Xavi Sarrià: ‘La música en valencià viu un moment molt bèstia’

Xavi Sarrià és cantant i músic i escriptor. Amb els Obrint Pas, va marcar un punt i a part en la música jove al nostre país. Des del País Valencià. Com que no pot parar de crear, ha fet literatura, també. I és un dels responsables de l’editorial Sembra. Ara torna als escenaris amb un disc tot sol i ple de gent: Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel Fet). En parlem just el dia en què surt oficialment a la llum:

—Aquí estic, molt desbordats però molt emocionat. Per l’acollida, per la resposta de la gent. I amb molta il·lusió de veure que les cançons comencen a créixer i que la gent les faça seues.

—Quan ho vau saber, que, de les cançons que us sorgien, en faríeu un disc?
—Quan en tenia unes quantes. La primera cançó la vaig fer cantant-li, de nit, a la meua filla, quan va nàixer.

—Oh. I quina va ser?
—La ‘Cançó de l’alba’. Li cantava per la nit i em va sortir una melodia. I em vaig posar a pensar què li volia cantar: és una cançó que parla de la bellesa del país que desperta, de la nostra bellesa interior i de la dels nostres paisatges, també. Després en va venir una altra i una altra i vaig dir: doncs podria fer un disc.

—No és llançar-se a la piscina perquè és un terreny que coneixeu perfectament. Però és diferent: ara ho heu fet sol.
—És una aventura, la veritat. Però n’he gaudit molt. Era important gaudir-ne, ser feliç fent les cançons, en el procés d’escriure les lletres, fer la música, veure-les créixer… I tot sense cap pressa ni cap pressió. Les he fetes al meu gust, afavorint tots els moments de creació, que són complicats perquè a vegades costa i a vegades no veus la llum. Però m’ha agradat molt no tenir cap altra pressió que el fet de necessitar i voler fer-les.

—I el to?
—D’entrada no sabia si tirar més cap a la cançó d’autor o cap al que he fet sempre. Però de seguida va quedar clar: jo sé fer el que sé fer i és el que m’agrada. A partir d’aquí, després de més d’un any i mig treballant sol, vaig començar a treballar amb més gent: m’han ajudat a obrir-me, a mirar més enllà, a intentar fer coses diferents, a vestir les cançons d’una manera diferent. Estic molt content d’haver compartit amb molta gent de la qual he après molt en el procés.

—És un ‘disc en solitari’ no gens solitari, de fet.
—No, és també un treball col·lectiu. He treballat el disc tot sol, a casa, d’una manera artesanal, a poc a poc, però després hi ha la participació de molta gent. Des de Genís Trani o Roger Garcia, que n’han fet la  producció; Salvador Bolufer, bateria de la Gossa Sorda, o Diego Barberà… I moltíssima gent més que hi ha cantat i col·laborat, com són Clàudia Key Day, o gent jove com ara Júlia Cruz i Mireia Muñoz, que són trombó i saxo… Hi ha una llarga llista. Ben mirat, el disc també parla d’això.

—Què voleu dir?
—D’una banda, hi ha una mirada interior, més íntima, més personal, cap al conflicte entre el bé i el mal, entre l’amor i l’odi, entre la llum i la foscor que tenim tots a dins, entre les esperances i les contradiccions. I  després hi ha una mirada més en comú, cap enfora, de plantar cara a la vida, cuidant-nos entre nosaltres, i de cantar a les esperances col·lectives, a les coses que hem d’abordar entre totes i tots. Per això el disc té aquesta dualitat: és meu però també és comú.

