents?
—Té relació amb tot això que deia del cavall. Tots portem aquesta ferida personal i col·lectiva. Ens ha fet qui som, com som. Al mateix temps, aquesta ferida és la nostra causa, perquè encara lluitem per la gent que ha patit tant, per la gent que ja no hi és. La nostra causa és la que ens permet avançar.

—El país té aquestes causes, aquestes ferides, però la gent té ganes de lluitar o està anestesiada?
—Sempre ens ho preguntem. Fa molts anys que faig cançons, i sempre hi ha aquesta pregunta. Jo crec que sempre hi ha gent disposada a prendre partit. I aquest és el nostre tresor. Tenim moltíssima gent mobilitzada. Una xarxa de col·lectius, d’entitats, de moviments socials, de sindicats de barri, que dia a dia són als nostres carrers lluitant. A vegades són invisibles, però la xarxa hi és, i és la que manté viu el país. Són, per exemple, la primera línia contra el feixisme. No hem de subestimar aquesta capacitat de la gent que en moments puntuals és capaç d’esclatar, com va passar, per exemple, amb la Primavera Valenciana. Això és fruit de la sembra de gent que pren partit per a canviar les coses.

—Les lletres de les cançons són denses. Desenes de versos per a narrar històries. Quin és el procés de destil·lació d’aquests versos?
—Sóc molt autoexigent amb les lletres, em costa moltíssim fer-les. Fa molts anys que faig cançons i és cert que em diuen que faig molta lletra. No sé fer-ho de cap altra manera. M’agrada que la cançó tinga una història, que transmeta el que jo sent. I això va molt relacionat amb la voluntat d’escriure. M’agrada escriure des de xicotet. Em passava hores tancat a l’habitació escrivint i abocant les meues coses en textos que no ensenyava a ningú, però que eren la meua manera de canalitzar la ràbia i la frustració, o els meus problemes d’adolescent. Sempre m’he sentit més a gust fent la lletra que la música. La música la feia perquè necessitava fer cançons.

—A l’anterior disc parlàveu d’esperança. Es manté, l’esperança, o s’ha esvaït aquests darrers cinc anys?
—L’esperança sempre hi és. També és un eix central del disc. L’esperança va relacionada amb uns altres conceptes. Avui escoltava l’entrevista amb Arcadi Oliveres que s’ha publicat un any després de la seua mort, i ell parlava d’això, de com n’és, d’important, per a sobreviure, l’esperança, però també la confiança. La seua dona li deia que era més important la confiança, però tot va relacionat. L’esperança ens manté vius i ferms en temps difícils i la confiança ens permet de crear xarxa amb la gent del nostre entorn, que és realment qui ens ajuda a avançar. No podem fer res sols. En el disc hi ha molta contraposició de conceptes. Per exemple, hi ha la cançó “Metròpolis”, que representa la voràgine del món actual, de les xarxes socials, dels inputs que arriben de tot arreu, de la gran ciutat, de l’ansietat i l’angoixa que això ens genera, i després hi ha una altra cançó, que es diu “Un foc que creix”, que parla de retrobar-nos amb la nostra gent, de tornar a casa, de tornar al poble, al lloc que estimes, tocar mare amb el paisatge. Dir, ací és el meu lloc al món i em sent en equilibri. Cantem junts les cançons que ens han fet créixer, però que també expliquen la nostra història.

—Cantar junts les cançons… Continueu creient en el poder transforador de la música?
—Sí. La música té molta força, té la capacitat d’acompanyar-nos quan estem tristos, quan estem contents, però també ens ensenya qui som. Ens identifica amb una manera d’entendre el món. Jo m’he criat amb discos d’Al Tall, per exemple, i Quan el mal ve d’Almansa em posava en la pell d’eixa situació. Entenia la nostra història. I així amb moltes altres cançons i grups. Si no creem aquest relat nosaltres, se’ns en crearà un altre d’imposat. Crear nosaltres el nostre relat amb les cançons, amb la literatura, amb el teatre, amb la cultura, en definitiva, és imprescindible i és transformador. Ens ajuda a entendre moltes coses de la nostra història. Jo mateix he après molt fent aquest disc, investigant, parlant amb gent, amb amics, documentant-me, buscant testimonis. Per exemple, en el videoclip de “Causa” apareix Virtudes Cuevas, de Sueca. No coneixia gaire la seua història de supervivent d’un camp nazi, però és extraordinària, com tantes i tantes històries que apareixen al disc.

