Ruben Wagensberg: “Sóc un gran defensor del paper de Carles Puigdemont”

Ruben Wagensberg (1986) ha estat elegit fa poc membre de la mesa del Parlament de Catalunya. Wagensberg (ERC), que avui surt de deu dies confinat a casa per haver estat contacte estret amb un positiu, explica en aquesta entrevista telefònica que voldria que la mesa del parlament deixés de ser font de desavinences entre Junts i ERC, com va passar la legislatura passada. El jove diputat fa una defensa aferrissada del paper de Carles Puigdemont a l’exili, té moltes esperances posades en l’acord entre ERC i la CUP en matèria social i ens explica, ell que el 2017 va organitzar la multitudinària manifestació “Volem acollir” en defensa dels refugiats, què hi pot fer des del parlament.

—Debuteu a la mesa del parlament. Com van anar els primers dies?
—La relació entre tots, Junts, CUP, PSC i nosaltres, és cordial i bona. Quan hem discrepat, com amb el vot de Lluís Puig, el debat no ha estat calent, com amb Ciutadans. I entre els cinc membres independentistes fem reunions prèvies de coordinació, per crear confiances. Ens trobem una vegada la setmana per repassar l’ordre del dia, però també per parlar d’allò que pugui originar més conflicte. No volem que es repeteixin les situacions de la mesa anterior.

—Per exemple?
—Una mala relació personal entre membres de la mesa sovint feia que les xarxes esclatessin i els dos espais es confrontessin per discrepàncies a la mesa. És evident que ara també n’hi haurà, de discrepàncies, perquè la legislatura és molt llarga, però poder-ne parlar abans, i dir-nos-ho tot, segur que és la millor opció.

—Frase: “Aquesta legislatura, un parlament desobedient”. Com ho veieu?
—La desobediència institucional la veig com una eina positiva si forma part d’un objectiu concret i d’una estratègia. Com va ser el cas que va permetre el Primer d’Octubre. El problema que s’ha trobat l’independentisme és que, sense poder concretar la independència, ens ha fet sobreactuar i sobregesticular en qualsevol situació. Això ha implicat  retrets i desavinences que han fet més mal que bé. En canvi, quan ho hem fet amb una estratègia i un objectiu, hem generat unitat. Si en aquesta legislatura hem d’anar a un embat, i en aquest embat el parlament hi té un paper clau (que no ho sé), farem el que calgui fer.

—Concretem: un grup presenta una proposta declarativa de resolució sobre el dret d’autodeterminació. La mesa l’hauria d’admetre a tràmit?
—D’entrada, sí. Perquè ara no tenim cap advertiment del Tribunal Constitucional als membres d’aquesta mesa. No hi hauria cap desobediència. Una altra cosa seria fer-ho després d’haver rebut un requeriment. Però no podem permetre que un tribunal d’Espanya ens dicti de què es pot parlar al Parlament de Catalunya i de què no.

—Si la mesa rep l’advertiment del Tribunal Constitucional, s’hi ha d’insistir?
—No podem decidir la nostra acció política segons què digui un tribunal. Hauríem d’anar tirant. Però jo em situo una mica abans: la responsabilitat dels partits és fer aquelles coses que estratègicament ens funcionin per a avançar en l’objectiu. En parlàvem abans. Sense poder concretar la independència, aprovem una proposta declarativa que és merament política (i no dic que no sigui important, però que es podria entendre que és de cara la galeria) i això ens pot portar a un conflicte amb el Tribunal Constitucional? Sembla que desobeint avancem amb l’estratègia, i potser és tot al contrari, perquè cremem actius i gent molt vàlida a la mesa. Potser podríem guardar la carta per a una cosa que sí que servís per a l’estratègia. La repressió no la podem evitar. Però potser la podem esquivar. Esquivar la repressió també és una forma d’estratègia antirepressiva. Ho trobaríem en qualsevol manual.

—Entre Junts i ERC hi ha hagut punts de vista divergents sobre el Consell de la República i Puigdemont. Quin paper els hi veu, Ruben Wagensberg?
—Vull ser molt taxatiu en aquest sentit: Puigdemont és un dels actius més grans i valuosos de l’independentisme. Sobretot en el terreny internacional. Aquests anys he pogut viatjar, i quan vas pel món i dius “Catalunya”, et diuen “Barcelona” i sobretot “Messi”, però trobes moltíssima gent que sap qui és Carles Puigdemont. Moltíssima gent. Això m’ha passat a Síria o a Ciutat de Mèxic, per posar dos exemples. Per tant, el potencial que tenim amb Carles Puigdemont a l’exterior és espectacular. Puigdemont no és un actiu, és l’actiu. Puigdemont cal protegir-lo molt. N’ha de ser conscients tot l’independentisme. Això no vol dir que a vegades uns i altres no intentem de fer polítiques de partit amb aquest actiu. Tots. Però en el moment que entenguem que Puigdemont és un actiu de tot l’independentisme, l’independentisme podrà aprofitar molt més la seva figura. Sóc un gran defensor del paper de Carles Puigdemont, i de quin ha de ser en l’àmbit internacional i intern, també.