—‘Tu recitaves Kortatu, jo el Llibre de meravelles‘: tant pot ser un retrat generacional com un cant personal.
—Intente no dirigir, que cadascú puga fer seues les cançons. Parlen molt de sentiments. Jo crec que l’emotivitat és allò que les lliga totes. Parlen de les emocions de cadascú, de les ferides i les esperances que tots tenim a dins. I prosseguint també amb el que he cantat sempre amb Obrint Pas. Perquè és una continuació del treball amb el grup. No vaig pensar ‘faré cançons diferents’: he continuat fent les cançons que em naixen, com abans. Aquí parle també de les nostres generacions, d’anar més enllà, de les batalles compartides, d’allò que hem viscut i que hem patit. Al final, les meues experiències són el material amb què faig les cançons. M’agrada contribuir a crear aquest relat de la nostra València, de la nostra gent, eixe relat que ha estat soterrat en el discurs oficial.

Aquestes cançons parlen de les ferides i les esperances que tots tenim a dins.

—D’ençà que començàreu amb Obrint Pas, tocant en un garatge, diguem-ne, fins ara, el país ha evolucionat… moltíssim.
—Sí, des dels anys noranta, imagineu-vos: ha canviat tant que és increïble. Quan començàvem, a València, veníem d’una situació complicada, de demonització. I després va arribar el PP i semblava que ho arrasaria tot. Però s’ha demostrat que no només no ho van arrasar sinó que ha anat creixen i florint: el treball de base del dia a dia, el fet de prendre partit i implicar-se, cadascú des del seu espai, dóna fruits. Era impensable tot això que passa avui, impensable. Però demostra que les coses que són impensables poden passar si treballem cada dia.

—Fa la sensació que us hi mostreu a cor obert, en aquest disc.
—Potser tenia ganes de parlar de coses més meues. Ara he perdut la por de fer-ho. O potser és que, sense haver de parlar en col·lectiu, em puc permetre d’explorar més cap endins i tocar coses més personals. He intentat parlar de temes no sols personals sinó també, potser, més profunds. És aquell mostrar com hem après a viure amb les nostres ferides, amb l’esperança entre les dents. El nom del disc ho lliga tot.

—Hi ha molta literatura, aquí, començant per aquesta citació de John Berger: hi ha Pere Quart, sempre Estellés…
—Sí. I Rafael Alberti. És que la poesia és també el material amb què faig les cançons. Quan escric passe moltes hores llegint poesia. I assaboreixes més les paraules, perquè estàs en eixe procés de crear, de picar pedra, i de sobte agafes llibres dels mestres i dius: ‘Ostres, que bèstia, com són capaços de fer el que fan?’ Així que, amb humilitat, intente aprendre’n i deixar-me amerar per les seues paraules. La cançó ‘Ànimes navegables’ naix d’un vers d’Alberti; a ‘Soledad’, la música és de Feliu Ventura i la lletra, d’Estellés. Pere Quart també hi és perquè m’agradava molt la seua veu real, parlant de com van fugir a l’exili. És aquell dir, ei, ho va passar la nostra gent.

—I ens feu viatjar de Grècia al Kurdistan i tornar a casa i tornar-nos-en a anar.
—Sempre he fet cançons de la resta de pobles del món. L’últim any hem estat al Kurdistan per denunciar l’atac de l’estat turc al poble kurd, que és semblant a tot això que passa aquí… Diferent, però semblant. I també vam estar a Grècia, en solidaritat amb la gent encallada en el no-res, als llimbs, allí a Atenes, denunciant la situació de les persones refugiades. Totes les experiències van germinant en cançons. N’hi ha que parlen d’això i n’hi ha que parlen de les nostres vides.

—Dieu que són històries de llum en la foscor. Fins i tot en les cançons més doloroses, explícita o implícita, una llum.
—Sí. En aquest cas hi ha la llum que origina les nostres flames en aquests temps de foscor. Són les flames de la gent que ix al carrer, la il·lusió, les esperances, el coratge de tota aquesta gent el que fa front a la foscor de la repressió, de la censura. Aquest ha estat sempre el nostre motor i ens ha permès de plantar cara col·lectivament com a poble. M’agrada molt poder-hi contribuir fent cançons que donen esperança, força, que ajuden a tirar endavant en moments complicats i que acompanyen la gent que lluita als carrers.

