World Press Photo vol deixar de premiar (només) senyors blancs

L’exposició World Press Photo ja és un clàssic de la tardor barcelonina. Cada any, el CCCB i la fundació Photographic Social Vision presenten el bo i millor del fotoperiodisme internacional en una mostra que resumeix l’actualitat de l’any anterior. Desfilant per les seves sales podíem repassar les guerres, els desastres naturals, les crisis de refugiats, els estralls del canvi climàtic, els esclats de violència, les explosions d’odi que potser ja havíem oblidat a través de les diferents categories guardonades. De fet, l’exposició sempre ha tingut com a reclam veure l’anomenada “foto de l’any”. El record que en quedaria de l’any anterior.

Des dels seus inicis, els premiats han respost majoritàriament a un patró similar. Un prototipus molt concret dins la professió de reporter gràfic. Per dir-ho ràpidament, al d’un home europeu o nord-americà nòmada i avesat a tota mena d’escenaris bèl·lics o de conflicte. Un corresponsal que segueix l’esperit de Robert Capa, el famós fotògraf jueu hongarès que va retratar amb la seva Leica la guerra del 1936-1939, la guerra sinojaponesa, la Segona Guerra Mundial –de la batalla d’Anglaterra al desembarcament de Normandia–, la guerra araboisraeliana o la guerra d’Indoxina, on va morir. World Press Photo sap que la mirada, per més humanista i compromesa que sigui, no és innocent, i sense atenuants acaba responent a una forma hegemònica. Com deia aquell, totes les mirades són iguals, però cadascuna ho és a la seva manera.

Per això, enguany, la fundació World Press Photo, amb seu als Països Baixos, ha volgut revisar les seves normes i ha optat per una visió menys competitiva i més diversa i global. On es premïin històries locals i fotògrafs del territori, on hi hagi més dones premiades i noves formes d’expressar-se.  Com s’ho ha fet? Doncs dividint el món en sis grans regions –Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia i Oceania–, eliminant les categories temàtiques i establint, dins aquestes regions, quatre grans categories quant al format: fotografia singular, reportatge gràfic, treball de llarg termini i format obert. Aquesta darrera categoria, per exemple, permet tota mena d’intervenció i manipulació de la imatge. Un autèntic pecat mortal en la resta de categories, però que obre el prestigiós concurs internacional a les noves narratives i formes d’explicar històries amb la imatge. També han fet canvis en la informació que té el jurat amb l’objectiu d’afavorir la selecció de fotògrafes. De moment, de vint-i-quatre premiats, set són dones.

Històries que parlen de comunitats invisibles

La primera experiència ja ha donat resultats interessants. Com han detallat Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, i Marta Echevarría, representant de la fundació World Press Photo, dinou dels vint-i-quatre fotògrafs premiats presenten històries del seu entorn, perquè o bé són de la regió o bé hi han treballat durant més de deu anys. Això ha permès, en aquesta primera edició renovada, de reconèixer unes històries que sovint, malgrat referir-se a regions diferents, s’interrelacionen al voltant de la qüestió dels pobles indígenes o originaris, que han estat víctimes del genocidi colonial i el racisme postcolonial, i lluiten per mantenir un vincle amb la terra, un coneixement, una cultura i un món que és el seu.

Tot i que hi ha presència de la guerra d’Ucraïna, de la pandèmia o de l’assalt al Capitoli dels Estats Units, el premi a la fotografia de l’any és per a la fotoperiodista canadenca Amber Bracken, reconeguda per la imatge dels homenatges als infants indígenes que van morir a l’escola residencial de Kamloops, a la Colúmbia Britànica canadenca, en una política de destrucció cultural i humana d’aquests pobles originaris. I el reportatge gràfic de l’any reconeix el treball de l’australià Matthew Abbot sobre les cremes controlades de males herbes fetes pels indígenes australians i altres coneixements ancestrals d’aquestes comunitats. Per altra banda, la guanyadora del guardó en la categoria de format obert ha estat la fotògrafa equatoriana Isadora Romero, amb una obra que qüestiona el coneixement ancestral. Finalment, el brasiler Lalo de Almeida s’ha endut el premi en la categoria de projecte a llarg termini pels seus treballs a l’Amazònia. Segons Echevarría, tots ells “han aprofundit en aquestes comunitats i les han investigades, hi han trobat els matisos i han dedicat temps a introduir-s’hi” per aconseguir aquestes imatges. Unes comunitats invisibles que ara tenen imatge.

Una lliçó d’història brasilera

Almeida és a Barcelona per presentar el treball guanyador. Hi ha arribat pels pèls, esquivant com ha pogut els talls de carreteres al Brasil i les protestes dels partidaris del derrotat Jair Bolsonaro. De fet, el seu treball permet d’entendre millor algunes dinàmiques de l’extens i ric país americà. “Vaig començar a fotografiar l’Amazònia l’any 2012 i encara no he acabat”, ha dit durant la conferència de premsa de presentació del WPP. “El projecte va sorgir d’un encàrrec de Folho de São Paulo sobre la central hidroelèctrica que es pretenia construir a Belo Monte, al bell mig de l’Amazònia.”

Aquella obra pública megalòmana al bell mig d’un dels espais mundials més extenuats per la depredació i l’espoliació dels recursos naturals, no va començar pas amb el govern d’extrema dreta de Bolsonaro, sinó amb l’anterior mandat del Partit dels Treballadors, amb Dilma Rousseff al capdavant. Però Almeida va més enllà: la destrucció de l’Amazònia té les arrels en el colonialisme portuguès, i amb Bolsonaro tot es va accelerar: “Amb el seu discurs contra el medi i les comunitats indígenes, ha fet forat entre els qui cometen activitats il·legals, com ara l’extracció d’or, la tala d’arbres o l’apropiació de terres. Tots aquests sectors s’han sentit forts, perquè creien que si el president els donava suport, qui els diria res?”

Belo Monte ha ocupat deu anys de feina d’Almeida. “Hi vaig arribar quan es feia l’audiència pública, explicant el projecte a les comunitats locals. De llavors ençà vaig aprofundir en la recerca sobre el model depredador i extractiu de l’Amazònia”, diu el fotògraf, que tot i ser brasiler no tenia una relació gaire estreta amb la regió. Ara en sap prou com per a donar una bona lliçó d’història, sociologia, demografia i política brasilera, plena de contradiccions i patiment, de desforestació i pèrdua de riquesa natural, però també gests de gran dignitat, com el de la comunitat Pirahã, que fa dos-cents anys que es nega a aprendre o a parlar el portuguès.

Malgrat tot, Almeida és optimista amb la victòria de Lula: “Té una altra mirada sobre l’Amazònia i una altra agenda.” Com explica el fotògraf, la desforestació no és una qüestió ambiental i prou, també és social, propi de les condicions de vida de molts brasilers, que els porten a talar arbres, a la mineria il·legal o l’apropiació de terres per a cultivar soja: “Cal lluitar contra la pobresa i alhora lluitar contra la desforestació.”