15.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.02.2023 - 23:48
“La cançó em va trobar, jo no l’esperava. No tenia cap intenció de fer cançons.” I Raimon la va agafar al vol, ben forta, amb el puny clos, la va batejar amb el nom de “Al Vent” i la va cantar, com va escriure Joan Fuster, amb uns pulmons rurals. Tot allò de la moto Vespa i casa Pedro i la facultat i etcètera, era l’any 1959, però no la va enregistrar fins el 1963.
Ara, per tant, fa seixanta anys que “Al vent” va deixar de servir només perquè Raimon fos el jove ros que tocava la guitarra i cantava per lligar a les festes, encara ho recordava ahir amb un somriure per davall del nas, i es va convertir en l’autor d’un EP amb quatre temes: “Al vent”, “Som”, “La pedra” i “A cops”. Se’n van vendre 40.000 còpies. 40.000, l’any 1963.
Una cançó que és una porta
La portada groga. El disseny de Jordi Fornas. La fotografia d’Oriol Maspons, la guitarra agafada de manera despreocupada, i aquell xiquet que guaita curiós en segon pla. El text de Joan Fuster explicant la meravella, la sorpresa, la troballa enmig de la grisor. “Es crispa, es transfigura i la cançó, més seva en la seva boca, pren la robusta proporció d’un crit al·lucinant”, diu Fuster, que s’equivoca quan vaticina que el dia de demà Raimon serà un professor barbut. “Nosaltres l’enyorarem”, rebla.
Aquestes primeres cançons van encetar cinquanta-cinc anys de carrera i van fer germinar prop de cent cinquanta temes més. Lletres seues, o lletres manllevades als poetes que estimava i que va fer conèixer, primer, i estimar, després. El primer poema d’Espriu ja el posà al segon disc. “I no sé explicar per què ho vaig fer. A posteriori podria reflexionar-hi”, deia l’any 2018 en una entrevista a la ràdio d’À Punt, que va batejar un dels locutoris amb el nom d’Al Vent.
“Al vent” és, probablement, un dels pocs casos de la història de la música en què la primera cançó que fa un autor l’acompanya tota la vida, la canta pràcticament a tots els recitals i en què generacions successives la fan seua i la consideren el seu himne. “No sé què dir-te. No sé com s’ha fet ni per què ha passat. Si ho sabés, t’ho explicaria, però això ha anat així. La gent ho ha fet seu i ja està, i per això, al darrer concert, al Palau de la Música, vaig dir allò que m’agradaria acabar com vaig començar. La vaig cantar i vaig tancar un cercle.”
La festa d’aniversari
Tot això, Raimon ho explica, amb paciència infinita, el dia abans de la inauguració de l’exposició. Abans de l’arribada de la premsa, ell i Annalisa l’han visitada amb el comissari. Després posaran per als fotògrafs, se sotmetran a un parell d’entrevistes i tornaran a revisar-la. Raimon farà broma amb l’obra D’un país que ja anem fent, d’Andreu Alfaro: “Una falç i les quatre barres, tot en un, ho va fer l’Alfaro”.
L’exposició és, segons la regidora de Cultura, Raquel Caballero, una mena de festa d’aniversari que Xàtiva ha organitzat per a una xifra tan simbòlica. És l’abraçada que el poble fa al fill il·lustre que cada volta hi torna amb més freqüència. La regidora ha volgut remarcar que és la primera volta que a Xàtiva es pot veure una col·lecció d’art contemporani de la importància que té aquesta.
Com que el Centre Cultural Raimon i Annalisa encara no està enllestit, l’ajuntament ha decidit de mostrar una part del llegat que la parella ha fet al poble. En aquest cas, 62 obres d’art que creadors coetanis de Raimon li ha anat regalant al llarg de la carrera.
Els amics, com a criteri
Pablo Camarasa, el comissari de la mostra, els ha analitzats, els ha llegits i n’ha fet una selecció acurada, amb sentit. “És una col·lecció que es fa perquè els artistes admiren la figura de Raimon. A la mostra, pots trobar peces dedicades a ells, o altres que estan fetes a posta per a ell, perquè és la coberta d’un disc, per exemple”, diu.
