William S. Burroughs, lèmurs i pirates llibertaris

M’agrada la literatura, els lèmurs, els pirates, els llibertaris, les drogues i les utopies. Sí. Però mai no m’havia imaginat que un dia escriuria aquests mots junts en un titular. Darrere d’un fet extraordinari, sempre hi ha un secret ocult. En aquest cas és la recentíssima publicació per part de l’editorial Males Herbes del llibre El fantasma de l’oportunitat de William S. Burroughs, una faula ecofilosòfica delirant, una denúncia contundent i apassionada de l’extinció dels lèmurs de Madagascar que, a la vegada, és una crítica demolidora de l’explotació dels recursos naturals i la destrucció del món.

‘Es preveu que els lèmurs de Madagascar, alerta Burroughs, podrien desaparèixer en cent anys: el llegat d’una espècie amb cent seixanta milions d’anys d’història destruït en el transcurs d’una vida humana.’

Avui, el 90% dels lèmurs que queden al planeta viuen a Madagascar. N’hi ha cent espècies diferents. Un univers. Són simpàtics i inquietants. Alguns xisclen i caminen com persones. El seu nom és d’origen llatí. Són les ànimes errants dels morts. I això, a Madagascar, no és poesia. Els avantpassats són presents tothora en el món dels vius. Fan d’intermediaris amb el món supraterrenal.

A El fantasma de l’oportunitat descobrim un Burroughs com sempre estrany, poètic, filosòfic, sorprenent, brillant i psicodèlic, hàbil creador de molts fils invisibles que enllacen el text, les seves reflexions i bogeries i les del lector, amb el passat i el present, la sàtira i la revolta permanent contra la realitat.

Les lliçons del mestre Burroughs
William S. Burroughs, impulsor de la beat generation, viatger pels paradisos geogràfics i de la ment, amant de les armes i de l’heroïna, ens ha explicat grans coses. Per exemple, una. Que Guillem Tell era un personatge únic. I de ficció. En un apartament de Ciutat de Mèxic i en un estat de consciència alterat, l’escriptor va intentar fer la prova real de disparar a un vas en equilibri damunt el cap de la seva dona. No va anar bé: la va matar d’un tret.

O dos. Al brutal Naked lunch (1959), un relat dantesc, fruit dels seus quinze anys de ionqui, deia: ‘He consumit la droga en moltes formes: morfina, heroïna, dilauid, eucodal, pantopón, diccodid, disoane, opi, demerol, dolofina, palfium. L’he fumat, menjat, aspirat, injectat en vena-pell-múscul, introduït en supositoris rectals. L’agulla no és important. Tant és que la respiris, la fumis, la mengis o te la fiquis pel cul, el resultat és el mateix: addició.’

O, tres. El llenguatge és un virus. Una idea molt intel·ligent. Tinc gravada al cervell la seva veu aspra, irònica, profunda, a l’espectacle de Laurie Anderson: ‘Deep in the heart of darkest America. Home of the brave. Ha! Ha! Ha! You’ve already paid for this. Listen to my heart beat.’

Ara a El fantasma de l’oportunitat, el gurú de la contracultura, l’heroi maleït de tants aprenents de bruixot, m’ha ensenyat què són veritablement els fantasmes. Prenent-me de la mà, amb l’ajut del capità pirata Misson i els lèmurs de Madagascar, Burroughs m’ha mostrat els fantasmes. Jo els he vist, però mai no podré explicar-ho. És així.

A més a més, per arrodonir l’experiència, l’editorial ha tingut la gran idea de reunir el seu text amb el de Daniel Defoe del segle XVIII sobre el capità Misson, el pirata que, segons creuen uns i dubten uns altres, amb el seu lloctinent, el frare renegat i lasciu Caraccioli, va fundar al nord de l’illa de Madagascar una república lliure anomenada Libertàlia. Dos textos que mai no havien compartit llibre, com un joc de miralls a tres-cents anys de distància, per llegir seguits en un gratificant viatge psicodèlic i revelador.

Una faula ecofilosòfica delirant
Burroughs comença el relat d’El fantasma de l’oportunitat de la mà del capità Misson vivint lliure a Libertàlia, al nord de Madagascar. És el cap de la seva comunitat, regida per normes progressistes molt estrictes. Misson viu en comunió amb la natura, especialment, amb els lèmurs, fantasmes, segons els nadius. Matar lèmurs és un tabú a Libertàlia. Misson els protegeix. Totes les desgràcies vindran arran del primer lèmur mort d’un tret. Els nadius paren un parany a Misson i arrasen la república pirata. Amb la mort del capità pirata i els seus homes, la destrucció s’empara del lloc. A partir d’aquí esclata el paradís terrenal i esclata el text de Burroughs en un infern de fantasies satíriques. Sorgeixen animals terribles i virus i bacteris malèfics que sembren el món de plagues, mort i epidèmies físiques, polítiques i espirituals, provocant la paranoia del control.

