WTF

‘Tot és una merda, però tranquil, que ja ve la primavera.’ Són les darreres paraules d’un taxista d’origen porto-riquès casat amb una catalana que fa anys que viu i treballa a Barcelona, abans jo no baixi del cotxe. En el recorregut que fem plegats per transportar-me a mi i uns quants trastos al maleter, fem, per sorpresa meva, una repassada voraç i sense lubricant de l’actualitat del país. La conversa, si hagués estat enregistrada, seria un gran article, pelada i sense filtres. Parlem (amb RAC-1 ressonant de fons) de l’exclusió ridícula d’Antonio Baños de les eleccions de l’ANC (en aquells moments en antena amb Basté i Carles Riera), de la conversa més que grollera i fastigosa de Lluís Salvadó, oportunament usurpada i filtrada, de ‘l’elegància medieval però amb gran mala llet’ de Rufián, segons ell ‘l’únic capaç de posar Rajoy a puestu‘, de Ricardito Costa, del Barça-Chelsea, de ‘Operación Triunfo’, de la seva vida d’emigrat i d’alguna cosa més. Ell, mirant pel retrovisor, amb ulleres de pasta, somrient i amb barba. Jo, fascinat pel personatge i la conversa, oblidant-me del retard, del trànsit, de les lleganyes, del Twitter i de l’esmorzar pendent (sapigueu que no és pas fàcil, per a un celíac, com servidor, endrapar qualque cosa al vol, de bon matí, fora de casa, corrent el risc de no poder menjar res…).

I, saltant d’un tema a un altre sense parar, entre sentència i sentència, entre cop de destral al PP i míssil a l’Espanya més rància, una misteriosa expressió, simpàtica, pel to, però que m’ha de costat de desxifrar: ‘uve doble te efe, amigo!’, dit així, en castellà i accent caribenc. Pam. Ell mateix me n’ha donat la solució: no és sinó el clàssic, terriblement ‘mememitzat’ i ‘whatsappitzat’ ‘WTF’ (‘uve doble te efe’); és a dir, en anglès, ‘What The Fuck’, una escopinada verbal que Google Translate tradueix com ‘quina merda’ però que podríem traduir de moltes més maneres com ‘quins collons’, ‘quina història més bèstia’, ‘increïble de collons’ o, com a introducció d’una pregunta ‘què cony…?. Honestament, m’ha semblat una definició brillant, una vegada més, de tot això que vivim darrerament.

Heus ací un extracte de les seves declaracions durant el viatge:

Sobre Antonio Baños i l’ANC: ‘S’han tornat bojos. A mi el Baños m’agrada, però això de l’Assemblea ja és com tot, un niu de voltors; vaig sentir en directe la tertúlia i precisament el Baños va dir que no en podia parlar, imagina’t. WTF.’

Sobre Lluís Salvadó: ‘Són uns malparits, sí. Com en saben, de filtrar el que fa més mal quan fa més mal. Ara, què cony: a mi Esquerra també m’agrada, però igualment que se’n vagi a casa i plegui, una mica de si us plau i de dignitat, que tampoc no passa res i ja farà una altra cosa, que la vida continua, que no ens perjudiqui a tots, no? L’ha cagada molt, com si no sabés que el graven. Increïble que retirin el Baños i aquest continuï.’

Sobre Rufián: ‘Em poso els seus vídeos del parlament de Madrid al YouTube amb crispetes o pipes i em faig un fart de riure, m’encanta. Rajoy queda amb la cara desencaixada, perquè no entén res, ni qui és ni d’on ha sortit, aquest, el Rufián, tan educat i tan dur. És brutal…’

Sobre tot plegat: ‘Estem fotuts, molt fotuts, WTF, i a més ara no fem les coses bé, però és que vegades cal tirar pel dret perquè si no el temps tardarà més a posar les coses a lloc, a posar cadascú al seu lloc, inclosos els presos polítics, que tard o d’hora sortiran. Tot s’acabarà sabent i, WTF, Déu ens protegeix!’

Mentre riu, pregunto si és que hi ha cap càmera amagada al cotxe. La resposta, rient encara amb més vehemència, és òbvia: ‘No! What the fuck!’

Surto del taxi amb la sensació de viatge psicotròpic, d’aquarel·la barcelonina feta d’aspirines efervescents i de colors, a ritme caribenc, asincopat i màgic alhora, entre clàxons i cotxes encallats a la plaça de les Glòries, immersa en una espiral eterna d’obres. Aterro i camino, carregat fins a les dents, i no puc evitar de pensar que ha estat massa curt, el viatge, que en necessitava més, per perspectiva, per a recuperar la mirada ampla i sintètica, per alegria, per a desfer l’empatx de titulars, per a canviar de tipografia i també perquè, mentre camino, de mica en mica m’assola una caparra tímida però creixent que em diu que de vegades nosaltres també en som, de galifardeus, que també en sabem, de fer el ridícul i que no costaria gaire de  fer les coses una mica més bé.

Sí, ja arriba la primavera, però, WTF, li he demanat el rebut, per tenir-lo controlat, que no se sap mai quan pot fer falta.