20.11.2017 - 22:00
Dimecres 15 de novembre, Sala Apolo de Barcelona, entrades exhaurides. Al camerino, Xavi Sarrià una mica més nerviós que habitualment: projecte nou, cançons noves, grup nou. Han estat dos anys de molta feina per a parir ‘Amb l’esperança entre les dents’. Després del comiat d’Obrint Pas el maig del 2014 i de compartir ‘Llibres, batalles i cançons’ amb Feliu Ventura, ha arribat el moment de retrobar les sensacions i l’emoció dels grans escenaris. Els concerts de València i Manresa han anat molt bé, ara toca confrontar les cançons amb el públic de la ciutat on va néixer. El concert de Barcelona havia de ser el primer de la ronda de presentació, però a causa de la vaga general del 8 de novembre va ser el tercer.
El públic barceloní rep amb entusiasme la descàrrega d’energia que comença a fluir des del començament. Som la gent que no es rendeix, fràgils humils supervivents, tota una vida a la deriva amb l’esperança entre les dents. L’esperança és el lema, missatge i nexe comú de les noves cançons. Una frase de John Berger presideix el nou disc: ‘El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor‘. Entre proclames en favor dels presos polítics i contra la repressió desfermada sota l’arbitrari paraigua de la xifra 155, Xavi Sarrià m’explica uns dies després sobre quina mena d’esperança canta: ‘És una actitud davant la vida, quan ens fallen les forces i sembla que no podrem anar endavant, en moments de conflicte i en situacions complicades, de manera individual o col·lectiva, l’esperança ens dóna forces per a lluitar i ens permet de continuar avançant i somniant’.
Mentre el públic balla i canta les noves cançons, senyal inequívoc que la criatura ha nascut amb bon peu, m’imagino aquest cantant que ara concentra totes les mirades trenta anys enrere, quan va morir la seva mare i va suportar la violència familiar a la pròpia pell. El veig amb els auriculars posats, escoltant música i escrivint versos i històries per a sobreviure. A vegades l’esperança pot tenir forma de bolígraf i llibreta. També per als nostres deu presos polítics, segrestats en llunyanes presons de la Meseta. Mires entre els barrots bruts de la cel·la quotidiana un tros de cel fosc i alguna estrella llunyana, per no sentir-te sola dibuixes a les palpentes un pla de fuga com una escletxa a les tenebres.
El concert avança entre tonalitats de reggae, ska i rock, amb una sonoritat que sovint recorda els Obrint Pas malgrat l’absència de la dolçaina. Aquesta és la gran incògnita: com s’ho farà Xavi Sarrià per construir un nou projecte després d’haver creat i viscut una cosa tan potent com Obrint Pas? Ell mateix em dóna la resposta des de l’aeroport, a punt de marxar a tocar a Ciutat de Mallorca: ‘No hi ha cap trencament, hi ha una continuïtat en la manera que tinc d’escriure llibres i cançons. Estic molt orgullós del llegat d’Obrint Pas, que ens va omplir molts anys. Ara arriben coses noves i gent nova, perquè sempre comencem de nou i cal ser prou humils per estar oberts a nous aprenentatges de la vida’. Sobre l’escenari, les noves cançons s’intercalen amb antics himnes com ‘El gran circ dels invisibles’, ‘Seguirem’ i ‘La vida sense tu’, amb alguna sorpresa com el ‘Sarri sarri’ de Kortatu, que fa feliç el públic més madur.
John Berger sempre va deixar clar que l’escriptura era la seva manera d’exercir el compromís polític. Xavi Sarrià fa el mateix. Ho explica en el llibret del disc: ‘Necessite escriure cançons. Necessite seguir defensant-me. Necessite seguir canalitzant aquell riu ingovernable que em colpeja per dins’. Les noves cançons són llum en la foscor, esperança en temps de crisi, homenatge a les lluites quotidianes i celebració de victòries col·lectives. Són perfectes per als temps que corren. El país necessita esperança i necessita cançons, com les va necessitar durant la dictadura i la transició. ‘La flama’ és el final d’un gran concert. Mentre esperem que arribi el futur anunciat per Berger, sortim al carrer, ben nostre, i llancem contra el vent els nostres crits de guerra: Visca el poble! Visca la terra! Mai renunciarem a les velles esperances ni a la passió de viure sentint-nos ingovernables.