Una d’aquestes és la malaltia de Crist, que va ‘muntar el monopoli dels miracles i el monopoli dels intermediaris de miracles’. Els qui en sobreviuen esdevenen profetes en possessió de la veritat. ‘Jo sóc al camí’. Burroughs és implacable en la descripció fantasmagòrica de l’avenç del mal, la propaganda, el control i la repressió policíaca arreu del món. Amb l’excusa de lluitar contra les drogues, es crea una policia internacional per a perseguir la dissidència i les malalties. Tot esdevé caos i mort. ‘Una gran allau de llot sense ànima.’

Cal llegir la història, imaginar-la. El relat de Burroughs és una faula poètico-filosòfica, una mena de guió de còmic fantàstic que denuncia l’extinció dels lèmurs i la depredació de l’home contra el món.

Per què va triar el capità Misson de protagonista? ‘En un univers ja escrit i per tant totalment predictible’ –escriu Burroughs en una nota a peu de plana– ‘el més gran pecat és manipular les escriptures, ja que es podria alterar el futur. El capità Misson era culpable d’aquest pecat. Havia amenaçat de demostrar davant de tothom que tres-centes ànimes podien viure en relativa harmonia amb elles mateixes, amb els seus veïns i amb l’ecosfera de la flora i la fauna’.

El primer Ai-ai de Gerald Durrell
Arribats en aquest punt, per gust, i perquè em sembla que ve al cas, vull fer una digressió. Un any després que Burroughs publiqués aquest llibre, Gerald Durrell va fer un viatge a Madagascar per estudiar els lèmurs. Era l’any 1992 i no va donar notícies de conèixer-ne l’obra. L’aventura la relata en el llibre The Aye-Aye and I: A Rescue Expedition in Madagascar (1992). L’interessaven especialment els lèmurs Ai-ai, una espècie en perill d’extinció perquè algunes tribus malgaixes els consideren bruixots i els maten per por a la màgia negra.

Així relata Durrell com va conèixer el seu primer lèmur Ai-ai:

‘Enmig de la foscor va venir cap a mi a través de les branques, amb els seus brillants ulls rodons i hipnòtics, les seves orelles en forma de cullera movent-se en totes direccions com antenes parabòliques, els seus bigotis blancs temptejant l’aire amb sotracs de detector; les seves mans negres, de dits molt prims, el tercer prodigiosament allargat, colpejant lleument les branques a mesura que avançava, com les d’un pianista que executés un fragment complicat de Chopin. Semblava el gat negre d’una bruixa de Walt Disney amb un toc d’E.T. Si algun dia els marcians arriben a la terra, la criatura que surti del seu platet volador s’assemblarà a ell. Era l’encarnació del Jabberwocky de Lewis Carrol, que sorgeix pudent del bosc turgal.’

Si això és el que va veure en realitat l’escriptor naturalista Durrell als boscos de l’illa roja, és fascinant llegir les visions psicodèliques que va tenir el savi i experimentat ionqui Burroughs, sense moure’s del balancí del porxo de fusta de casa seva, a Kansas. Sorprèn la delicadesa i la meticulositat de miniaturista amb què Burroughs descriu i dóna vida als seus lèmurs fantàstics, un bell catàleg de naturalista al·lucinat. Potser en tota la seva obra mai no ha dedicat frases tan tendres i emotives a cap personatge humà.

Els lèmurs i els últims dies d’Oliver Sacks
Per què aquests simpàtics animalets ens impacten tant? Què signifiquen per a l’home, que són capaços d’estimular els racons més ignots del nostre cervell? Sens dubte, tenen un lligam atàvic invisible amb nosaltres. Fa anys, després de voltar dos mesos per Madagascar, el misteri ja em ballava pel cap. Aleshores, vaig topar amb un article d’Oliver Sacks que em va xocar, i vaig escriure:

“‘M’encanta pensar que un dels meus avantpassats, fa cinquanta milions d’anys, era una petita criatura que vivia als arbres no tan diferent dels lèmurs actuals. M’encanten la seva espurnejant vitalitat i naturalesa curiosa’, va escriure el neuròleg i escriptor Oliver Sacks, setmanes abans de morir-se. És curiós que un home que havia reflexionat tant sobre el cervell humà i les percepcions de la realitat s’enamorés dels lèmurs en els últims dies de la seva vida’.”

Avui penso que observant un lèmur pots arribar a posar-te en qüestió a tu mateix. Et situa fora del temps. Com prenent drogues i somniant utopies. En un lèmur, un dia hi pots veure un esquirol, un gat o un mico; i l’endemà, un vell, un ratpenat, o un nen entremaliat. Els lèmurs, les drogues i les utopies et transporten a zones de frontera.

