19.11.2023 - 21:40
L’exposició organitzada per la Fundació Mapfre i la C/O Berlin Foundation, amb Felix Hoffmann de comissari, aplega les sèries de fotografies més representatives d’un dels artistes més influents del panorama visual actual. El primer fotògraf que els anys setanta va experimentar amb l’ús del color i va desafiar totes les normes i catecismes culturals del moment. Eggleston treballava el color d’ençà del 1965.
Aleshores molta gent menyspreava el color. Es considerava propi de la publicitat o de les fotografies familiars. Ningú no es podia imaginar que tingués algun valor artístic en fotografia. Ni el color, ni la imatge d’una benzinera o d’una ampolla de Coca-Cola, capturada com si fos una natura morta. Fins que va arribar la revolució Eggleston amb una exposició l’any 1976 al MoMA de Nova York, organitzada per John Szarkowski. L’èxit, sobretot a Europa, va trigar a arribar. El 1988 va rebre el premi internacional de la Fundació Hasselblad i el 2004 el guardó PhotoEspaña de Baume i Mercier.
William Eggleston (Memphis, Tennessee, 1939) és una llegenda viva dels pioners de la fotografia. Va néixer en el si d’una família rica del sud dels EUA dedicada al conreu de cotó. La seva infantesa i joventut van transcórrer en uns escenaris fantasmals. A la inòpia rural que començava a transformar-se, a “civilitzar-se”, per la industrialització i la societat de consum. Entre pantans, manglars, llacs, plantacions i petits nuclis urbans, era un territori solcat per carreteres comarcals on el cotxe era imprescindible i les cicatrius de l’esclavisme encara eren a flor de pell, i en el subconscient de la població. Hi havia conflictes racistes i una classe mitjana emergent que creixia amb la societat de consum. Era un món en trànsit que aviat deixaria d’existir. Un món que amagava molts misteris quotidians ocults darrere la superfície de la realitat, un tel que Eggleston aconseguiria de traspassar amb la càmera.
El perseguidor de paisatges desconeguts
Eggleston, que va ser professor de fotografia artística a la Universitat Harvard, es va interessar per la fotografia com a mitjà d’expressió artística i mètode per a documentar aquell món en vies d’extinció. A diferència dels seus admirats Henry Cartier-Bresson i Walker Evans, va començar a experimentar amb el color, que forçava fins a saturar-lo pel sistema de la transferència de tintes. De fet, les seves obres són un prodigi per descobrir-nos els colors més explosius de la realitat, com combinen, quins missatges més o menys latents ens transmeten. Eggleston va revolucionar l’art de la fotografia amb el seu punt de vista sobre els racons, els gests, les siluetes humanes i els objectes aparentment banals del nostre paisatge quotidià. Benzineres, bars i motels de carretera, cases, garatges, refrigeradors, plats amb menjar, cartells publicitaris, centres comercials, senyals, esquerdes, escombraries… Les restes marginals de la societat, l’abandonament, les deixalles, les coses invisibles, prenen tot el sentit quan els detecta i el fotografia.
Eggleston es va dedicar a “perseguir paisatges desconeguts” i capturar tots els detalls que per ell semblaven tenir algun significat conscient o inconscient d’ençà de ben jove. No li calia treballar, era ric, i, per tant, podia dedicar-se a fer allò que li donés la gana. Podia ser el flâneur de Walter Benjamin, però alhora era un explorador de no-llocs, tal com va definir aquests espais l’antropòleg Marc Augé. Recorria els carrers i els descampats amb la càmera amb la inquietud d’un entomòleg a la recerca de signes, senyals o claus per a entendre el present i provar de transcendir el consens de la realitat. Mirava de fer visible allò tan comú que acaba esdevenint invisible. De fet, quan passegem, l’espai i el temps es fusionen dins nostre i ens causen visions i interpretacions noves de l’entorn que tant poden servir per a revisitar el temps perdut, com per a preservar-ne les empremtes de cara al futur. L’art, l’enigma, la memòria i el document.
