09.05.2019 - 21:50
L’any que ve serà el centenari del xandall i vull pensar que s’estan preparant tota una colla d’actes per celebrar-ho com cal. El 1920 l’artista italià Thayaht (Ernesto Michahelles, 1893-1959) i son germà van crear el primer xandall com a resposta i denúncia a la moda burgesa de l’època; aquell primer xandall es deia «Tuta» i es considera que forma part del moviment futurista italià. Va ser més tard que se’n va dir chandail, abreviatura de marchand d’ail (‘venedor d’alls’), perquè recordava la mena de jerseis que duien els paradistes del mercat de fruita i verdura de Les Halles de París.
Futurisme, dissenyador italià i nom d’origen francès. Va començar ben amunt, el xandall. Però un segle després, què se n’ha fet? Després de viure als anys vuitanta la seva època daurada –mai tan ben dit: els xandalls de llavors brillaven literalment perquè estaven fets de polièster i triacetat– amb els ballarins de hip hop i breakdance com a capdavanters d’anar pel món amb roba folgada, a poc a poc la bona gent ha passat a dur xandall només per estar per casa, i fins i tot són capaços de negar que en porten per fer esport, perquè la mena de peces que es fan servir ara per sortir a córrer o anar al gimnàs tenen poc a veure amb aquells xandalls conjuntats de braçals i camals inflats que acabaven amb una goma als canells i als turmells. Ara ningú parla de xandalls, tothom porta, com a màxim, roba d’esport, i només els nens en poden arribar a dur, tot i que si en podem dir «equipament esportiu», millor. Sembla, doncs, que s’acosta el centenari en el moment més baix, més poc popular de la peça.
Sort que ens queden els escriptors. Aquests dies he fet una exhaustivíssima enquesta sobre l’ús del xandall entre la gent del gremi i els resultats són esperançadors per al xandall –només per al xandall. De 79 escriptors enquestats, el 23% afirmen que han escrit amb el xandall posat; estem parlant de gairebé una vintena d’escriptors abillats d’esport davant d’una llibreta o un ordinador, el sector de la roba esportiva pot començar a celebrar-ho, l’editorial que vagi amb compte a l’hora d’endur-se les mans al cap, que l’endemà es pot llevar amb el cos adolorit, si no està avesat a fer esport. El 23% és gairebé una quarta part dels enquestats, i després hi ha el 35% que afirmen tenir xandall però només per fer esport; o sigui, podríem afirmar que el 58% dels escriptors en tenen!
El centenari del xandall serà literari o no serà, està claríssim. El nas em diu que ja s’estan pensant tot de lectures, recitals i certàmens poètics per celebrar els cent anys de la peça. El nostre sector està avesat a celebrar aquesta mena d’efemèrides i estic convençuda que entre aquest 23% que us deia hi deu haver, amagat i expectant, el comissari del centenari. Aviat ho sabrem.
Per als que hàgiu arrufat el nas amb el 35% d’escriptors que practiquen esport, tinc preparades una sèrie de dades sorpresa per deixar-vos ja del tot estabornits i desmuntar-vos d’una vegada i per sempre l’estereotip de l’escriptor en baixa forma, de carns flàccides i poca força. Heu de saber, per exemple, que va ser una escriptora la que va introduir la pràctica del surf al Regne Unit: Agatha Christie va ser pionera en aquest esport l’any 1922 a Cape Town, Sud-àfrica, i The Guardian confirma que va ser de les primeres angleses a fer surf. George Bernard Shaw també en va fer, fins als setanta-cinc anys ben bons, i Jack London va ser qui va introduir aquesta pràctica esportiva a Califòrnia, poca broma. Després tenim en Tolkien, en Foster Wallace i en Bioy Casares a la secció de tenis, Dino Buzzati i Erri de Luca fent alpinisme, Albert Camus jugant a futbol, Kerouac a futbol americà, i fins i tot podem afegir-hi Murakami fent curses de fons. I encara tindríem en Hemingway practicant la boxa a París contra el pintor Joan Miró, a qui diuen que va guanyar el quadre La masia després de deixar-lo KO en un combat.
Ja veig per on aneu, ara. Em direu que el surf es practica en banyador, el tenis i el futbol en samarreta i calça curta, l’alpinisme ben abrigat i ben calçat, i la boxa en bata i calçotets, i tindreu raó, però sempre ens quedarà en Murakami anant a córrer, a entrenar, amb un xandall ben lluent i conjuntat, fent cada dia un nou homenatge als germans futuristes que fa un segle no tenien ni idea que acabaven d’inventar la roba que en el futur es posarien els dropos que no saben vestir-se. Sempre ens quedarà Murakami i, ep!, el 23% dels escriptors (comissari inclòs) que han sigut prou valents per sortir de l’armari (o de la taquilla) i reconèixer públicament (de moment de forma anònima) que no es muden per fer el més important: escriure!
Dedico aquest article al 42% d’escriptors que en l’exhaustivíssima enquesta que he fet han afirmat o bé no tenir xandall o bé, els més honestos, que odien aquesta peça de vestir. Amics, el 2020 serà complicat per a nosaltres, però ja sabeu, per experiència, que les celebracions de centenaris només duren un any.
