Wa yeah! Tornen els Antònia Font amb un nou disc

Ens van assegurar que “l’univers és una festa” i que “a la Lluna no s’hi pot anar per les estrelles amb un velomar” o “amb un taxi per damunt la mar”. Ens van explicar les peripècies d’un peculiar comandant anomenat Armando Rampas, “incinerador dels arbres, violador de les altures”, d’un Batiscafo Katiuscas i un catedràtic Yuri Puskas, d’aroma soviètic, i d’una parella de patinadors enamorats que van guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Hivern de Calgary 88. S’han preguntat “qui dubta d’en Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado?” i han afirmat que “les coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu”, potser enyorant la “patxanga total” d’altres temps. Ens han fet anar A Rússia en Taxi, Coser i cantar amb Alegria i Lamparetes.

Una banda sonora generacional

Són Antònia Font i formen part de la nostra banda sonora generacional. D’ençà de la seva dissolució, fa gairebé deu anys, pensàvem que quedarien en la memòria sonora, en la nostàlgia que ens fa obrir l’Spotify i tornar a escoltar aquelles cançons conegudes que vam descobrir en discos compactes que avui no sabríem on escoltar, però que conservem com a tresors d’un passat encara prou pròxim. Però no, més vells, més savis potser, la banda formada per Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Pau Estarelles, Joan Roca i Pau Debon tornen amb un nou disc, Un minut estroboscòpica, editat per Primavera Labels, del qual ja hem pogut escoltar els primers senzills: “Una daixona de pols” i la cançó que dóna nom a l’àlbum.

“Idò, ja hi tornem a ser, vuit anys després. Durant aquests anys, és ver que ens ha vingut molt de nou que la gent no s’hagués oblidat d’Antònia Font”, deia Pau Debon en un vídeo enregistrat l’any passat en què confirmava un rum-rum escampat pel Primavera Sound, on actuaran enguany. És evident que el públic no els ha oblidat, que ha fet seus els projectes musicals –fins i tot literaris– de Joan Miquel Oliver, però les expectatives per tornar a veure aquella banda que ens va fer saltar i ballar amb cançons de temàtica surrealista, plena de referències científiques, cosmonàutiques, animals, robòtiques i cinèfiles, quotidianes i ancestrals, són molt altes. Potser part del seu vell públic haurà d’escoltar-los en els moments que els fills deixin d’escoltar Rosalia o Bad Gyal, quadrar la logística familiar i prendre algun ibuprofèn abans o després dels concerts. Però si els octogenaris músics de la generació dels nostres progenitors, de Joan Manuel Serrat als Rolling Stones, són capaços de sortir a la carretera, per què no ho poden fer els de la nostra, que encara no han arribat als cinquanta?

Noves cançons, nous seguidors, nous temps

De fet, la influència singular i benèfica d’Antònia Font en la música catalana ha transcendit els qui, per edat, vam ser als seus concerts i vam seguir-los. “Ens han arribat comentaris de molta gent, “us enyoram”, “volem que tornau”, fins i tot de generacions que no ens han vist mai en directe”, deia Debon en el vídeo suara esmentat. Connectaran amb els nous públics, de segur. I, si són fidels al seu estil, segur que els mallorquins no s’acontentaran a donar pa a les oques, fent-nos escoltar els clàssics, sinó que ens seduiran amb noves cançons i històries. Ja ho deien a “Alegria”, un dels seus temes:

“Cau d’un arbre la llavor,
després en surt un altre de millor,
és la vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.”

L’imprescindible

Divendres i dissabte,  25 i 26 de març, a l’Auditori de Barcelona es podrà escoltar la cantata La pesta, de Robert Gerhard, basada en la novel·la d’Albert Camus, un autor amb el qual el músic va manifestar sempre una gran afinitat. Com a escoli de l’Any Gerhard, que l’any 2020 va commemorar el cinquantenari de la seva mort –enmig d’una nova plaga com la simbòlica pesta camusiana–, podrem escoltar aquesta peça interpretada per l’OBC, dirigida pel mestre Francesc Prat, amb el tenor Ian Bostridge, l’actor Pere Arquillué com a narrador i el cor format per l’Ensemble O Vos Omnes i cantants de l’Auditori, el Cor de Cambra del Palau i el Cor Madrigal.

El nom propi

El poeta i assagista Lluís Calvo és ben present als taulells de novetats de les llibreries. Aquests dies s’acaba de publicar l’assaig Transfiguracions, que advoca per l’espiritualitat alliberada de qualsevol dogma, submissió i jerarquia, un text que, com afirmen a Edicions Poncianes, “en temps descreguts constitueix la màxima transgressió”. Per altra part, Lleonard Muntaner ha editat Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra, que constitueix fins ara una de les seves obres més ambicioses com a poeta i que es clou amb un assaig sobre la literatura pirinenca catalana, a través dels clàssics catalans i occitans, de Jacint Verdaguer i Frederic Mistral a Josep Maria Sagarra i Agustí Bartra.

L’efemèride

El 28 de març farà vuitanta anys de la mort a la presó d’Alacant del poeta oriolà en llengua castellana Miguel Hernández. Autor del Périto en lunas o El rayo que no cesa i estretament compromès amb el bàndol republicà, Hernández havia estat detingut per la Guàrdia Civil l’any 1939 a Huelva, quan provava de fugir a Portugal. De llavors ençà, va passar per diverses presons, condemnat a una pena de mort commutada a trenta anys de reclusió, gràcies a les influències d’amics intel·lectuals i eclesiàstics, abans de morir amb només trenta-un anys.

Caldrà estar-ne al cas

Després de l’estrena de 28 i mig, de la Perla 29, al Teatre La Colline de París, la capital francesa acull una altra mostra de la potència i vitalitat de la cultura catalana. Avui, el Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona hi inaugura l’exposició “Ewa Karpińska – Biel Mesquida. La utilitat de l’inútil”, en la qual es proposa un diàleg entre l’obra de l’artista francesa d’origen polonès i el poeta i col·laborador de VilaWeb. De fet, el títol de l’exposició, així com els textos, provenen de la secció Closcadelletra, que Mesquida publica setmanalment al diari.