19.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 19.02.2024 - 21:43
El Tribunal Suprem del Regne Unit decidirà a partir d’avui si al fundador de WikiLeaks, Julian Assange, se li han exhaurit tots els recursos a la justícia britànica en la causa d’extradició als Estats Units per haver filtrat documents secrets en massa. En cas que la decisió sigui desfavorable per a Assange, tan sols li restarà la via del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per a evitar una hipotètica extradició als Estats Units, on s’encararia amb uns càrrecs que li podrien costar 175 anys de presó.
És la culminació d’una persecució judicial que provés de més d’una dècada enrere. La justícia nord-americana, que no ha obert mai cap investigació contra les persones involucrades en els crims filtrats per Assange, l’acusa de divuit delictes, d’acord amb una llei que va ser aprovada fa més d’un segle, en temps de guerra, i que originàriament no tenia l’objectiu de perseguir periodistes. Aquests són algunes de les filtracions que han convertit Assange en el blanc de l’aparell judicial dels Estats Units.
Més d’un decenni de repressió
La primera filtració de WikiLeaks es remunta al desembre del 2006, quan el portal va publicar un document, signat pel rebel islamista Hassan Dahir Aweys, que feia una crida a contractar sicaris per a assassinar alguns dirigents del govern de Somàlia. Tant Assange com la resta de l’equip de WikiLeaks van dir aleshores que tenien dubtes sobre la veracitat del text, i en confiaven l’anàlisi als lectors.
El salt a la fama del portal, tanmateix, arribà l’agost següent, quan el diari britànic The Guardian va publicar una investigació sobre corrupció al govern de Kènia basada en informació facilitada per WikiLeaks. Les revelacions sobre corrupció van tenir un paper decisiu en la campanya de les eleccions kenianes d’aquell any, que van desembocar en una espiral de violència en què van morir més d’un miler de persones.
Mesos més tard, el febrer del 2008, WikiLeaks va publicar un seguit de documents que apuntaven a una trama d’emblanquiment de capitals a les illes Caiman per part del banc suís Julius Baer. El banc va demandar el portal en resposta a la revelació, i la justícia nord-americana va ordenar que se n’aturés temporalment l’activitat i se’n clausurés la pàgina. El portal, tanmateix, va ser reproduït en una altra adreça poc després de la decisió, que fou revertida setmanes més tard. Aquella tardor, WikiLeaks va sacsar la campanya electoral dels Estats Units quan publicà els continguts d’un compte de Yahoo associat a Sarah Palin, elegida candidata a la vice-presidència del Partit Republicà en les eleccions d’aquell novembre.
El setembre del 2009, WikiLeaks va publicar l’anomenat “report Minton”, que revelà que la multinacional Trafigura havia exportat residus tòxics a Costa d’Ivori i els havia abocats deliberadament a Abidjan, l’antiga capital, cosa que desfermà una crisi sanitària entre la població. En resposta a la revelació, un grup de 30.000 afectats va presentar demanda col·lectiva al Regne Unit contra la multinacional, que al seu torn va presentar un recurs que prohibí als mitjans britànics d’informar tant del procés judicial com de l’informe en si. La controvèrsia suscitada per la decisió va fer disparar el tràfic de WikiLeaks, l’únic portal que al Regne Unit informà del cas, tot i la decisió de la justícia britànica.
L’abril del 2010, WikiLeaks va publicar el vídeo en què es veia com soldats americans assassinaven d’un helicòpter estant unes quantes persones, incloent-hi dos treballadors de l’agència Reuters. En els instants posteriors a l’assassinat dels dos homes, el vídeo mostra com els soldats disparen contra una furgoneta que s’acosta als cossos per a recollir-los.
La revelació dels fets, que els Estats Units havien negat fins aleshores, va causar un escàndol d’abast mundial. Poc després de la publicació del vídeo, el govern nord-americà va arrestar la soldat responsable de la filtració, Chelsea Manning. Manning explicà més tard que, abans d’enviar el vídeo a WikiLeaks, havia intentat de posar-se en contacte amb mitjans com ara The Washington Post, The New York Times o Politico, però que cap no havia mostrat interès a publicar-lo.
