22.12.2017 - 00:18
|
Actualització: 22.12.2017 - 00:51
Ja tenim el resultat esperat. Majoria absoluta republicana al parlament. Victòria en vots del bloc republicà damunt el bloc unionista, que necessita sumar els comuns per a poder imposar una lectura diferent. El traç gruixut és aquest. Uns estan contents perquè s’ha parat el cop. Uns altres, decebuts perquè pensaven que, ‘amb la pedregada que està caient’, encara es podria reforçar la majoria. Contents i decebuts, tots, cal que observem i que mirem d’analitzar alguns elements per a treure’n conclusions i guies d’actuació d’ara endavant.
Junts per la República. La primera lectura, la més important, és la dels blocs. Si la mentalitat hagués estat de bloc, de poble, de força unitària, avui ens estalviaríem decepcions i maldecaps. La reedició de Junts pel Sí –que s’hauria pogut rebatejar amb un ‘Junts per la República’– hauria impedit la lectura d’una victòria d’Arrimadas, que evidentment faran alguns aquí i a l’estranger (inclosos els mitjans espanyols). Haver deixat guanyar Arrimadas per interessos de partit –especialment, d’ERC– ha estat una decisió dolenta. L’atac era tan fort que les diferències s’han fet molt incòmodes per als electors amb sentit de país i contraproduents per a tothom.
El romanço del vot útil. A l’espanyolisme, això del vot útil li serveix. L’operació d’estat en què han participat gairebé tots els mitjans del règim per aconseguir la victòria de Ciutadans ha fet efecte. En canvi, aquesta història no té sentit entre l’electorat independentista. Hi havia moltes motivacions més poderoses en el vot dels defensors de la República que el vot reactiu contra Ciutadans. L’adversari era el cop d’estat, el 155, Rajoy, Felipe VI, Millo, les forces d’ocupació… Per tant, aquesta brama del vot útil que no han deixat de fer córrer les forces majoritàries republicanes ha esdevingut una estratègia inútil. Aquesta nit molta gent que n’ha fet cas es recaragolarà al llit pensant que els han fet beure a galet.
Influir i no informar. Una de les crítiques que no he pogut reprimir aquests dies ha estat l’ús i abús periodístic i partidista de les enquestes. En la campanya, les enquestes es fan i es publiquen per influir en el vot dels electors i no pas per assenyalar una fotografia d’una realitat que la demoscòpia és incapaç de capturar. Entre demà i dissabte, els mitjans que han difós enquestes haurien de fer autocrítica pública i assenyalar les desviacions de les seves ‘informacions’. Com ja han fet alguns dels mitjans de més prestigi mundial, el millor pas que podrien fer els mitjans catalans és no publicar ni fer-se ressò de les enquestes. Segur que troben uns altres canals per a la difusió i així ens estalviem de malmetre el bon nom i la utilitat del periodisme.
Residualitat de l’amo de la porra. El món llegirà moltes coses en aquest resultat. No totes ens són favorables als defensors de la República. Però una d’aquestes lectures serà observar quin resultat ha fet el partit que governa Espanya, el partit de Rajoy, aquell que els ha dit que tot plegat era un afer intern i que s’ocupava de resoldre’l tot solet. Tres diputats i poc més del 4% dels vots és una situació pràcticament residual per a una formació que té quotes de poder tan altes a l’estat espanyol i, per tant, tots els mitjans disponibles per a fer-se notar. Els qui van ordenar un atac sense precedents als col·legis electorals del referèndum han estat castigats d’una manera severa a Catalunya. Podran continuar confiant l’estratègia de solució a aquest partit els governs d’Europa?
La por no fa por. L’independentisme ha revalidat el resultat de l’1 d’octubre i ha millorat els vots del 27 de setembre de 2015. Aleshores, molts analistes enllustrats i protegits per l’estat espanyol van escampar als quatre vents que s’havia tocat sostre. Que l’independentisme no podia créixer més. I en una situació de terror, de repressió i d’amenaça permanent, l’independentisme ha fet unes quantes passes més endavant. Això no significa que cessi la ràbia dels repressors i que acceptin cap via alternativa de solució. És probable que l’estat espanyol consideri que han pegat massa poc i que no ens ha espantat prou. Però la dignitat i la valentia d’una part molt important d’aquest poble és inigualable. La por ja no fa por. No s’ha quedat ningú a casa després de tanta amenaça i tanta violència. Que en prenguin nota.
President. El resultat del bloc republicà ha donat la victòria a Puigdemont i la seva llista. L’estratègia de sorpasso d’ERC no ha funcionat i ara caldrà refer els ponts ensorrats i restablir el govern legítim. El retorn de Puigdemont al parlament serà un dels moments més decisius de les setmanes vinents. Caldrà la màxima unitat per a fer possible el restabliment de la República en el punt on va quedar el 27 d’octubre. Cal suposar que no ens faran suportar ara un debat sobre la investidura i tot allò que ja vam viure fa dos anys. Si hi ha res que hagi impedit que el resultat fos més clar ha estat la insistència a presentar diferències entre partits i no pas la unitat que sí que es viu al carrer. Puigdemont s’ha guanyat la presidència contra tots els pronòstics (intencionats) i ara cal instaurar l’estratègia del retorn.
El missatge al món. Els principals mitjans internacionals, els més influents i poderosos, no han dubtat a fer titulars sobre Catalunya. El bloc independentista s’ha imposat en unes eleccions que servien per a calcular el suport a la República proclamada i a les mesures repressives de l’estat espanyol. La lectura és clara, entre aquests mitjans. També parlen del cop dur que ha rebut Rajoy i la seva estratègia. Ara cal veure si aquest missatge té cap influència en els governs europeus. Caldrà veure si aquest missatge servirà per a obligar Rajoy a seure a taula. Amb els precedents d’aquests últims mesos, no cal tenir-hi pas gaire confiança. Però l’opinió pública és important per als governs. I si avui s’ha fet cap pas important és aquest missatge a l’opinió pública internacional sobre la determinació del poble de Catalunya.
Comprometre’s més. La CUP ha reculat significativament en aquestes eleccions respecte del 27-S. Això es deu a dues qüestions. L’efecte David Fernàndez, que va fer pensar en una CUP amb una cara una mica diferent de la que ha tingut després. I l’efecte Junts pel Sí, que va fer que tingués un vot prestat de votants d’Esquerra que no tenien cap intenció de votar Artur Mas. Un cop passats aquests dos efectes, la CUP ha tingut dificultats per a resistir l’atracció i la força d’ERC i Junts per Catalunya. Hi ha hagut una bossa important d’indecisos fins a l’últim moment que es debatien entre CUP i Puigdemont. Entre el vot de la contundència i el vot del president legítim. La majoria d’aquesta bossa s’ha decantat pel president. I potser ha passat factura a la CUP ser l’únic partit de la majoria republicana que no tenia ningú ni a la presó ni a l’exili.
Aquestes són algunes de les observacions que podem fer ara, en aquestes primeres hores després de la votació. D’ara endavant caldrà anar afinant les anàlisis. Caldrà anar trobant resposta a algunes preguntes que encara mantenen l’interrogant. Però els defensors de la República han d’estar contents d’haver resistit amb tanta solidesa el cop més fort rebut pel nostre país des del 1939. Res no serà fàcil d’ara endavant. Serà molt complicat. Molt. Però s’ha fet allò que calia fer per mantenir les opcions de victòria. Resistir no és vèncer, però és imprescindible per a fer-ho.