Eggleston va influir els seus contemporanis fixant-se en els petits detalls que duen implícit un relat misteriós, inquietant, poètic o bàrbar, sobre l’aparent banalitat de les coses reals. Sobretot amb la força del color, que multiplicava fins a extrems fins aleshores inimaginables. Les seves obres podrien haver influït, o coincidit en alguns aspectes, amb l’estètica de David Lynch i Edward Hopper, Warhol o els expressionistes abstractes, Cartier-Bresson i Walker Evans, Miralda o el Wim Wenders de “París-Texas”, entre més artistes.
Les seves fotografies són com flaixos, espurnes del present, reflexos desordenats d’un mirall trencat que semblen mantenir entre si una mena de codi secret. Són instants de calma, en què les ombres, la llum, els colors i la disposició de persones i objectes s’integren o es fusionen de tal manera que semblen transmetre un missatge misteriós, ignot, provinent de l’altra banda del mirall. I, a la vegada, documenten i capturen per a la història els darrers instants, gests i mirades dels habitants d’un món que avui ja no existeix, el dels suburbis dels estats del sud dels EUA.
Inicis polèmics
“No imaginava ser capaç de fer res millor que una còpia perfecta de Cartier-Bresson”, declarà Eggleston una vegada. “I finalment ho vaig aconseguir. Però va arribar un moment –entenc que va tenir a veure amb el fet de cercar les meves arrels i tornar a Memphis– en què vaig haver d’afrontar que havia de sortir a perseguir paisatges desconeguts. Allò que era nou en aquella època eren els centres comercials, per això els vaig fotografiar.”
Quan William Eggleston va decidir de dedicar-se a perseguir paisatges i racons desconeguts, tant li feia què en pensessin els altres. És com si fes les fotografies per ell, per entendre-ho ell, no perquè les contemplés el gran públic. No va reenquadrar mai una fotografia, i no va fer mai dues fotografies del mateix lloc. Fa la impressió que, com que era ric i no depenia de treballar per a poder viure, feia allò que volia, sense importar-li si feia bona o mala impressió a ningú.
Es va prendre la llibertat total de descobrir el seu món i retratar-lo. O allò que restava del seu món. Si bé podia inspirar-se en l’estil dels seus admirats Walker Evans i Henri Cartier-Bresson, amb l’ús particular del color els portà absolutament la contrària, afortunadament per a la història de l’art i de la fotografia. Walker Evans considerava que el color era vulgar. I Cartier-Bresson li va dir un dia: “William, el color és una merda.”
La polèmica el perseguí durant anys. La seva mostra revelació l’any 1976 al MoMA de Nova York fou molt controvertida per al públic i especialment per a la crítica. Si bé el comissari John Szarkowski el presentava com “l’inventor de la fotografia en color” i que “feia fotografies perfectes”, uns altres reaccionaren enutjats. Hilton Kramer, crític del The New York Times, escriví: “Perfectes? Perfectament banals, potser. Perfectament avorrides, evidentment.”
Per contra, el crític Sean Callahan proclamà: “Que les seves fotografies decebedores siguin tan eloqüents és a causa de l’ús que fa del color per transmetre la ‘sensació’ d’un lloc particular. Emfatitza els matisos que integren l’escena, o que ressonen de manera crítica, i crea gairebé efectes de so, silenci, olor, temperatura, pressió: sensacions que la fotografia en blanc i negre encara ha d’evocar.”
Fos com fos, és clar que l’exposició del MoMA del 1967 va ser el punt d’inflexió decisiu per al reconeixement de la fotografia artística en color com a forma d’expressió artística.
El misteri Eggleston
Cada fotografia d’Eggleston és un món que s’ha format a l’atzar, amb equilibris, significats sons i ressons. Cal mirar-les dues vegades per ficar-s’hi. Les concep com un tot, no com la representació d’un objecte al centre de la imatge. Dit amb les seves paraules: “Em temo que hi ha més persones de les que imagino incapaces d’anar més enllà d’apreciar una imatge que és un rectangle amb un objecte al mig, un objecte que poden identificar. El que envolta l’objecte tant els fa, a condició que no interfereixi amb l’objecte mateix, situat al bell mig.”
