Vuitanta anys del II Congrés d’Escriptors Antifeixistes a València

El juliol del 1937 ja feia més de mig any que València era la capital de la República, arran de l’asfixiant setge imposat per les tropes franquistes sobre Madrid. Aquesta circumstància va contribuir que el II Congrés Internacional d’Escriptors per la Defensa de la Cultura s’inaugurés el dia 4 d’aquell mes a la sala de sessions de l’Ajuntament de València, sota la presidència del cap del govern espanyol, Juan Negrín, i amb la presència de més d’un centenar d’intel·lectuals antifeixistes de tot el món.

El precedent del congrés, també anomenat d’Escriptors Antifeixistes, era de l’any 1935, quan es va convocar el primer a París i es va constituir l’Associació Internacional d’Escriptors per la Defensa de la Cultura, promotora de tots dos congressos. Amb les ferides encara obertes de la Gran Guerra i el feixisme en auge amenaçador a Europa, la Maison de la Mutualité de la capital francesa va acollir del 21 al 25 de juny de 1935 el I Congrés Internacional d’Escriptors per la Defensa de la Cultura, convertit en una gran manifestació antifeixista de la intel·lectualitat mundial gràcies a la presència de 230 delegats d’una quarantena de països per debatre-hi sobre el nou perill que planava sobre el vell continent i l’actitud que havien d’adoptar els escriptors. Grans figures de la literatura, com ara Bertolt Brecht, André Breton, Ilia Ehrenburg, Paul Éluard, Jean Giono, Romain Rolland, Aleksei Tolstoi i Tristan Tzara es van comprometre a París a defensar la democràcia i la cultura, a donar suport a la formació de fronts populars i a crear una aliança internacional d’escriptors, amb delegacions a cada país.

El cop d’estat de Francisco Franco l’any següent va posar a prova la jove associació internacional, mobilitzada ràpidament en favor de la República per mitjà d’ajuda material, visites dels seus membres a les zones republicanes, preses de posició constants contra el feixisme i, en alguns casos, amb incorporacions a les Brigades Internacionals i tot. També es va proposar d’organitzar a la península, malgrat les dificultats evidents, el segon congrés de l’entitat, que es va fer del 4 al 17 de juliol amb sessions a València, Madrid, Barcelona i París.

Sessió inaugural a València
L’endemà d’un concert simfònic al Teatre Principal en homenatge als delegats desplaçats fins a València, el dia 4 de juliol de 1937 els cent deu escriptors arribats d’una trentena de països van obrir a la sala de sessions de la casa de la ciutat el congrés amb parlaments, debats i, ja fosc, una representació teatral de l’obra Mariana Pineda, en record del poeta Federico García Lorca, assassinat un any abans pel feixisme. Aquella nit, València fou bombardada per l’aviació italiana des de l’aire…

El principal investigador i expert d’aquell encontre, el professor Manuel Aznar Soler, no dubta a qualificar el Congrés d’Escriptors Antifeixistes de ‘fita en la història dels intel·lectuals del segle XX’: ‘És difícil de mesurar la proesa logística que va representar d’organitzar una reunió de més d’un centenar d’intel·lectuals, de tants idiomes i tants països diferents, enmig d’una guerra, com també és difícil de mesurar tot el que va significar de testimoni de les vastíssimes onades de solidaritat internacional que arribaven a la República des d’una llunyana rereguarda d’intel·lectuals a tot Occident.’

Efectivament, l’acte de propaganda intel·lectual més espectacular del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts espanyol durant la guerra del 1936-1939 va convocar alguns dels escriptors i pensadors més importants de l’època, que van signar una resolució final que els comprometia moralment a mobilitzar, contra la política de no-intervenció practicada per la majoria dels seus governs, l’opinió pública internacional en solidaritat amb la República.

