Xavi Calvo: “El disseny agermana València i Barcelona des dels anys vuitanta”

Un reportatge de la CNN explicava fa uns dies als viatgers americans que si tenien previst d’anar a Barcelona, fessen uns quants quilòmetres més i arribessen fins a València. Un dels motius que donava era la celebració al llarg de tot l’any de la capitalitat mundial del disseny. Aquest és un dels arguments que Xavi Calvo, dissenyador d’èxit i director de l’esdeveniment, empra per a contar els grans beneficis respecte de la reputació que té aquesta capitalitat.

Fem l’entrevista a l’oficina que València, Capital Mundial del Disseny té en un dels edificis antics de la Marina de València. A pocs metres de la mar, però sense veure-la. El despatx és ample i ple d’objectes relacionats amb l’ofici de Calvo i la capitalitat.

Abans de començar es fixa en la interfície de l’enregistradora del mòbil, que imita una gravadora de casset antiga, i diu que això té un nom: esqueuomorfisme. “És el nom que li van donar quan les interfícies simulaven coses físiques, com la primera agenda de l’iPhone, que semblava de cuir brodat, per exemple. Era la tendència del disseny de fa deu anys”, diu, per a il·lustrar, també, que el disseny tan sols és bo quan serveix per a allò que està pensat; no per a millorar la vida de la gent, sinó per a fer-la normal.

—Què és València, Capital Mundial del Disseny?
—És el programa d’activitats d’enguany com a ciutat designada per la World Design Organitation, però ho hem aprofitat per a anar molt més enllà i ja fa dos o tres anys que intentem que això no siga solament un programa d’activitats, sinó un procés de canvi. Un procés d’institucionalització del disseny. Fer que el disseny valencià estiga al seu lloc per mèrits reconeguts. Fa dècades que es treballa molt intensament per ser líders mundials en disseny, i fa segles, més de dos-cents anys, que el disseny és l’aliat industrial perquè les empreses valencianes siguen més competitives. La taronja, el moble, la ceràmica, el taulell, el joguet…

—Heu emprat l’expressió “institucionalització del disseny”, ens la podríeu definir?
—Que s’entenga que el disseny és una ferramenta per a millorar les institucions. Pot estar als ajuntaments, tal com passa a Finlàndia. Pot estar als governs autonòmics, als governs estatals. Al Regne Unit tenen del Design Council, que va ser l’eina que Churchil va crear perquè quan va acabar la Segona Guerra Mundial les empreses foren més competitives a l’exterior. Això és institucionalitzar el disseny i tenir-lo reconegut com una eina de millora. Ara que es parla molt de reconvertir els sectors productius, fem-ho de veritat, i fem-ho bé amb el disseny.

—Les institucions del país estan per aquesta tasca?
—Si. Es fa camí, però parlem d’un mecanisme nou que mai no havia existit i es va fent. Això ja és un gran pas. N’esperem molts més, és clar. Fem molt de camí amb el govern espanyol a través del Ministeri de Ciència i Innovació. La Generalitat i l’ajuntament ens han obert les portes des del primer moment i han escoltat el discurs que havia de transmetre el disseny. Per això han donat tant de suport a la capital mundial. Ells són els primers que saben que això és molt més que un programa i que es treballa per una cosa molt més gran. Mirant enrere veig que s’ha aconseguit molt més que no podíem esperar fa sis anys o set, quan era un erm absolut. Això no obstant, encara hi ha molta feina per a fer.

—Com definiríeu què és el disseny i per a què serveix?
—Si parlem de persones, els millora la vida, i quan traslladem el discurs a les empreses, és com fer-les més competitives. És una ferramenta d’ajuda i d’optimització.

—Què aportarà, a la ciutat de València, la capitalitat?
—Hi ha tota una qüestió de la reputació. Com es parla de València a l’estranger. Que es parle ara tant de València, del seu talent, és una fita molt important que hem assolit. I què en quedarà? Que la ciutadania entenga que el disseny és a les seues vides. Quan treballava en la divulgació, ja fa anys, procuràvem que la gent veiés la paraula disseny i no pensara en eixa visió dels anys vuitanta, d’eixa cosa lletja, cara, i inútil, sinó que pensara en allò que li fa millor el dia a dia. Que pensem en disseny quan emprem qualsevol cosa, de la interfície del telèfon mòbil, a un caixer automàtic, o els coberts, i que la cadira siga còmoda si fem feina des de casa. Qualsevol cosa que gastem cada dia, ha d’estar ben dissenyada perquè ens faça la vida, no diré millor, sinó normal. Aquest és el discurs que intentem de deixar.