Hi ha col·leccions de fotografies molt interessants, en aquesta exposició. A Los Alamos (1965-1974), l’autor explora i captura tots els detalls d’un territori no-lloc de Nou Mèxic. Hi va arribar en cotxe l’any 1973. És una zona on es va posar a punt clandestinament la bomba atòmica. Aquí hi ha una de les primeres fotografies en color que va fer, i de les més famoses, la d’un dependent d’un supermercat empenyent uns carrets metàl·lics. En aquesta sèrie de dues mil dues-centes imatges, hi ha documentat el centre del seu univers: Memphis i el delta del Mississipi, fins a Nova Orleans, passant per Las Vegas, el sud de Califòrnia i els molls de Santa Mònica.
Un altre de les sèries, The Outlands (1969-1974), que es va publicar en llibre per primera vegada el 2021, molts anys després, és una selecció dels primers treballs. Els que van servir per a muntar la mostra del MoMA del 1967. És el seu món, la seva inòpia particular, un món que ja era en vies d’extinció. Totes les fotografies semblen impregnades d’un tel de nostàlgia, però si hi entres, descobreixes un esclat de combinacions de colors, associacions i significats que tenen molta força, com si l’autor hagués sabut capturar el darrer alè, l’essència final, del sud més profund dels EUA.
Si bé s’observa una compenetració total de l’autor amb els objectes i el paisatge, la perspectiva de la seva mirada ens la dóna l’humor. Sembla que el treball d’Eggleston, explica’t així, en abstracte, sense veure’n les fotografies, és avorrit –tal com deia el crític de The New York Times– i amb pretensions de transcendent. Res més lluny de la realitat, ni de les seves intencions. Les imatges són amarades d’humor, també. Encara que puguin semblar-nos inquietants, moltes et fan somriure, pel joc de contrasts que estableixen, o per les paradoxes que revelen. De vegades són els cartells i les figures, com ara les estàtues i joguines més kitsch en la decoració d’un espai abandonat, de l’estil dels treballs de Txema Salvans. Unes altres, la cara que fan els personatges en contexts surrealistes o directament còmics.
La inòpia revisitada
Mentre veia aquesta exposició, m’he submergit novament en pensaments i idees del meu passat. Fa anys vaig escriure en aquestes pàgines tres sèries d’articles sobre la inòpia, en què volia plasmar el misteri i els enigmes que ens envolten quan passegem per la ciutat i trobem claus i enigmes que travessen com una fletxa els segles, els anys, els dies i les hores.
Extrec algunes idees d’aquells texts antics que, ara, arran de deixar-me seduir per les fotografies de William Eggleston, em retornen plenes de vida i sentit:
A la inòpia té més valor l’ull buit d’una estàtua grega, o el braç que li falta, que la mateixa estàtua. Allà hi podem llegir les pistes per a sortir del laberint. O per a perdre’ns per sempre més. Als murs de la ciutat, hi ha gravats signes actuals i empremtes del passat. Senyals de fum. Cicatrius de moltes batalles, grafits invisibles, pintades absurdes, taques de sang als murs de les esglésies, idees que van rebentar. Passejar oxigena el cervell, activa la circulació de la sang, obre els ulls cap al nostre interior, ens projecta en la inòpia, l’estat idoni per a resoldre l’enigma, per a desvelar el misteri.
Els carrers, els murs, els anuncis, les màquines, l’atzar, les cotorres, els accidents, les escombraries, els gossos, les bicicletes, els captaires, la llum, les putes, la remor de fons, l’olor, la pols, un capellà, els riures, les petjades… susciten els records, rescaten l’ignot, exalten la imaginació. La cal·ligrafia urbana dibuixa el nostre territori geogràfic i mental. Fa del passat, present, i permet d’oblidar un futur inexistent. Hi ha indicis que estableixen relacions secretes entre la memòria i la imaginació, més enllà de la raó. Només des de la inòpia podrem entendre la immensitat del món.
La realitat pot ser aquella composició d’imatges que surt en revelar un clixé que, per descuit, ha estat exposat a la llum dues vegades. I també allò que no es veu quan surt el carret tot velat. Sigui com sigui, a la inòpia, convé de tractar amb l’invisible. L’ocult. Ens ho deia Ramon Llull al Llibre de les meravelles (1288-1289): “On pus escura és la semblança pus altament entén l’enteniment que aquella semblança entén.” Llegenda sagrada d’inòpia. Paraules molt útils per a aproximar-se a l’obra de William Eggleston.