D’Alemanya hi havia Theodor Balk, Bertolt Brecht, Willy Bredel, Egon Erwin Kisch, Heinrich Mann, Maria Osten, Gustav Regler (comissari polític de la XII Brigada Internacional, que es va presentar malferit al congrés), Ludwig Renn, Anna Seghers, Kurt Stern, Erich Weinert; d’Anglaterra, W. H. Auden, Ralph Bates, Stephen Spender i Silvia Towsend Warner; de l’Argentina, Cayetano Córdova Iturburu i Raúl González Tuñón; de Bèlgica, Denis Marion; de Bulgària, Kristu Beleff i Ludmil Stoyanoff; de Costa Rica, Vicente Sáenz; de Cuba, Alejo Carpentier, Nicolás Guillén i Juan Marinello; de Dinamarca, Karin Michaelis i Martin Andersen Nexö; dels Estats Units, Malcolm Cowley i Langston Hughes; de França, Louis Aragon, Claude Aveline, Julien Benda, Jean-Richard Bloch, André Chamson, André Malraux, Léon Moussinac, Tristan Tzara i Paul Vaillant-Couturier; d’Itàlia, Ambroglio Donini i Nicola Potenza; de Mèxic, José Mancisidor, Octavio Paz i Carlos Pellicer; de Noruega, Nordalh Grieg; dels Països Baixos, J. Brouwer i Jef Last; del Perú, César Vallejo; de Portugal, Jaime Corteçao; de Suïssa, Charles F. Vaucher; de la Unió Soviètica, Ilia Ehrenburg, Fedor Kelin, Mikhaïl Koltzov, Ivan Mikitenko, Aleksei Tolstoi i Vsevolod Vixnievski; de Xile, Vicente Huidobro, Pablo Neruda i Alberto Romero; i de la Xina, Se-U. També hi van assistir molts escriptors espanyols, entre els quals Rafael Alberti, Antonio Machado, María Teresa León i Ramón J. Sender.

Delegacions catalana i valenciana
Al congrés de València van participar, de manera excepcional, dues delegacions molt especials: la del País Valencià, formada per Carles Salvador, Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i Ricard Blasco; i la de Catalunya, amb Pompeu Fabra, Jaume Serra i Húnter, Emili Mira i Josep Pous i Pagès al capdavant. Totes dues van redactar i pronunciar en català davant tots els assistents sengles ponències col·lectives, les paraules de les quals, vuitanta anys després, continuen ressonant amb un vigor i una vigència inusitats.

Les transcrivim, tot seguit, tal com van aparèixer recollides a la revista Nueva Cultura dirigida pel pintor i cartellista Josep Renau, al número de l’estiu del 1937, on eren introduïdes per un paràgraf de la redacció que en destacava la significança:

«Les sessions del Congrés –València-Madrid; València-Barcelona–, pròdigues en elogis a Espanya i en agraïments, presenten als nostres ulls algunes intervencions interessants, moltes de les quals es glossen en aquest mateix número. Nosaltres, però, volem remarcar-ne només dues: les del País Valencià i Catalunya. Altres nacionalitats ibèriques podien haver intervingut. L’absència –dolorida i involuntària– dels escriptors bascos, fón en part compensada per la ferma adhesió que el Congrés els féu a instància de les delegacions valenciana i catalana. L’absència de la veu gallega –Rafael Dieste no parlà en gallec, ni com a gallec– reduïx a dues les veus nacionalistes: Catalunya i el País Valencià. Aquestes delegacions coincidiren en el punt bàsic a l’entorn del qual es belluguen els seus parlaments: LA MILLOR DEFENSA DE LA CULTURA ÉS LA DEFENSA DE LES MINORIES CULTURALS. Mai com avui, a la vista d’Espanya vardadera, ho hauran pogut comprendre els intel·lectuals estrangers.

INFORME DE LA DELEGACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ, LLEGIT PER CARLES SALVADOR
Assistim avui, per tristes circumstàncies i en la nostra mateixa carn, a una guerra cruel i violenta, provocada pels elements reaccionaris internacionals. En aquest moment, plenament decisiu per al pervindre del món, en aquest moment de liquidació de les oposicions al progrés, nosaltres, escriptors nacionalistes valencians, volem unir la nostra veu al cor de les veus internacionals.