—Parlàveu dels vuitanta i dels noranta del segle passat. El disseny era l’excusa perquè qualsevol cosa fos més cara, o a vegades més inútil. Fins i tot hi havia aquella expressió de “dissenyes o treballes”. En què ens vam equivocar?
—El terme de disseny estava molt prostituït. Internacionalment, era una cosa molt bona, i quan es parla d’un dissenyador, es parla d’una persona que ha treballat per a millorar coses. Els grans arquitectes internacionals són els designers. Els italians, els americans, els del nord d’Europa… I ací era un terme molt suat i molt frívol. Crec que ens hem llevat del damunt aquesta frivolitat, absolutament, amb tota la neteja de reputació que hem fet.

—És impossible que una cosa útil siga bonica?
—No. La clau és en l’equilibri. Això és molt de l’escola d’Ulm alemanya, forma i funció, i és una manera de definir el disseny. Una cosa ha de ser bella, però ha de ser funcional. Hi ha qui defensa que la bellesa mateixa ja és funcional i és de veres que hi va haver un gran pas de disseny ara fa un segle, quan els dissenyadors de carcasses van fer més bella la tecnologia. De màquines de tren a Olivetti, amb les màquines d’escriure, o Pininfarina, que ha fet de cotxes a màquines de cafè. Al final, el disseny acosta la tecnologia a les persones. No serveix de res tenir un espremedor superbonic si no funciona. Si és inútil, no és un bon disseny. Pot ser una peça d’art per a exhibir-la, però ja no és disseny, ja no compleix una tasca.

—S’han fet moltes barbaritats en nom del disseny en espais públics, en ciutats?
—Sí. De fet, quan hi ha eleccions, sempre busque en els programes dels partits la paraula disseny. El verb dissenyar apareix a tort i a dret, però no es parla mai de disseny. S’ha prostituït molt, la paraula. Moltes voltes es diu que es redissenyen espais o carrers, però no sempre es tenen en compte els dissenyadors. I ara, en aquest nou moment de tornar els carrers a la ciutadania, de fer zones per a vianants, etc., s’hauria de comptar més amb estructures professionals de disseny centrades en urbanisme. Entenc que és una disciplina molt nova i que quan algú ha de prendre una decisió així, el fet important és la decisió. Per exemple, en la reforma de la plaça de l’Ajuntament de València, la cosa que va costar més va ser prendre la decisió. Ara parlem d’una plaça que té milers de metres quadrats per a vianants. És allò que s’havia d’aconseguir. A partir d’ací, tot és millorable. Es va mirar de fer bé i comptar amb professionals. Hem d’aprendre de tot això, falta introduir eixes noves disciplines, eixos nous dissenyadors d’espais als projectes.

—Els tenim, eixos dissenyadors?
—Sí. Però com que són disciplines tan noves… És com parlar del disseny de serveis, que serà la nova disciplina del disseny, de fet, ja ho és a tot el món.

—Què és el disseny de serveis?
—Redissenyar els serveis que ens envolten. Parlem molt de la digitalització, però no fem una bona feina de pensar què volem digitalitzar o per què. O parlem, per exemple, de les cites mèdiques, o parlem de la nova banca… Tots aquests serveis s’han de redissenyar. Quan una empresa vol acompanyar els seus clients en nous processos no presencials, s’ha de pensar des de zero. És un problema quan es fa el pas d’un servei físic i presencial a un de digital sense haver pensat bé abans com fer-ho. De manera sintetitzada, això és el disseny de serveis. S’ha de fer bé.

—Té ideologia, el disseny?
—És un debat molt interessant. El de la política i la ideologia. El disseny és polític perquè és intenció. La ideologia ja l’aporta cada professional, però és polític, per descomptat. Tu vols canviar les coses, les vols millorar i vols prendre decisions. Moltes vegades, quan sintetitzem què és el disseny, diem que és la intenció de fer alguna cosa i prendre decisions. Per tant, és polític, i el disseny en si no és ideològic.

