13.02.2022 - 20:43
|
Actualització: 13.02.2022 - 21:43
Supose que sóc un més dels molts que assisteixen estupefactes a les actuacions incomprensibles dels nostres governs. Sobta de veure el govern del Botànic recuperant la idea, tan pròpia de Paco Camps, de fer de València l’escenari natural de la coentor madrilenya, siga amb motiu dels Goya o per Eurovisió. Com sobta de veure els tres governs autonòmics enterrar voluntàriament la immersió lingüística en català. I sobta especialment, no cal dir-ho, de veure el govern d’ERC i Junts fent tot això que fa, dels jocs olímpics a la repressió de la Meridiana, per exemple. No és fàcil d’explicar com pot ser que ens passe, però us demane permís per intentar-ho avui amb l’ajuda de dues veus poderoses, la de Simone Weil i la de Moisei Ostrogorski.
Començaré per aquella història famosa sobre el viatge que la gran filosofa francesa va fer a Itàlia el 1937. Weil anava a la recerca, com tanta gent hem fet, de la cultura i la bellesa que acumula el país cisalpí, però s’hi va trobar el feixisme de Benito Mussolini i els seus. I, enmig d’una picabaralla verbal amb un camisa negra, aquest li va dir que ella –per l’antifeixisme de què Weil sempre feia bandera– hauria de viure soterrada en una mina de sal. A la qual cosa Weil va respondre-li que segur que viure dins una mina de sal no seria tan sufocant com viure en la Itàlia feixista, i li descrigué amb tots els detalls les condicions que feien gairebé impossible la vida humana en aquell país dels fasci. Com ara una que sempre m’ha cridat l’atenció de tan afinada com és: l’adoració del poder pel poder. L’adoració del poder, s’entén pel context en què es va esdevenir la conversa, per damunt de la política i per damunt de la societat. No per a fer-ne res, sinó per a tenir-lo i prou.
Aquesta adoració del poder pel poder, tanmateix, no és tan sols una condició del feixisme. I llegint l’obra de Moisei Ostrogorski hi trobarem advertiments ben semblants, però referits a les democràcies occidentals. Ostrogorski va ser un politòleg, sociòleg i jurista rus considerat un dels pares de la ciència política moderna, especialment quant a l’estudi de la vida i la manera d’actuar dels partits polítics. I fou l’autor de l’anomenada “paradoxa de la democràcia“.
És una paradoxa especialment important d’entendre en el nostre cas, perquè avisa que amb el sistema de partits actual és perfectament possible que els ciutadans, com que donen els vots als partits pensant més en un conjunt difús d’idees que no pas en una de concreta, es poden trobar que precisament la idea que uneix la majoria siga aquella que els partits no fan res per a dur a terme. De manera que la majoria social es pot trobar, per tant, sense representació política real.
Per entendre’ns, això vol dir, per exemple, que com que vós voteu independentista però trieu quin independentista voteu segons si és d’esquerres o de dretes, ecologista o feminista, anticapitalista o creient religiós, pot acabar passant perfectament que hi haja un 52% d’escons etiquetables d’independentistes però, alhora, que la voluntat del parlament per a fer la independència siga nul·la. Cada partit independentista trobarà en les altres variants la manera d’explicar que ell no fa la independència però que fa coses per les quals ha estat votat. I pot passar, que no sé si és el cas, que a la majoria dels votants dels tres partits allò que li importe siga la independència i d’això, precisament d’això, no en facen res. Amb la qual cosa, en definitiva, ser majoritaris no serveix de res.
En la seua obra, Ostrogorski criticava que els ciutadans, triant un partit com a representant seu, en realitat li regalen un xec en blanc i s’hi sotmeten incondicionalment. I això que fa que, al seu torn, els partits s’aprofiten de la confusió sobre per què els voten per a consolidar un aparell político-comercial, el partit, que acabarà tenint per funció única la seua existència i el seu gaudi. Per aquest motiu el politòleg rus reclamava “un veritable alliberament de l’energia popular mitjançant la marginació dels partits polítics en la vida pública i el renaixement de la passió per la política amb noves formes d’organització fundades sobre la democràcia, la participació real en les decisions i la responsabilitat col·lectiva”. Ostrogorski, en fi, pensava que una de les maneres d’aconseguir això podria ser crear “partits temporals” que tinguessen el sol objectiu d’aconseguir una cosa important, amb la voluntat de dissoldre’s de seguida i, així, permetre a cadascú de ser membre de tants partits com considere necessari i no desviant l’atenció del problema percebut com a principal al país.