És aquesta, indubtablement, la lluita final i decisiva dels valors absoluts del món. Juguen avui, sobre el tapís espanyol, dos valors absoluts, totals i definitius: l’ésser i el no-ésser. Amb poques paraules: l’afirmació i la negació de l’home i, per consegüent, el pervindre del món, el pervindre de la cultura. Ara bé, han esdevingut a la nostra terra fenòmens remarcables, no ja per la seua transcendència política, sinó per la seua transcendència cultural.

Hom sap de sobres ja que Espanya, el que comunament denominem Espanya, carix d’una unitat efectiva, específica, per ésser constituïda per un nombrós estol de petites nacionalitats que des de fa segles i per una unilateral creència de falsa unitat, han vingut suportant una infame i vergonyosa difamació –i àdhuc opressió– per part dels elements centralitzadors que les predestinaven a morir baix un complet oblit. La realitat espanyola, però, era una altra. La vida bullent de què fruïen les dites nacionalitats malgrat els esforços inútils per llevar-li-la, les féu alletar en rebel·lió constant, front per front del poder central. Ara bé, sabem de sobres que aquesta franca tendència de deslligar-se de l’Estat central per a constituir un Estat lliure o federal voluntàriament no pot ser vista, en cap manera, com una desintegració de l’Estat espanyol –puix que és una cosa inorgànica i falsa– ni com un atemptat a l’internacionalisme. Nosaltres proclamem, i parlem per la pròpia experiència d’escriptors que com més aferrissat a la terra pairal s’és, més internacionaliste hom arriba a ésser. I no volem admetre ja –després de l’examen dels exemples soviètic i espanyol– cap matització, barrejament ni intent de confusionisme per part dels elements antirevolucionaris, respecte al debat de la qüestió.

Actualment, en la nostra guerra, han esdevingut fets remarcables que ens obliguen a parlar així. Són aquests, a banda la realitat històrica que Espanya no és UNA, sinó VÀRIA, el reconeixement conforme a la Constitució de dues nacionalitats pel Govern del Front Popular: Euzkadi i Aragó; el reafermament del sentiment nacionaliste front als més greus problemes, i la capacitació dels nacionalistes per a lliurar-se de les urpes del feixisme, primer, i per a ajudar al manteniment de la guerra d’independència, després.

Però aquestes nacionalitats ibèriques, que existixen amb una plena personalitat i una plena consciència política, no són únicament un fet polític, geogràfic o històric. Són també un fet cultural. I, per consegüent, un fet ètic, que demana amb una serena consciència del moment, un mínim reconeixement de la seua personalitat, una mínima justícia.

Stalin reconeix, al seu llibre El marxisme i el problema nacional, que la primera característica d’una nació és la comunitat d’idioma. Hem d’afegir nosaltres que l’idioma és la fonamentació de la cultura, i que ninguna nació tindrà una plenitud cultural mentre no tinga dret a l’ús oficial del seu idioma, perquè açò és la pedra fonamental per a la construcció del monument de la cultura.

Estem reunits avui els representants de tots els països, baix una bandera comuna de defensa de la cultura. Sabem què és una cultura, i que la comunitat de manifestacions culturals en cada país del món pren el caire i el sentit especialíssims del caràcter d’aquella nació. Ara bé, quins són els perills contra els quals anem a defendre la cultura? Al nostre entendre, la defensem contra el feixisme, que és la negació de l’home, i com tota manifestació cultural prové de la voluntat individual o col·lectiva d’un o varis homes, nosaltres no podem dubtar que el feixisme, en negar l’home nega també la cultura, i més encara, nega les minories culturals, nega les cultures nacionals i nega el dret d’existència cultural, que no política, a les minories nacionals. Per això nosaltres, sense entrar en més generalitzacions, volem fixar el nostre pensament, la nostra posició nacionalista davant el fet concret dels perills que, conjugant-se, atempten contra la nostra cultura autòctona.

