De xarnes i nyegos

El xarnego és un gos. Concretament de la raça lucharniega, dissimilació de nocherniego (que prové del llatí nocturnus): una raça de llebrers ensinistrats a furetejar de nit. Si de mujer, mujeriego (‘Aficionado a las mujeres’, RAE dixit), de noche, nocherniego (‘Que anda de noche’). Fins aquí bé? Doncs seguim. Al segle XIX emigrants andalusos s’establiren al País València, on el ca que feien servir per caçar donà origen a un llebrer ara considerat autòcton (el xarnego valencià), i pocs anys després a terres occitanes. Allà el mot va experimentar dues alteracions: primer, una de formal, per la qual el mot en plural, locharniegos, es va escurçar com si la primera síl·laba fos un article (el mateix fenomen pel qual el mot grec hôrolôgion va donar en català primer orolotge i després lo rolotge, pas previ de rellotge); i després una de semàntica: en llengua gascona, charnègo prengué el sentit de ‘mestís, bord, no autòcton, inadaptat al país’.

M’he entretingut a explicar-ho amb detall perquè crec que val la pena que ens posem d’acord amb el significat. L’hermenèutica, que deia l’altre dia la Laura Borràs. Perquè això que ha passat amb el Festival de Cultura Txarnega havia de passar. Igual que el franquisme reviscolat quaranta anys més tard, xarnego és un mort mal enterrat, un mort aparent que no havia marxat mai del tot. Reaparegut amb força, ha fet sobreeixir el fel. I amb el fel, els jocs de mans que es fan perquè vulgui dir allò que ens interessa. Algú encara branda la primera accepció del DIEC, ‘Fill d’una persona catalana i una de no catalana, especialment francesa, dit despectivament’, que remet al significat heretat dels occitans. No: si mai es va fer servir en aquest sentit, fa dècades, per no dir segles, que no és així. Ara, aquesta definició obre la porta a una segona possibilitat, que encaixa d’allò més bé amb la solidaritis constitutiva del caràcter català: com que sóc fill de pare català i mare murciana, sóc xarnego. Som mestissos, ergo xarneguegem. Doncs tampoc. Per més propaganda que ell mateix es faci, en Serrat no és titllat de xarnego per ningú.

L’accepció vàlida, i dic vàlida sociolingüísticament parlant perquè és la que es correspon amb l’ús predominant, és la segona: ‘Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament.’ Dos elements clau: l’adverbi despectivament (en efecte, és una denominació amb intenció pejorativa, igual que catalufo, sudaca, moro o pixapins) i l’adjectiu castellanoparlant. Perquè la clau, un cop més, és aquí: el xarnego, per definició, parlava castellà (o alguna altra llengua ibèrica: gallec, asturià, aragonès, encara que d’això no ens n’assabentàvem). No calia preguntar pels orígens (els teus pares d’on són? I els avis? Tota aquesta faramalla genealògica tan en voga per a l’esperit #jotambésocxarna), ni pels cognoms, perquè els cognoms, ahir, avui i demà encara més, enganyen. Era més senzill: si parlava castellà, era castellà (recordeu el llibre de Jordi Puntí?). Que es pronunciava ‘xarnego’ quan es deia amb ganes de ferir, o de menysprear. De marcar distàncies amb aquell que, al seu torn, et feria dient-te polaco, perquè el ressentiment era mutu.

Han passat els anys, i als nous immigrants ningú els diu ‘xarnegos’. Les etiquetes han canviat. Però, contra el que voldria una altra de les cantarelles del bonisme, aquell apel·latiu ofensiu no ha desaparegut. Ha viscut soterrat després de la vergonya d’aquells lamentables adhesius de ‘Fora xarnegos’ de la darreria dels setanta, però hi era. Igual, si em permeteu l’exemple, que marica, una etiqueta denigrant que per raons òbvies hem fet desaparèixer de l’espai públic però que continua força viva en determinats àmbits. Té els dies comptats, això sí, i el seu destí és perviure, per la via de la reapropiació, en l’ambient homosexual. Tornem a ‘xarnego’. Subsisteix clandestinament, al contrari del que es diu, en entorns que no són gens de dreta ni espanyolistes (una altra cosa és l’ús que se’n fa a Espanya, com bé explica Òscar Simón). I aquesta mera existència és la prova fefaent que el conflicte no s’ha resolt. Que sigui minoritària no li lleva significat, perquè revela el descontentament de part de la població autòctona amb l’imaginari autonomista imposat a cop d’eslògan. ‘És català tothom qui viu i treballa a Catalunya’, sense cap esment a la necessitat de parlar català, ha estat una sentència feridora i profundament injusta per a molta gent.

