Vuits i nous i cartes que no lliguen. Qui són els caps de llista per València al Congrés espanyol

La convocatòria sobtada i sense anestèsia de les eleccions del 23 de juliol ha representat una prova d’esforç per als polítics que van arribar exhausts a les del 28 de maig. Sense pràcticament tenir temps per a recuperar l’alè, els aparells van haver de recompondre els quadres i posar-se en situació. Els partits de la dreta, que van eixir eufòrics i reforçats de les eleccions nacionals i municipals, ho han vist com una oportunitat per a reblar el clau de l’exhibició de força i de potència, una mena de festa que no s’acaba mai. En canvi, els partits de l’esquerra han hagut de recollir les restes del naufragi per mirar de confegir una barca nova o, si més no, una barqueta per a travessar la nova galerna que s’acosta.

Què hi ha darrere l’elecció dels caps de llista per València?

Àgueda Micó, de la rereguarda orgànica a encapçalar la llista de Sumar

Compromís va perdre prop de cent mil vots el 28 de maig. Aquests resultats van sacsar la coalició que en públic ha mantingut les formes, però ha obert ferides internes molt profundes. També a les xarxes socials, algun sector de la militància més crítica amb les polítiques nacionals de Compromís van retraure a la direcció tant el contingut dels missatges de campanya com una part de la gestió feta com a part del govern del Botànic. Moltes mirades i molts dits apuntaven Àgueda Micó, la coordinadora general de Més Compromís i co-coordinadora de la coalició. Cal recordar que en el darrer congrés de Més Compromís, Micó va obtenir el suport de poc més del 60% de la militància davant gairebé el 40% del candidat alternatiu. És aquest 40% que continua dins el partit, però que no se sent escoltat ni respectat per la direcció.

A pesar que la tempesta no ha transcendit a l’exterior, el fet que Micó abandone la tasca orgànica i decidesca d’encapçalar la candidatura al Congrés espanyol és una mostra que s’acosten aires de renovació, tant a Més Compromís com a la coalició integrada també per Iniciativa i els Verds. Com que els estatuts de la formació diuen que una mateixa persona no pot compatibilitzar un càrrec orgànic amb un d’institucional, l’eixida de Micó cap al Congrés espanyol ha de facilitar el canvi de cares a la cúpula del partit valencianista sense que semble una esmena a la totalitat a la feina de direcció feta aquests anys.

Micó es presenta com a cap d’una llista electoral on la fotografia que apareix estampada és la de la vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz. La negociació per la integració amb Sumar va ser llarga i no tota la militància ha entès per què Compromís fa part d’una candidatura de l’esquerra espanyola. Tampoc no han entès, per exemple, que el cap de llista per Alacant fos una persona imposada per Sumar.

En una entrevista a VilaWeb, Àgueda Micó remarcava una vegada i una altra que aquesta aliança és un acord bilateral entre dos partits polítics i no una confluència. “Compromís té la plena autonomia de desenvolupar la seua acció política i electoral com ho hem fet sempre i ho hem demostrat cada volta que hem estat al Congrés i al Senat i hem pactat amb altres partits polítics. Es diu negociar, es diu formar coalició i es diu defensar els interessos del teu projecte polític.”

La passa endavant forçada de Carlos Flores Juberías

Probablement, qui menys s’esperava haver d’encapçalar la llista del seu partit al Congrés és Carlos Flores Juberías, de Vox. Potser, a l’hora d’ara, ja es veia com a vice-president del Consell assegut a la dreta de Carlos Mazón i defensant les postures més ultramuntanes pròpies del seu partit. Però el seu passat com a maltractador condemnat li va jugar una mala passada. Sembla que ha transcorregut una eternitat d’ençà d’aquell dia que un dirigent del PP va dir que això era una línia roja que no es podia traspassar de cap manera. A continuació, en un exemple perfecte de coreografia i gestualitat política, i a una velocitat supersònica, Vox va decidir de canviar Flores Juberías pel torero Vicente Barrera. “No faig una passa al costat, faig una passa endavant”, va dir Flores, quan va acceptar aquella humiliació en forma d’immolació pública del seu partit. Amb tot, el PP de Carlos Mazón li va permetre de ser ell qui anunciara el pacte exprés a què van arribar després d’un parell d’hores de reunió. Va ser el minut de glòria previ a la retirada als quarters d’hivern.

I així és com el tertulià, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de València, Carlos Flores, encapçala la llista de Vox al congrés espanyol. De Madrid estant podrà votar la investidura de Feijóo, si es dóna el cas. Després de tot, ara ja té clar que el PP ja no li tornarà a retraure el passat, perquè d’ençà de fa unes setmanes, les línies roges han desaparegut entre els dos partits de la dreta.