Al juliol, tan sols dos tres mesos després d’aquesta primera filtració, WikiLeaks va publicar 92.000 documents sobre la guerra de l’Afganistan, en què detallava casos de foc amic i assassinats de civils per l’exèrcit nord-americà.
Aquell octubre, després de les revelacions sobre la guerra de l’Afganistan, WikiLeaks va publicar centenars de milers de documents sobre la guerra de l’Irac que detallaven l’ús de la tortura i l’assassinat sistemàtic de civils desarmats al país, i demostraven que el govern dels Estats Units havia desdenyat repetidament els reports del govern iraquià sobre aquests casos. El Departament de Defensa dels Estats Units digués que aquella filtració de documents classificats era la més gran de la història.
Tan sols un mes després, al novembre, el portal va filtrar més de 250.000 documents de correspondència interna del Departament d’Estat dels Estats Units, una revelació que aportà nova informació sobre el parer de l’alt funcionariat diplomàtic nord-americà sobre qüestions relatives a una multitud d’estats. Els documents van ser publicats en una acció coordinada amb alguns dels principals diaris del món, com ara Le Monde i The Guardian.
Una de les revelacions més sonades de WikiLeaks arribà cinc anys després, l’estiu del 2015, quan el portal publicà tot de documents que il·lustraven que la intel·ligència dels Estats Units havia espiat els governs francès, alemany, brasiler i japonès, i que també havia monitorat il·legalment l’activitat de companyies clau de l’economia japonesa i francesa.
L’any següent, durant la campanya de les eleccions generals dels Estats Units, WikiLeaks publicà desenes de correus electrònics i documents interns del Partit Demòcrata que revelaven una trama de la direcció del partit per a afavorir Hillary Clinton, candidata a les primàries de la formació, en detriment de Bernie Sanders. La presidenta del partit, Debbie Wasserman, va dimitir al juliol a causa dels documents, que mostraren que la direcció del partit havia criticat obertament la candidatura de Sanders i havia maniobrat per a afavorir la de Clinton als debats.
El 2021, WikiLeaks va publicar un banc de dades de milers de documents relacionats amb grups ultracatòlics, com ara l’organització espanyola Hazte Oír i el seu braç internacional, CitizenGo. Els documents –que eren d’accés públic– reconstruïen la xarxa de donants del grup i les relacions amb els alts estaments del Vaticà, com també amb l’extrema dreta de Vox.
La persecució a Assange, la punta de l’iceberg
La persecució judicial a Julian Assange és el cas més conegut de repressió contra WikiLeaks, però no és ni de bon tros l’únic. Un dels casos més coneguts és el de Chelsea Manning, que el 2010 va ser sentenciada a trenta-cinc anys de presó per haver filtrat el vídeo de la matança a l’Afganistan. Manning va romandre empresonada durant set anys; el primer, en un règim que els seus defensors titllaren de molt semblant al confinament solitari. Va ser alliberada el 2017, quan Barack Obama, en una de les darreres accions com a president, li commutà la pena.
D’una manera més general, l’organització ha estat al punt de mira del govern nord-americà d’ençà del 2008, quan un informe intern de l’exèrcit –publicat més tard pel portal– alertà que les filtracions “podrien desembocar en una escalada d’amenaces contra el personal, equipament i instal·lacions del Departament de Defensa”. L’informe també esbossà un pla per a desacreditar WikiLeaks i prevenir que uns altres fessin servir el portal.
L’any 2011, el grup de hackers Anonymous va publicar un seguit de correus electrònics que revelaven la conxorxa d’empreses de seguretat privada per a desacreditar WikiLeaks, a còpia de difondre’n informació falsa. El pla, tanmateix, no va ser mai dut a terme, i una de les companyies involucrades en la conxorxa, Palantir, es va disculpar després de la revelació dels correus.
Un any abans, el 2010, el Departament d’Estats dels Estats Units va ordenar a PayPal que deixés d’acceptar pagaments a WikiLeaks, una decisió que Mastercard i Visa van acatar poc després. Alguns altres bancs, com ara Swissbank, també han deixat d’acceptar donacions al grup, una decisió que grups com ara Anonymous han denunciat que respon a pressions polítiques de Washington i els seus aliats occidentals.