I és ací, en aquest context, que les reflexions de Weil i Ostrogorski crec que encaixen i tenen trellat per a ajudar-nos a entendre millor la situació en què ens trobem. I també per a crear consciència sobre què hem de fer per reaccionar. Perquè cal reaccionar.
El “partit temporal” d’Ostrogorski era Junts pel Sí i aquest sí que va funcionar a meravella. El país no s’havia sentit mai tan orgullós del seu parlament i dels seus polítics com durant la legislatura en què ells i la CUP van elaborar les millors lleis que es recorden, van desmuntar legalment el franquisme en les magnífiques sessions del 6 i el 7 de setembre de 2017, ens van dur fins al referèndum i, després, a la proclamació de la independència. Però, abans i després d’això, els partits, tots sense distinció, s’han dedicat a greixar la seua maquinària i a acomodar-se en el poder, competint amb el partit del costat. La conclusió és ben clara: sols quan els partits han perdut pes i han passat a una segona fila el país ha avançat.
I d’ací ve que ara siga tan important de revoltar-se contra ells. De les experiències passades del procés hem après que la gent els pot acorralar i obligar-los a comportar-se de manera diferent, fins i tot a renunciar al partidisme, que és el que es va començar a aconseguir el 2009 a Arenys de Munt i sobretot a partir de la gran manifestació del 2012 i l’aparició de l’ANC. Entre el 2015 i el 2017, precisament perquè com a país havíem trencat la cadena principal del sistema que és el partidisme, tot fou un camí trepidant cap a la victòria. Però la repressió, i la manca de resposta i d’unitat dels partits –actitud que ha estat clau en l’èxit de la repressió– ens ha traslladat abans del 2012. Al moment en què els partits només vivien per col·locar com més gent millor i per adorar el poder pel poder, que denunciava Simone Weil. I allà són, ara mateix, tots contents en les moquetes dels palaus…
Però aquest cap de setmana, amb les concentracions convocades per l’ANC davant el Parlament de Catalunya i a la Meridiana, s’ha pogut viure un petit germen de revolta contra l’actual govern independentista i contra el partidisme com a fenomen polític. No cal que ens fem il·lusions immediates, tanmateix. Hi havia la gent que hi havia, poca, i ara mateix no veig el país preparat per a fer grans mobilitzacions que puguen amenaçar-los a curt termini. Però, alhora, i recordant com ha anat esclatant el procés independentista i el paper que ha tingut sempre entendre bé la realitat, crec que és decisiu de començar a escampar aquesta indignació i ajudar-la a prendre forma, que la gent entenga per què la té. I a partir d’ací reflexionar tots plegats sobre la gravetat del moment i trobar la manera de superar-la, ajudant-nos, per exemple, amb fonaments tan sòlids com els d’aquests dos autors que he volgut compartir amb vosaltres avui.
PS1: La publicació d’una nova edició de Nosaltres, els valencians m’ha portat a escriure un text –que tenia moltes ganes de fer– sobre el caràcter anticolonial i la importància per a tots els Països Catalans del llibre de Joan Fuster. El trobareu en l’edició en pdf ací.
PS2: Fins el 31 de març tots els lectors de VilaWeb poden rebre de franc el Diari de la Nit, la publicació que arriba a les deu del vespre a les bústies de correu dels subscriptors, amb les informacions del diari de l’endemà, les opinions i l’editorial. Amb aquesta iniciativa volem difondre una de les eines més importants i reconegudes del servei de subscripció i, alhora, permetre a tots els lectors de fer un tast de la nova maquetació i la nova imatge gràfica del diari, perquè aquest butlletí ja incorpora tots els canvis que aviat es podran veure a la pàgina web i a les aplicacions.
Per a rebre de franc el Diari de la Nit fins el 31 de març, només cal que registreu el vostre correu electrònic ací.
Si ja sou subscriptors de VilaWeb i per alguna raó no rebeu el Diari de la Nit, aviseu, si us plau, a suport@vilaweb.cat.