Però la xarnegor és una identitat fluctuant, de mal definir. En termes de sociologia diacrònica la definiríem com una adscripció cultural transitòria. Variable en el temps i en la intensitat. D’entrada, perquè, i en això coincideixo amb aquesta altra anàlisi, sol conviure amb més identitats (no crec que n’hi hagi gaires, de xarnegos purs, en el sentit pre-olímpic del terme); però sobretot perquè és una condició que es difumina a mesura que el subjecte s’apropia de la llengua. A mesura que adquireixes l’idioma, la força del ‘polacos!’ es va esvaint, perquè ningú s’insulta ell mateix. L’Antonio Baños és xarnego?, i la Bel Olid?; i el Jordi Cañas? Ells s’hi han declarat més d’una vegada, però els qui ens identifiquem com a culturalment catalans no els hi veiem. Tu has sentit mai dir, posem per cas, ‘Vas veure la xarna de la Bel Olid per la tele?’? Oi que no? Absurd. D’acord, ella és dels nostres en el terreny ideològic. I en Cañas, que és dels altres? I en Pérez Andújar? Com més enemic ideològic més possibilitats que li pengem la llufa, però des del moment que parla català, la xarnegor comença a deixar de ser. Per això em costa d’entendre les intencions del festival. Si es tracta de definir, de museïtzar, un moment històric, per mi endavant: tindria la gràcia de retratar un procés encara viu, perquè hi ha centenars de milers de catalans recorrent-ne els diversos estadis, des dels tabarnícoles-en-fase-zero fins a persones com la Brigitte mateixa, a qui, ja em perdonarà, jo no seré mai capaç de veure com a tal, perquè en l’apel·latiu, repeteixo, hi ha menyspreu. Ara bé, si es tracta de reclamar una identitat que, per sa pròpia naturalesa, és efímera, llavors no ho entenc. Oferir a una part tan nombrosa dels nostres connacionals la possibilitat de blocar un procés natural com és la integració, de fer crònica la no-identitat, és una manera de fer el joc a l’espanyolisme. D’apuntar-se al marc mental que ha creat l’alien de Tabàrnia.

Per què no anem una passa més enllà? Més que de xarnegor, parlem de catalanor. Perquè estic convençut que reivindicar una vivència d’exclusió, de marginació (de la qual és responsable el franquisme, ja fos en forma d’aparell de l’estat o de fabricants tèxtils, aquests sí, burgesos i classistes), en realitat amaga prejudicis sobre la catalanitat. El mite dels catalans barretinaires. Prejudicis escampats, no ho oblidem, per bona part de l’esquerra espanyola, tal com ha demostrat fa ben poc la penosa al·locució de Cayo Lara. Parlem de catalanor, i de tots aquells santboiencs, santfeliuencs o gavanencs desbordats que se la van haver de ficar a la butxaca. A partir, si voleu, i des de la consciència mútua de catalanitat, d’un fet històric que encertadament recull Brigitte Vasallo: que ‘les xarnegues només existeixen a Catalunya'(el femení genèric també és seu).

[Mostra de la vitalitat del nostre protagonista és la varietat de reformulacions que ha generat: des de xarnegot, xarnec o nyego (cada una més desdenyosa que l’altra) fins a xarna, que ves per on és la forma adoptada pels qui se l’atribueixen. Quant a la grafia del festival, amb TX, diu que s’han empescat aquesta forma anormativa perquè ‘visibilitza una nova manera d’explicar-nos’. Que, entenc jo, deu ser la fase germinal de la reapropiació. Que els ha visibilitzat és segur; que aconsegueixi d’explicar-los ja no ho veig tan clar.]