Negant el dret d’existència cultural a les minories nacionals, el feixisme sap ben bé que el que nega és l’existència d’un mitjà fonamental de cultura i d’expressió normal per al poble. És en el poble on s’ha conservat, per anys i segles, l’essència de la llengua. Els elements aristocràtics o simplement els que es deien cultes, no volien emprar aquella llengua, únicament conservada pel poble sota el pretext que era un ‘dialecte‘ quan el que volien dir era que la parlava el poble, i ofegar així tota manifestació cultural. El feixisme ha fet més encara. Baix els dictats d’unes confoses idees d’unitat, prohibix actualment, en els territoris rebels, l’ús dels dialectes regionals. Per això ens sembla incomprensible que, a hores d’ara, encara algú vullga oprimir els idiomes i personalitats nacionals i es diga defensor de la cultura. La millor defensa de la cultura, cridem nosaltres, és la total defensa dels interessos culturals de les petites nacionalitats. La defensa de la cultura ha de radicar, d’una manera íntegra i enèrgica, en l’absoluta defensa de les personalitats, autòctones i vàries, de les minories nacionals. I no ja pel que puguen significar d’aportació a la cultura internacional, universal, sinó perquè són les més directament amenaçades pel feixisme, les més oprimides durant segles, i les que més immediatament perillen. I si no fóra prou això, perquè representen l’única manifestació pròpia dels pobles oprimits, dels pobles malmesos pels centralismes universals.

Hem fixat ja la nostra posició claríssima front als problemes de la cultura, en la seua fase de Nació i Cultura. Sols ens resta ara adreçar-nos ardidament als representants dels altres pobles ibèrics perquè es solidaritzen amb les nostres paraules i facen una campanya general i mancomunada per la defensa dels interessos generals de les nostres respectives minories nacionals. Els nostres soldats defensen, amb les armes a la mà, la cultura en les trinxeres de la victòria. Els nostres ulls coneixen de misèries, de plors, de dolors. Però confiem en el pervindre, el sentim arreladament nostre, perquè tenim fe en els soldats i fe en la cultura. No és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s. Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeiximent de les nostres personalitats fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, nacionalistes internacionals, els nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS, DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES–, ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL UNIVERSAL.

València, juliol del 1937

INFORME DE LA DELEGACIÓ CATALANA, LLEGIT PEL DR. JAUME SERRA HÚNTER
En el concert harmònic de la veritat i de la justícia, que això representa en aquest moment de guerra el Congrés Internacional d’Intel·lectuals, no podia faltar-hi la veu de Catalunya, d’aquesta nacionalitat que aspira a un lloc d’honor en l’avantguarda dels pobles defensors de la llibertat i de la Cultura.

Tots lluitem per una mateixa causa. Avui la guerra ha posat en perill moltes coses. Algunes segurament que no afecten la marxa progressiva de la civilització, perquè són cristal·litzacions de prejudicis i normes ancestrals. Altres, però, formen la mateixa essència de la cultura. Per grans que siguin les diferències que separen els homes, ha d’haver-hi quelcom que tots estem obligats a conèixer i estimar perquè és la conquesta de centenars de generacions i l’expressió inequívoca de la perfectibilitat humana. Aquesta adhesió del poble català és com una adhesió a tots els pobles germans que defensen la preunitat dels valors espirituals que són l’exponent més autèntic del patrimoni de la Humanitat.