—La cançó que dóna títol al disc enllaça amb la novel·la Totes les cançons parlen de tu: hi dibuixeu una continuïtat conscient.
—No ho faig a propòsit, per a mi és normal: la música i la literatura són dos eixos per a expressar el mateix, dos llenguatges diferents que aprenen l’un de l’altre. Després de passar molt de temps absorbit en una novel·la, m’agrada canviar de registre i fer cançons. També amb el que he après escrivint. Això em va passar en aquest disc. La cançó em va eixir relacionada amb la novel·la: són històries diferents però enllaçades per aquesta voluntat d’explicar com hem après a viure, d’on venim, qui som, orgullosos com estem del que hem construït amb les pròpies mans, en col·lectiu. És, de fet, el que diu la novel·la, també: enfrontar-se als propis fantasmes, a les pròpies ferides i aprendre a tancar-les. Nosaltres i també amb la nostra gent.

—Continuareu fent literatura en forma de llibre?
—M’agradaria continuar escrivint llibres i cançons. Són el meu motor, i el que necessite. Ara acabe de parir el disc. Però ja necessite pensar en alguna cosa nova.

—‘Renaixem de les mans que treballen la sembra’: una referència subliminar a l’editorial?
—[Riu] No, no. És només que m’agrada la idea de la sembra: el treball de cada dia que de vegades sembla que no va enlloc i en realitat provoca grans canvis. Però si us hi fixeu ho he utilitzat en moltes altres cançons [torna a riure].

El dia 1 hi seré. Cadascú de nosaltres ha de fer tant com puga per plantar cara a la censura i la repressió. I per tirar endavant.

—Aviat començareu la ronda. Us podríem imaginar dalt de l’escenari, sol, la llum que us enfoca, un tamboret i una guitarra. Però, tornem-hi, en realitat en sereu molts.
—Serà un format de concert en grup, en banda, hi haurà vents, acordió… de tot. Nou músics a l’escenari! És una formació potent per a fer concerts, amb les cançons ben guarnides. Tenim ganes d’eixir a l’escenari i de vestir-les o adaptar-les d’alguna manera o ja ho veurem, amb la mescla d’estils que hi ha al disc. També inclourem alguna cançó antiga meua o de grup. Serà sobretot el 2018. Després ja ho veurem. Em fa molta il·lusió tornar a recórrer el país, encara que no siga al mateix ritme, trobar-me amb la gent que estime d’arreu del territori.

—És allò del ‘sortiu i divertiu-vos’, no?
—Això els dic als del grup: farem una gira per gaudir, aprendre, assaborir. Perquè amb Obrint Pas resultava que, després de tants tants anys de fer concerts, al final costava un poc eixa perspectiva d’adonar-te del que feies. Ara, després d’anys de no tocar, tinc ganes de gaudir dels concerts.

—Darrerament hi ha, al País Valencià, intents de prohibició de concerts per part del PP. S’hi han trobat Cesk Freixas, Carraixet i Pep Gimeno, ‘Botifarra’. Què els passa, a aquesta gent?
—Crec que volen tornar a atiar el foc de criminalitzar i censurar, perquè veuen que no són capaços de frenar-ho de cap més manera. La música en valencià viu un moment molt bèstia i tots els intents de criminalització o de censura l’única cosa que provocaran serà l’efecte contrari. De manera que tot el meu suport. I hem d’estar atents a qualsevol intent de censurar la nostra música. Hui és Cesk, demà pot ser qualsevol, com s’ha demostrat.

—Anireu al Principat, aquests dies de referèndum?
—El cap de setmana hi seré, el dia 1. Són moments històrics. Cadascú de nosaltres ha de fer tant com puga per plantar cara a la censura i la repressió de l’estat. I per tirar endavant.