‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?

Aprendre de les piràmides i dels faraons des d’Egipte, agilitar el càlcul mental canviant moneda estrangera, descobrir nous animals a la jungla i fent submarinisme o millorar l’anglès visitant el Canadà. Per a alguns pares, aquesta és la millor manera d’educar els fills. Com més va, més famílies opten per fer del món una gran escola.

Es coneix amb l’anglicisme worldschooling. Tot i que és una pràctica cada dia més estesa, encara és un concepte difícil d’emmarcar. Normalment combina l’ensenyament des de casa (homeschooling) amb una educació sense exàmens ni currículums i tan sols amb els impulsos de l’infant (l’unschooling) o bé, senzillament, es recorre a centres d’educació alternativa. Els més puristes diran que no s’ha de trepitjar cap escola, però en realitat l’únic denominador comú és que són famílies que fan servir el viatge de llarga durada com a eina pedagògica.

Les famílies que segueixen aquest model educatiu defensen que les escoles tradicionals s’han quedat obsoletes i que potencien uns valors que prefereixen no inculcar als seus fills. Alguns consideren que l’avaluació amb notes únicament serveix per a ensenyar amb l’amenaça i la por de suspendre, cosa que té conseqüències negatives. Diuen que divideixen els alumnes entre ‘bons’ i ‘dolents’ i que es crea un ambient competitiu i classificador.

A més a més, consideren que només s’avaluen uns determinats temaris rígids, poc flexibles, poc útils a la vida real i que no s’adapten als interessos dels estudiants. Troben a faltar que es doni resposta a les necessitats individuals de cada infant.

Una prova que les escoles no funcionen, diuen, és que els infants hi van per obligació, sense ganes, i que això mata la curiositat innata en tot infant. Són pocs els estudiants que, després de les classes, agafen un llibre pel seu compte perquè tenen ganes d’aprendre més.

‘La millor teràpia per al meu fill amb autisme ha estat deixar l’escola i viatjar’

Indira Wislocki és la mare de l’Ali, un nen de cinc anys diagnosticat amb autisme. La vida a l’Argentina, d’on és la família, no era fàcil. L’Ali no s’adaptava bé a la llar d’infants i era molt difícil tant per als professors com per als pares, que havien de coordinar la feina amb totes les teràpies.

El juliol de l’any passat, després d’haver vist el film documentari L’educació prohibida, van decidir de canviar radicalment de vida i començar a veure món. D’aleshores ençà, han travessat Europa i han passat per Tailàndia i Cambotja, on actualment ajuden en la construcció d’una escola rural. Ella és traductora en línia, és a dir, una nòmada digital, i el seu marit és professor. Diuen que ara gasten molts menys diners i que viuen molt millor, amb més temps lliure.

‘Al començament, ens preocupava que l’Ali no molestés la resta de viatgers’, recorda Wislocki, ‘però es va anar tornant més i més sociable, tothom el tracta molt bé’. Allò que abans semblava impossible, explica, avui és una realitat. ‘Ara ha de menjar de tot, fins i tot coses que a casa no hauria tastat mai. També ha après a escriure i a parlar tailandès, cosa que jo no he pogut mai.’

‘El vam apuntar a una escola a Tailàndia perquè tenia moltíssimes ganes de jugar amb altres nens. L’Ali ara té l’oportunitat de conèixer infants de tot el món. Al mateix temps, nosaltres ja no ens estressem pels problemes quotidians d’abans i, a més, sento que això que estem fent és significatiu’, confessa l’argentina.

‘Viatjar ha estat la millor teràpia que li hem pogut donar, ha fet uns progressos increïbles’, conclou Indira Wislocki, ‘i el millor de tot és que ho he pogut compartir amb ell, i amb la vida que tenia abans això hauria estat impossible’. De moment, no tenen cap intenció d’establir-se enlloc.

Entre l’Índia i Catalunya, el món

De fórmules n’hi ha moltes. Max López i Susagna Galindo, originaris de Terrassa, viuen mitja temporada a Goa, a l’Índia, i l’altra mitja al Pla de l’Estany i la Garrotxa. Els seus fills aprenen en centres internacionals d’educació alternativa a la ciutat índia i en una escola rural a Catalunya.