Entenem que tota cultura, com tota activitat espiritual, té dues funcions: la interna, que prové de l’estructura pròpia de la mentalitat i de l’ètica nacional, i l’exterior, de col·laboració amb les altres cultures. Emprant el llenguatge dels combatents, diríem que hi ha un front internacional dels intel·lectuals que coincideix amb la línia avançada del front mundial dels pobles demòcrates. Dintre de la democràcia, hi caben totes les ideologies lògicament pensades i sentides honradament, que és el mateix que dir les ideologies que asseguren als homes la tolerància a totes les opinions i el respecte al treball de la intel·ligència, que és per naturalesa un treball de persuasió, sense violències, inspirat sempre en un ideal de progrés moral dintre d’una situació de benestar econòmic. Catalunya així ho entén, així ho practica i així ho proclama en aquests moments greus de la seva història. Creu un deure dels seus fills aportar els seus esforços en l’obra pacificadora d’Europa. Està en la consciència de tots que després de 1918 en cap moment no ha estat tan amenaçada la pau del món com en aquests dies de ressorgiment de l’esperit bèl·lic i combatiu d’alguns pobles i dels afanys imperialistes de dominació dels seus governs que creuen veure en la potencialitat agressiva d’un país la base de la seva prosperitat i de la seva cultura. Davant de la guerra, el nostre imperatiu no pot ésser altre que acceptar-la com un mal inexorable que imposa el sacrifici de vides i d’institucions per tal que una nova vida i una nova organització social plasmin en les noves generacions enfrontades per la lluita.

Per altra part, els nostres intel·lectuals han sentit, com tots els catalans, la sotragada d’un moment revolucionari, que ha fet la seva irrupció en el moment de començada la lluita civil en terres d’Espanya. Cada treballador de la intel·ligència s’ha sentit solidaritzat parcialment o totalment amb aquelles posicions del proletariat que han estat també conquestes de la cultura. Perquè no hem d’oblidar que aquí a Catalunya, per les seves activitats industrials i per les seves possibilitats econòmiques, la cultura havia d’orientar-se en un sentit de reivindicacions socials amb més intensitat i rapidesa que en altres països mancats d’aquelles aptituds o almenys de la seva capacitat productora. Allò que és consubstancial amb el moment actual del procés històric la cultura catalana ho ha recollit abans que cap altra cultura hispànica perquè en ella el criteri utilitari està empeltat amb la seva tradició i és coincident amb les seves aspiracions més enlairades.

La contraposició d’una cultura de classe i una cultura de masses ha creat un problema d’adaptació mental i biològica que, en la cultura catalana, no ha assolit encara el seu moment àlgid i esperem que per la nostra experiència i pel nostre tarannà racial, quan aquell moment arribarà serà endegada dintre de les fites marcades per un règim nou de llibertat i de justícia.

Catalunya aspira a enfondir la seva pròpia personalitat, perquè així creu servir millor la causa de la civilització universal.

El valor de la civilització no es mesura per l’extensió sinó per les qualitats intrínseques i d’eficàcia històrica. Aquesta és en definitiva la que decideix la futura sort dels pobles. Fora del sentit ètic o espiritual que cada aportació política té en la història del món, cal tenir en compte les irradiacions culturals dels diferents cicles ètnics dintre dels quals es mouen les nacions o els pobles.

El dret de tota cultura de viure i desenvolupar-se és el mateix que aquelles i aquelles tenen de disposar de llur destí. No és aquesta una afirmació banal o arbitrària, filla del caprici o de l’orgull nacional; sinó la conclusió d’un raciocini mixt en què tenen igual participació la raó i l’experiència, la naturalesa i la història.

Per a nosaltres la política és inseparable de la cultura. Cada un d’aquests termes té un especial o privatiu del seu contingut i de la seva finalitat; però hem de reconèixer que hi ha una arrel comuna de les dues activitats, l’activitat de l’Estat i la del saber, i és que ni l’un ni l’altre no poden situar-se fora de les condicions socials i econòmiques del poble, les inquietuds del qual constaten i interpreten.

No pot haver-hi en això cap minva en la col·laboració de tots els nuclis culturals.

LA CULTURA UNIVERSAL ES DEFENSA DEFENSANT LA PRÒPIA CULTURA. LA UNITAT DE LES FORCES COMBATENTS ÉS LA CONDICIÓ INDISPENSABLE PER A LA DEFENSA EFICAÇ I REEIXIDA, PERÒ LA UNITAT SOLS DEIXA D’ÉSSER UNA ENTELÈQUIA QUAN ÉS UNIÓ I COL·LABORACIÓ DE VOLUNTATS I INTENCIONS. SENSE LA VARIETAT, QUE LI DÓNA CALOR I VIDA, LA UNITAT NO PASSA D’ÉSSER UNA ASPIRACIÓ ABSTRACTA I SOVINT UTÒPICA.

