Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na

No faré un article vestida de Capità Enciam, avui, “els petits canvis són poderosos, companys”, etcètera. Escric tan sols per compartir una felicitat. Simple, quotidiana. Potser dir-ne felicitat fins i tot és massa: un benestar, una satisfacció discreta, una pedra menys a la sabata. Que, per a fer-te llaga, no cal que la pedra sigui un roc, n’hi ha prou amb una mica de resquill de no res, un frec constant, una insistència que al final, potser, ni tan sols perceps, un dolor menut que fas costum, una ferida que prens per molèstia normal fins que no et deslliures de la pedreta i t’adones, de sobte, que camines més lleuger. I veus que no, que aquell mal, insignificant o intens segons el cas i el moment, no era un estat natural ni, tampoc, inevitable.

En fi, tot això, per dir que he canviat de companyia de telèfon. O, més exactament, que he passat de multinacional a cooperativa. I que, ves per on, avui em sento més persona.

Ja vaig tenir una percepció similar quan vaig deixar estar la cosa elèctrica (perquè “gran multinacional explotadora i estafadora” –”gran mee”–, que potser en seria definició més precisa, se’m fa massa llarg: ho deixo en el genèric “cosa”, com allò que sortia del pantà i dels guions d’Alan Moore, però en dolent), quan la vaig deixar estar, deia, i vaig canviar el contracte a una cooperativa de consum (sense ànim de lucre, que explica què i com i per què, amb un codi ètic que inclou qüestions com ara la participació i el respecte i la solidaritat), quan em vaig deslliurar d’aquella anguniosa impressió de ser insecte i, alhora, part de la teranyina (ínfima, sí, però part), ja em va semblar que em treia un petit pes de sobre.

Ara, però, la sensació ha estat encara més gran. Potser perquè hi intervé prou més directament la paraula, aquí (per força, si es tracta d’operadores de telefonia), i perquè em va agradar poder dir als d’aquella altra “gran mee” que, preus exagerats i estafotes o estafetes a banda, me n’anava perquè havia trobat una cooperativa de persones que em tractaven com una persona i em parlaven en català.

Tan senzill com això, de vegades.

Estalviar-se aquelles estones eternes parlant amb ningú que et repeteix amb les mateixes paraules enregistrades en castellà: “Digues, en què et puc ajudar?” I tu: “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na”. I la màquina: soroll de teclat que deu voler imitar dits humans fent alguna cerca, seguit de la veu en castellà: “Ho sento. No t’he entès. Digues a poc a poc en què et puc ajudar”. I tu: “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na!”

Estalviar-se la sensació de gastar el temps fent el préssec i de ser tractat sempre com algú que fa el préssec i que, a sobre, sistemàticament serà menystingut perquè ho és la seva llengua. Oblidada. Conflictivitzada. Una batalla o una gimcana cada vegada que pretens que t’atenguin (o que t’entenguin) en català. La maleïda pedra a la sabata. Que amb els anys que tens, i els anys que fa, ja duus frases preparades i no et cal ni alçar la veu i procures fins i tot ironies, però que la pedreta fa nafra, i que ara que me l’he treta, precisament per aquella sensació de petita felicitat que comentava al començament, m’adono de fins a quin punt coïa.

Per això escric, avui: perquè camino més lleugera. Perquè, a més a més, com que és cert que hi ha una altra manera de fer les coses, i gent que de fa temps resulta que les fa així, pensant en el bé comú i no per avarícia predadora, ara pago menys: jo demanava una tarifa amb nosequantíssimes megues de fibra (les que m’havia encolomat la “gran mee”), però la persona que em va atendre em va suggerir que en provés una altra, amb nosequantíssimes megues menys: sempre seràs a temps d’apujar-ho, si de cas, però em sembla que no et farà falta, em va dir. I tenia tota raó. Va riure quan li vaig comentar que era la primera vegada que una operadora de telèfon em recomanava que pagués menys del que jo havia demanat. És que tenim un altre concepte, hi va afegir.

I suposo que aquesta és la clau: per què fas les coses, i a favor de qui.