—Us heu fet acompanyar de gent jove en alguns temes. Com veieu aquesta generació que segueix la vostra estela?
—Jo crec que el talent de la gent jove és magnífic. Sandra Monfort n’és un exemple. No la coneixia personalment, però seguia la seua faena. La veritat és que m’ha meravellat, el que fa amb Marala i el projecte de recuperar i investigar la música tradicional amb Xaluq. Quant de talent! I aquesta és la gran sort que tenim al País Valencià amb aquesta situació de minorització tan bèstia que patim, i que per desgràcia continuarem patint. Hi ha joves amb talent que trien cantar en valencià a tot arreu. És eixe xicotet miracle que continua passant. Quan començàvem, els grups acostumaven a cantar en anglès o en castellà. Això va anar canviant. Sandra n’és un exemple i és al disc, però hi ha molta més gent jove.

—La situació de minorització de la llengua ja la sofríeu quan començàreu fa trenta anys. A això em referia quan us preguntava per l’esperança de millorar.
—Continua essent minoritzada, però ja no som quatre. En l’àmbit de la música, érem molt poca gent, i també als carrers. Nosaltres pensàvem que érem molts, però en realitat érem unes quantes classes de l’institut. Ens vèiem cinquanta o seixanta i dèiem, som molta gent, però en realitat érem pocs i estàvem molt desconnectats, molt desvertebrats. Era inimaginable que avui en dia hi haguera tants músics amb tanta qualitat i fent coses tan extraordinàries. No tan sols grups, sinó públic. Gent jove. Crec que ens hem d’aferrar a l’esperança. Queda clar que, amb tots els atacs a la llengua, a la cultura, hi ha una regressió de l’ús social que és preocupant, i que és el nostre motiu per a continuar lluitant. És el que dèiem, la ferida i la causa. Sembla que retrocedim, ens sentim dèbils, ens sentim que no sabem quin futur tindrem, eixa incertesa, però al mateix temps ens ajuntem en els concerts, ens sentim forts. Aquesta dualitat és amb la que convivim, com un equilibrista, com diu la lletra d’una cançó, entre la culpa i l’aposta, o entre el drama i l’eufòria…

—Forts, i omplint sales de concerts i places de bous com va fer La Fúmiga fa uns dies.
—Només cal veure Zoo com triomfa per tot arreu de l’estat. Molts grups potser menys coneguts també es van fent un lloc i arriben a la gent. Grups de diferents estils. Des del rap fins a la música tradicional. Mira, la Maria, que es fa un lloc també. Música popular, d’arrel. En altres llocs no sé si passa, que la gent jove reivindique cantar com els nostres iaios i iaies… Han passat els anys i continua havent-hi relleu i gent reinventant-se i fent coses noves, però hem d’estar sempre alerta, perquè potser un dia ja no passa, i això sempre té a veure amb el prestigi de la llengua, amb l’ús social, amb el fet que la gent jove veja que la llengua és útil i és una manera d’expressar-se, d’emocionar-se, de trobar-se i d’identificar-se.