La cultura universal és la resultant de totes les cultures particulars, les quals conflueixen en un mateix sentit i en una mateixa direcció espiritual. Cada cultura autèntica expressa una modalitat de la cultura universal. Aquesta és una segona justificació de l’existència de les cultures nacionals o ètniques. Però una modalitat no pot produir-se si no existeix una raó suficient que obligui a variar les condicions generals de la vida mental. Aquestes causes afecten per igual el pensament que crea les diversitats ideològiques, l’expressió que originen la necessitat d’un idioma i d’un art, i la pràctica que implica la formació d’unes tècniques.

La cultura és inseparable de la llengua. Heus ací la nostra primera reivindicació cultural. Durant tres segles els catalans no vàrem produir cap obra mestra en literatura ni en filosofia. Faltava el mediador plàstic del pensament, que era el nostre propi idioma. Les idees anaven per un costat i les paraules per un altre; les nostres concepcions estaven mancades d’allò que els dóna perennitat i consistència: el propi verb, el logos, l’animació poètica o creadora de la nostra cultura. Perquè la història demostra que la vida cultural exigeix tot un sistema de formes persistents d’expressió i de materialitat. Sense art i sense literatura, no hi ha tampoc ciència ni filosofia. El pensament nacional és inseparable de l’idioma. I aquest s’aferra tant al pensament, que un i altre constitueixen una unitat indestructible. Quan l’idioma decau, el pensament s’esmorteeix, i per tal de resistir a la destrucció i a la mort cerca en formes convencionals la compensació d’unes energies que són la simulació del veritable dinamisme de la paraula. Però l’idioma, per gran que sigui la seva potència, és un instrument o un vehicle d’espiritualitat, i aquesta és en definitiva la que dóna to i fesomia a una cultura.

Profundes analogies caracteritzen totes les nostres manifestacions culturals. Independentment de llur valoració històrica, es tracta d’un fet constatat per l’observació dels orígens de la nostra cultura i per una continuïtat no menys palesa a través dels segles. Quan per damunt del temps i malgrat les variacions que els corrents immigratoris determinen en l’àrea del pensament i de la vida d’un poble, adés en èpoques d’independència, adés en èpoques de subjecció, perdura una concepció teòrica o una orientació pragmàtica, hom pot assegurar que existeix una personalitat autònoma, creadora de cultura.

Els nostres escriptors poden emprar la llengua que vulguin, però les característiques racials del pensament propi traspuen per bé que defectuoses a través del verb estrany amb què les idees prenen forma real, figuració o imatge. El pensament català no ha estat mai dogmàtic. Té una palesa aversió pels sistemes closos i les veritats abstractes. Amic com el que més de la llibertat i de la individualitat, difícilment s’avé a jurar en la paraula d’altri; desconfia de l’autoritat tant si aquesta és confessional com científica. S’aboca instintivament en l’experiència, de la qual treu tot allò que té de vital i dinàmic el pensament.

Un sentit de la realitat no falta mai en les nostres obres: potser no es pot dir que la nostra filosofia sigui realista en el sentit estricte del mot, però sí que proper a les concepcions ètiques i psicològiques més que a les especulatives i metafísiques. I quan es produeix una concepció teoritzant i somniadora, aquesta és més aviat una transacció amb les necessitats d’una idealitat guiadora de les consciències que un culte idolàtric a les formes pures del pensament i de la raó.

L’ascendència tradicional de la nostra cultura (segles XV i XVI) no ha estat mai desmentida a través del segle XIX. Tampoc no ho ha estat en tot el llarg del segle que vivim. Ha pujat el nivell mig de la cultura a Catalunya; han penetrat aquí els corrents renovadors del temps actual, han anat els nostres intel·lectuals a pouar arreu del món els nous mètodes o les noves teories; però un mínim d’aquell realisme i d’aquella actitud crítica el trobarem en tots els homes de la nova generació.