El capità Misson va existir realment o és un fantasma?
En realitat, tant se val. Vegem-ho, però. La seva història apareix relatada a La història general dels pirates més famosos (Londres, 1720), llibre signat per un tal capità Johnson, segons alguns, un pseudònim de Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe (1719). Diversos estudiosos argumenten que Defoe era periodista i freqüentava les tavernes i els baixos fons, on va adquirir notables coneixements d’històries de pirates. A més, professava unes idees polítiques avançades, antisistema, que el van orientar cap a l’activisme i el pamflet, sense estalviar-li detencions i empresonaments.

Podria ser que en la història de Libertàlia i el capità Misson, Defoe, disfressat de capità Johnson, hi pogués barrejar elements reals i de ficció, fruit de les seves idees polítiques i socials, per descriure una utopia que, de fet, coincidia amb les seves idees i les dels sectors més radicals de les classes obreres de l’època. De fet, al XVI, XVII, XVIII, els mars i els oceans feien funcionar l’economia mundial amb el transport de mercaderies i riqueses. Hi havia flotes reials, guerres, assalts, pirates i corsaris, abordatges, robatoris i crims, evasió de capitals, tresors amagats o impagament d’impostos reials. Més o menys com avui, però en més bèstia i sempre off-shore.

L’opressió i la injustícia del sistema generava també una reacció ideològica i violenta. ‘La nostra és una causa valerosa, justa, innocent, i noble; la causa de la llibertat’, proclamà el capità Misson. Si el personatge mai no hagués existit, tant és, Libertàlia podria ser una més de les repúbliques lliures, caus de pirates en terra, que van existir de veritat i estan documentades. Algunes d’elles, a Madagascar, les costes de la qual eren ideals per a trobar amagatalls i ports segurs. A més, cal tenir en compte que la Gran Illa no va ser dominada per cap potència fins que França ho va aconseguir a final del XVIII.

Es tractava, expliquen, de comunitats amb lleis pròpies, igualitàries, que llavors eren d’un radicalisme extrem, insòlit, mig democràtiques, mig llibertàries. Renegaven de les monarquies europees, del Vaticà i els ordes religiosos, proclamaven la igualtat de sexes, de classes, el repartiment equitatiu de la riquesa, de les terres, o la participació popular en l’administració de justícia, per exemple. D’una forma o d’una altra, es digués com es digués, Libertàlia va existir, amb Misson o d’altres pirates que van passar per Madagascar: Willian Moore, Thomas Tew, John Avery o William Kidd, que inspirà el John Long Silver de L’illa del tresor de R. L. Stevenson.

Sigui com sigui, pel que sembla, Libertàlia es va acabar el dia que els malgaixos van massacrar els pirates per sorpresa. Libertàlia es va extingir, però la utopia continua viva. La utopia i la capacitat de somniar i voler canviar el món.

Secrets ocults sota les lloses del cementiri
En la nit dels segles, el paradís estava més enllà del continent africà, vers l’orient, en superar les criminals tempestes del Cap de Bona Esperança. Allà on s’acabava l’Àfrica, començava l’abisme, la tela en blanc, l’espai i el temps on cabien tots els somnis i els deliris. Totes les il·lusions. Potser, el futur. Potser, la llibertat. O el seu fantasma, més aviat.

L’editorial Males Herbes ha tingut la brillant idea de reunir en el mateix llibre El fantasma de l’oportunitat (1991) de Burroughs i Sobre el capità Misson (1717) de Defoe. El diàleg entre ambdues obres és una excel·lent combinació.

Que se sàpiga, William S. Burroughs i Daniel Defoe no van trepitjar mai l’illa de Madagascar. Parlaven per referències sentides. O llegides. Per alguna estranya raó, tots dos van coincidir a emmarcar en una narració els seus somnis, denúncies i anhels a l’Illa Roja. Tots dos van fer història, sense voler-ho, amb la col·laboració dels seus propis fantasmes, i dels lèmurs, els esperits nocturns dels boscos malgaixos. Feien història o feien ficció? Fabulaven o sabien que trepitjaven territoris verges del real? Ningú no ho sabrà mai del cert.

Jo vaig viatjar un temps per Madagascar. Els malgaixos em van iniciar en els seus misteris i paranys. És per això que goso afirmar que tot el que escriuen Burroughs i Defoe, a Madagascar, és la realitat total, l’única. O una de les úniques. Com ho van saber, és un secret. Ells ho van veure de molt lluny, amb clarobscurs de nitidesa alcohòlica i distorsió lisèrgica. Coses dels fills de la nit, de drogues, lèmurs fantàstics i pirates llibertaris. La utopia. Aquest sí que és el major secret que tots dos escriptors es van endur a la tomba.