‘Una persona que va decidir anar-se’n’

Diumenge passat, el mateix matí que Pedro Sánchez deixava flors monàrquiques a la tomba de Machado, i a la mateixa hora que la tropa d’Arrimadas feia l’escarni als exiliats a Waterloo, servidora visitava un espai que –m’arrisco, va– ni el president espanyol ni la cap de l’oposició al parlament no deuen haver trepitjat encara: el Museu Memorial de l’Exili, ubicat al municipi de la Jonquera.

Tret que tinguis el cor de guix, és difícil sortir d’una visita com aquesta sense quedar-ne colpit. El recorregut transmet vivament el trauma de la diàspora republicana, documenta l’experiència de l’exili i culmina amb el llegat polític, científic i cultural que (ens) va deixar. Però el xoc continua més enllà de l’exposició, perquè, des del punt de vista polític, i salvant les distàncies del canvi d’era, les connexions amb la situació actual es fan soles. Una de les conclusions és que tots els instituts l’haurien de visitar, però és clar, el docent que gosi, vista l’experiència post-1-O, ja es pot preparar per rebre la censura corresponent. Salvant les distàncies, de nou, amb els mestres denunciats en èpoques passades: perquè avui, que et coartin la llibertat acadèmica sense depurar-te, o, encara millor, sense condemnar-te penalment, són privilegis que els independentistes no acaben de valorar i agrair com cal.

Torno un moment al museu per extreure’n una citació inscrita en blanc sobre una paret negra: ‘”La llibertat viu lluny d’aquí, i això és l’exili”, El rei Lear, William Shakespeare (1564-1616).’ Hi torno perquè la definició és tan precisa com atemporal, i una mica tracta del pas del temps, aquest article. Perquè mira si podria ser fàcil, amb una frase tan senzilla d’entendre –’la llibertat viu lluny d’aquí’–, dissipar els dubtes dels qui es neguen a reconèixer els exiliats catalans d’aquest nou segle. Negacionistes que no cal que siguin Arrimadas, tampoc, ni cap altre hereu dels vencedors de la guerra, perquè no cal anar a cap extrem per sentir una Mónica Oltra parlant de ‘dinarots’ de Puigdemont, o un Miquel Iceta reduint la condició del president al caprici d”una persona que va decidir anar-se’n’. I això és així perquè la deshumanització dels independentistes és transversal dins l’espectre de l’espanyolisme, un espanyolisme al qual tot dolor de l’adversari li sembla poc.

Li sembla poc el dolor d’uns conciutadans seus –polítics, rapers, activistes– que, per no haver-los volgut confrontar de manera civilitzada, s’han trobat que la seua llibertat vivia lluny d’aquí. Li sembla poc el dolor de travessar la frontera sense data de retorn perquè no és amb sabates de cartró, un farcell al cap i la canalla a coll. Li sembla poc el dolor de deixar enrere casa teua, el teu paisatge, la llengua dels teus carrers, perquè no és sota el xiular mortífer de trets i bombes. És massa poc dolor, per al seu gust, fer els tres àpats del dia indefinidament lluny dels teus, perquè ni passes fam com vuitanta anys enrere, ni penúries com a tres mil quilòmetres a l’est. Quin tros de trampa, utilitzar una injustícia per excusar l’altra: és com dir ei, europea, europeu, prou de fer el ploricó pels drets x, y i z, que a l’edat mitjana o a Somàlia per menys ja t’haurien lapidat.

Per a l’espanyolisme mainstream, que uns quants hagin hagut d’anar a buscar la llibertat en democràcies avançades és tot menys exili, agafats a l’argument fal·laç que la immensa majoria independentista no ha hagut de fer les maletes. Quin dret tenim de queixar-nos quan aquesta majoria de naltros, a molt males, podríem llegir còmodament des del sofà de casa les citacions judicials: explica-li sinó a la Tamara Carrasco, als professors investigats i als centenars de processats que van desfilant pels jutjats sense tant de soroll mediàtic. Tot això, la ‘persona que va decidir anar-se’n’ i la resta de ‘fugits’ s’ho perden. Ai no, que allò que es perden és la presó.

Que no és exili, és privilegi: aquest és el missatge. Que és de privilegiats, i no pas d’exiliats, poder enviar mails, fer videotrucades, intercanviar whatsapps amb la vida que els ha quedat suspesa a l’altra banda de les pantalles. El seu exili és negligit per no ser a l’antiga, per no ser com el dels museus, per no estar documentat en blanc i negre. Quan tothom sap que al segle XXI, com al XX, com al XV, els esdeveniments més importants de la vida, dels més dolços als més terribles, no passen per una sessió de Skype. En aquest punt, només dir el cognom del conseller Comín hauria de fer callar trenta mil boques podrides. L’exili, avui, aquí, és això: exiliats amb mòbil, ordinadors i bitllets d’avió, i el privilegi el té qui pretén negar-los la condició –fugitius, fugits, fugats– amb l’artifici de canviar-li el nom.