Una nova potencialitat de creació s’acusa, certament, en els joves que avui s’inicien pels camins de l’especulació i de la recerca, cosa que prova que el temperament racial permet de superar aquelles dificultats, i ha de considerar-se també com el resultat lògic d’un recobrament progressiu de la personalitat de Catalunya. El fet històric que assenyalem crea un dret indiscutible a l’existència i al progrés autòcton.

No són els sistemes, formulacions sovint apriorístiques, els que més s’adiuen a la interpretació històrica d’una cultura. Hi ha casos isolats que són com fets solitaris que poca cosa pesen comparats amb el volum ingent d’una trajectòria nacional. Per altra part aquests casos confirmen un fet tan indestructible com la nacionalitat i és la comunitat espiritual de tots els pobles transparentada en les infiltracions que hem d’estimar beneficioses per tal de destruir els vicis d’un morbós particularisme.

Voldríem remarcar ara en presència de la representació de la intel·lectualitat mundial, en aquest Congrés de València, l’esforç que ha realitzat Catalunya durant el segle que va de 1835 a 1935, per tal de retrobar-se a si mateixa després de tres segles de decadència del seu idioma i de la seva cultura. El cas de Catalunya és una nova confirmació del que pot la voluntat i l’esperit sobre la fatalitat i la natura. Es també una refutació experimental de la teoria de la decadència inexorable dels pobles.

És encara en tercer lloc una comprovació d’aquell paral·lelisme que abans assenyalàvem entre la llibertat política i el desenvolupament cultural dels pobles. El ressorgiment de la literatura i de l’art en el moment culminant del romanticisme és un despertar sense precedents en la història de la cultura. Aquest despertar no tindria res de paradoxal en els pobles que han viscut una llarga època d’esplendor cultural, perquè el seu llevat històric és suficient per a produir una nova floració de les seves valors espirituals.

Per un poble mediatitzat en el moment precís de la seva hegemonia política, per coincidències tràgiques de la història, la reconstrucció de la seva individualitat nacional pren un caire de sorprenent novetat que és avui encara motiu d’admiració o almenys d’estudi per a l’historiador i per al sociòleg.

Al llarg del segle XIX es realitza aquesta incorporació de Catalunya a l’Europa culta. Ha estat sobretot la proximitat a França la circumstància determinant d’aquella incorporació i és a través de les obres franceses que hem après a conèixer les altres literatures i els altres filòsofs. D’ací i d’allà del Pirineu es parla un mateix idioma. Poetes dels dos costats de la cadena pirenenca confegeixen les seves cançons amb un mateix ritme i una mateixa serenitat mediterrània. Arran dels poetes vénen els pensadors i darrera dels pensadors els polítics. I darrera dels polítics els pedagogs ; i darrera dels pedagogs els apòstols de les noves doctrines socials.

La segona etapa del nostre desenvolupament cultural l’obre el segle XX. La vella concepció centralista i imperialista, clivellada pels moviments socials i econòmics tant o més que per les noves idees i la nova orientació política, s’enfonsa gradualment cada vegada que l’Estat demana l’opinió del poble de Catalunya. Però de totes les reivindicacions que el poble exigeix, aquella que més fondament estima Catalunya és la reivindicació de la cultura. Mentre que en els centres intel·lectuals continuava l’evolució progressiva de la Renaixença, i a les inquietuds artístiques i literàries s’hi afegia el conreu de la ciència i de la filosofia, s’operava una doble transformació en el si de la cultura catalana. Les classes obreres creaven centres d’estudi i de divulgació del saber, independentment de les institucions docents i els ateneus populars no solament suplien deficiències de l’ensenyament oficial, sinó que aspiraven ambiciosament a la categoria d’universitats obreres. En els cursos populars, per altra part, les humanitats ocupaven un lloc d’honor al costat de les disciplines científiques i tecnològiques; i podem dir que tant en la massa proletària com en els nuclis professionals, augmentava de dia en dia l’interès pels problemes de la idealitat humana.

