03.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 18.06.2020 - 06:54
Em va cridar molt l’atenció que a la sessió inaugural del Parlament Europeu, la de dimarts, només dos problemes emergissen obertament i de manera pública: el Brexit i el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi havia, això és cert, moltes referències al vergonyós mur de la Mediterrània i a la detenció de Julian Assange, entre més afers també excepcionalment greus. Però el gest poc elegant dels brexiters i la intervenció de Matt Carthy en defensa dels tres eurodiputats catalans van marcar el to de la sessió.
Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. El dia a dia de la vida política és massa trepidant i aturar-se i recapitular sempre és bo. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès.
Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’? Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què va passar a Catalunya el primer i el tercer d’octubre de 2017 i també què va significar el Brexit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.
[En les intervencions dels subscriptors, al final de l’article, es proposa la traducció ‘democràcia disruptiva‘. Em sembla encertat.]
Tots dos conceptes van interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.
En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats.
En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat. I ací hauria de remetre’m a les teories d’Ivan Krastev sobre la UE, però podeu aprofundir-hi, si voleu, en aquest editorial del gener passat, en aquest del febrer, precisament sobre Tajani, i en aquest del mes de març de l’any passat. (Bàsicament, Krastev afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen polítics que ningú no ha triat a les urnes mentre fan la pantomima de deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. Tu pots votar Tsipras, però Tsipras no pot fer res.)
Tornem a Wolin. El totalitarisme invers, el sistema en què vivim, accepta la democràcia però només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt particularment a partir dels mitjans de comunicació. Winston Churchill quan va perdre les eleccions, acabada la guerra, va fer broma dient que la democràcia és un sistema perfecte que només té el problema que la gent vota allò que vol. Això ho han après ara i és això que volen evitar. Els liberals clàssics, Churchill, s’horroritzarien de veure què fan avui els qui diuen que són continuadors seus.
Quan expliquem que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més productes de màrqueting que no esferes ideològiques, constatem les teories que Wolin va elaborar fins a la seua mort, el 2015. I, com a prova, heus ací una definició que fa dels estats actuals, que no em podeu negar que entra com l’anell al dit en la realitat que vivim cada dia:
‘És un estat administratiu i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders polítics, econòmics, administratius i discursius.’
A diferència d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar especialment.
El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.
Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el govern del president Puigdemont.
Vaig acabant. Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.
Ara, hem vist esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el cas del 15-M.
La diferència amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps. El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.
I aquest colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.
La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.
Per això, fins i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faça servir només com a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població?
PS. En l’editorial d’ahir vaig agrair el fet que l’Esquerra Unitària Europea hagués defensat els drets dels tres eurodiputats independentistes catalans en la sessió d’investidura del parlament. Afegia que m’havia semblat un gran contrast amb l’actitud de l’ALE i els Verds. No en vaig ser conscient de que Diana Riba havia intentat prendre també la paraula per fer-ho i Tajani ho havia impedit, cosa que m’han explicat ara. He rectificat l’editorial d’ahir en aquest punt.