—Com heu previst la ronda del disc?
—Comencem al Viña Rock, que ja serà un gran concert, però farem unes quantes sales de presentació. A mi em fa il·lusió tocar a València a la sala Moon, que abans era la Roxy, el 27 de maig, i a la sala Apolo de Barcelona, el 25 de maig. A Palma toquem al Gremi. Em fan il·lusió aquestes sales perquè són concerts més propers, més íntims. Venim de fer la gira de No s’apaguen les estreles, que va ser una gran experiència més de teatres i molt emotiu, amb els testimonis del documental. La gira d’enguany per a mi és una continuació d’eixa gira de teatres. Té un format més d’espectacle i també portem una pantalla amb imatges on apareixen parlant protagonistes com Maria Navarro, de les fosses de Paterna, Roser Santolària, pionera de l’ensenyament en valencià, Vicent Torrent, Betlem Agulló i altres, amb imatges de paisatge i territori. Intente de reinventar-me i motivar-me a fer coses diferents per a eixir a l’escenari i gaudir. Sempre gaudesc, però m’agrada això, dir que sempre estem començant i fent coses diferents i noves.

—El disc l’heu enregistrat a Andoain.
—Una part a Andoain, als estudis Garate, un mas a la muntanya que porta Kaki Arkarazo de Kortatu i Negu Gorriak, que sempre han sigut els meus referents. També l’hem gravat a València, a l’estudi Elefante, amb Toni Laguna, que és tècnic productor de Mafalda. Moltíssima gent ha estat treballant en el disc, en diferents fases, i és bonic. M’agrada treballar amb aquesta xarxa de gent, encara que al final acabes molt boig amb tants detalls. Avui en dia hi ha molts fronts oberts a l’hora de fer un disc i acabes atrapat en les xarxes socials. Has de gestionar moltes coses que no estan relacionades amb fer cançons.

—Heu fet només deu cançons per a encabir el disc dins un vinil?
—N’he fetes més, de cançons, però n’he descartades moltes. També en vaig gravar una que no apareix al disc, i que vaig descartar a última hora perquè creia que quedava més rodó amb aquestes deu, que tenia aquesta força, més conceptual. No ho vaig fer pensant en el vinil, però després vaig recordar que l’àlbum anterior no el vam poder fer en vinil perquè no hi cabia. Serà el meu primer vinil, aquest. I investigant sobre això vaig veure que antigament els discos tenien menys cançons. Em fa il·lusió traure vinil. Cara A. Cara B. És una cosa que he mamat de xicotet. Els cassets també tenien cara A i cara B… Jo m’he criat en la cultura del casset. Pintaves la portada a mà, ho enregistraves de la ràdio o de la tele amb un cable. Jo feia un programa de rock en català a ràdio Klara als anys noranta i la meua font era gravar coses de la tele i de la ràdio.

—Quin és el sentit de fer un vinil, ara?
—L’he fet perquè em feia il·lusió. No l’havia fet mai i vaig pensar que m’agradaria tenir-ne un, pel cap baix, amb la meua música. Tenir una portada en gran i traure el disc i posar-lo. Té eixa part de ritual, de posar-te a escoltar la música. En aquest món de tanta sobreinformació, ja no ens asseiem a escoltar la música. Ara escolte un tema venint en el metro, ara em pose tal altre, però al mateix temps passen coses al teu voltant. I tenir l’experiència d’asseure’t i escoltar el vinil i que has anat canviant la cara i que requereix una certa atenció, és bonic.

—Escriviu prosa, ara?
—Estic un poc en stand-by. Em costa molt compaginar el fet de fer cançons i escriure llibres. Tot i que naix del mateix i va molt relacionat, és una tècnica molt diferent. Després de fer Històries del paradís vaig fer el disc Oratge, i després de Totes les cançons parlen de tu em va costar molt tornar a fer cançons. Dediques moltes hores a la novel·la, la tècnica és diferent, perquè fer cançons és com escriure poesia, però tampoc no ho és, perquè estàs lligat a la música. Jo primer faig la música i després he d’encabir la cançó dins aquest vestit, amb la mètrica exacta, les estrofes, la tornada… Faig molts documents amb les lletres de les cançons, guarde les versions antigues, empre molts llibres, diccionaris, llegesc poesia. La narrativa és una altra arquitectura que has de tenir molt clara abans de començar.