És un viatge, i és un homenatge a l’amistat. “No som col·leccionistes, nosaltres. Amb això dels diners hem anat amb molt de compte perquè no sabíem ben bé què podia passar. Tenint en compte que cantar sota la dictadura no era gens fàcil, comprar art no estava dins les nostres possibilitats”, diu Raimon a VilaWeb, mentre observa, encara encuriosit, la magnitud de la mostra. Hi ha Miró, és clar. “A Raimon, aquest personatge-Ocell que vol atènyer el sol. Homenatge de Miró”. Hi ha Alfaro, també, és clar. I Tàpies, i Joan-Pere Viladecans, i l’Equip Crònica, i Miquel Barceló, i Boix, Heras, Armengol, i Antonio Saura, i Julio González…
Amics. Artistes que es professen un respecte mutu. “Jo conec Joan Miró a París, per una casualitat en el restaurant Barcelona. Jo ja havia fet el primer disc i, a més, escrivia una columneta a Destino. Jo a Miró l’he admirat sempre, d’ençà que feia el batxillerat ací. Li vaig cantar una cançó a París i ell em va enviar una litografia dedicada. Ací, a Xàtiva, era l’any 1964, i jo vivia ací. De llavors ençà, m’ha fet portades de discos, jo li vaig fer una cançó. Vam tenir molt de contacte.”
A l’exposició es poden veure aquestes portades de Miró, i les de Tàpies, i algunes peces de l’intèrpret dels metalls, el seu amic Andreu Alfaro. Organitzades, segons el comissari, de la manera més senzilla possible: agrupades per autors. Això demostra la despreocupació de Raimon i Annalisa per bastir una col·lecció amb cap altre criteri que no siga l’amistat que es pot llegir en moltes dedicatòries incorporades a les obres.
A més, hi ha alguns dels premis, distincions o guardons que Raimon ha obtingut al llarg de la carrera, tant al país com fora, per a subratllar la importància del personatge.
Hi ha també una mostra dels cartells que anunciaven els seus concerts per tot el món. Hi ha el de la ronda pel Japó, el de la facultat d’econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, que va capgirar els fonaments d’aquell aulari i els cervells de centenars d’estudiants. I un cartell verd, del 1974, on, en un concert a París, el nom de Raimon surt al costat de Leonard Cohen, Mikis Theodorakis o José Afonso. “La veritat és que fa molta impressió i no sabria dir-te quina impressió és, aquesta. Perquè et fa una mica així… Quan ho tens a casa, com que les cases són com són, no ho pots veure tot. Ho tens allà i moltes coses ni les veus. Ara ho veus tot i et fa un cert efecte, sí”, diu.
El Centre d’Activitats Culturals Raimon i Annalisa
Segons que va explicar el batlle de Xàtiva, Roger Cerdà, una de les coses que ha fet l’artista aquests dies és visitar l’estat de les obres del convent de Santa Clara on s’ha d’instal·lar el Centre d’Activitats Cultural Raimon i Annalisa. Actualment, s’hi fan els treballs arqueològics que són necessaris abans del final de la redacció del projecte. Calcula que d’ací a un mes això estarà enllestit i es presentarà el projecte a la direcció de Patrimoni. El següent pas és la licitació de les obres. Cerdà espera que abans de final d’any estiguen adjudicades i que puguen començar l’any vinent.
Serà en aquest espai rehabilitat que les obres que ara es poden veure al Museu de Belles Arts s’exposaran de manera permanent. A més, hi aniran altres objectes i la discoteca i la biblioteca de Raimon i Annalisa.
Raimon està satisfet d’haver fet aquesta donació i d’haver reconnectat d’una manera tan plaent amb la seua ciutat. Explica que durant els més de vint anys que el PP va governar Xàtiva, va fer tot el possible perquè ell no hi anara. No ho va aconseguir. “A Xàtiva sempre he vingut amb molt de gust. És el meu poble. Hi tinc la família, encara que ara que ja tinc tants anys no em queden familiars o me’n queden molt pocs. Els de més a prop no hi són. Jo era el petit de tots. Xàtiva per a mi és el meu poble. I això que vaig dir fa molts anys, que porte Xàtiva al meu cor, és així.”