—Per a la manifestació de “Volem acollir” em sembla recordar que el vau anar a veure, Puigdemont.
—Sí, perquè sempre li he reconegut molt el paper que ha tingut amb les persones migrades i refugiades. Suposo que és perquè també li ha tocat de viure-ho de prop. Té una consciència important i sòlida, en aquest sentit. Es va demostrar en els atemptats de l’agost del 2017. La primera cosa que va dir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va ser: “Que això no desperti ni una engruna d’islamofòbia.” Enlloc del món no havia sortit un president a dir això primer de tot. Té una gran sensibilitat amb aquesta qüestió. I és molt important, això.

—I sobre el Consell per la República, com ho veieu?
—ERC pot haver tingut la sensació que era un espai poc transversal, on Junts tenia un paper més influent. Alhora, Junts segur que ens respondrà que ja els hauria agradat que ERC hi fos més. Hem d’aconseguir de trobar una fórmula on tothom es trobi còmode. I que pugui entrar-hi la CUP, i les primeres espases de tothom. La reformulació que es proposa, i tothom ja va en la línia, serà positiva.

—Fa uns quants anys, vau intentar personalment una entesa entre ERC, CUP i comuns.
—Sí. A Catalunya hi ha moltes lectures de la situació actual. Una és que Catalunya, però també l’independentisme, va virant cap a l’esquerra. La governabilitat no pot ser aliena a això. I l’estratègia dels partits, tampoc. Ho trobo molt positiu, i tant de bo els comuns tinguessin ganes de fer-ho. El 90% dels punts de l’acord entre Esquerra i la CUP, ells el podrien subscriure. Si no ho fan és per la qüestió nacional.

—Com veieu els comuns de Jéssica Albiach?
—Coincidim en un ventall ampli de les nostres posicions polítiques. En altres, que tenen molt de pes ara mateix a Catalunya, no. I ens anem fent bescanvi de retrets. Nosaltres els retraiem la seva aliança amb els socialistes, en un govern a Madrid que no és prou solvent. Mirem la llei mordassa, la llei d’estrangeria, les morts a la frontera sud, que han augmentat, la reforma laboral. Ells ens retreuen entrar a govern amb Junts. Jo els dic: “Ho feu per una qüestió estètica. Ja entenc les crítiques que tingueu a l’espai de Junts, però això mateix es podria dir del Partit Socialista.” I amb aquests sí que hi governen. Per nosaltres, el Partit Socialista és part directa, o còmplice, de la repressió que rep l’independentisme. Sempre s’ha de negociar. Amb tothom. Però no pots governar amb un partit que forma part de la repressió.

—Sense ser un estat, què pot fer Catalunya pels refugiats? És una de les vostres obsessions.
—Catalunya no té les competències per a decidir si a una persona refugiada ha de rebre asil o no. És competència espanyola. Ara, si l’avió és espanyol, la pista d’aterratge és catalana. I amb les persones que ja viuen aquí, la Generalitat té molt camp per recórrer. No tan sols això. Darrerament, he treballat sobre la manera com Catalunya pot participar en la cooperació al desenvolupament. Ja ho va fer molt bé en el conflicte als Balcans, o en el “No a la guerra” de l’Irac. Va ser una posició de país. Crec que ara Rojava, al Kurdistan, ens dóna l’oportunitat d’establir una xarxa de solidaritat, que ja hi és de base però que hem de transformar en una connexió institucional. He anat a Rojava, he parlat amb l’administració del nord-est de Síria, he parlat amb grups parlamentaris catalans, l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB. Però jo això no ho puc fer tot sol; ni ERC tota sola, tampoc. Ens hi hem d’implicar tants com puguem.

—Res a afegir?
—La legislatura passada es van traslladar moltes desavinences a la mesa, que van portar molts retrets. En aquesta, si intentem d’evitar els retrets destructius, segur que farem un favor a l’independentisme. No hem de repetir aquests errors, que som conscients que vam cometre. Espero que l’experiència ens serveixi per a arribar a un punt de maduresa, per a poder afrontar la repressió. I fer de les diferències i la pluralitat una cosa que sumi, no pas que resti.