—El lloc físic, el territori en què es prenen les decisions i on es dissenyen els objectes, influeix sobre aquests objectes?
—Influeix en tot el procés, absolutament. En la manera de pensar. Si veig que fa un dia fantàstic i puc eixir al carrer i em relacione molt amb persones, viuré més el carrer i tindré uns inputs diferents dels que tindrà qui està tancat perquè el temps no li permet d’eixir de casa. És clar que gràcies a la globalització i internet podem tenir tots els mateixos inputs quan treballem. Tal com diu Nacho Lavèrnia, tant meu és Mickey Mouse com una mascletà a l’hora de dissenyar, però la diferència rau en el procés. Això no obstant, al final no es veu tant. Perquè el disseny no és art, el disseny ha de complir amb un encàrrec, amb una funció, i si tinc un encàrrec d’una marca escandinava, o d’una marca sud-americana o japonesa, hauré d’atendre a uns requisits, però el procés sí que canvia absolutament.

—No és art, el disseny?
—El disseny no és art. Hi ha un encàrrec. Parlem tota l’estona de millorar un producte, o una comunicació gràfica, o un servei per a l’usuari. Tenim l’encàrrec i hi hem de respondre. L’art es formula unes altres preguntes. Però no ha de millorar necessàriament alguna cosa ni ha de ser funcional.

—No és art allò que fa Francis Montesinos?
—I Mariscal, i Jaime Hayón o Pepe Gimeno… Hi ha grans dissenyadors que han travessat aquesta frontera i saben jugar en un món més artístic i després fan encàrrecs de disseny. Així i tot, és un percentatge ínfim dins la comunitat de dissenyadors. De fet, molts d’ells són premis nacionals espanyols de disseny, per exemple, i han aconseguit eixa visibilitat perquè han treballat en el món de l’art. Però art no és disseny, encara que hi ha gent tocada per una vara divina que poden produir entre eixa frontera de l’art i el disseny.

—La globalització causa fenòmens d’estandardització. Per exemple, una casa d’Eivissa i una de Finlàndia es poden moblar igual. Cap a on ens duu, això?
—És la gran democratització del disseny, allò que deia adés dels mateixos referents. Una persona d’Istambul o de Singapur o de Cadis o de València veu coses que li agraden i les vol tenir. Una altra cosa és quan parlem de projectes singulars. Crec que ací els dissenyadors ens hem de preocupar molt pel patrimoni. Si creem estructures institucionals, sí que s’haurà de mirar una mica més, sobretot per a donar exemple. Ara, veig molt positiu que si vull una butaca nòrdica o escandinava perquè li escau a la meua casa, la puga tenir. Crec que eixa part de la democratització és bona.

—Parlàveu adés de la tradició del disseny valencià. Renau, Guastavino, les etiquetes de les taronges… L’any del disseny servirà per a reivindicar noms que potser teníem oblidats?
—No existia el terme disseny. Eren grafistes, il·lustradors, dibuixants publicitaris, però sí que van ser els grans pioners del disseny valencià. Renau va fer disseny, va fer disseny publicitari i va fer tot l’imaginari que tenim del déco valencià. És un moment per a reivindicar-los, i ho fem, però el nostre ventall de noms és tan ample, que quasi parlem més del millor disseny del món –i parlem molt de projectes– que no d’eixos noms, perquè ja són en el discurs. És inevitable. Som Capital Mundial del Disseny gràcies a ells, però hem de tenir fixada la ment en el futur.

—Aquest futur, ja té noms i cognoms?
—Amb el disseny passa com amb la música, que en totes les orquestres del món hi ha músics valencians. Veiem que a grans empreses de disseny de tot el món hi ha valencians treballant. Per a remarcar-ho, al juny organitzem un festival en què en fem venir uns quants perquè compartisquen la seua experiència amb estudiants de disseny. Aniran a l’escola en què van estudiar. Per exemple, vindrà David Navarro, que és director de disseny de Twitter i treballa als Estats Units. O Ana Criado, una valenciana que viu a Los Angeles i va estar nominada als Emmy pels títols de crèdit d’Star Trek. L’equip que dissenya l’Hyperloop a la Universitat Politècnica… En el procés de la candidatura fèiem broma dient que sols contant històries d’èxit d’aquestes ja ho teníem fàcil.

—Barcelona també és una ciutat pionera quant al disseny i els dissenyadors de primer nivell. Hi ha una mena de corredor mediterrani del disseny entre València i Barcelona?
—Hi ha una germanor que es va definir els anys vuitanta, quan hi va haver tota aquella eclosió, l’efervescència de La Nave… Col·laborem molt, perquè volem treballar amb el millor disseny. De les grans exposicions que tenim previstes per enguany, els comissariats passen per perfils que vénen de Barcelona com ara Juli Capella i Ramón Úbeda, per exemple. A Juli Capella el vam fer servir molt per a guionitzar, per a contar què passava a València en aquells anys, i això també és visible en aquesta capitalitat. Aquesta germanor continua avui dia i és molt bonic tot allò que fem junts.