‘Ens movem com les orenetes’, explica Max López: ‘A l’hivern ens agrada buscar la calor, el contrast cultural i que els nens puguin ser a la natura.’ Des de fa dos anys, alternen un lloc i un altre. Tot i això, la filla gran, la Lluna, és a punt de fer els 12 anys i consideren l’opció d’establir-se més temps a l’Índia per evitar els instituts públics catalans. ‘A l’escola internacional de Goa se centren menys en el currículum o els llibres de text i més amb altres habilitats, com la feina en equip, l’autonomia, l’emprenedoria i l’experimentació. Creiem que equivocar-se és una de les millors maneres d’aprendre.’

Els creadors del bloc Familias en ruta expliquen que a vegades els han tractat de ‘frívols’ i ‘idealistes’, i els han acusat de no pensar en el futur dels seus fills. ‘En realitat, no els tanquem cap porta, ans al contrari, se’ls obren de noves, perquè, si ho volen, podran estudiar en universitats de tot el món.’

La família combina aquesta educació amb períodes de viatges llargs que consideren un ‘aprenentatge concentrat’. Max López explica que els seus fills ‘veuen les condicions de vida de la gent, les llengües, les empremtes colonials, els menjars, l’impacte del turisme, la contaminació, la natura…’ Amb aquests estímuls, als petits els sorgeixen preguntes. Després, junts, miren de trobar una resposta. Si n’hi ha.

Galindo veu que els seus fills creixen feliços. ‘Els costa, sobretot, deixar els amics de Catalunya, però gràcies a les tecnologies són una mica més a prop. M’encanta veure el repte que els suposa anar superant els entrebancs amb la llengua o com connecten les diferències que hi ha entre una cultura i una altra i les van incorporant. Això els dóna una gran amplitud de ment, i per a mi això és increïble’, confessa la mare de la Lluna i en Saüc.

‘Nosaltres no som rics, no tinc herències, ni m’ha tocat cap loteria… Tenim un nivell de vida similar al de qualsevol persona de classe mitjana a Catalunya, amb una nevera normal, un escúter i set samarretes, però valorem les coses de manera diferent’, insisteix López. ‘Hi ha que gent a qui li agradaria tenir un altre estil de vida, però no el té perquè no és una de les seves prioritats, però per mi sí que ho era’.

El canvi, des de dins

Al mateix temps, hi ha qui confia que l’educació institucional s’ha de canviar des de dins per fer-la més accessible i amable a tots els interessos i capacitats. Myriam Fabregat i Pau Calabuig són una parella de docents d’Alacant. Treballen en centres d’educació secundària, però l’Ernest i en Ferran, els seus fills de 10 anys i 8, respectivament, estudien en una escola alternativa. A més a més, sempre que poden utilitzen el viatge com a eina didàctica i ho expliquen al seu bloc, Nosaltres 4 viatgem.

‘Els pares, quan programem un viatge amb nens, sovint ho fem pensant com una agència de viatges, però si vols que sigui una experiència educativa ho has de fer pensant també com un mestre’, expliquen. ‘Pot ser una cosa tan senzilla com anar un lloc desconegut i desenvolupar-se a allà: llegir un mapa, no perdre’s a la natura, trobar-se en situacions en què no parlen la mateixa llengua… Ha de ser lúdic, com anar a un parc d’atraccions, però també pedagògic.’

Tot i això, com a professors no volen ‘renunciar a l’ensenyament’, diuen. ‘Som ferms defensors de l’educació, però al mateix temps som defensors d’una llibertat d’elecció més gran que no tenim al nostre país’, reivindica Calabuig. ‘Hem de trobar la manera de tenir un currículum personalitzat i que els xiquets puguin anar fent segons els seus interessos, ens hem d’oblidar una mica de la formació laboral i centrar-nos més a formar bones persones.’

Per aquest motiu, l’Ernest i en Ferran estudien en una escola que segueix la pedagogia Waldorf. ‘Aquesta metodologia té molt més present el desenvolupament interior de la criatura, a més de la participació de les famílies en la comunitat escolar, que és una cosa que s’ha perdut’, explica el matrimoni. ‘No és educació lliure, hi ha un professor, una matèria… Però s’estructura de manera que se centra molt en la natura, en l’art, en l’expressió emocional, en la manera de relacionar-nos o en la resolució de conflictes.’

La parella detalla que la seva família es fonamenta en tres pilars: ‘Els viatges, la dedicació professional a l’ensenyament i l’educació dels fills. El nostre objectiu és que els nostres fills tinguin una consciència global, però sense oblidar les seves arrels.’

Tot i això, Fabregat i Calabuig no creuen que hi hagi un únic mètode vàlid per a tothom. ‘Nosaltres tenim el nostre camí, que es correspon amb la nostra biografia, però hi ha tants camins com famílies hi ha al món.’

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural