05.12.2017 - 05:00
Com definiríeu Talking Brains?
Els museus de ciències són llocs interactius. Talking Brains és una exposició en un museu de ciència, per això és molt interactiva. Alhora vam voler integrar un component estètic molt marcat, en els materials, el disseny; tot està planificat fins a l’últim detall. Malgrat que hi ha poca quantitat de text, els conceptes científics brollen de la metàfora artística. Aquest dualisme és el que m’atrau.
En l’exposició heu triat el llenguatge com a «objecte» d’estudi científic.
L’exposició presenta el llenguatge com a un objecte d’estudi de les ciències naturals. Fins on sabem, aquest punt de partida la fa única: és la primera exposició en l’àmbit mundial amb aquest focus. Ara, des de mitjans del segle XX, la lingüística moderna ja té aquesta ambició: dur l’estudi del llenguatge al camp de la biologia.
A més de les bases genètiques per a la capacitat lingüística, la biologia ajuda a estudiar la geometria específica d’implementació del llenguatge en el cervell. En estudiar tasques relacionades amb l’activitat lingüística s’activen regions distribuïdes per tot el cervell (tant en la zona cortical com en la subcortical), però que no l’impliquen en la seva totalitat. Aquesta complexa xarxa relaciona el que es considera el «connectoma del llenguatge».
Quina relació hi ha entre llenguatge i cognició?
Les patologies relacionades amb la parla són finestres per observar el funcionament del llenguatge. Els estudis dels darrers cinquanta o seixanta anys que volen trobar la relació entre llenguatge i cognició s’han centrat en l’«afàsia», una afectació cerebral que manté la comprensió i el pensament, però afecta la capacitat de parlar. L’aparent desconnexió entre parla i cognició semblaria una contradicció amb el que propugnem a l’exposició. Cal tenir en compte però, que les lesions que produeixen afàsia, bàsicament accidents vasculars cerebrals, acostumen a succeir quan la persona té entorn seixanta anys; per tant els afàsics han estat persones amb llenguatge durant la major part de les seves llargues vides. Així doncs, aquí deixaríem la contradicció, perquè la relació emergeix en el cervell en desenvolupament.
Els infants que tenen retard en el llenguatge, o que no desenvolupen cap llengua, tenen problemes cognitius. És a dir, la cognició col·lapsa quan el llenguatge no es desenvolupa. El llenguatge, doncs, és fonamental: els éssers humans arribem a la cognició a través del llenguatge. Si mirem el regne animal, veurem que altres animals no humans tenen capacitats cognitives i es comuniquen; però d’una altra manera. En el nostre cas, el llenguatge organitza el nostre pensament.
L ‘esquizofrènia és una patologia que exhibeix desordres i desorganització en els processos de pensament. Els afectats també senten «veus» i poden presentar deliris. Tots tres símptomes –el discurs desorganitzat, les veus i les al·lucinacions o els deliris– tenen a veure amb el llenguatge. Però pocs estudis lingüístics en busquen les arrels en aquesta malaltia.
Atès que utilitzem el llenguatge tot el temps, fins i tot quan no estem parlant (ja que elaborem monòlegs interiors), les malalties poden ajudar a comprendre el funcionament del cervell lingüístic. Tot i que l’afàsia sembla suggerir que hi pot haver una desconnexió entre la cognició i el llenguatge, en realitat els trastorns del llenguatge durant el desenvolupament semblen mostrar el contrari. I crec que les patologies, com ara l’esquizofrènia, també poden insinuar la resposta.
Com adquirim el llenguatge?
Gairebé des de l’inici de la consciència auditiva (a principis del tercer trimestre de desenvolupament) es poden certificar reaccions fetals que mostren una preferència per al llenguatge davant d’altres estímuls sonors, com la música. Així que el bebè ja neix sensible als patrons del llenguatge ambiental, especialment el de sa mare. Cal pensar que la veu materna no és només un estímul per al processament lingüístic, sinó que també transporta emoció i intervé en tasques de relació imprescindibles per a la supervivència.
L’espai sonor del nadó estructura el seu cervell lingüístic des del principi. Així que, quan l’infant parla, entorn el primer any, ja fa temps que es prepara. L’adquisició del llenguatge ha començat amb les seves capacitats auditives. Mai no som criatures prelingüístiques, som sempre criatures lingüístiques. El llenguatge és un aspecte de la nostra essència.
Algunes patologies estan relacionades amb la incapacitat d’adquirir llenguatge; algunes evidències associen l’autisme a una sensibilitat reduïda davant el llenguatge. Els nadons normals prefereixen els sons lingüístics als sons no lingüístics; però en autistes sembla que aquesta preferència no es dóna i que el llenguatge és un aspecte més del soroll general.
Quan la mare és sorda, el fetus no rep cap so. Però si el nen veu que els pares es comuniquen per llenguatge de signes rebrà un llenguatge que no comportarà cap problema per al seu desenvolupament cognitiu. Serà un «nadiu» en la llengua de signes. El problema es dóna si un nen sord neix en una casa on tots tenen audició i no s’adonen de la sordesa. Això pot comportar retard en l’adquisició del llenguatge i, en conseqüència, un cert retard cognitiu. Per tant, llenguatge i cognició van aparellats.
En quin moment de l’evolució va aparèixer la geografia cerebral que va permetre el llenguatge?
Una cosa està clara: quan va aparèixer el llenguatge no el necessitàvem per a sobreviure. Però la condició ecològica canvia, les societats canvien. Quins canvis anatòmics van poder propiciar l’aparició del llenguatge? Segur que no va aparèixer del no-res. Potser un canvi estructural en l’organització del cervell va permetre processar el llenguatge i, com a efecte secundari, vam començar a parlar. Ara, en el moment en què va aparèixer, el llenguatge es va expandir i va esdevenir necessari per construir una història.
Chomsky diu que el llenguatge podria haver començat de forma inútil. Segons ells perquè hi ha una desconnexió entre el llenguatge i la cognició. En la seva tesi Chomsky ho va voler exemplificar amb la possibilitat de construir frases gramaticalment correctes, però sense significat rellevant: «Colourless green ideas sleep furiously» (“Les idees verdes incolores dormen furiosament”). Però sóc de l’opinió que en el llenguatge no hi ha res absurd. Frases sense sentit aparent poden tenir un ús poètic i contenir un pensament. No crec que es pugui desconnectar la cognició del llenguatge.
Tornant a l’aparició del llenguatge, segur que requeria certes condicions. Utilitzem el llenguatge simbòlicament, les paraules tenen un significat simbòlic que transmet contingut. Per tant, la capacitat simbòlica és una condició prèvia. Quina de les espècies d’hominins té aquesta capacitat? Els arqueòlegs donen la resposta.
Hi ha suficient consens acadèmic que els neandertals i els sapiens (la nostra espècie) tenien una capacitat simbòlica prou diferent. Els neandertals podien fer collarets i decorar el seu cos, però no s’ha trobat que construïssin figures amb un contingut simbòlic com van fer els sapiens. A l’exposició hi ha una reproducció de l’«home lleó»: una figura amb cap de lleó i cos d’home. És considerat un objecte simbòlic perquè representa una quimera que no existeix, fruit de la imaginació.
Per a mi, l’existència d’un cervell capaç d’ajuntar dos conceptes i generar una cosa nova que desencadena la imaginació és la constatació que devia tenir també llenguatge. És aleshores quan es van poder narrar històries, crear una religió, pensar en el futur, planificar la vida, parlar de política. Un cop demostrada l’aptitud simbòlica pots assegurar que hi ha d’haver llenguatge associat.
I si enllacem el llenguatge amb la capacitat simbòlica, l’evidència arqueològica més antiga de capacitat simbòlica ens duu enrere entre vuitanta o setanta-cinc mil anys. I en aquell moment ja hi circulaven els sapiens. Som una espècie molt jove, de no més de dos-cents mil anys; així que hi va haver un lapse temporal de cent mil anys fins a fer el primer objecte simbòlic trobat. Després, hi va haver un altre lapse temporal fins als trenta-cinc mil anys enrere, de quan es troben figures simbòliques. Per tant, des de fa sis milions d’anys, que ens vam separar de la línia filogenètica dels ximpanzés, fins a l’aparició d’escultures simbòliques, va transcórrer molt de temps sense llenguatge simbòlic.
Tornant a l’organització dels neandertals, si la capacitat simbòlica va lligada al llenguatge, sigui quina sigui la capacitat de vocalització que tinguessin, deixa clar que no tenien un llenguatge simbòlic com el nostre. Podien fer enterraments, tenir una certa capacitat d’abstracció; però per alguna raó no van ser suficientment creatius com per a fer figures d’art simbòlic. No tots els meus companys tenen la mateixa opinió, però aquesta és la meva: no hi ha llenguatge sense simbolisme.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Cristina Junyent.