Aquests dies, Flores fa campanya per Vox a peu de carrer. “Ningú vol parlar amb Vox, però tothom parla de Vox”, és la frase que més repeteix. Se l’ha pogut veure en tendals a prop del Mercat Central i al carrer de Colom, tot defensant les tesis negacionistes de la violència masclista, fins i tot, vint-i-quatre hores després de l’assassinat d’Antella. També va participar de manera activa en el míting que Santiago Abascal va fer a València, però el seu paper va quedar ben diluït perquè la protagonista va ser la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que va intervenir per videoconferència.

González Pons, a tot drap amb el vent a favor

A qui sembla que la vida política li torna a somriure és a Esteban González Pons, que encapçala la llista del PP. Tots els indicis fan pensar que aquest tràmit de deixar el Parlament Europeu per tornar a la política espanyola és l’avantsala del seu nomenament com a ministre si Feijóo pot formar govern. Esteban González Pons ara és vice-secretari general institucional del PP, és a dir, una mena de mà dreta i assessor àulic de Feijóo. Del Parlament Europeu estant, va ser un dels primers membres del PP a proclamar el suport al dirigent gallec durant l’episodi d’autocombustió que el PP va viure amb la defenestració de Pablo Casado. No debades, de González Pons diuen que té un olfacte polític molt desenvolupat i sempre sap posar-se del costat on no arriba la tempesta.

Ha estat diputat i senador a les corts espanyoles, delegat del govern espanyol al País Valencià i tres vegades conseller amb Francisco Camps. Els escàndols de la Gürtel li han passat molt a la vora, però sempre ha sabut fer el gir de cintura adequat per a evitar que l’esguitaren. En aquest cas, també ho va encertar i ara veu com el present li somriu i com el futur no pot ser més de color de rosa. O blau, que és el color corporatiu d’un PP exultant que vola un pam per damunt l’asfalt i acapara quotes de poder només comparables amb les que va assolir a finals del segle passat.

Esteban González Pons va ser una de les persones que van acompanyar Alberto Núñez Feijóo al debat cara a cara amb Pedro Sánchez, i va ser també l’encarregat, l’endemà, d’explicar a totes les televisions que el seu cap havia guanyat. També de rebatre aquells que acusaven Feijóo d’haver dit moltes mentides durant l’emissió televisiva.

Diana Morant, una ministra per a traure el PSPV de la depressió

La cap de llista pels socialistes és la ministra Diana Morant. El número dos és José Luis Ábalos, recuperat després de l’abrupta i poc explicada eixida del govern de Pedro Sánchez. Aquests dos llocs de la llista expliquen els equilibris interns que han hagut de fer els socialistes valencians, immersos en una crisi i una depressió només comparable a la que van viure a mitjan anys noranta quan Joan Lerma va perdre el poder.

Morant és ministra de Ciència i Tecnologia. Durant sis anys va ser la batllessa de Gandia fins que, el 2021, Pedro Sánchez la va cridar a ocupar el ministeri al seu govern. Alguna biografia de Morant explica que la bona relació amb Pedro Sánchez va començar quan ella li va presentar els membres del grup valencià de pop-rock La habitación roja, un dels preferits del president. Una altra cosa que es destaca de Morant és la bona relació que té amb la reina espanyola.

Diana Morant va estudiar enginyeria de telecomunicacions en uns anys en què hi havia molt poques dones a les aules perquè era una carrera molt masculinitzada. Durant l’exercici com a ministra ha maldat per potenciar les carreres i les professions científiques entre les joves estudiants.

Diana Morant té molt bona relació amb Ximo Puig. Ell és qui la va proposar per encapçalar la candidatura al Congrés espanyol. El nom de Morant ha sonat també com a substituta de Puig al capdavant del PSPV. Si no s’haguera produït el daltabaix electoral del 28 de maig i la transició s’haguera pogut fer de manera ordenada i sense traumes, tenia moltes paperetes per a optar a aquest càrrec. El fet que vaja com a cap de llista del PSPV al Congrés espanyol és una manera que es puga mantenir en la primera línia.

La campanya que fa Diana Morant és discreta i de perfil baix. En els dos debats radiofònics en què ha participat amb els altres candidats valencians ha mantingut l’estratègia de no respondre ni debatre amb Carlos Flores Juberías amb l’argument que no es pot tenir una discussió amb un condemnat per violència masclista. Això l’ha lligada de mans i ha regalat molts trumfos als candidats del PP i de Compromís, que sí que han atacat durament el candidat de l’extrema dreta en aquest aspecte.