William Aitken: “Mai no m’havia imaginat que per haver anat a una manifestació acabaria davant d’un jutge”

La segona nit de protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasel, a Barcelona, hi va haver set detinguts. Un era William Aitken. L’endemà tothom va sortir en llibertat tret d’ell. El jutge va decretar que havia d’ingressar en presó provisional i el va enviar a Can Brians. S’hi va estar més d’un mes, fins que l’Audiència de Barcelona va acceptar els arguments de la defensa, que sostenien que no hi havia risc de fugida malgrat ser ciutadà de fora la UE. Hem parlat amb ell per a recordar la nit del 17 de febrer, com va viure l’ingrés a la presó i com aquest procés l’ha canviat ideològicament.

—Què va passar la nit del 17 de febrer, el dia que us van detenir?
—Aquell dia venia de fer un pícnic al parc amb la meva xicota i cap a les cinc de la tarda vaig quedar amb els amics per anar a patinar al Prat de Llobregat. Vàrem agafar el tren de tornada fins al passeig de Gràcia i quan vàrem sortir ens vàrem veure enmig de la manifestació. Com que ja sabíem de què es tractava, ens hi vàrem quedar durant una hora. Vàrem fer fotos i vàrem penjar vídeos a Instagram. De sobte, quan m’acabava de posar el meu mòbil a la butxaca, va aparèixer un policia jove de paisà del no-res i em va tirar a terra.

—I després què va passar?
—Em van arrestar, em van posar les manilles i em van deixar contra la furgoneta durant almenys quinze o vint minuts. Després va arribar un cotxe dels mossos, em van posar a dins i em van portar fins a la comissaria de les Corts. Però haig de dir que mai no em van tractar de manera desagradable ni res per l’estil. No hi va haver gens de violència, es van limitar a no respondre res de què els demanava. Al principi, quan em deien ‘posa les mans aquí, posa les mans allà’, m’ho deien en castellà. Quan van fixar-se en el meu aspecte i que era un guiri, llavors van començar a parlar en anglès. L’endemà hi va haver la vista amb el jutge. Tothom se n’anava en llibertat, jo era l’últim, perquè vaig ser l’últim detingut a arribar. I vaig ser l’únic a qui van decretar presó.

—El moment en què us van dir que us enviaven a la presó, què vàreu pensar?
—Des del moment en què em van dir que m’havia de presentar davant el jutge estava una mica preocupat perquè mai no m’havia imaginat que per haver anat a una manifestació acabaria davant un jutge. Quan el fiscal va dir que, com que tenia passaport del Regne Unit i no hi havia acord d’extradició, m’havia de quedar a la presó fins que no hi hagués el judici, em va fer sospitar que no sortiria en llibertat. Però quan m’ho van dir, el cor em va fer un salt, no m’ho podia creure. Va ser un sentiment horrible. Anar a una manifestació i hores més tard entrar en una presó: simplement increïble.

—Considereu que és per culpa del Brexit que heu hagut d’estar a la presó preventiva durant més d’un mes?
—No, crec que el Brexit no m’ha mantingut empresonat, però que indirectament hi va ajudar. En la primera vista, el fiscal mai no va pronunciar el mot “Brexit”, de fet. Només va dir que pertanyia al Regne Unit i que no tenia la documentació en regla en el moment de ser arrestat.

—Sobre les acusacions, hi teniu res a dir?
—No en puc parlar gaire, però vull dir que les acusacions que em fan no es recolzen en res sòlid.

—Una vegada dins de la presó, què us preocupava més?
—Si faria perillar la meva vida a Barcelona, si tindria efectes col·laterals, com ara perdre la feina, el pis, la xicota… Però no hi havia penediment perquè em sentia innocent. Vaig mantenir la ment ocupada fent tant esport com podia, com ara voleibol, bàsquet, futbol; activitats més mentals, com ara el dòmino; i vaig passar molta estona a la biblioteca. També vaig assistir a classes de castellà i fins i tot vaig fer de professor d’anglès perquè el professor va marxar. Sempre hi havia activitats a fer.

—Moltes cartes, oi?
—Sí, vaig rebre moltes cartes. Dels meus amics, com és normal, però també de molts catalans i espanyols que no coneixia de res. A les cartes sobretot em donaven coratge. Molts també remarcaven la companyonia entre Escòcia i Catalunya i la semblança de la situació política d’Espanya i Anglaterra. Una de les cartes que més recordo és la d’una estudiant de Treball Social d’un petit poble de Catalunya en què m’adjuntava un poema de Mario Benedetti, “Hombre que mira al cielo”. S’esqueia que en aquell moment jo llegia i escrivia força poesia perquè em relaxava.

—Vàreu tenir por de les relacions humanes dins la presó de Brians?
—Sí i no. Abans d’entrar-hi estava preocupat, però després m’hi vaig trobar un ambient molt relaxat i ningú que fes gaire por. Crec que pel fet de ser l’única persona del Regne Unit ningú no va ser desagradable amb mi.

—Us sentiu una persona polititzada?
—Sempre he tingut les meves idees i punts de vista sobre allò que passa al món. Jo sabia què passava aquell dia i el motiu de la manifestació; la gent era allà per la llibertat d’expressió, la llibertat d’expressar-te lliurement. La meva vinculació en defensa d’aquests drets ha augmentat des de llavors, com és obvi. No hi pot haver gent empresonada per aquest motiu i és evident que en aquest país hi ha d’haver un canvi en la llibertat d’expressió.

—I ara què?
—Ara hem d’esperar el judici, que pot tardar un any a fer-se. I fins que no es faci no puc sortir de l’estat espanyol perquè em van retirar el passaport i cada dues setmanes haig d’anar a signar al jutjat. És a dir, que no podré viatjar a veure la meva família a Escòcia. Per sort ells poden venir aquí. El més dur és que amb la meva xicota teníem plans d’anar a conèixer la seva família a l’Argentina. I això ho impedirà. Aquesta és la part legal, però personalment vull recuperar la meva vida amb la màxima normalitat possible i implicar-me més amb les causes a favor de la llibertat d’expressió, estar al capdavant de les manifestacions i en la defensa dels drets. Perquè al final volen que tinguem por i allunyar la gent d’aquestes causes.