Sempre ha estat una aspiració nostra l’organització de l’ensenyament, l’estructuració dels instituts d’alta recerca científica i sobretot avui la creació d’un ambient intel·lectual popular. Hom recorda la batalla que els representants de Catalunya hagueren de lliurar amb la majoria de diputats de les Constituents de la República per tal d’assolir la seva autonomia cultural. I aquella batalla perduda, perduda per l’actitud d’incomprensió de vells polítics, omplí de dolor les llars dels bons catalans, que creien arribada l’hora de la seva redempció política.

La República, trencant el vells motllos del privilegi i de l’aristocràcia, havia obert l’esperança d’una plena emancipació espiritual; però el llast de la tradició monàrquica hi era tan fort, que no féu possible d’assolir-la. La República representava la iniciació a la nova vida moderna ; però fou tan forta la reacció de 1933 i 1934, que calgué aprofitar l’avinentesa d’una rebel·lió militar, últim residu del règim corcat que havia caigut en 1931, per tal de fer possible una renovació de soca-rel de la història dels pobles hispànics. I aparegué la Revolució.

La Revolució ha descobert aptituds insospitades de l’ànima nacional. Ha tingut la virtut de destruir les velles preocupacions filles d’un esperit de classe. Ha obert les comportes de la llibertat i de la justícia social. La nostra cultura s’està impregnant del nou sentit de la vida i sobretot de la posició de l’home en el Cosmos, que és en definitiva el problema de la cultura humana.

Voldríem, encara, afegir unes paraules sobre l’esdevenidor de la cultura catalana. Ella s’incorpora al nou món amb una predisposició favorable a les orientacions de l’època moderna. Mai Catalunya no representarà una resistència a l’impuls transformador de la nova societat. Hores greus ha viscut la nostra pàtria i potser hores més greus encara li esperen si l’ajut de les potències feixistes segueix actuant progressivament a favor de l’Espanya negra, vergonya i oprobi de Catalunya i de la Cultura. Hom espera que triomfarem de totes aquestes intervencions que neguen el dret elemental que tenen tots els pobles de triar el règim que millor els convingui. Però si no fos així; si es repetia allò que sovint hem vist en la història, que la justícia i el dret fossin trepitjats per una onada d’opressió i de barbàrie, anorreats, quedaria encara en peu un nou exemple d’un poble que ha preferit sucumbir a renegar del seu passat i de la causa de la Cultura.

Per aquesta conjugació d’interessos, cap de les nostres consideracions no pot desvirtuar el fet de la convivència de Catalunya amb altres nuclis nacionals. Es amb ells que volem trobar la unitat defensiva de totes les cultures hispàniques. La Cultura Catalana no pot sostreure’s al contacte i a la recíproca influència de les altres cultures peninsulars i de la cultura llatina en general. Tenim moltes coses comunes, qualitats i defectes, realitats i aspiracions; són les que ens solidaritzen davant d’altres pobles i d’altres cultures.

Això ens obliga a mantenir i intensificar la tasca coordinadora de les aliances hispàniques per a la defensa de la Cultura. De la mateixa manera que la guerra ens ha enfrontat amb un mateix enemic i el record dels germans caiguts endolen les nostres ànimes, les diferents associacions intel·lectuals dels pobles avui en lluita, aniran demà juntes també, a les grans assemblees mundials on no es fa sentir altra veu que la de la veritat i de la justícia.

Davant la màgica força d’aquestes dues paraules que han iniciat i han clos aquest parlament dels intel·lectuals de Catalunya, fem el propòsit de treballar per la solidaritat de tots els pobles hispànics que és el camí d’aquella altra solidaritat de tots els pobles demòcrates que pot salvar la cultura universal.

Barcelona, juliol del 1937»