—La pandèmia canvia la nostra manera de viure. Ara ja no ens agrada anar en un bus atapeït o sopar en un restaurant ple, per exemple. Una de les primeres solucions van ser les pantalles de metacrilat. Es pot anar més enllà? El disseny treballa per a ajudar a aprendre a relacionar-nos de nou, més enllà del metacrilat?
—Ens relacionem per una pantalla de metacrilat, o per un mòbil… Al final, tot això és allò que parlàvem del disseny de serveis que s’ha de repensar. Recorde que les empreses de mobiliari, des del primer moment dissenyaven possibles estructures que necessitaríem. Vam fer pantalles de metacrilat, però, efectivament, encara s’ha de fer molta cosa més. Crec que el repte que tenim els professionals del disseny et contesta la pregunta: com continuar relacionant-nos sense pantalles i tenir en compte tot això. Amb el disseny d’espais, el disseny d’interiors… Com moblar i com distribuir un restaurant, per exemple, és clau. I ara es nota molt quan els negocis han contractat professionals del disseny per a poder continuar amb la seua activitat a pesar de la pandèmia.

—També hem hagut d’adequar casa nostra.
—Se’ns ajuntava l’estrès amb no tenir la casa adequada, no solament per a treballar, sinó per a viure, i la pandèmia ens ho va fer veure. I tampoc els carrers. Quan vam eixir al carrer ens vam adonar que no eren tan habitables com ens imaginàvem. Els xiquets no podien jugar tant al carrer com teníem ingènuament visibilitzat. Les persones grans no tenien accessibilitat a tots els carrers. El disseny ens ha donat una lliçó de com ha d’estar present en el nostre dia a dia.

—…
—És que passàvem molt poc temps a casa. Fèiem: “Arribe a casa, faig dues cosetes…” Tampoc no fèiem un ús tan intensiu de la cuina i hem vist les incomoditats de viure a casa. I és obvi que ningú no té una zona a casa realment preparada per a fer feina. Sempre diem que bé, aquest clima tan fantàstic que tenim, que podem estar tot el dia fora. Hem demostrat que una persona d’un país gèlid té molta més cura de com prepara casa seua per a viure-hi.

—Hi ha encara un biaix de gènere en el disseny?
—Sí. I normalment es nota molt quan un disseny l’han fet homes per a homes. Sona a un tòpic més dins tota la reivindicació feminista, que hauríem d’haver fet des de molt abans, però veiem coses com ara els maniquins que es gasten a la indústria d’automoció per a simular accidents. Fins no fa gaire, tenia l’ergonomia dels homes i quan hi havia accidents, les dones estaven menys protegides. Els vestits dels astronautes per a eixir a l’espai, fins fa ben poquet estaven dissenyats per a un sistema urinari masculí. Tot això eren sostres de vidres per a les dones i, fins i tot, causes de mort. En la capital del disseny fem molta pedagogia quant a continguts centrats en la discriminació de disseny per gènere. Ho veiem en qüestions d’urbanisme, amb carrers que són menys segurs per a les dones… Treballem en gènere, en igualtat i en diversitat.

—Al principi parlàveu del canvi respecte de la reputació que ha viscut València. Un dels grans forats negres del passat van ser les grans obres i els grans esdeveniments. Què feu perquè València, Capital Mundial del Disseny no siga un globus punxat el gener del 2023?
—Hi ha tres branques. Una és que el disseny és molt nostre i aprofitem per a fer eixa divulgació i tota la pedagogia. En segon lloc, perquè parlem de talent, de gent que té un talent descomunal i treballa des de València per a tot el món. I, sobretot, perquè això no és una operació de màrqueting. Quan estàvem en tot el procés de candidatura, ja sabíem que això era imparable. Volíem fer una fundació del disseny, tant si ens nominaven com si no, i la vam crear. Tenim el talent i les empreses, i no fem cap inversió com a acció de màrqueting sinó perquè donem veu a tot aquest gran projecte que és el disseny valencià.

—Quin és l’objectiu d’aquesta fundació del disseny que heu creat?
—La fundació té trenta-sis patrons. Gent com ara Montesinos i Xavier Mariscal. També hi ha grans empresaris. Es tracta de donar continuïtat a la capital. El primer de gener del 2023 hi haurà una fundació amb les mateixes tasques que tenim ara nosaltres. Treballem de manera sinèrgica amb totes les universitats en què s’ensenya disseny teixint tot un ecosistema perquè, justament, no quede tot en focs d’artifici.